Tornem a la barbàrie de la Guerra del Vietnam?

Sembla estrany tenir que dir que un país com EUA fa servir armes, que en principi haurien d'estar prohibides, tal com les maleïdes mines antipersones, els projectils amb components d'urani empobrit per una major “efectivitat” i, de passada, el fòsfor blanc, com a excusa d'il·luminar el cel d'Iraq...

Un reportatge de la RAI ha denunciat l'ús d'armes químiques en la destructiva recerca de pedra a pedra de Falluja (novembre de 2004) que van realitzar EUA a la recerca del cap de Al-Qaeda a Iraq. Quines armes? Fòsfor blanc que servia per donar llum a la fosca nit de una Falluja fantasmagòrica i de passada exterminar a dones, nens i algun que altre combatent (és a dir, un home) en un radi de 150 metres. A més d'una variant evolucionada del napalm (molt famós en el vídeo de unes criatures vietnamites corrent terroritzades pel dolor de tenir el cos greument cremat) anomenada MK177.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/08/internacional/1131463224.html

En certa manera, o potser, queda del tot demostrat que EUA va sacrificar de forma brutalment cínica la ciutat de Falluja (sabien perfectament que Al- Zarqaui ja havia fugit) i, com si res, sacrificar a la població que hi restava amb mètodes prou vistosos pels pocs supervivents (algú havia d'explicar-ho a la resta).

Amb quina intenció? deixar ben clara a tota la població d'Iraq que més valia no enfrontar-se a la seves tropes... Un sistema clàssic de guerra de guerrilles, però no “gaire” adient al pretès ànim “democratitzador” que ha portat a EUA tant lluny. A més, heu de recordar que en les primeres setmanes desprès de l'anihilació de Falluja es va prohibir als mitjans de comunicació d'anar-hi...

Sincerament, reflexionem... No us sembla que EUA té molt clar com no ha de perdre una guerra de tipus “Vietnam” (amb tots els seus ets i uts)? Molt clar, no deixant que cap periodista posi el nas on no ha de posar-lo. Perquè ho dic? Perquè al reportatge surt la periodista italiana Giuliana Sgrena, segrestada el proppassat març i quasi morta en l'alliberament (tropes d'EUA van disparar el convoi que anava a l'aeroport), que “casualment” estava recollint testimonis de com EUA havia fet ús d'armes químiques a Falluja el dia del seu segrest.

Sempre he sentit a més d'algú que les casualitats no existeixen, que és qüestió del destí... Encara que per si de cas, sempre “pots” donar una empenta al destí en forma de control que en buidar uns quants carregadors de bales, no sabia que a dins del seu objectiu mòbil hi havia Sregna i diversos membres del serveis secrets italians...

Ricard Monistrol

Petits, però poderosos canvis a Àfrica...

Com alguna vegada havia dit en un dels meus articles, no totes les notícies del continent africà han de tenir a veure amb guerres, matances o passar gana... En una notícia publicada el proppassat divendres a la versió digital de “El mundo”, la ONG Survival (http://www.survival.es/) anunciava que la expulsió forçosa i molt violenta d'uns bosquimans de Botswana (país situat al con sud del continent, fa frontera amb Sud-Àfrica i Zimbabwe) havia estat considerada il·legal pel Tribunal Suprem de l'esmentat país i per tant, el govern els havia de retornar terres, subministres i pertanyençes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/solidaridad/1131119519.html

Quin era el motiu de l'actitud governamental? Viure a la Reserva de Caça del Kalahari Central de Botswana. Els milers d'anys de les ètnies expulsades no havien estat cap impediment per menysprear-los, acosar-lo, violentar-los (s'incloïa disparar-los) i expulsar-los...

Potser no és gaire usual aquesta sentència en una Àfrica on si és més usual la segona actitud: la violència i l'expulsió d'ètnies del seu territori ancestral. Però, són mostres de que el respecte a les minories s'ha de generalitzar i que ha d'incloure el seus drets culturals i territorials. Inclòs en aquells països que amb nivells democràtics poc fracturables com a tals, han de creure i pensar en que el respecte i les ajudes al model de vida de tota la població tenen premi: desenvolupament econòmic i pau social a mig i llarg termini.

No es pot violentar a les minories en nom d'una mal entesa tasca civilitzadora, i com acostuma a ser, excusa oficial per obtenir recursos de tota mena... Doncs és segur que mig i llarg termini acabi havent-hi una guerra civil... I, pot ser, que qui estigui en el govern pugui perdre'l, inclòs la seva vida...

Ricard Monistrol

França amb febre....

11 nits de revolta continuada, manifestant cridant i cremant, policia reprimint i detenint, milers de cotxes cremats, més d'un miler de detinguts... Segons defineix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy, un problema de seguretat pública. Ara, si que és pot considerar un problema d'ordre i convivència, però i abans? Tot conflicte sempre té un punt de partida, el desig de destrucció no es crea del no res...

Per exemple, Tahar Ben Jelloun, escriptor francès i habitual col·laborador del diari La Vanguardia, ens relata com aquest problema podia haver-se solucionat molt abans amb polítiques actives contra la marginació. O, ja més properament, amb la presència de la policia de proximitat, retirada per Zarkozy. Un personatge que sembla oscil·lar entre el populisme i el centre dreta, que entén a la policia com a òrgan delegat per l'estat exclusivament a l'exercici de la violència repressiva.
http://www.lavanguardia.es/web/20051106/51196972041.html

No podem donar més opinió que la de l'article que us recomano. No obstant, que podem dir de casa nostra? Per generacions, les onades d'immigrants són recents, dels anys 80 i 90 (sense comptar la gran quantitat actual) i per tant, encara no estem parlant de gaires generacions. A priori, sembla que hagem de descartar el model francès d'integració o el model anglosaxó de multiculturalitat... Però, perquè?

A parer de la meva reflexió, no és el model que falla sinó els mecanismes d'aplicació. No pots pretendre integrar sense proporcionar accés a les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. Però amb un incís: tot reforçant les estructures de prevenció de fracàs escolar mitjançant la organització alternativa d'itineraris de formació professional veritablement activa.

O la prevenció que determinades zones o barris esdevinguin “guetos” on la gent sols vulgui escapar-se i no viure-hi. On el sentiment de pertanyença passi pel coneixement de la cultura d'integració, del seu marc de convivència i dels seus drets i deures. Tot comptant, que l'exercici del dia a dia puguin obtenir certa satisfacció de la seva residència i posterior ciutadania.

Tanmateix, no hem d'oblidar que la funció de la policia no passa tant sols per la repressió, sinó per la seva consideració com un servei d'intel·ligència proper al ciutadà que podrà detectar els problemes que sorgeixin i proposar solucionar-los amb eines d'intervenció i assistència social (casos de les pre-bandes juvenils d'origen llatinoamericà).

Ricard Monistrol

Tot pel petroli, sant petroli...

Què us semblaria que el govern espanyol decidís, de sobte i contra molts col·lectius, extreure petroli del parc nacional d'Aigües tortes i san Maurici, amb l'excusa: hem de palesar a la OPEP i a bona part de la comunitat internacional que Espanya vol ser autosuficient en cru?

I que, de passada, dins els pressupostos generals, incloguessin una generosa partida per encetar el terreny i una brutal reducció de despeses socials... Doncs si, sembla ficció però això mateix que us estava narrant està succeint a EUA.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/ciencia/1131065305.html

Però, el pitjor és que la zona violentada és el Refugi Nacional de Vida Silvestre de l'Àrtic, situat a l'estat d'Alaska (EUA). Una zona d'especial protecció que va ser creada per una altre president republicà! Dwhigt D. Eisenhower a 1960. La seva extensió: 79.380 km2 és sols accessible per hidroavió...

Si voleu major informació de la zona protegida, què i qui hi viu, del seu salvatge i silvestre medi ambient... i de qui està a favor i en contra d'explotar els seus “recursos”, us recomano un lloc web (en anglès) que proporciona molta informació:
http://arcticcircle.uconn.edu/ANWR/

Ricard Monistrol

Què passa amb EUA?

Estem tots d'acord que front el terrorisme de caire extremista islamista fan falta noves eines que procurin accedir a informació abans que algun grupúscul dorment es desperti per cometre una acte terrorista el més sagnant possible...

Però, fins a quin punt s'ha de fer servir la violència? No és una qüestió que es pugui prendre a broma: guerra paral·lela a la tasca de la OTAN amb forces especials d'EUA a Afganistan, ordres de matar i desprès preguntar al Regne Unit, presons ignominioses a Guantànamo i a Iraq, rumors sobre trasllat de presos a països d'orient mitjà on la tortura és alegrement acceptada pels seus governs...

Encara, que el pitjor és pensar que segons les recents informacions donades pel The Washington Post, certs països de l'Europa de l'Est, recentment integrats a la UE o candidats a ingressar-hi, i per tant subjectes a la Carta de Drets Humans pròpia de la UE, puguin haver establit centres de detenció il·legals on sols tenen accés gent de la CIA d'EUA... Què ha de dir la Comissió Europea o el Consell Europeu?
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/02/internacional/1130949733.html

Tanmateix, què estem fent? No és possible extreure informació d'una forma intel·ligent i menys agressiva o potser aquest apel·latiu de Servei d'Intel·ligència a EUA, i potser els d'alguns altres països (Regne Unit?) passarà per col·locar anuncis a la premsa especialitzada com: “servei d'incompetents desesperats i sense recursos demanen centres de detenció il·legals on fer servir el seu últim gran recurs: l'excessiu ús de la violència”....

Ricard Monistrol

Canvi de règim?

Precisament, avui que es presenta en societat (més ben dit, al Parlament Espanyol) la reforma de l'Estatut de Catalunya i el PP es presenta com a paladí de la unitat estatal i de garant dels interessos i drets dels catalans i altres pàtries (valga'm Déu, tenir a aquesta mena de defensors...).

Val a palesar, com a reflexió en un dia com el d'avui, un dels “apreciables” comentaris de l'ex-president Aznar (geni de la crònica negra contemporània i, sincerament, també posseïdor d'una fosca potència intel·lectual...) sobre el “canvi de règim” que s'esdevindria a tot l'estat amb el nou estatut.

Quina mena de canvi? Tot convidant a pensar als nostres lectors sobre el manifest interès que hi hagut per part de les files dels “populars” a Esquerra Republicana de Catalunya, el nou règim sembla atendre al nom de república.

Tanmateix, posem-nos dins d'un exercici de política ficció i pensem en que a Espanya, amb l'adveniment de la democràcia s'esdevé una república de caire centralista, amb descentralització administrativa, i en certs aspectes legislativa i executiva. No obstant, sense arribar a una república federal...

Introduïm en aquest règim de ficció el mateix nombre de governs i partits que hi han hagut fins avui mateix. Encara que restaria un petit detall: qui esdevindria president de la república? En un primer moment podria haver estat (el meu preferit) Enrique Tierno Galván (1918- 1986), l'alcalde del Madrid de “la movida” dels anys 80. Sòlid intel·lectual d'esquerres, redactor del preàmbul de la constitució espanyola de 1978 i prou gran (d'edat i de pensament) per relativitzar els enfrontaments de partits.
http://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_Tierno_Galv%C3%A1n

Però, i desprès... Felipe González? No crec que a Catalunya li hagués convingut massa aquest polític, d'esquerres jacobines (és a dir centralistes, a la manera francesa). Més tard, Aznar? Us haguéssiu imaginat que hauria passat en les passades eleccions si el cap d'estat, Aznar, hagués considerat la oportunitat de declarar l'estat d'excepció i suspendre sine die les eleccions... O que hauria fet amb ERC?

En certa manera, i sempre des de la meva perspectiva d'un republicà federalista d'esquerres, no crec que encara sigui el moment d'introduir la discussió sobre república o monarquia. Primer, encara hi ha gent (polítics inclosos) que creu i pensa que els “vençuts” hauríem de callar (mala peça al teler en cas contrari?).

Segon, a part de una violència innecessària, a qui podríem elegir com a president de la república espanyola (en eleccions directes la més recomanable i o mitjançant el propi parlament) que tingués prou bagatge intel·lectual, humà i polític? Ara per ara, no se m'acut cap nom.

Potser, més endavant...

Ricard Monistrol

Suïcidi nacional?

Què ha passat al president d'Iran Mahmud Ahmadineyad perquè hagi reafirmat les seves declaracions de “d'acabar amb l'estat d'Israel”?

Encara que el seu perfil és el d'una persona ultraconservadora, i altament reaccionària:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/06/18/internacional/1119111701.html) i que se suposa que ha estat elegit “democràticament” desprès d'una enèrgica purga de candidats poc reaccionaris i gaire conservadors. Com és que el Guia Suprem Alí Jameini (la persona que realment mou les cireres a Iran) ha permès una acció d'aquesta mena? Comproveu el sorprenent sistema polític d'un país teocràtic-democràtic:
http://www.elmundo.es/elmundo/2004/01/15/internacional/1074178105.html

Al cap i la fi, el terme “conservador” també inclou el desig de no canviar res, com és que, de sobte, existeix aquest desig de ser recriminat per tota la comunitat internacional, inclòs, de ser expulsat o atacat?

Podríem reflexionar sobre les possibles causes d'aquest enfrontament/pols:
- Que el Guia Suprem vulgui estimular el gir conservador i involucionista de tots els polítics i de la població.
- Que el mateix guia suprem es vulgui “carregar” al president pel seu excessiu zel en “tornar” als orígens...
- Que el president Ahmadineyad vulgui establir de forma “intencionada” un pols amb altres sectors del clergat per agafar poder, mitjançant una mena de “revolució” propagandista...
- O, que el mateix president tot no fent cas de ningú, ni tant sols del Guia suprem, ha decidit que ha arribat la seva hora de portar a tots els ciutadans a ser “honorables màrtirs de la revolució”...

De totes maneres, en el rerefons d'aquesta notícia està la manipulació del ciutadans, als quals se'ls demana que oblidin possibles problemes diaris i es concentrin amb veritables “estupideses”... en un país que depèn, en gran part, de la seva venda de petroli...

Ricard Monistrol

Els elefants també ploren

No és cap títol de cap pel·lícula, ni novel·la, ni de cap “culebró” (se'n recordeu d'una que s'anomenava “los ricos también lloran”)....

Sinó, és el resultat d'una investigació científica realitzada per la Universitat de Sussex del Regne Unit amb paquiderms residents a Kènia (http://www.sussex.ac.uk/press_office/media/media513.shtml) segons informa Olalla Cernuda:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/ciencia/1130327906.html

Es palesa com els elefants ploren les restes de congèneres seus morts, inclòs siguin restes òssies, i, el més “humà” de tot, que augmenta el seu dolor si les restes corresponent a algú directament vinclat, és a dir, família.

Tanmateix, la novetat d'aquest descobriment és que aquest comportament sols s'havia registrat en humans... Però, si em permeteu una reflexió... No sembla que en contraposició als elefants moltes persones estan perdent el seus valors com a humans?

Perquè ho dic? No és qüestió de ser un assassí, un maltractador psíquic i/o físic... o un racista. No fa falta. Però, si ens fixem en l'ambient que es respira o, es sofreix, a la societat occidental sembla talment que en ambients econòmics es promogui més els fins (€,€,€...) més que no els mitjans, al cap i la fi, humans (deslocalitzacions salvatges, expedients col·lectius d'acomiadament, la patronal CEOE està proposant “flexibilitzat” l'acomiadament sempre en contra del treballador...).

No obstant, i en l'ambient de cada dia? Qüestions que haurien de ser respectades per tothom com béns d'interès social, per tant, d'ús de tots els segments socials (per exemple, l'habitatge o l'espai comú de convivència) tenen certa tendència a apropar-se a la teoria de la selecció de les espècies de Darwin massa a la valenta...

I per l'altre cantó, estem descobrint que els elefants tenen molt clara la solidaritat al proïsme. Quin món...

Ricard Monistrol

Assassinar per encàrrec a un polític

En principi el títol hauria de formar part d'una pel·lícula, o, per desgràcia, de països on l'estat de dret no sempre té molts seguidors... Doncs, no! Els mossos d'esquadra (policia de la Generalitat de Catalunya) han detingut a sis persones sota el càrrec de presumpta tenència il·lícita d'armes i... de presumpta conspiració d'assassinat de l'alcalde de Torrelles de Foix (Barcelona)! Segons han informat el mossos, a canvi, presumptament, de 50.000 €...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/espana/1130323739.html

El pitjor de tot, és que la causa d'aquest possible encàrrec rau en 15.000 m2 d'equipament esportiu que no acabaven de ser requalificats per l'alcalde actual, Salvador Miralles, presumpta futura víctima i que havia arribat a ser batlle gràcies a una moció de censura molt contestada el 30 juny de 2004.

Segons explica l'agència EFE, desprès de la moció i posterior canvi de govern el regidor del PP va qualificar la moció de “atracament i cop d'estat”. Déu n'hi do, com havia d'acabar el líder d'aquest “cop d'estat”...

Ricard Monistrol

Dones i monarquia

Si penso que la meva preferència política seria instituir una república de caire federal on la concepció de ciutadania passés per assumir la defensa i el respecte de les llibertats de tothom. Però, a més, on la laïcitat sense entrar en conflicte amb cap mena de religió dominés l'esfera pública.

On les administracions públiques, elegides democràticament en la seva totalitat i amb clara i continuada relació amb la ciutadania, gestionessin de manera professional la capacitat de l'estat d'afavorir el desenvolupament i les relacions amb i entre tot el territori i la seva població. Sense personalismes populistes i agressius amb persones, ètnies, territori... i que moltes vegades són afavorits per un concepte “quasi dictatorial” de les majories parlamentàries.

Donant per descomptat que el motiu de la funció pública fos també el d'afavorir que totes les persones, respectant i sentint-se part del marc de convivència mutu, poguessin tenir dret a decidir que volen fer de la seva vida. Unes persones, a les quals se'ls garantiria l'accés a un habitatge digne i a la formació humanística i tècnica adequada a les seves expectatives personals, sense tenir en compte els seus orígens...

Encara que... traient les preferències personals... també hem de saludar com a saludable símptoma de respecte dels drets humans de les dones que Japó, la monarquia més antiga del món, estiguin d'acord en permetre a la única filla dels prínceps hereus accedir quan convingui a la corona d'emperadriu. (a Espanya, encara s'ha de fer el canvi constitucional....)
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/25/internacional/1130232634.html

No obstant, no hem de deixar de reflectir que potser aquesta acció solucionarà de forma quasi definitiva les resquitllentes de la depressió soferta per la princesa, que segons es deia a la societat japonesa, va ser encetada arrel de ser vista amb mals ulls per haver infantat com a “hereu” una nena!!!! Encara hauran de canviar moltes coses...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/03/27/sociedad/1111922448.html

Ricard Monistrol

Adéu a les armes?

El títol té una referència literària (Ernest Hemingway), una de cinematogràfica (em quedo amb la primera versió de 1932 de Frank Borzage amb Gary Cooper i Helen Haves), però també una referència d'actualitat, precisament del que no ha pogut estar... Brasil ha dit no a prohibir la venda lliure d'armes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/24/internacional/1130107362.html

Les causes? Ahir en el formidable “30 minuts” de Televisió de Catalunya, es van analitzar els diversos punts de vista sobre per què serveixen les armes a Brasil i perquè prohibir-les o no... El més preocupant, va ser com un antic membre del govern brasiler relatava les poques ganes d'assumir les competències de seguretat per part del president Lula da Silva que actualment estan en mans dels governadors dels estats.

La raó? Segons explicava el propi funcionari, la impossibilitat actual de solucionar la violència no atreia massa al president, que podria veure com els milers de morts que es succeeixen cada any abaixarien la seva popularitat (no molt alta, precisament pels casos de corrupció de membre del seu partit).

Sí, a més, sumem que la percepció de molts ciutadans és que la policia no “compleix” la seva funció de protegir els drets fonamentals i que la delinqüència es nodreix de nens-adolescents que no tenen cap perspectiva de futur (ni estudis, ni un treball digne i menys un habitatge en condicions)...

Sols ens queda comprovar que una societat com la brasilera, un gegant tecnològic de primer ordre, no sap redistribuir la riquesa en forma d'accés a una educació oficial i formació professional a tots els segments de la societat. Per tant, aquests segments apartats de la societat del benestar cercaran la seva “pròpia” forma de trobar diners, i de passada una esperança de vida que amb prou feines supera els 30 anys... quina llei de mercat els governa? Les armes són les seves eines de treball (sic) i no li diran pas adéu.

Ricard Monistrol

Agonies...

Ja fa temps, en una de les meves columnes parlava que a part de compliments o desacords o alternatives a un pla de reducció efectiu humana de gasos d'efecte hivernacle (sobretot el CO2 i el metà) perquè no es protegien de forma efectiva els reductors naturals de CO2 que existeixen repartits al llarg del món... Aquesta és la tragèdia de l'amazònia.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/21/ciencia/1129881608.html

Ni EUA, ni la UE, ni les Nacions Unides i menys encara el govern federal del Brasil semblen tenir una franca voluntat d'enfrontar-se a les macroempreses de fusta, recordem que tenen seu a occident, que es dediquen al negoci d'una forma salvatge.

Com vaig dir ahir, els diners s'acaben engolint a qui els vols acumular. Encara, que el pitjor, és que també afectarà a aquells governs i països que no han sabut o pogut aturar-ho i, com qui no vol, a tot el món... Crònica d'una llarga i patètica mort anunciada (que em perdoni el magnífic “Gabo” García Márquez).

Ricard Monistrol

Assassinats i diners

Per fi sembla que el sanguinari, ara malalt de vellesa, antic dictador Augusto Pinochet serà processat... Encara que no pels milers d'assassinats i desapareguts ocorreguts durant la seva estada al “Palacio de la Moneda”.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/internacional/1129734614.html

Què canvia ara respecte a les anteriors provatures de portar-lo davant una cort penal? Què ara sembla més complicat dir que Pinochet no “toca” de peus a terra, quan fins a l'any passat s'ha demostrat que portava amb mà de ferro les seves inversions “col·locades” en places segures.

Hi han coses que no canvien mai, els morts no han afectat tant als seus seguidors com saber que s'ha emportat diners fora del país i, a més, d'origen il·lícit. Però, la pitjor conclusió que podem arribar és que en qüestió de dictadors, sobretot si van rebre un “sincer” i “interessat” suport per part d'EUA, acostumen a tenir una vellesa, amb pensió assegurada, prou tranquil·la...

Tanmateix, sempre queda el consol que un personatge com Capone (mafiós qua ha passat a la posteritat) va ser jutjat per frau fiscal, tot sabent, però no podent demostrar, que va tenir molt a veure amb els assassinats de moltes persones... Els diners sempre acaben menjant-se a qui vol quedar-se'ls.

Ricard Monistrol

La “grossa” com a solució

Us preocupa la vostra hipoteca, el paupèrrim salari que cobreu, les poques ganes que teniu cada dia per aixecar-vos i anar cap la feina? Ja teniu la solució: la “grossa” de nadal passa aquest any de 2 a 3 milions d'euros.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/sociedad/1129718183.html

Sembla estrany, però sempre he sentit dir que a temps de crisi, la societat té certa tendència a cercar la sort en format dinerari, sobretot a nadal, també és cert que el govern estatal sembla tenir més confiança en portar esperança que en solucionar certs “temes” ja esmentats ahir.

Tanmateix, no tot és culpa del govern espanyol... o potser sí? Ahir desprès que el ministeri de treball presentés la proposta d'abaratir els acomiadaments de 45 dies per any treballat (en cas improcedent) a 33 dies. Tanmateix no sabem si tindrà el mateix nombre possible de mensualitats en el còmput total que l'improcedent.

Però... Tant els sindicats, que no volen treballadors fixes a dues velocitats com la CEOE (la “clàssica” patronal espanyola) que preferiria avançar en la “liberalització” del mercat laboral s'han manifestat en contra.

Per un cantó, els sindicats demanen mes regulació del mercat laboral (segons l'OCDE, Espanya té l'índex més alt de temporalitat del països occidentals) per defensar els drets dels treballadors...

A l'altre cantó del “quadrilàter pugilístic”, la CEOE veu excessivament intervencionista la proposta i proposa anivellar-se amb la resta de la UE-15.

No obstant, la defensa de drets laborals, per exemple, a França és exemplar. En quins països pensa la CEOE? Potser en el Regne Unit, on un dels rebuigs de Tony Blair a la constitució provenia de la Carta de Drets Socials Fonamentals pels Treballadors... Cada ovella amb la seva parella!

Ricard Monistrol

Pobresa i estat del benestar?

Una bona pregunta i certament provocativa és: Què resta a l'estat espanyol de l'estat del benestar? Perquè ho dic? Vuit milions de persones viuen en situació de pobresa a Espanya... La font? La Xarxa Europea contra la pobresa i l'exclusió social:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/17/solidaridad/1129545633.html

Preus inhumans en lloguers i compra d'habitatge, sous i treballs sense o poca qualificació que encara que arribin al salari mínim interprofessional (513 € al mes per 2005), no permeten establir unes condicions per viure (a vegades, masses, ni per sobreviure). Sense comptar que l'absència total de lloguer protegits i socials obliga o tenir diverses jornades laborals, o a fer d'ocupador (amb el conseqüent risc de ser considerat un “perillós” delinqüent per certs partits (per exemple, PP), o simplement viure al carrer (seràs considerat un incívic?).

Sembla estrany que el concepte de “Welfare State” (estat del benestar) neixes a Europa com a resposta i prevenció al comunisme i a EUA com a proposta de regeneració de Franklin D. Roosevelt (New Deal) que alguna dècada més seria considerada comunista (sic) A més, diverses escoles d'economia (com per exemple la de Keynes 1883- 1941, us recomano un article de wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/John_Maynard_Keynes) van promoure que la creació d'una societat on tothom disposés d'unes condicions dignes per viure proporcionaria els mitjans necessaris a les empreses per evolucionar i guanyar nous mercats...

Ara, exceptuant un accés universal a l'assistència sanitària (avís per a navegants, ens estan dient que costa massa cara...), la resta de drets bàsics per viure com a humà amb certa dignitat com el de l'habitatge o el d'assegurar-se una pensió digna per la vellesa (no parlem del col·lectiu de vídues) s'estan tornant inabastables. Sense menystenir el del treball també costa trobar llocs fixes amb sous dignes (per pagar uns 600 i 800 € de lloguer o entre 900 i 1.000 € d'hipoteca i altres “despeses”), sense expedients d'acomiadament col·lectiu i avis de riscos deslocalitzadors...

No acumular dèficit per part de l'estat és una bona raó per no intervenir amb cara i ulls?

Ricard Monistrol

Per fi alguna responsabilitat

Avui surt als mitjans de comunicació que el totpoderós Ian Blair, cap del Scotland Yard, podria veure's obligat a dimitir a resultes de “l'assassinat a sang freda” del brasiler Jean Charles de Menezes “confós” com a terrorista i per tal raó, li van etzibats fins a set trets al cap (per si de cas?).
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,2087-1828055,00.html

Em permeto la llicència de qualificar d'assassinat aquesta vil acció, tot considerant que no trenco el codi deontològic periodístic, per les “especials” raons d'aquest cas...

Una, la decisió de voler endarrerir (suspendre?) la investigació independent del cas, en nom de les amenaces “terroristes”. La segona: les diferents versions que existeixen sobre les imatges preses a l'estació, que segons els responsables del metro tenen gravada l'escena, i segons els responsables policials no en funcionava cap de càmera. I, sobretot, defensar la política de “matar” abans que preguntar i voler “protegir” legalment als agents responsables d'actes d'aquesta mena.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/30/internacional/1128094044.html

El fet que l'ús de la violència corri a càrrec de l'estat no li dóna dret a fer servir d'una manera tant arbitrària la mort d'un sospitós sense l'exigència d'una clara i profunda investigació dels fets. En cas contrari, estem passant a execucions “sumaríssimes” on l'agent de “l'ordre” es determina com a jutge i executor (un malson!)

Encara que el pitjor... és que el govern de Tony Blair hagi donar suport a Ian Blair en tot moment (sant tornem-hi al respecte dels drets humans per part del govern britànic?)

No és preocupant?

Ricard Monistrol

La pasta és “definitivament” xinesa

Per fi la ciència ha acabat una discussió de caire gastronòmic-polític que posava a Itàlia, gran productora i consumidora de pasta (segons diuen tenen una varietat per cada dia de l'any, igual que els francesos que semblen tenir un formatge diferent per cada dia) com a gran inventora i encetadora del sa costum de menjar pasta (hidrats de carboni complexos). Uns científics xinesos han trobat uns fideus fets de mill de fa 4.000 anys (Itàlia encara no existia com a tal).
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129197005.html

Una anècdota, potser si. Però, té molt a dir sobre Xina com a futura hiperpotència o megapotència mundial (aquest terme en principi sols és reservat per a EUA). Analitzem-ho: la falta d'unes condicions apropiades de respecte als drets dels treballadors i un bon múscul de potència exportadora subvencionada, ha donat com a resultat, que la UE hagi demanat limitar les importacions tèxtils de Xina, sota pena d'aniquilar de cop diversos sectors econòmics (EUA també té coses sobre el tèxtil i Xina). O, com també se'n parla, de la gran demanda de matèries primeres incloent-hi combustibles que té Xina. En definitiva, s'ha de comptar amb la seva competència. Sinó fixem-nos amb el que diu la OCDE:

http://www.elmundo.es/mundodinero/2005/09/16/internacional/1126861969.html

Posem un altre exemple, segona sortida tripulada a l'espai de dos “taikonautes” (denominació xinesa d'astronauta):

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129213214.html

O la creació d'un estàndard propi de DVD de segona generació en comptes dels dos que estan en plena baralla a nivell mundial (HD-DVD vs Blu-Ray Disc):

http://www.elmundo.es/navegante/2005/10/04/esociedad/1128418554.html

No són els únics exemples, penseu que en diversos informes estratègics de futur, EUA considera a Xina en un futur molt proper com l'adversari a la seva hegemonia ultralliberal i de passada creuada (la novena?) integrista cristiana a nivell mundial. Espero que EUA es conformi amb fer-li la “punyeta” amb el comerç, perquè sinó...

Ricard Monistrol

Desgràcies i més desgràcies

Catastròfes de proporcions brutals d'origen sísmic a Pakistan, i en menor mesura a la Índia, que han provocat milers de morts, milers de ferits, es parla de la pèrdua d'una generació sencera que encara havia de créixer (els nens morts al seus centres educatius) i per adobar-ho més d'un miler d'hospitals han quedat destruït, i el pitjor de tot, que molt del seu personal sanitari també ha mort...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1129025950.html

Els aiguats de l'huracà Stan han provocat quasi un miler de morts i milers de desapareguts, però el pitjor és que tot això ha passat a Guatemala (altres països també tenen el seus morts i damnificats), un país del qual no feia massa que parlàvem i que ha tornat a demostrar que la pobresa no és tant sols falta d'assistència (falten molts, molts mitjans!) sinó també de planificació governamental (urbanisme, protecció civil, control de les avingudes naturals d'aigua, desforestacions.) o com comentava ahir Francesc Mauri a la Nit al Dia (TV3) que en intentar posar-se en contacte amb el Servei de Meteorologia de Guatemala, no van trobar ningú...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1128998795.html

Amb les dues catastròfes tenim una quantitat de morts que no per llunyans, ens han d'impressionar menys, ahir na Mònica Terribas (admirable per la seva pedagogia) ens exemplificava, de forma propera i molt entenedora, que la desaparició de tantes persones esdevendria comparativament a casa nostra, la pèrdua de tot un poble o ciutat sencera...

Però, també resta dir que a Guatemala no és sols l'huracà qui ha provocat tanta desgràcia, sinó que la pobresa endèmica, i incomprensible avui dia, encara que no desconeguda en causes, ha multiplicat els efectes...

Ricard Monistrol

Dreta política i europea....

El títol d'aquesta columna té certa mala jeia i amb tota la intenció... SPD (socialdemocràtes) i CDU/CSU (democratacristians) han arribat avui a un acord definitiu per compartir el govern d'Alemanya, el detalls de la composició semblen prou clars, però no es confirmaran fins a les 14:30 d'avui...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/10/internacional/1128929936.html

Avui a Espanya, el PP (dreta inclassificable) ha encetat una “brutal” campanya per dir la veritat i sols “tota” la veritat sobre el “pèrfid”, “astut” i "clarament anticonstitucional" proposta d'estatut de Catalunya.

També és veritat que les comparacions són odioses, i que en altres països les lluites “polítiques” entre dreta i esquerra són força entretingudes... Però, a tall d'exemple, sabeu d'algun país que en nom d'una primordial llibertat com és la d'expressar llurs opinions, es doni peu a posar certa part de l'estat espanyol (com per exemple Catalunya) a “parir” amb insults, acusacions d'Insolidaritat, o cop d'estat, a més d'arma de destrucció massiva contra Zapatero en nom de la unitat “Nacional-Catòlica” (versió COPE) o de la clara reforma constitucional que parteix Espanya en tots els sentits (Rajoy i els seus, a més des diaris “ABC”, “El Mundo”, “La Razón”...) o de la despietada i sagnant “balcanització” (versió d'un fosc i trist personatge president de la FAES), fa falta continuar?

A vegades em sembla que el PP hauria de reflexionar sobre els efectes d'acusar a tota la classe política catalana, i en versions més populars a una bona part de la població catalana, de trair a Espanya. Estem d'acord que això porta vots, i quotes de poder. Però, no seria millor establir una dialèctica respectuosa, sense insults, ni desqualificacions viscerals dels oponents, pròpia d'una democràcia lliberal on tothom i totes les idees tinguin cabuda. TOT controlant que el contingut d'aquestes idees no continguin un missatge d'exaltació, apologia de la violència o, precisament, d'inducció a l'odi, tal com està passant ara en certs mitjans periodístics, contra Catalunya o altres persones (país basc)...

Ricard Monistrol

De llibertats i d'ingressos

Fa pocs dies que la UE ha encetat negociacions amb Turquia a fi d'establir les condicions necessàries per la seva plena adhesió al selecte club europeu.

Turquia tot reconeixent-li els seus esforços per apropar-se al respecte del drets fonamentals, encara li falta molt de camí. Encara que ara, sobretot, hauria de demostrar més tolerància i comprensió: Hrant Dink, editor del diari Agos (http://www.agos.com.tr/ té una versió en anglès) i columnista del diari Birgun, tots dos turcs, ha estat condemnat a sis mesos de presó per haver “proposat” restablir relacions diplomàtiques amb Armènia. Delicte? Insult a la pàtria...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/07/comunicacion/1128677688.html

Tanmateix, la qüestió ve de llarg... Es remunta al segle XIX, encara sota l'imperi otomà, encara que el pitjor per al poble armeni va venir durant i desprès de la Primera Guerra Mundial, desprès de diverses acusacions de col·laboració amb l'enemic durant la guerra: deportacions massives, camps de treballs forçats, tortures, execucions massives... van matar en 28 anys al voltant de 1.500. 000 persones d'ètnia armènia. Per a més informació us recomano una web de Racó Català, Pàgina de la història:
http://www.racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.htm

Turquia tot reconeixent actualment (abans negava sistemàticament qualsevol abús) que van morir armenis, s'excusa en nombre i data, “sols” 100.000, entre 1915 i 1916, i tot com a resultes d'una expulsió forçada per la seva col·laboració amb els russos.

Qualsevol democràcia de tall lliberal (en el sentit de protecció i respecte a les minories) passa per donar veu a tots aquells que discrepen i a perdre la por a parlar del passat (fa pocs temps que ens comencem a aplicar aquesta recepta, no sense resistències...). Ans al contrari, la por del govern passarà a ser la mesura que controlarà qualsevol expressió dels ciutadans, per moltes altres mesures democratitzadores que s'apliquin, sempre restarà la “por”...

Ricard Monistrol

Desgràcies i fortunes

No és pas el títol d'un nou “culebró”, encara que..., però il·lustra perfectament l'odissea de Jacquelyn Sherman, bibliotecària a l'estat de Luisiana (EUA), que va perdre l'habitatge desprès del pas de l'huracà Katrina i que ara acaba de guanyar 1,6 milions de dòlars en una màquina escura butxaques.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/06/sociedad/1128562705.html

Existeix una tradició, molt present a la nostra societat, que els premis grossos (la loteria de nadal, per exemple) acostumen a caure en llocs on ha passat alguna de molt grossa, quasi sempre d'origen natural, però no descartables altres orígens...

A priori, pot semblar un exemple de justícia “poètica”, però també entristeix pensar que molts dels damnificats que han perdut casa i feina potser sols tinguin la possibilitat d'adreçar-se al casino més proper o comprar loteria a fi de recuperar la seva dignitat com a ciutadà...

Tanmateix, espero que a part d'aquesta possibilitat, el govern federal s'esmerci en donar ajudes amb cara i ulls a totes les víctimes. Encara que veient l'acomiadament de la meitat de personal de l'ajuntament de Nova Orleans per falta de fons...

Ricard Monistrol

Falta de diners...

Aquesta ha estat l'explicació que han rebut els 3.000 treballadors acomiadats de l'ajuntament de Nova Orleans (EUA), brutalment assolada per l'huracà Katrina.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/05/sociedad/1128484185.html

No tenia prou la ciutat amb l'inundació i certa “inacció” inicial de les autoritats estatals i federals, que ara la meitat dels treballadors de l'ajuntament han de ser acomiadats. Encara que el pitjor de tot és que cap autoritat de les abans esmentades ha ofert fons per mantenir la gestió de la ciutat.

De quina manera es pot pretendre la normalització de la ciutat si la meitat del seu personal laboral ha de plegar?

Si afegim a més, el discurs del president Bush prometent fons econòmics per la reconstrucció, i de passada la retallada per un altre cantó (d'algun lloc s'han de treure)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/internacional/1128438270.html

A vegades em sembla que la coordinació política entre les diverses administracions se centra massa sovint pels interessos militars d'EUA a la mesopotàmia, que no pas pels conductes habituals de comunicació que se suposa són inherents a una gran potència tecnològica (faxos, telèfon, correus electrònics...).

Ricard Monistrol

Seguretat alimentària mundial?

Tot considerant les accions “poc diplomàtiques” (per així dir-ho) del Robert Mugabe, president de Zimbabwe, que l'han enemistat amb ONG's, amb diversos països, amb grups de ciutadans contraris a la seva política i bastants més... La seva proposta de controlar quins aliments entren a Àfrica amb l'excusa de beneficiar les necessitats de la població s'ha de considerar....

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/solidaridad/1128422341.html

L' Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, l'Agència Espanyola, l'Agència Catalana, sense comptar la d'EUA i la Panamericana. Però, a Àfrica, a part de les Nacions Unides i alguns governs, qui més controla les condicions sanitàries de les importacions alimentàries de tot el continent?

No és qüestió de cinisme... La crisi de les vaques boges va donar llum a pràctiques de creixement intensiu tot trencant el principi bàsic de la cadena tròfica, o, no fa gaires anys, un reportatge emès al “30 minuts” de Televisió de Catalunya, una empresa holandesa havia trobat la fórmula ideal d'engreix i tractament de pollastres, a més d'altres pinsos “proteïnics” destinats a altres animals i pràcticament sols detectables en un caríssim anàlisi de l'ADN.

Sense comptar com una salsa, composta per olis i greixos, va contaminar amb “Salmonel·la” (una bateria procedent de l'intestí de l'animal) els pollastres ja cuits i presentats ben embolicats i preservats a la zona de refrigerats del supermercat...

A més, l'absència de mitjans de comunicació potents que informin, sense una autoritat competent que controli i es comuniqui amb altres països i sense el coneixement adequat per part dels consumidors africans, què pot haver passat i no haver estat comunicat?

Ricard Monistrol

Drets humans i seguretat privada

És prou habitual veure agents de seguretat privada protegint persones VIP privades (o també públiques, ETA...) i propietats tant públiques com privades, a més del trànsit i dipòsit de diners. Però a part d'això, l'espai públic i la defensa dels drets inherents a la democràcia i dels drets fonamentals haurien d'anar a compte dels aparells de seguretat de l'estat.

Perquè dic “haurien”? Per la notícia de l'agència EFE que explica que desprès del fracàs rotund del govern de Guatemala en la protecció de membres de la judicatura, d'activistes de defensa dels drets humans i de periodistes (massa habitual en molts països, per desgràcia...) han decidit contractar a empreses de seguretat privada per protecció de tots ells:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/03/solidaridad/1128331107.html

Tanmateix, Guatemala té una desgraciada història de dictadura, de repressió, de vulneració sistemàtica de drets humans, incloent-hi denúncies de genocidi contra els indígenes. Però, a la vegada ofereix una inquietant reflexió, si la pròpia concepció pública dels aparells de seguretat l'estat no funciona és més segura la seva gestió privada, que al cap i la fi funciona per diners?

Potser, el cas de Guatemala és excepcional (sols fa falta investigar una mica, us ofereixo un enllaç prou entenedor: http://es.wikipedia.org/wiki/Guatemala ). Però possibilita que qualsevol estat democràtic (la història demostra que en cas de dictadura, els cossos de seguretat de l'estat cobren molta importància...) delegui una funció tant cabdal per la convivència de tots els seus ciutadans com la protecció del seus drets fonamentals a l'empresa privada.

El lliure mercat i la democràcia no sempre són ben avinguts...

Ricard Monistrol

Llibertat de poca volada

Si no fa gaire us parlava de la no “conveniència” d'una obra d'art, ara podem passar a dimensions més absolutes.

Ens van dir que el projecte de la Zona Zero de Nova York havia de convertir-se en un lloc on la "mercantilització" i les comunicacions convisquessin amb l'adequat homenatge a les quasi 3.000 víctimes del 11-S, a més de diversos projectes de dinamització cultural. Aquest últim aspecte s'està complicant...

Un dels centres culturals que s'havia d'instal·lar, el Centre Internacional de la Llibertat (IFC en anglès) ha estat definitivament expulsat de la zona zero. Perquè? Per la pressió dels familiars de les víctimes, els quals veuen com un insult parlar de la llibertat i la lluita de moltes pobles per aconseguir-la. Mala peça al teler...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/29/cultura/1127958183.html

No obstant, desprès de la campanya d'alliberament d'Iraq (sic), de l'Operació Llibertat Duradora a Afganistan (més sic), de la creació d'un camp de concentració, sense cap mena de garanties jurídiques, a Guantànamo (Cuba) i de la, brutal, retallada de l'Acta de Drets Civils a EUA empesa pel govern Bush i altres governadors estatals com, per exemple, el de Nova York, creen una atmosfera poc propicia a parlar de la llibertat de cap poble...

Per una major informació del Centre Internacional de la Llibertat us recomano un article de Wikipedia:

http://en.wikipedia.org/wiki/International_Freedom_Center

Doncs sembla que la web oficial del centre (http://www.ifcwtc.org/) ha deixat d'existir, qüestions de llibertat poc duradora...

Ricard Monistrol

Compte on trepitgeu

Sense menystenir la feina de recerca de solucions a la emissió més que accelerada de CO2 a l'atmosfera, el mètode que aconsella el grup de d'experts de les Nacions Unides d'enterrar a grans fondàries de la terra el gas pot semblar certament xocant:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/27/ciencia/1127810021.html

Segons explica Klaus Toepfer, director del programa de medi ambient de l'ONU (UNEP: http://www.unep.org/) la recerca d'energies més netes és la via prioritària a seguir, encara que l'emmagatzematge de Diòxid de Carboni seria un ajuda extra. D'entre un 20 i un 40%...

No té el mateix nivell de perillositat immediat que altres substàncies, tals com les radioactives de mitjana i llarga activitat (de milers d'anys) o les químiques (metalls pesats, dioxines... ). Però, són una mostra de la incapacitat tècnica o política de cercar una solució en la reducció immediata de l'emissió de gasos a la atmosfera. A més, qui decidirà el seu emplaçament? És una solució temporal, o els governs s'acostumaran a injectar CO2 en comptes d'augmentar el seu interès en cercar altres tècniques? Paga la pena saber que Greenpeace considera un error aquesta metodologia:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/02/ciencia/1125668730.html

Sense comptar que en cas de moviments sísmics podríem tenir de cop milions i milions de tones de CO2 llençats a la atmosfera. Algú ha calculat els seus possibles efectes?

A vegades em sembla que molts es pleguen a solucions que poden resultar molts costoses tant econòmicament com, en un futur incert, ecològicament. Abans que obligar a certs països a plegar-se a les evidències que a la llarga no sortirà tant malament esmenar (ara per ara amb poques possibilitats) la acceleració del canvi climàtic que molts científics ja ens posen sobre el cap...

Ricard Monistrol

Art, expressió i religió

L'art té límits morals? És una qüestió que avui mateix té actualitat. Segons informa l'Agència EFE el museu Tate Britain (http://www.tate.org.uk/britain/) ha decidit no exhibir una obra de l'artista britànic John Latham. El motiu? No ofendre el col·lectiu musulmà...

Imatges ofensives del col·lectiu, un homenatge a les croades, una crítica a l'alcorà? Doncs no. L'obra, en qüestió, és l'anomenada “God is great” (Déu és gran) consistent en una làmina allargada de vidre amb incrustacions del tres llibres sagrats de les religions monoteistes (cristianisme, islam i judaisme). I, que segons han explicat els responsables del museu, no és adequada al moment polític del Regne Unit.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/25/cultura/1127644407.html

La meva reflexió em fa fer una pregunta: Qui està qualificat per saber quan un objecte d'art traspassa la seva dimensió artística cap a la política? És perillós que una obra d'art tingui discurs polític i/o social? En concret, aquest cas sembla no tenir elements “susceptibles” d'ofendre a cap col·lectiu. O, potser sí?

Potser la resposta la té Shami Chakrabarti, directora del grup de llibertats civils “Liberty”, que ha mostrat la seva preocupació pel missatge que dona la Tate Britain en un moment que la llibertat d'expressió ja està amenaçada (Blair i la Convenció de Drets Humans?) i que precisament, opina que ara és el moment d'expressions artístiques i també polítiques d'aquesta mena.

Quan s'ha de fer callar l'art o qualsevol forma d'expressió per una mena de por difusa, potser provocada pels horribles i sangonosos atemptats a Londres. El missatge que es dóna a qui vol trencar el nostre marc de convivència, respecte als drets humans i concepció de la democràcia lliberal no té gaire dels conceptes abans esmentats...

Ricard Monistrol

Guerres noves?

Existeix un principi bàsic en ciències polítiques que diu que tot conflicte dins una nació o entre nacions sempre parteix d'un conflicte d'interessos. En forma de recursos naturals presents en un determinat territori o l'accés a vies de comunicació (mar, passos de muntanya) o simplement el desig de augmentar el nombre d'habitants, a la vegada que la quantitat d'impostos, coneixement i bens manufacturats que puguin generar sense tenir que importar-los.

A més, tota potència que vulgui tenir tal consideració ha d'acumular alguna forma de poder reconegut per la resta de la comunitat internacional, sigui militar, científica-tècnica o industrial, o en el cas d'EUA, totes...

Però si ens fixem en les excuses, certament cíniques, que han fet servir sempre les nacions per barallar-se o colonitzar a un tercer, sempre han estat ideològiques. No tant clares a la primera guerra mundial (era un enfrontament entre imperis). Però si en la Segona Guerra Mundial (la lluita contra el feixisme).

Amb la vinguda d'un nou ordre mundial i l'entrada a escena de les Nacions Unides (per primera vegada una organització supranacional podia disposar d'un exèrcit), la qüestió va canviar, no era tant incloure països sota el govern directe com la de mantenir el control econòmic i ideològic del govern d'aquella nació. Si convenia, amb democràcia, sinó a través de cops d'estat...Tot depenia del tauler d'escacs (això tant per part d'EUA com de l'URSS). En la part no democràtica es van fer famosos els assessors militars...

Soldats polifacètics, podien tant ajudar a les guerrilles contra el govern (ajuda d'EUA de la guerrilla anti-sandinista a Nicaragua...) o la de reforçar el govern front a les guerrilles (casos de Corea i de Vietnam). Tanmateix, moltes vegades, si convenia, també s'implicaven directament. Era una època d'enfrontament entre dos colossos. Encara que per si de cas, sempre es parlava de respecte als drets dels pobles a la autodeterminació i a la democràcia (també "funcionaven" els règims “transitoris”).

Però, una vegada els EUA es converteixen en la única i mastodòntica “hiperpotència” davant el món. A part d'algunes “guerres d'alliberament” certament sangonoses (Afganistan i sobretot Iraq), que resta? Imposar la ideologia del capitalisme lliberal amb el seu conseqüent paquet de normes? Que al cap i a la fi era la seva fita front el comunisme. Millor mirar-ho d'una forma més freda...

Segons Carlos Gutiérrez, secretari de comerç dels EUA, el seu país perd cada any en concepte de vendes i vulneració de drets intel·lectuals uns 204.500 milions d'euros, és a dir, es venen masses còpies pirates. El que més sobta és que un problema que en principi EUA hauria de solucionar mitjançant la legalitat internacional, vol solucionar-lo d'una forma més expeditiva: s'enviaran equips “d'experts” a Brasil, Xina, Rússia o Índia entre altres, a fi “d'ajudar” i “assessorar” als funcionaris oportuns en casos concrets. A més, hem d'afegir que el propi secretari de comerç ha assegurat que la màxima prioritat de Bush és eradicar el robatori “inacceptable” de la propietat intel·lectual.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/09/22/esociedad/1127377097.html

Noves prioritats, velles solucions, al cap i a la fi els interessos econòmics d'EUA passen per sobre d'altres que ens podrien semblar més importants. No sembla pas que aquesta vegada siguin cínics sobre la seva veritable ideologia del món...

Ricard Monistrol

Dones, pobresa i educació

Com indiquem en el títol la dona sempre resulta afectada per la pobresa o la falta d'educació, dues situacions que quasi “sempre” van juntes. Però no sempre...

En els articles periodístics que reflecteixen les dades presentades ahir a Madrid per part de l'ONG Save the Children, es revela que actualment 58 milions de nenes no són escolaritzades.
Una qüestió que afegeix una altra dada esfereïdora: cada any de formació que rebés qualsevol d'aquestes nenes, futures mares, reduiria en dos punts la mortalitat infantil.
http://www.lavanguardia.es/web/20050921/51193449220.html

Però, ara ve la raó per la qual no sempre es pot relacionar la pobresa amb la falta de formació de les dones. Segons informa la ONG, Kènia amb una renda per capita de 1.020 $ ofereix més expectatives de formació a les nenes que l'Aràbia Saudita que disposa de 12.650 $ !!!

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/20/solidaridad/1127223600.html

Ara es veu que són dues qüestions diferents: la falta de fons econòmics o la falta de respecte dels drets humans, encara que per desgràcia la dues carències s'ajunten massa sovint.

Com ja hem anat comentant anteriorment sobre la pobresa, existeix un aspecte molt important a comptar entre ser-ne víctima sense coneixement i saber-se víctima però amb coneixements per sortir-se'n. Tal com se explica en els dos articles, la qüestió és clara: s'ha de convèncer a les famílies, a part d'altres accions relacionades amb les beques i els ajuts als estudis.

Encara que també resta clar, que qualsevol entitat de microcrèdits sigui a Àsia, Àfrica o a Amèrica del sud i del centre sempre preferirà abans concedir una modesta quantitat de diners a una dona que a un home...

No obstant, recursos econòmics a part, anem a les perspectives més sociològiques: si la dona assumeix coneixements aquests serviran, en primera instància, per millorar les condicions de vida de la seva família. Cap a una segona instància, molt més col·lectiva, les dones esdevenen subjectes actius de la societat. Una qüestió que millorarà les perspectives d'enriquiment social i de defensa dels drets humans de tots.

Al cap i al fi, tindrem a una mare formada educant, procurant una alimentació i una higiene que prevengui malalties i proporcioni un adequat desenvolupament físic i psíquic... NO val a badar, si volem canviar la societat, són les noves generacions de ciutadanes i ciutadans les que ens han d'importar, molt millor que no pas la de súbdits fidels i inactius...

Ricard Monistrol

Fins del periodisme...

Avui navegant per la xarxa (d'on trec la majoria de notícies que us comento) he descobert una iniciativa de diversos periodistes que oferiran la seva experiència i mitjans a diverses ONG's a fi de sensibilitzar-nos sobre la necessitat de fer complir els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·leni elaborats per les Nacions Unides: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.html

Com s'ho faran? Per ara són pocs, encara no sabem els seus noms, ni tenen encara un lloc web. Però si que ja han decidit que prendran la forma jurídica d'ONG i que el seu nom és: Asociación Audiovisual para el Desarrollo (AAPD). A més, concertaran viatjar amb diverses ONG's al lloc on es portin a terme els projectes de desenvolupament i gravaran un reportatge que en arribar procuraran "col·locar "en diversos mitjans de comunicació i en diversos formats. A fi que, segons informa Marta Arroyo, pugui arribar al màxim de població possible.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/20/solidaridad/1127211997.html

No m'hi cap dubte que les seves intencions són honrades i molt lloables. Però, aporten un element d'anàlisi sobre la necessitat d'estar presents als mitjans de comunicació. Precisament, ahir mateix amb el primer “la nit al dia” d'aquesta temporada, ara a TV3 i un xic més tard que a la resta de temporades (tanmateix, us asseguro que s'ho val, no trobareu en cap lloc unes entrevistes tan ben fetes i amb tant de suc com les realitzades per la seva presentadora i ara també directora) na Mònica Terribas reflexionava tot dialogant amb l'artista polifacètic Perejaume (Premi Nacional d'Arts Audiovisuals) sobre la invisibilitat de la seves obres i exposicions. La raó? Ella mateixa responia: "No apareix gaire als mitjans de comunicació...."

Un problema? Per Perejaume no, doncs ell mateix no sent la necessitat de tenir presència als mass media. Però, també es veritat que certs projectes, sobretot de desenvolupament, no tenen gaire volada per falta de coneixements en comunicació (i contactes)...

No és pas un detall que hagi d'aportar res. Ans al contrari, ens pot oferir el contrapunt a imatges de devastació, mort i fam que a la llarga (inclòs ara mateix) ens provoca la idea que no és possible l'alegria de viure i el desenvolupament sostenible en moltes comunitats del països pobres. Com a periodistes, hem d'oferir els desastres tant naturals com cada vegada més forçats, però hauríem de presentar que a més de sobreviure i plorar també és possible viure i riure...

Ricard Monistrol

Taxes contra pobresa

Avui mateix, Phillipe Douste-Balzyn, ministre d'afers estrangers de França, ha anunciat a l'Assemblea General de les Nacions Unides que, actualment, 66 països són d'acord en aplicar la taxa d'un dòlar per cada viatge d'avió. La fi? Destinar fons contra la pobresa...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/19/solidaridad/1127121614.html

No fa gaires dies que prometíem parlar sobre qui aplica la pobresa, ara tenim un bon moment per comprovar que no és un tema gens senzill. Una de les diverses raons es posiciona sobre agents econòmics i governamentals tant de primer món com dels propis països que sofreixen la falta de desenvolupament. Al cap i la fi, és un tema de com es reparteixen els fluxos de recursos monetaris i de com aquests es converteixen en mesures “profitoses” per la població. A més, s'hauria de pensar en com aquests recursos han de donar cabuda a plans de desenvolupament a curt, a mig i a llarg termini.

Encara que precisament el nom de taxa contra la pobresa em recorda com es publicitava, no fa gaire, la taxa “Tobin”. Una mena d'impost (0,5%) al flux monetari de transacció en divises que en principi hauria de servir, segons explicava el mateix Premi Nobel en economia, com a mitjà de dissuasió als especuladors amb ganes de buidar de divises determinats països. Tot provocant uns beneficis desmesurats als inversors, però obligant a l'aplicació de mesures antieconòmiques de defensa per part del país provocat. A més, ell mateix explica que aquest fons resultant hauria de ser gestionat pel FMI... (??) http://www.eumed.net/cursecon/textos/tobin-antiglob.htm

Una altre proposta, l'anomenada taxa Spahn, aconsellava elevar la taxa fins al 80% quan la moneda atacada sortia dels marges de fluctuació establerts.

Però fins a quin punt, si s'apliquen les esmentades taxes els recursos obtinguts tindran una correcta gestió. Ha de ser el FMI, el Banc Mundial, els governs occidental qui decideixin?

Per exemple, a Veneçuela, l'augment de fons procedents del petroli serveix per afavorir a curt termini la creació d'habitatges i equipaments sanitaris a sectors de la població de sempre esclavissats per la pobresa. Per l'altra cantó, es critica la planificació social a mig i llarg termini, en qüestions com la creació de més centres de formació professional amb diversos nivells o la possibilitat d'afavorir la creació d' empreses i cooperatives amb ajudes actives i passives del govern. És a dir, crear les condicions necessàries perquè tota la població pugui tenir accés a una formació qualificada i un treball adequat, a un habitatge digne i a un desenvolupament social just i equilibrat...

Ja no parlem d'altres països on la corrupció i la vulneració de drets humans corre parella amb la ineficàcia de proporcionar recursos (incloem malauradament el menjar) a tota la població....

Ricard Monistrol

“Feminicidi”

La poca consideració que reben en certs països l'assassinat de dones sigui a mans de qui se suposa són els seus companys o d'altres persones alienes, sempre homes, ha portat a diputades d'Espanya, Mèxic i Guatemala a demanar que a part de la qualificació penal directa o agreujant de “feminicidi” també es tipifiqui aquest com a crim de lesa humanitat:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/16/sociedad/1126858237.html

A primera volta, sembla que aquesta qualificació no hagi de servir de gaire per a la gran quantitat de dones que són maltractades, violades, segrestades i, moltes vegades, assassinades cada dia en tots els països del món, tant occidental com oriental. Al cap i la fi la consideració habitual és la d'assumpte intern, encara que sigui denunciat reiteradament per l'organisme Amnistia Internacional.

Però si ens fixem en la Carta de les Nacions Unides, que tot just ha complert 60 anys, de precària salut, té l'obligació d'intervenir (previ permís del Consell Permanent de Seguretat) en tot acte que pugui ser qualificat com a crim de lesa humanitat o genocidi en qualsevol país del món.

A més de la pròpia acció de la Cort Penal Internacional (estatut de Roma) i sempre que el seu govern, prèviament, hagi signat entrar a la seva jurisdicció...

Encara que el que em preocupa més, és que la pròpia concepció de dret humà no tingui el mateix àmbit d'aplicació en funció del lloc geogràfic de naixement i de la pròpia condició social de la família que porta al món un infant de sexe femení.

No obstant, a casa nostra, i a tots nivells, la violència de genere o contra les dones també implica per part de qui maltracta (física i psíquicament) o assassina una percepció prou distorsionada, influenciada o simplement inexistent de la condició humana de qui està agredint... Solament preocupant?

Ricard Monistrol

L'etern retorn...

Sembla talment que ja és “definitivament” proper el retorn dels anomenats “papers de Salamanca”. Aquesta és la sensació que es desprèn de l'aprovació per part del Congrés de Diputats d'Espanya del retorn de la documentació “dipositada” en un arxiu prou llunyà...

Tanmateix, tot aprofitant l'avinentesa, el govern espanyol ha decidit crear al mateix lloc d'on han de sortir els “papers”, un Centre Documental sobre la Memòria Històrica.

No obstant, com tothom ja sap, cert partit, que a vegades em resulta complicat veure'l com un partit de dretes assimilable a les formes de la dreta moderada europea, ha protestat enèrgicament tant a nivell local i de Castella-Lleò com a nivell estatal. El motiu: “favores al tripartito catalán”. Ai, senyors! Sempre la mateixa cantarella...

Sort que ara, el seu “suprem” líder, encara no se sap si és Mariano Rajoy... ha demanat la “posada al dia” dels postulats del partit. Però, sospito que el fons mai canviarà (recordem la CEDA i la II República...).

Perquè dic això? Que tota una presidenta de CC.AA com la de Madrid, se suposa que per un lapsus, digui davant camères de TV que li sabria greu que la seu d'una multinacional se'n vagi fora del territori “nacional”, diu molta cosa sobre el pensament del PP.

Un pensament que ven misèria: “Cataluña o quiere ser independiente o quiere dominar el resto de España” i perquè no, la resta del món? Un argument, que em recorda a pretèrites èpoques (anys 20-30-40 i 50 del proppassat segle) on les pors de la societat occidental es concentraven contra Orient i la seva població.

D'aquesta època venen pel·lícules com les de “Fu-Manchú ” i les seves ànsies de domini mundial, que van marcar (i encara, ara) una època d'odi i admiració per la cultura xinesa, japonesa i l'oriental en general.

Encara que el que em preocupa més, és que aquests arguments encara tenen vots....

Ricard Monistrol