L'etern retorn...

Sembla talment que ja és “definitivament” proper el retorn dels anomenats “papers de Salamanca”. Aquesta és la sensació que es desprèn de l'aprovació per part del Congrés de Diputats d'Espanya del retorn de la documentació “dipositada” en un arxiu prou llunyà...

Tanmateix, tot aprofitant l'avinentesa, el govern espanyol ha decidit crear al mateix lloc d'on han de sortir els “papers”, un Centre Documental sobre la Memòria Històrica.

No obstant, com tothom ja sap, cert partit, que a vegades em resulta complicat veure'l com un partit de dretes assimilable a les formes de la dreta moderada europea, ha protestat enèrgicament tant a nivell local i de Castella-Lleò com a nivell estatal. El motiu: “favores al tripartito catalán”. Ai, senyors! Sempre la mateixa cantarella...

Sort que ara, el seu “suprem” líder, encara no se sap si és Mariano Rajoy... ha demanat la “posada al dia” dels postulats del partit. Però, sospito que el fons mai canviarà (recordem la CEDA i la II República...).

Perquè dic això? Que tota una presidenta de CC.AA com la de Madrid, se suposa que per un lapsus, digui davant camères de TV que li sabria greu que la seu d'una multinacional se'n vagi fora del territori “nacional”, diu molta cosa sobre el pensament del PP.

Un pensament que ven misèria: “Cataluña o quiere ser independiente o quiere dominar el resto de España” i perquè no, la resta del món? Un argument, que em recorda a pretèrites èpoques (anys 20-30-40 i 50 del proppassat segle) on les pors de la societat occidental es concentraven contra Orient i la seva població.

D'aquesta època venen pel·lícules com les de “Fu-Manchú ” i les seves ànsies de domini mundial, que van marcar (i encara, ara) una època d'odi i admiració per la cultura xinesa, japonesa i l'oriental en general.

Encara que el que em preocupa més, és que aquests arguments encara tenen vots....

Ricard Monistrol