Enfrontament civil?
Ahir, l'entrevista a la “Nit al dia” (imprescindible i saludable cada nit) que va realitzar na Mònica Terribas a Josep Piqué, líder del PPC, em va fer reflexionar... Us ho explico, Piqué en un moment donat, referint-se a la tornada dels arxius de Salamanca, va recomanar prudència a la Comissió per la Dignitat. Perquè? No li va agradar que citessin un acte de justícia de la guerra civil com a raó de la tornada dels papers requisats (més ben dit, segons Piqué els membres de la comissió van dir que per fi s'havia guanyat la guerra civil).
Aprofundim en la reflexió, moltes persones de la dreta espanyola han esmentat la Segona República i les conseqüències de l'actitud catalana com a causa de la Guerra Civil i, vés quina casualitat, com a a referent de la situació “pre-bèlica” actual. Tot tenint en compte les enèrgiques recomanacions-amenaces de militars d'alta graduació. Precisament un sector molt donat a participar en la vida política fins no fa masses gaire anys...
Però, de veritat hem tancat les ferides provocades per la guerra civil? Piqué, en certa manera, va donar un avís per a navegants. I per una altre part, no és gens menyspreable, com sembla ser, que Catalunya sigui una de les úniques parts de l'estat espanyol que està revisant la guerra civil i el que ens va acabar d'assolar desprès, un règim feixista massa llarg, bastant lleig i fredament cruel.
El mateix periodista Francesc-Marc Àlvaro en una entrevista també de na Mònica Terribas (ja ho he dit, veure les seves entrevistes és imprescindible), parlant del seu últim llibre “Els assassins de Franco” esmenava la plana als polítics democràtics de la transició: els hi recordava que Franco va morir al llit.
Sembla talment, que molta part de la mala jeia que hi ha contra Catalunya en certs sectors està més relacionada en no entendre com aquells partits que havien estat brutalment destruïts a l'any 1939, tornen a estar vius de nou i que ara vulguem demanar més capacitat d'autogovern...
No nego, que en certs moments, cert personatge ha ratllat l'irresponsabilitat amb les seves declaracions sobre els jocs olímpics de Madrid. Molt més pròpies de l'emoció rauxada, que no pas del bon seny que se li suposa al president d'ERC i anterior Conseller en Cap.
Però, altres declaracions no les considero pròpies de les emocions. Sinó més aviat producte ben pensat i molt racional de deslegitimació. Com per exemple, al propi president Zapatero, nét d'una capità republicà afusellat, que alguns membres del PP no el considerant prou legitimat per les urnes. Molt perillós.
I si amb això no hi hagués prou, mireu com el propi president d'Extremadura (PSOE) certament eixelebrat i, de passada, el portaveu Zaplana del PP, aquest si que no té res d'eixelebrat, han manifestat les seves preferències per una llei electoral que deixés fora als partits minoritaris, és a dir, els nacionalistes. Val a dir, que l'experiment, per cert, té molt d'èxit a València.
No sé que dir... Si primer han estat els partits, o primer la gent en encetar l'odi cada vegada més brutal d'una comunitat a una altre. Potser ve de sempre. Però, tanmateix, és una greu irresponsabilitat que un partit de la mida del PP, tant constitucionalista i democràtic, no tingui un discurs apaivagador i prefereixi arribar al poder sigui com sigui i sobre qui sigui...
Tanmateix, tot salvant les diferències, el ara jutjat ex-president Slobodan Milosevic, va començar la seva carrera política posant als serbis en contra primer dels kosovars musulmans, dels croats i desprès contra els bosnians-hercegovins... Encara ara, i segurament per moltes generacions, dura l'odi als Balcans...
Ricard Monistrol
