Tres mesos, no gràcies...

Aquest ha estat la resposta de 49 parlamentaris laboristes al seu cap de files... Tony Blair. No obstant, el Premier no ha dubtat en titllar de “irresponsables” a tots aquells que es van enfrontar a la seva proposta de posar a mans de la policia (la mateixa que té ordres de disparar a matar) tres mesos a sospitosos de “terrorisme” sense càrrecs, incomunicats i sense dret a assistència jurídica.

Si, precisament, estem acostumats a que un presumpte delinqüent en situació penal, durant els seus tres dies màxims de detenció pot demanar un “habeas corpus”, és a dir que un jutge conegui immediatament el seu cas i dictamini els càrrecs i les mesures que cregui justes. O que, en cas que l'acusació sigui de terrorisme, la detenció és pot allargar fins un màxim de cinc dies, abans de portar-lo davant el jutge...

Per a què serveix tenir una persona tres mesos? Hem de pensar que a Espanya, no són gens menyspreables les denúncies de maltractaments i tortures als detinguts durant cinc dies per delicte de terrorisme. Què podria passar durant 90 dies? Parafrasejant al gran dramaturg italià Dario Fo: “La mort accidental d'un presumpte terrorista”? O, qui sabria on està aquest detingut, si està incomunicat (família, amics, treball...)!

Parlem clar, si la policia, o els serveis d'intel·ligència no tenen cap mena de prova concloent en un termini breu (segueixo veient exagerat la nova xifra britànica de 28 dies), que poden aconseguir amb tant de temps. No és una qüestió de simple conversa política-populista, estem parlant del respecte als drets fonamentals de les persones, tinguin el color, religió o ètnia que tinguin.

Si ens atenem a l'exemple del brasiler mort per tant trets, en raó del “per si de cas”, qui pot confiar amb què farà la policia britànica amb un detingut incomunicat?

Ricard Monistrol