Taxes contra pobresa

Avui mateix, Phillipe Douste-Balzyn, ministre d'afers estrangers de França, ha anunciat a l'Assemblea General de les Nacions Unides que, actualment, 66 països són d'acord en aplicar la taxa d'un dòlar per cada viatge d'avió. La fi? Destinar fons contra la pobresa...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/19/solidaridad/1127121614.html

No fa gaires dies que prometíem parlar sobre qui aplica la pobresa, ara tenim un bon moment per comprovar que no és un tema gens senzill. Una de les diverses raons es posiciona sobre agents econòmics i governamentals tant de primer món com dels propis països que sofreixen la falta de desenvolupament. Al cap i la fi, és un tema de com es reparteixen els fluxos de recursos monetaris i de com aquests es converteixen en mesures “profitoses” per la població. A més, s'hauria de pensar en com aquests recursos han de donar cabuda a plans de desenvolupament a curt, a mig i a llarg termini.

Encara que precisament el nom de taxa contra la pobresa em recorda com es publicitava, no fa gaire, la taxa “Tobin”. Una mena d'impost (0,5%) al flux monetari de transacció en divises que en principi hauria de servir, segons explicava el mateix Premi Nobel en economia, com a mitjà de dissuasió als especuladors amb ganes de buidar de divises determinats països. Tot provocant uns beneficis desmesurats als inversors, però obligant a l'aplicació de mesures antieconòmiques de defensa per part del país provocat. A més, ell mateix explica que aquest fons resultant hauria de ser gestionat pel FMI... (??) http://www.eumed.net/cursecon/textos/tobin-antiglob.htm

Una altre proposta, l'anomenada taxa Spahn, aconsellava elevar la taxa fins al 80% quan la moneda atacada sortia dels marges de fluctuació establerts.

Però fins a quin punt, si s'apliquen les esmentades taxes els recursos obtinguts tindran una correcta gestió. Ha de ser el FMI, el Banc Mundial, els governs occidental qui decideixin?

Per exemple, a Veneçuela, l'augment de fons procedents del petroli serveix per afavorir a curt termini la creació d'habitatges i equipaments sanitaris a sectors de la població de sempre esclavissats per la pobresa. Per l'altra cantó, es critica la planificació social a mig i llarg termini, en qüestions com la creació de més centres de formació professional amb diversos nivells o la possibilitat d'afavorir la creació d' empreses i cooperatives amb ajudes actives i passives del govern. És a dir, crear les condicions necessàries perquè tota la població pugui tenir accés a una formació qualificada i un treball adequat, a un habitatge digne i a un desenvolupament social just i equilibrat...

Ja no parlem d'altres països on la corrupció i la vulneració de drets humans corre parella amb la ineficàcia de proporcionar recursos (incloem malauradament el menjar) a tota la població....

Ricard Monistrol