Guerres noves?

Existeix un principi bàsic en ciències polítiques que diu que tot conflicte dins una nació o entre nacions sempre parteix d'un conflicte d'interessos. En forma de recursos naturals presents en un determinat territori o l'accés a vies de comunicació (mar, passos de muntanya) o simplement el desig de augmentar el nombre d'habitants, a la vegada que la quantitat d'impostos, coneixement i bens manufacturats que puguin generar sense tenir que importar-los.

A més, tota potència que vulgui tenir tal consideració ha d'acumular alguna forma de poder reconegut per la resta de la comunitat internacional, sigui militar, científica-tècnica o industrial, o en el cas d'EUA, totes...

Però si ens fixem en les excuses, certament cíniques, que han fet servir sempre les nacions per barallar-se o colonitzar a un tercer, sempre han estat ideològiques. No tant clares a la primera guerra mundial (era un enfrontament entre imperis). Però si en la Segona Guerra Mundial (la lluita contra el feixisme).

Amb la vinguda d'un nou ordre mundial i l'entrada a escena de les Nacions Unides (per primera vegada una organització supranacional podia disposar d'un exèrcit), la qüestió va canviar, no era tant incloure països sota el govern directe com la de mantenir el control econòmic i ideològic del govern d'aquella nació. Si convenia, amb democràcia, sinó a través de cops d'estat...Tot depenia del tauler d'escacs (això tant per part d'EUA com de l'URSS). En la part no democràtica es van fer famosos els assessors militars...

Soldats polifacètics, podien tant ajudar a les guerrilles contra el govern (ajuda d'EUA de la guerrilla anti-sandinista a Nicaragua...) o la de reforçar el govern front a les guerrilles (casos de Corea i de Vietnam). Tanmateix, moltes vegades, si convenia, també s'implicaven directament. Era una època d'enfrontament entre dos colossos. Encara que per si de cas, sempre es parlava de respecte als drets dels pobles a la autodeterminació i a la democràcia (també "funcionaven" els règims “transitoris”).

Però, una vegada els EUA es converteixen en la única i mastodòntica “hiperpotència” davant el món. A part d'algunes “guerres d'alliberament” certament sangonoses (Afganistan i sobretot Iraq), que resta? Imposar la ideologia del capitalisme lliberal amb el seu conseqüent paquet de normes? Que al cap i a la fi era la seva fita front el comunisme. Millor mirar-ho d'una forma més freda...

Segons Carlos Gutiérrez, secretari de comerç dels EUA, el seu país perd cada any en concepte de vendes i vulneració de drets intel·lectuals uns 204.500 milions d'euros, és a dir, es venen masses còpies pirates. El que més sobta és que un problema que en principi EUA hauria de solucionar mitjançant la legalitat internacional, vol solucionar-lo d'una forma més expeditiva: s'enviaran equips “d'experts” a Brasil, Xina, Rússia o Índia entre altres, a fi “d'ajudar” i “assessorar” als funcionaris oportuns en casos concrets. A més, hem d'afegir que el propi secretari de comerç ha assegurat que la màxima prioritat de Bush és eradicar el robatori “inacceptable” de la propietat intel·lectual.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/09/22/esociedad/1127377097.html

Noves prioritats, velles solucions, al cap i a la fi els interessos econòmics d'EUA passen per sobre d'altres que ens podrien semblar més importants. No sembla pas que aquesta vegada siguin cínics sobre la seva veritable ideologia del món...

Ricard Monistrol