Canvis a Catalunya...

No us penseu que no he vist els resultats de les eleccions d'ahir, 1 de novembre, que al cap i la fi han posat a quasi tots els partits en el mateix lloc de l'escenari del 2003. Això si amb alguna diferència, desprès en parlarem...

Tanmateix, em refereixo a una qüestió més profunda, a un canvi generacional dins la política catalana, a la sortida d'escena de dos honorables avis... Primer va ser l'anterior president Jordi Pujol, ara l'actual president Pasqual Maragall.

Una generació de persones, que amb històries de vida diferent, han protagonitzat els últims anys del franquisme, la transició i la primera dècada llarga de democràcia a Catalunya.

Amb això no dic que altres polítics no hagin lluitat per la democràcia en temps de feixisme. Però, hem de pensar en els 23 anys de govern de Jordi Pujol, i en la patrícia història, política i cultural, de la Família Maragall, on l'alcalde de la Barcelona olímpica ha exercit a l'altre cantó de la Plaça St. Jaume la màxima magistratura del nostre país.

No obstant, la nova generació es reflecteix de forma nítida en l'elecció, per part del PSC, del candidat José Montilla. Una generació que desprès d'emigrar, per no passar gana cada dia, van exercir un canvi molt necessari en la reorganització social i urbanística de les ciutats metropolitanes incloses en l'anomenat “Cinturó Roig”.

Sense descomptar, el canvi que van exercir dins el PSC, on els “catalanistes” de tota la vida com per exemple Narcís Obiols, Martorell, Nadal... van anar perdent el poder dins l'executiva de forma progressiva. D'aquí un cert enfrontament entre el President Maragall (últim representant del “catalanisme” amb poder del PSC) i l'aparell de partit, aquests dos últims anys.

En certa manera, no hem de menystenir el possible efecte “Montilla” sobre els més de 200.000 vots perduts pel PSC, respecte a 2003. El fet que el President Zapatero hagi fet veure clarament (i repetidament) que era el seu candidat, ha tret protagonisme a la pròpia acció del presidenciable Montilla dins dels àmbits catalanistes.

Potser la pregunta a tal hipotèsi hauria d'haver estat: sí s'hagués presentat Pasqual Maragall, s'haurien obtingut els mateixos resultats? Ara, ja no ho sabrem mai....

Ricard Monistrol

Comerç d’armes

Armes llargues, armes curtes... Són les responsables de la mort de centenars de milers de civils.

Tanmateix, no fa falta dir que el negoci no és de pocs euros, sinó de milers de milions d’euros. Però com a mínim sembla que una nova llum, dèbil, pot aclarir els termes de com ha de ser un nou tractat d’armes a nivell mundial...

Per 139 vots a favor, un en contra (EUA, ehem!) i 26 abstencions (de grans potències com Rússia, Xina o les emergents Índia, Pakistan...) s’ha aprovat en el marc de les Nacions Unides, una resolució que permet pensar en una proposta en ferm abans que acabi 2006.

No obstant, el grup de treball que ha d’elaborar la proposta no estarà pas aïllat de les pressions de les grans multinacionals armeres. Encara que sembla positiva la pressió que puguin exercir Amnistia Internacional, Oxfam Internacional i International Action Network on Small Arms (IANSA).

Possibles discrepàncies? Les d’EUA, que com recordava ahir Robert Fisk a “La Vanguardia” s’ha negat a subscriure l’esmena de 2001 a la Convenció de Ginebra de 1980 en relació a armes “perilloses” (fòsfor, armes d’alta radioactivitat...) per la població civil.

Ricard Monistrol

Drets humans...

Potser més d'alguna lectora o lector m'acusarà de sempre tractar temes poc agradables, amb tota la raó. Però, al cap i la fi, penso que la meva funció de periodista o columnista és la de tractat temes que poques vegades surten en els informatius televisius i acostumen a caure en la secció de breus als periòdics....

Per exemple, tot i les males condicions de les presons sud-americanes ser home o dona pot representar un menysteniment brutal dels drets humans....

Diversos defensors dels drets humans han denunciat a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) “l'alarmant situació” de recluses a Paraguai, Argentina, Xile i Uruguai. De què parlen? Forçades a mantenir relacions sexuals, agressions físiques, deficient o nul·la atenció mèdica i, el més penós, negació a poder tenir visites “bis a bis”... Suposo que en la seva mentalitat masclista deuen pensar que ja en tenen prou amb les violacions! (sic)

La dona, agredida física o psíquicament, assassinada, obligada a no escolaritzar-se en masses països, sense comptar com a Iran assassinaran, de forma legal, a set dones pel delicte d'adulteri!!!!!

No obstant, aquests mateixos que vulneren els drets de les seves congèneres, no tenen gens d'empatx en no respectar els drets de més persones (pensament, opinió, expressió...)

En el fons, tenint en compte aquesta variable de compliment de TOTS els drets humans exposo a llum pública una possible classificació de persones:
- Persones Humanes, les que compleixen i fan complir tots el drets humans.
- Éssers racionals, alguns drets sí i altres no, en funció dels seus interessos.
- Éssers irracionals, no tenen en compte la igualtat entre humans i entre sexes.

Aquests últims, amb l'excusa de la cultura o religió, vulneren sistemàticament qualsevol dret humà. Ah! Hi han més dels que us penseu!

Ricard Monistrol

Rebuig europeu al PP...

Doncs sí, una bona notícia! El Parlament Europeu ha rebutjat la tesi del PP de no permetre cap mena de diàleg amb ETA ni Batasuna.

Tanmateix, no a estat una gran victòria del diàleg... Toris britànics, democràta-cristians alemanys i d'altres països han votat en contra. Encara que el més greu, era veure com els britànics de dreta que havien recolzat a Tony Blair amb l'assumpte de l'IRA, anessin en contra del procés espanyol de pau!

No obstant, el que val, és veure com el PP espanyol ha rebut un bon cop... La resta de grups del Parlament Europeu han recolzat el manifest socialista. Curiosa situació! Massa semblant a la del Congrés de Diputats d'Espanya.

Com sempre, la polititzada AVT (Asociación de Víctimas del Terrorismo) ha remugat en contra. No de la mateixa forma la resta d'associacions, que han demanat comprensió cap a les víctimes (amb tota la raó).

Però, em resulta molt inquietant una qüestió... Sí depengués del diàleg, una solució perquè mai més MORÍS ningú per les seves idees, perquè una associació de víctimes hi està en contra?

No us fa basarda la resposta de la AVT i el PP a tal qüestió?

Ricard Monistrol

Servei Públic...

La concepció de servei públic és pròpia de la democràcia lliberal, perquè? Per una raó molt senzilla: exigeix respecte en tots els sentits als seus usuaris, és a dir, els ciutadans...

Ibèria, RENFE, Adif, TMB, Abertis, Agbar, Gas Natural, Endesa... són companyies que ofereixen diversos productes, de servei públic, tal com el transport, autopistes, aigua, etc.

Però què passa quan una companyia tal com Ibèria o RENFE – Adif, no entenen que vol dir servei al usuari? Vagues salvatges com les que van paralitzar l'aeroport del Prat o paralitzacions del servei ferroviari, sense parlar de massificacions dins els combois o retrasos diversos...

No parlo solament de fets puntuals, parlo d'una qüestió més àmplia per exemple en els trens: falta d'inversions en les infraestructures ferroviàries i en el material rodant, descoordinació evident entre els diversos responsables, falta d'informació actualitzada (un deure: mantenir la comunicació amb els usuaris a fi que puguin prendre les decisions oportunes) i falta de solucions (triguen massa en oferir alternatives als usuaris, si és que les ofereixen).

Un exemple, sense parlar del servei de rodalies (retrasos i poc espai personal als trens), un servei com els trens regionals a Girona (segur que passa el mateix a Lleida i a Tarragona) es caracteritza per oferir places dempeus durant més d'una hora cada dia des de finals de maig fins quasi mitjans setembre...

La resta de l'any? és qüestió de sort... els dilluns i el divendres no resulta gaire complicat trobar un lloc per estar-s'hi de peu i els dies de festa en una població com Girona (Sant Narcís) poden desembocar en la reducció de combois (un de 3 vagons en comptes dels dos amb 6 vagons). Per tant, greus problemes per assolir un mínim d'espai habitable... Tot plegat, com ja he esmentat, més d'una hora i quart.

La resposta de Renfe i Adif a qualsevol reclamació: no poden posar més trens, no hi cabrien en les estacions de Clot- Aragó i Passeig de Gràcia....

Llàstima que no els càpiga en el cap una solució tant senzilla com col·locar regionals de dos pisos... Una solució que ja han adoptat els TGV francesos!

Els fets? Mai han sabut que vol dir servei a l'usuari. Suposo que encara són massa lluny del servei públic europeu!

Ricard Monistrol

Israel i el dret internacional

Segons han declarat responsables de l'exèrcit israelià, les sospites sobre l'ús de bombes de fòsfor blanc (alta capacitat de cremar la pell i necrosar el sistema ossi) sobre la població civil són certes...

Bé, no del tot, els militars diuen que les van fer servir contra els combatents de Hezbollà, Llàstima que estiguessin en pobles i ciutats! (sic).

No ens ha d'estranyar que ho reconeixien, doncs tal com ells mateixos han dit, no està pas del tot prohibit per la legislació internacional. Encara, que com a raó de fons està la salvaguarda d'EUA, que en cap moment ha dubtat en fer-la servir contra població civil iraquiana.

Si us plau, com podem qualificar una arma que no es satisfà en esbudellar persones, sinó en matar-les cremades i deixar-ne de ferides amb cremades ben bé de tercer a quart grau (desaparició total de la pell, possible pèrdua muscular i afectació òssia). Sense comptar les d'urani empobrit que afectaran a més d'una generació de persones.

Es pot qualificar de democràtic el país que les fa servir? O, simplement (cínicament) el seu ús sols està destinat a ciutadans de segona?

De quina manera es pot cerca la pau amb el veïns o amb els musulmans amb fets d'aquesta mena?

Ricard Monistrol

Tàctiques de guerrilla...

No m'estic referint a un lloc situat a l'estranger... Com per exemple, l'Àfrica sots-sahariana o a Iraq. Sinó al Congrés de diputats espanyola i la seu madrilenya del PP al carrer Gènova.

En anteriors articles, ja us he esmentat la meva preocupació per certs tics totalitaris i poc democràtics de la plana major del Partit Popular.

Tanmateix, les picabaralles continuades sobre la possible pau definitiva al País Basc ja comencen a fer mala olor! No és de rebut que, sempre que sigui possible, s'ataqui i s'insulti al govern per una comesa tant democràtica com la d'aconseguir la pau. Una batalla democràtica sense vencedors ni vençuts, sinó amb convençuts!

Ja sé que els fa molta por que el President Zapatero aconsegueixi una altra victòria electoral! No obstant, aquesta dèria guerrillera d'aprofitar qualsevol ocasió per qualificar a tot el govern espanyol com a antidemocràtic no té nom!

En el llibre “Vivir para contarla”, les memòries de Gabriel Garcia Màrquez, s'explica com a Colòmbia la dreta de mitjans del proppassat segle, no va dubtar en fer servir qualsevol mitjà per evitar que l'esquerra democràtica arribés al govern.

Però en moment determinat, en comprovar el gran èxit que tenia el nou candidat, es van veure obligats a actuar sense miraments. Accions de guerrilles molt carnisseres que escarmentaven als pobles que recolzaven a l'oposició, assassinats selectius, batusses contínues... tot enmig de les declaracions del candidat opositor cridant a la calma i a l'entesa entre tots els partits. Per si de cas, el van acabar assassinant!

Ricard Monistrol

Sexe i prostitució...

Parlar de sexe, de les relacions emocionals i físiques que s'estableixen entre éssers humans tant de diferent sexe com del mateix... es reflexionar sobre una de les conductes i necessitats més animals que posseïm.

Tanmateix, el sexe té dues vessants: una d'animal que ja hem esmentat i una de humana... Exacte! Composició d'emocions humanes, tals com la passió, la tendresa, l'amor, el desig...

Però que passa quan una persona no té parella (fixa o ocasional) i vol sexe? Anar al món de la prostitució, això val tant per homes i dones... Però, no obstant, no tenen res que veure les condicions de vida de masses meretrius femenines amb la dels seus companys masculins.

La droga, el tràfic d'emigrants, d'armes i de dones són les inversions més utilitzades a fi d'enriquir-se. Tot tenint en compte que s'incompleix el codi penal, no ens deixen gaire dubtes de quina mena de persones parlem.

Avui mateix, s'han detingut els amos d'uns clubs (Barcelona i Sabadell) que tenien en condicions infrahumanes a dones romaneses. Tant en allotjament com els seus "llocs de treball". Espais petits i bruts, on eren obligades a “treballar”, inclòs a punta de pistola!

No és ni la primera ni l'última vegada que sentirem parlar d'aquest tema.... Però, veritablement el més preocupant són els seus usuaris. Doncs quin home pot ser capaç de veure una dona en aquestes condicions, fer-la servir i anar-se'n sense denunciar-ho?

No és preocupant? Homes, purs animals irracionals, que amb la necessitat d'obtenir plaer sexual no tenen gaire miraments... No em refereixo, a que vagin al món de la prostitució, sinó permetent que dones, siguin romaneses, ucraïneses, subsaharianes... visquin en condicions animals.

Ells si que són uns simples animals que sols pensen en el seu aparell sexual!

Ricard Monistrol

Dones i Islam...

No fa gaire llegint el llibre de Michael Onfray sobre Ateologia, reflexionava sobre com les tres religions monoteistes no “tenen” gaire simpatia per la dona (Onfray diu que les odien). Com a molt, les toleren si aquestes assumeixen el paper de muller o de mare. Però mai com a ésser humà femení...

Precisament avui, a Madrid, diversos grups de dones musulmanes han reclamat una relectura de l'Alcorà tot traient accents misògins i masclistes...

No és cap broma el que diuen, una diferent interpretació exigiria a més, tal com elles mateixes reconeixen, una profunda reforma de la Sharia (llei islàmica d'obligat compliment en la majoria de països islàmics).

Tanmateix, tot sent positiu el diàleg que es fa a Madrid (recolzat pel govern espanyol) no ho veig gaire clar...

Fins ara, mai he vist una religió monoteísta que reclami “l'absoluta” igualtat entre dona i home. En tot cas, certes crítiques cristianes a que la dona no assumeixi el paper de mare a temps complert (en canvi no diu gaire sobre l'home-pare) i que la seva llunyania (treballant per poder pagar una hipoteca o simplement perquè li agrada) és la responsable de la pèrdua dels valors morals dels fills.

Ep! No dic que no s'hagi de conciliar la vida laboral amb la familiar (sense comptar sous més reduïts, poques possibilitats d'ascens en cas de fills.), però no tot ha de recaure amb la dona.

Sobretot, havent-hi tants homes (inclosos els capitostos religiosos) poc donats a valorar éssers humans de sexe femení!

Ricard Monistrol

Nens castigats...

No parlo pas d'infants castigats a no jugar amb el seu videojoc uns dies... Parlo de 1 milió de nens empresonats a tot el món, en molts casos maltractats físicament (es permet en 43 països) o cruelment castigats a ser flagel·lats, despietadament ferits (o morts) a cops de pedra (sic!) o a perdre un peu o una mà! (aplicable en 36 països).

Les causes? Segons explica “Save the Children” el 90% dels infants tancats són per delictes de poca importància. Per exemple, a Uganda el 70% volien menjar...

Però, sembla estrany que uns quants anys desprès de la Declaració Universal dels Drets dels Infants (1959), la mateixa ONG expliqui que el 97% dels nens món no disposen de les mateixa protecció legal front a la violència que els adults. Potser, els maltractaments infantils en el primer món són una bona mostra (recordeu el cas de l'Alba).

No obstant, per acompanyar aquestes dades... pensem en els 50.000 nens assassinats cada any, segons les Nacions Unides, a més dels quasi 2 milions atesos als hospitals!

Ah! no parlem de les nenes perquè la qüestió ja es complica de mala manera...

Ricard Monistrol

Iraq i guerra...

Avui dia, pronunciar el mom d'Iraq equival a guerra, tortures, atemptats, assassinats... No és una simple apreciació provocada pels mitjans de comunicació. A diferència dels 30.000 civils morts per la guerra d'”alliberament” (sic!), una investigació ha posat una xifra esfereïdora sobre la taula...

Més de 600.000 morts! Concretament, 601.000 ham mort per causes gens naturals, més ben dit, han mort per culpa de la guerra!

George W. Bush no podrà negar aquesta evidència, doncs està feta sobre dades epidemiològiques, enquestes a familiars i accés a certificats de defunció.

Sembla estrany, com és la democràcia a “l'americana” a Orient Mitjà... Per derrocar un govern dictatorial, s'envaeix un país com si ni res, amb excuses que ja no funcionen i, com qui no vol la cosa, fan servir veritables armes de destrucció massiva a Falluja, entre altre.

Sense comptar que en nom de la lluita antiterrorista, no es va dubtar en emprar tortures i execucions sumarials contra iraquians. El pitjor d'aquestes “execucions”? Què no respeten ni dones ni nens, ni tant sols innocents! Simples “razzias” de venjança, en masses casos...

Tanmateix, encara pot semblar estrany que Iran amenaci a EUA? O, que cada vegada més musulmans no dubten en oferir-se voluntaris per anar a Iraq i matar americans? O, que Síria no dubti en ajudar a grups armats no regulars?

Ricard Monistrol

Maleïts feminicidis....

Separades, casades, visquent amb la parella o simplement sortint, per conèixer el seu xicot, són víctimes de feminicidis per una simple raó: voler pensar per elles mateixes...

Greu? Què us semblaria que a la feina, un cap o un company (sense tenir en compte el sexe!) us amenacessin o us agredissin físicament o psíquicament simplement per pensar diferent sobre una acció determinada o voler deixar l'empresa... O, encara pitjor, que la vostra vida corre's perill.

Precisament l'acossament laboral està penat, i no s'ha donat el cas d'arribar a assassinar!

Doncs, sembla que pel fet de voler tenir un company sentimental una dona s'ha d'arriscar a rebre maltractaments o inclòs la seva mort, simplement perquè no fa el que li diu el pretès “estimat”!

No paga la pena esmentar l'elevat nombre de feminicidis. No cal! Cadascuna és una pèrdua irreparable...

No cal esmentar que, encara ara, masses agressors reben el suport “incondicional” de les seves famílies...

Tampoc cal dir, que difícilment s'arreglarà la situació sinó arribem a fer entendre a tots aquells homes que vegin a les dones com a objectes que, simplement, són éssers humans que volen ser estimats i poder estimar sense condicions!

Ai las! Quan de temps ha de passar per veure éssers humans i no dones condicionades pel seu genere a complir amb designis socials de caire masclista?

Ricard Monistrol

Menors treballadors...

Sí algú se'n recorda d'algun avi o besavi que treballés com a obrer o miner us podria explicar com a les mines de principis del proppassat segle les mans de nens de 6 o 7 anys eren perfectes per agafar carbó en túnels massa estrets per un adult...

O, que les mans dels nens permetien millorar la densitat de fil en les màquines teixidores, doncs podien passar la llançadora per marges més estrets...

Sense anar més lluny en el temps, a l'Índia, la “democràcia” més gran del món (ehem!) permetia que nens de menys de 14 anys podien exercir de servents domèstics, o dins d'hotels, restaurants o petits punts de venda al carrer... Això sí, s'exceptuava feines perilloses!

Perquè dic “podien”? Relativament, a partir de demà dimarts 10 d'octubre de 2006, es prohibeix el treball a menors de 14 anys.... Hem tingut que esperar fins aquestes dades, per fer complir un precepte sagrat en els drets humans, el dret a l'educació.

No parlem de pocs milers, sinó de 60 milions de nens que treballen a temps complert, una bona part com a esclaus, (el govern “sols” compta 12 milions).

Tanmateix, en un país tan gran on el classisme de les “castes” encara que prohibit és colpidorament efectiu, ja veurem com es persegueix aquesta lacra... Doncs, com ja hem dit el govern “sols” parla de 12 milions.

Però, igualment, a nens que treballen en les terres familiars o portin diners a casa (els que encara viuen amb la família), sinó ofereixen incentius econòmics, psicològics i socials perquè vagi a escola... Pocs deixaran de treballar! Per moltes amenaces que els facin!

Ricard Monistrol

Democràcia i PP...

Ahir, en el País Valencià, el seu president, Francisco Camps del PP, va defugir de manera poc elegant el debat sobre la moció de censura presentada pel líder del PSV-PSOE, Joan Ignasi Pla.
Com? Simplement deixant que parlessin tots sols i no arribant fins quasi les dues hores desprès...

Al cap i la fi, com el parlament valencià és seu (PP) no fa falta molestar-se per quatre paraules que no arribaran pas bon port (fer plegar a Camps).

Un altre exemple, ahir en la entrevista que na Mònica Terribas va realitzar a Josep Piqué, líder del PPC -genial i imprescindibles les seves entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat Catalana- aquest va demostrar tenir el cor més cap al centre, però el cap on diguin els capitostos de Zaplana, Acebes i companyia.

Perquè ho dic? Piqué no va dubtar en cap moment en adobar tesis conspiratives sobre el 11-M. Remarcant, això sí, que aquest no “hauria” de ser el tema central de la oposició al govern de Zapatero (coses del cor!).

No obstant, no m'estranya que els ciutadans comencin a estar fins als nasos de com cada sessió de control parlamentari al governant espanyol, es converteix en un espectacle denigrant i fastigós.

Acusacions de “felipisme”, entrega de l'estat a ETA, conspiracions sobre el 11-M mai aclarides (sobretot quan el sumari ja està a punt d'acabar-se)... Tot ben amanit amb insults i desqualificacions.

Democràcia és diàleg i respecte per l'oponent, argumentació no fal·làcies, discursos no desqualificacions... Per a mi el PP està adoptant una posició molt perillosa, per molt que Piqué ho defensi, fer servir qualsevol element al seu abast per arribar al poder...

Com ja vaig dir una vegada, el PP tendeix al totalitarisme, no pas a una democràcia lliberal... Sols fa falta veure València en la seva especulació brutal o el desig fervent de posseir l'Ebre, les Illes Balears en la imposició violenta d'autovies oneroses, Madrid atacant a Rubianes...

Poder no és democràcia i democràcia MAI serà poder...

Ricard Monistrol

Conceptes morals a EUA...

Vaja, vaja! El partit republicà tant crític amb el ex-president Clinton per la seva relació íntima amb una becària, el grans governants que exigeixen democràcia a la resta del planeta (bé, no a tot arreu...), sense comptar com marcant el pas ferm contra matrimonis homosexuals i estan a favor de la família cristiana unida, de l'abstenció com a solució contra l'embaràs no desitjat o el SIDA...

Doncs sembla que tot un diputat republicà, un legislador... S'excitava enviant SMS d'alt contingut sexual a becaris adolescents del Congrés! Sí, ho heu llegit bé, nois menors d'edat!

Ehem! Ja ha dimitit, però la cosa continua... Pel que sembla tant el president de la Cambra com altres companys de partit ho sabien desde feia mesos. No han dubtat ni el partit democràta ni el diari “Washington Times” (conservador) en posar el crit al cel i en demanar que el president del Congrés, el republicà Dennis Hastert, dimiteixi per haver “tapat” l'escàndol i no haver actuat.

Ai senyor! Pederastia i homosexualitat... Si us plau que es deixin de repressions morals i campanyes contra el sexe fora del matrimoni! La repressió és mala consellera en les passions sexuals! I la reben uns pobres becaris!

I, de passada, que tota la seva energia “íntima” la gastin en promoure acords de pau que no pas en accions de múscul (com per exemple la ajuda a Israel en relació a les bombes de fragmentació, l'urani empobrit, el fòsfor...)

Ricard Monistrol

Dissuasió i pau...

Fa uns quants anys, en el proppassat segle dues superpotències es van jurar mútuament que la seva capacitat de destrucció mútua estava assegurada...

No era cap broma, Amèrica del Nord, tota Europa, Àsia i dotzenes de països haguessin desaparegut del mapa. Però, cínicament, era la millor manera de plantejar un empat, millor dit unes taules, que garantien que fos qui fos qui comencés. Tots tenien assegurada la seva destrucció. És a dir, estaven ben dissuadits.

Ja s'ha caigut un mur des de llavors (i s'han creat d'altres) i la geografia política ha multiplicat aliances en termes econòmics i militars impensables (OTAN, UE...)

Però, tanmateix no vull parlar dels antics països de l'Europa de l'Est... Més ben dit em resulta, com a mínim, curiosa l'evolució d'un dels països del FAMÒS eix del mal: Corea del Nord.

Avui mateix, fonts del seu ministeri d'afers exteriors, han comunicat que en un futur molt proper realitzaran una prova nuclear soterrània.

No cal dir que Japó i EUA no s'ho han pres gaire bé. Però en cap moment han esmentat la solució militar com a remei (els míssils nuclears els carrega el diable i vés a saber on caurien.).

Ans al contrari, Iraq va caure sota l'amenaça d'unes armes inexistents i Iran, té pressa o en establir un acord de no agressió amb EUA o a en uns anys disposar de la única eina que tem el govern americà, la nuclear...

Perquè he esmentat abans la dissuasió? Ben simple, fa unes quantes dècades, en plena guerra freda, la dissuasió nuclear era la única forma d'enteniment entre la URSS i EUA... Sembla que avui dia EUA encara no ha evolucionat!

I, per si de cas, tampoc s'hi posen gaire amb Corea del Nord... Pura i dura dissuasió! Res de tractats de pau o de no agressió! Ai senyor, no sembla que vulguin aprendre.

Ricard Monistrol

Fonamentalismes, integrismes...

Últimament s'han donat masses casos de reaccions desmesurades (no prejutjo sí amb raó o no) sobre Europa en el món islàmic... Les causes? Caricatures de Mahoma, discursos del Papa de Roma...

Tanmateix, sí que entenc la ràbia per Guantànamo, Afganistan, Líban, Palestina, Iraq... Però, fins a quin punt els musulmans han de prendre's qualsevol acte comunicatiu o expressiu com a ofensa o provocació?

No vull generalitzar... Però les declaracions dels líders d'Al-Qaeda, l'assassinat d'un cineasta holandès per realitzar un documental sobre les condicions de vida de moltes dones musulmanes, els atemptats contra civils a Madrid, Londres i Nova York (sense comptar el de Marroc, Indonèsia...) no han promogut una bona imatge.

Molts governs de països musulmans no mantenen gaires drets pels seus conciutadans, és veritat! Tanmateix, les pròpies interpretacions de la Sharia, com a model de vida, però també com de càstig preferentment a les dones... (no a tot arreu!) Ens aporten als europeus una concepció no pas de gaire pau, tal com l'esmenten els líders religiosos no integristes.

Incomprensió? No ho sé... En qüestió de drets humans, i tal com diu Michael Onfray al seu “Tractat d'Ateologia” (Edicions 1984), cap llei ni cap religió han d'estar per sobre de la igualtat de TOTS els éssers humans, ni del seu dret a pensar lliurement, a expressar-se amb llibertat, a la vida...

Estic d'acord amb propiciar un diàleg, tot reconeixent que cap religió és innocent en qüestió de drets (Fins no fa gaires anys la cristiana no creia en TOTS els drets humans). A més de saber que la hipocresia dels governs d'EUA, Regne Unit i altres països respecte el món islàmic no és gaire edificant.

Precisament, per això mateix, qualsevol diàleg entre persones, tot respectant la seva religió o ateisme, hauria de partir d'una qüestió tant simple com complicada: TOTS tenim drets, per tant NINGÚ, i menys amb violència, pot imposar la seva creença i/o pensament a un altre, sigui del mateix país o d'un altre país.

Respecte? És clar! Però per ambdues bandes! La nostra llibertat d'expressió i la seva poden dialogar... Encara que no pas amb amenaces! Qualsevol llibertat, com l'artística mereix una comuna protecció.

Ricard Monistrol

L’església i el finançament...

Per una vegada estic d’acord amb la Conferència Episcopal Espanyola... No amb decisions sobre moral, no confonguem, sinó en la seva satisfacció pel nou finançament.

En principi, sí que podem afirmar que l’església catòlica té un tracte preferencial front a la resta de religions presents a Espanya. Però, no és menys cert que el fet, que d’una vegada, siguin els mateixos fidels qui puguin decidir si marquen la creueta o no, és un gran canvi.

Al cap i la fi, no estic d’acord que cap religió hagi de rebre diners públics per una funció que ha de ser estrictament privada. Tot exceptuant, naturalment, aquelles accions encaminades a l’acció social d’ajuda i desenvolupament de col·lectius amb problemes.

Tanmateix, si és vol complir amb la democràcia, també s’ha de correspondre amb el mateix tracte amb les ONG’s... Tot comptant, que els diners emprats siguin per a projectes de desenvolupament i ajuda fefaent.

Ricard Monistrol

Contra la desvertebració...

Aquest sembla que és el crit de guerra del PP. Per exemple, tota la campanya contra l'estatut de Catalunya girava al voltant de la nostra insolidaritat cap a la resta d'Espanya, les ganes de separar físicament el nostre país de la resta de l'estat, promoure acords secrets amb ETA per destruir Espanya, però no pas Catalunya...

El pitjor? que uns quants milions de persones els creuen! Inclòs el mateix “Defensor del Pueblo Espanyol” que davant d'uns criminals com nosaltres no ha tingut més remei que defensar l'integritat ibèrica!

Ai las! I per sí no ens havíem assabentat! Qualsevol acció destinada a millorar la situació dels peatges, dels ferrocarrils de rodalies o els regionals és assenyalada pel cínic reconsumat del Zaplana, com un acte de desvertebració, insolidaritat i rendició del govern de Zapatero (sic)!

Olè! I tots tant tranquils (em refereixo als de l'estat espanyol). En veritat sembla que sols servim per finançar a la resta, però a l'hora de demanar qualsevol millora, per exemple d'infraestructures, se'ns tira la cavalleria a sobre.

Je! A més servim com carn de batalla per a baralles de poder: arribar a la Moncloa. I, perquè desprès diguin que el més important són els ciutadans. Sempre i quan no visquin a Catalunya, deuen voler dir!

En fi! No fa gaire que parlant amb una ciutadana francesa em va preguntar el motiu del nostre rebuig a una part d'Espanya. La meva resposta va ser fer-li una pregunta; Què li semblaria tenir un partit que tingués alguna idea propera al règim col·laboracionista de Vichy? Com per exemple l'incitació a l'odi a un determinat grup de gent?

Ricard Monistrol

Tortures...

Si us dic la veritat, la paraula en porta intensos calfreds.. Avui mateix he llegit a la versió digital del diari “El Mundo” (si treus la part contra el sumari judicial del 11-M, les crítiques al govern espanyol, català, basc, etc. és profitós) que en la comisaria de la policia local de Torrevieja (Alacant) es va voler aplicar justícia “sumaríssima”...

Els fets? Un ciutadà guatemalenc i la seva companya sentimental són atrapats robant en el pis d'una policia local de l'esmentada localitat. El que va passar desprès està sota secret de sumari, però us avanço algunes costelles trencades i la frase d'un inspector de la policia local de Torrevieja que diu pel mòbil “me parece que está reventado por dentro”.

Per sort, s'han pogut obtenir aquestes declaracions gràcies a que un jutge havia autoritzat el punxament de la seva línia telefònica per un assumpte de drogues.

Tanmateix, estem massa plens de notícies d'aquesta mena... Com per exemple que George W. Bush ha arribat a una acord amb diputats republicans per relaxar la seva actitud contrària a la tortura de presumptes “terroristes”. Dit d'un altre la presumpció exigeix tortura?

Fins ara, era l'estat qui havia de demostrar la culpabilitat, però veient a la policia local de Torrevieja o a Bush, em fa tremolar la possibilitat que més que voler que confessin es diverteixen fent-ho...

Ricard Monistrol

Contra “El Mundo”, “Cope” i “Libertad Digital”

Ahir, el Col·legi de Periodistes de Catalunya emetia un comunicat on criticava les línies editorials del tres mitjans esmentats. La raó, palesada de fa mesos, no complir el Codi Deontològic de la Professió Periodística, que per desgràcia, sols sembla d'obligat compliment a Catalunya...

Potser, la paraula Deontologia no els soni massa als receptors de tal crida, però si que podrien entendre que una campanya en contra de la Policia Nacional, a Guàrdia Civil, el Poder Judicial, l'executiu espanyol i, també, part del cos legislatiu (és a dir, tots menys el PP) porta a molts ciutadans en creure que no existeix l'estat de dret, que el sumari judicial és un frau i que els únics interessat en saber la veritat del 11-M és el PP!

No és cap secret que el periodisme s'havia entès, fins ara, com tractar el fets de forma honrada, no alterant-los amb tota mena de falòrnies sobre contubernis separatista-masónico-izquierdoso-integrista árabe.

Tampoc no fa cap falta recordar la campanya contra l'Estatut català.. al cap i a la fi, sembla que o rebem cops i batzegades tot callant o ens acusen de feixistes cap amunt (cas del “Defensor del Pueblo Español”, no pas del català!)

Però, em sembla inconcebible, és que dubtessin, primer, de l'autoria integrista de l'atemptat, ara vulguin posar en contacte íntim a ETA amb Al-Qaeda a fi de poder tenir ambdós l'honor de realitzar l'atemptat més sagnant que ha tingut l'Espanya democràtica actual, recordem que l'anterior el va protagonitzar el dictador Franco...

No és cap broma, començo a veure en diversos mitjans, cartes de persones que no saben avenir-se de la formidable conxorxa de tothom (excepte el PP) en voler amagar o no voler saber la veritat.

Tanmateix, sembla que aquella famosa cançó de una cantautora anomenada Cecília, de fa molts anys, tenia raó: “España blanca, España negra, a veces madre, casi siempre madrastra..."

Perquè critiquin desprès a Rubianes per voler enviar la España Negra a cert lloc!

Ricard Monistrol

Defensor del pueblo...

Enrique Múgica fent honor del càrrec que ocupa s'ha apressat a presentar recurs d'inconstitucionalitat contra el nou estatut de Catalunya...

De quin honor parlem? Doncs de ser el Defensor del Pueblo Español, i remarco el fet de poble espanyol en el fet que no ha respectat la decisió democràtica i vinculant d'un referèndum a Catalunya.

No el critico per no estar d'acord en l'exclusivitat del Síndic de Greuges català (encara que es destaqui al text legal el fet de “col·laboració). És ben evident que ha de defensar a tots aquells ciutadans, que no refiant-se del Síndic, vagin a denunciar la cruel i despietada croada que exercim els catalans sobre els que no parlen la nostra llengua oficial (sic!)

Però, penso que en la resta de temes pixa fora de text (perdoneu l'expressió, no se m'ha ocorregut cap de més gràfica!). Parlar sobre que el concepte nació esmicolarà Espanya, o que la concepció d'espai judicial català vulnera la possibilitat d'una justícia igualitària a tot l'estat i sense comptar que parlar de poble català és quasi un delicte...

Tot plegat, un bon grapat d'articles que supera de llarg el presentat pel PP (contentíssim! No cal dir-ho).

A veure, reflexionem! Segons es parla, la democràcia és basa en la voluntad expressada pel poble mitjançant els seus representants... Fins aquí tot bé, però determinades vegades (a Suïssa tenen molta pràctica!) el poble pot ser preguntat directament i la seva resposta té valor legislatiu, és a dir, que l'executiu ha de complir i fer complir la voluntad popular...

Per tant! Fins a quin punt es pot presentar un recurs que sobrepassi el seu àmbit competèncial (com a Defensor del Pueblo) i exerceixi, d'ofici, d'inquisidor no d'institucions oficials sinó de la mateixa voluntat del poble català!

Ricard Monistrol

Nens guerrers...

Segons informa Human Rights Watch, dins una guerra bruta contra tots aquells que pensin diferent, la dictadura que governa a Myanmar (Birmània) no ha dubtat en cobrir les baixes de soldats amb nens de 11 anys...

El pitjor? Sí és que pot haver-hi un pitjor... que els infants arriben a formar el 20% de l'exèrcit (375. 000 soldats), segons càlculs de l'Institut Birmà per l'Educació del Drets Humans (amb seu a Tailàndia).

Ja fa masses dies que parlo de nens i de dones maltractades, sobretot de nens perquè no acostumen a arribar a grans i de dones, pel que sembla, massa sovint no se les considera éssers humans adults...

Però, que quasi 75.000 infants siguin membres d'un exèrcit regular dedicat a destruir, assassinar i torturar em dóna prou arguments per pensar, com pot ser que EUA i el Regne Unit estiguin estiguin tant embranzits amb el seu xarop de pal tot promovent la democràcia, i en canvi sols “condemnin”als militars birmans, això sí, de forma sistemàtica...

En cap moment estic demanant una intervenció armada, però sí una major pressió política (en això són prou bons els americans i els britànics), embargaments de venda d'armes (potser massa dolorós per EUA), bloquejos de comptes bancaris...

Tot plegat, per recordar que EUA tampoc ha signat la llei internacional que prohibeix recloure menors de 18 anys per ser soldats...

Ricard Monistrol

Armes de destrucció assegurada...

Potser una nova categoria d'armes? No tant, EUA i el Regne Unit tenen vasta experiència en promoure accions de guerra que afecten a població civil...

Ahir en el “30 minuts” de TV3 vaig quedar ben baldat pel cinisme que gasten els americans i els britànics en relació a la munició (i blindatge) amb urani empobrit. Subproducte de la combustió de les centrals nuclears i considerat perillós sobretot per la seva toxicitat en metalls procedents de les reaccions de la fissió nuclear...

Radioactiu? No tant com per matar a una persona de forma ràpida, però si suficient per dotar a tots els elements que el formen de la suficient radioactivitat per promoure canvis en el codi genètic i de passada provocar alguna alteració maligna.

No és cap broma, en ser insolubles i tant pesats, no tenen cap mena de problema en instal·lar-se en qualsevol indret, per exemple agrícola, ramader o freàtic, i passar al nostre cos humà, preferentment al fetge i ronyons, i de passada, per tot el sistema circulatori.

Sense comptar que els soldats rasos, carn de batalla en qualsevol bona guerra, poden veure afectats els seus pulmons en el moment d'explosió de projectils amb urani empobrit.

Tanmateix, resulten molt positives aquest tipus d'armes, per una simple raó... Si les deixalles nuclears poden resultar perilloses i molt cares d'emmagatzemar, perquè no convertir-les en elements mortífers de destrucció ben massiva que puguin resultar profitosament venuts.

Això sí, si us plau, sempre acompanyar la campanya d'imposició de la democràcia de bones paraules i pocs mitjans a hospitals, oncòlegs i epidemiòlegs de la zona bombardejada... No fos cas que veiessin un augment de casos de càncer i malformacions congènites!

Ricard Monistrol

Matar té premi?

No he escrit assassinar perquè se suposa que la comandant Cressida Dick (44 anys) no va disparar directament. Cressida era una dels oficials a càrrec de la “genial” (sic!) operació antiterrorista, on uns “goril·les” massa ben armats van “reduir” un presumpte terrorista amb SET bales al cap!!!!

El pobre infeliç, el electricista Jean Charles de Menezes (27 anys), va ser salvatgement assassinat quan anava a treballar.

De quin premi parlem? Doncs d'un ascens a subcomissària...

Sembla estrany! No em considero antibritànic, ni anti-americà, ni anti-israelià... Però tots els seus governs em donen tantes notícies amargues per pensar que poc a poc els drets humans es retiren de l'escenari.

Tanmateix, tornant a la policia, l'ascens em treu de polleguera... és normal que el govern no faci res per canviar les normes d'actuació de la brigada anti-terrorista? O que per jutjar als responsables directes s'hagi de jutjar a tota l'institució al complert?

El pitjor? Se'ls jutjarà per vulneració de les normes sobre salut i seguretat en el treball de l'electricista Menezes: anava a la seva empresa, per tant, “accident” In Itinere? Una qüestió que segons la policia “restarà” els seus esforços en protegir la població.

El dubte: de qui els han de protegir?

Ricard Monistrol

Educació, educació...

A veure comencem a fer la llista: Per un cantó, a Espanya quasi un 30% dels estudiants d'ESO no l'acaben, per un altre, segons l'ONG Save the Children, 43 milions de nens no poden anar a l'escola per culpa d'estúpides, cruentes i inútils guerres.

O, pitjor, inclosos els afectats per guerra, un total de 118 milions de nens no van a l'escola simplement per falta d'infraestructures adequades i personal docent...

Sense comptar, que segons Intervida, que més del 50% de dones del sur d'Àsia són analfabetes, i que apropant-se al 50% també tenim als estats àrabs i l'Àfrica subsahariana...

Podríem continuar amb més exemples, però sols en servirien per visualitzar un perillós fenomen: a Espanya la majoria de nois que PODRIA estudiar prefereix anar a guanyar diners aviat (sense comptar que la seva formació professional especialitzada esdevé inexistent). En canvi, les noies són una majoria molt ample que decideix seguir estudiant, encara que sigui per obtenir un cicle formatiu de grau mitjà...

En canvi, hi han llocs on les armes són les encarregades d'educar o d'altres llocs, que per la simple “casualitat” de néixer dona, una persona no podrà mai saber que li hauria agradat fer de la seva vida o, simplement, que hauria volgut estudiar.

En tot cas coneixerà el fet de parir sense gaire control sanitari ni planificació sanitària, serà maltractada i correrà el risc de ser assassinada pel simple fet d'una sospita -això també passa a Espanya- (sic!).

Tanmateix, sembla estrany parlar a Catalunya o a Espanya de l'educació obligatòria, de la formació ciutadana, quan parlem d'una societat on d'intel·ligència com a capacitat d'adaptació a un entorn canviant i cada vegada més científic-tecnològic s'atura davant del mur d'un bloc de pisos de 400.000 € acabats de fer...

I més estrany encara, resulta que milions de nens que voldrien formar-se com a mínim en primària no poden fer-ho...

Ricard Monistrol

Censura a la cultura a Madrid?

Doncs això sembla... L'alcalde de la capital d'Espanya, Alberto Ruiz Gallardón, ha vetat l'obra de Pepe Rubianes: “Lorca eran todos”, que s'havia de representar en motiu del 70è aniversari de l'assassinat del poeta i dramaturg a mans dels feixistes.

La raó? Els “comentaris” sobre Espanya de Rubianes dins el programa “El club” de TV3... Unes paraules que no van caure gaire bé a l'ultradretana “Fundación para la unidad de España” que el va denunciar judicialment.

Però, com aquelles coses que sempre passen, Mario Gas, director del Teatro Español, i la regidoria de cultura de L'ajuntament de Madrid van veure de molt bon ull l'obra de Rubianes sobre Federico García Lorca. Formada per textos del poeta, comentaris i reflexions del perquè de l'assassinat...

No obstant, el també ultradretà sindicat de funcionaris “Manos Limpias” no ha dubtat en denunciar a la regidoria de cultura per tal fita... La solució? Rubianes no presentarà la seva obra, que precisament no critica l'Espanya d'ara, sinó la franquista.

Voleu la meva reflexió? Podeu pensar que hauria passat a la resta d'Espanya si Albert Boadella, amb les seves crítiques radicals a tot allò que soni a català nacionalista, no hagués estat autoritzat a actuar en cap teatre públic o privat de Catalunya?

Segurament, el mateix sindicat de mans netes que ha denunciat a la regidoria madrilenya, denunciaria a la Generalitat o a l'ajuntament de torn, per persecució ideològica pròpia dels nazis i dels feixistes...

Tanmateix, no hem de confondre les creences de l'autor amb la seva obra, doncs podríem caure fàcilment en un extremisme poc democràtic, i ens perdríem, la possibilitat d'admirar o criticar el seu valor artístic i/o intel·lectual.

Ricard Monistrol

Drets Humans a Hispanoamèrica...

Sud-Amèrica i Centre-Amèrica han acumulat, per desgràcia, un llarg historial de vulneracions dels drets humans, inclòs el de la vida i el de la integritat física i psíquica... Tanmateix, s'havia acusat al principi del segle XX que la herència dels colonitzadors havia posat la llavor necessària per tals fites... Segons les crítiques del seus veïns del nord.

Més endavant, multinacionals de bananers i pels anys 70, 80 i 90 del proppassat segle el govern dels EUA van col·laborar activament en la repressió i la formació dels repressors de persones massa proclius a pensar de forma diferent a l'oficial (tant de militars com de certs partits de dreta)...

No obstant, una onada de democràcia més o menys liberal i de governs més o menys “respectuosos” amb els drets humans han capgirat la situació, encara que no del tot... Sobretot per noies joves, guapes, però pobres! (Ciudad Juàrez, Guatemala...)

A Colòmbia, el reelegit president Álvaro Uribe (precisament un gran amic d'EUA i amb fortes ajudes militars), va ser acusat de tenir poca duresa amb els paramilitars, inclòs de permetre certa amnistia amb càrrecs públics inclosos. No és cap broma! Aquests individus són responsables de l'assassinat de milers de camperols...

Doncs en aquest panorama, aquest dilluns cinc cooperants, un d'ells espanyol, del “International Peace Observatory” (IPO) han estat detinguts per la policia colombiana sota l'acusació de voler “ocupar un edifici abandonat”, és a dir acusats d'okupes! (sic!)

Tanmateix, segons els cooperants de la IPO la versió no coincideix massa... 200 indígenes inclosos dones i nens havien ocupat de forma pacífica l'antic escorxador de districte de Bogotà, la raó? Reclamar els seus drets i demanar que es complissin certs acords. Us recomano que us llegiu el seu comunicat. Descriu qüestions molt interessants, sobretot en relació als paramilitars.

Però, la policia i el govern, vist el cas, i la gran “violència” que palesaren el cooperants, amenacen en deportar als “molestos” observadors.

En certa manera tenen sort de ser estrangers (sic!), ni la seva vida ni el seu físic corren perill, no crec que és pugui dir el mateix dels pobres indígenes detinguts...

Ricard Monistrol

Informadores a la televisió...

En una notícia d'avui he llegit, no sense sorpresa, que Katie Couric (49 anys) una de les periodistes més conegudes de tots els EUA (supera en popularitat a Bush, encara que això no costi massa) presentarà en “solitari” un dels informatius nocturns més vistos a tot el país: “CBS Evening News” (si entreu a la web podreu saber tota la seva història)

Fins aquí tot bé, si comptem que l'informatiu nocturn de la CBS havia estat presentat pel mític Dan Rather (ja retirat) durant més de 20 anys i que conjuntament amb els de la NBC i ABC tenen una audiència de 25 milions d'espectadors...

També hem de comptar que “sempre” han estat conduïts per homes mítics com l'esmentat Rather o Peter Jennings a ABC, mort l'any passat. Sense oblidar-nos, naturalment, de Tom Brokaw de NBC que també es retira.

Segons comenten l'estil desenfadat de Couric i la seva popularitat han empès a la CBS a canviar el format afegint-hi mes espai a l'anàlisi... Volen arribar a més audiència.

Tanmateix, hi ha vegades que penso que a Catalunya no sabem valorar en la seva justa mesura que significa tenir una dona capacitada al capdavant d'un informatiu nocturn on l'anàlisi i l'entrevista són presents... No us sona?

Doncs sí, la periodista Mònica Terribas, directora i presentadora del programa “La nit al dia” tot mantenint les diferències culturals, personals i sobretot en relació a la pròpia tradició de l'audiència d'EUA) és la “nostra” Katie Couric. Aporta seriositat quan fa falta, sense oblidar la seva simpatia i sentit de l'humor, i un sentit del ritme que fa lleugera i equilibrada l'hora i mitja que dura el programa.

Certament, la seva capacitat d'adaptació a tota mena de personatges i de tots els àmbits culturals, intel·lectuals, artístics o simplement il·lustratius ens proporcionen una quantitat de registres informatius, valoratius i interpretatius que veritablement aporten la talla de qui està davant de la càmara i de tot el seu equip...

Potser hauria d'estar més aviat, sí i no... Sí, perquè arribaria a més audiència i no, perquè s'hauria de reduir de forma evident les seves entrevistes i tot el programa... amb el perill de desnaturalitzar la seva personal manera de fer entrevistes “sense límits”.

Penseu que a la resta de l'estat espanyol no existeix ni la persona ni el format de “La nit al dia”, i que potser ens hauríem d'anar al Regne Unit per trobar un programa i una periodista semblants...

Ricard Monistrol

Immigració i feminicidis...

Posant els dos drames en el mateix títol vull deixar ben clar que no els comparo, doncs cadascun afecta de manera massa greu a persones humanes, sinó que vull fer notar la importància que no hi han vacances per cap dels dos problemes...

Milers de immigrants han entrat de forma no reglada en l'estat espanyol, específicament a Canàries, tant el govern com l'oposició (vegi's PP) estan d'acord amb el drama humà però difícilment ho estaran en la solució...

Per un altra cantó, sense cap mena d'aturador, incloent-hi ordres d'allunyament, dones de qualsevol edat (no val a dir que molts homes joves estan canviant els seus valors...) són assassinades de forma cruenta i, sobretot, covarda... Desgraciats i maleïts tots aquells que fent veure que desprès es peguen un tret com a forma de penediment seran d'alguna manera exonerats (tal com feia esment molt encertadament Cristina Sánchez Miret ahir a “La Vanguardia”).

Si us plau! Drames humans amb centenars de milers de persones volen arribar a una vida millor, països on les oligarquies, l'atur, la desertització, les guerres... O, simplement, la falta de confiança en els seus països (falta d'infraestructures sanitàries, educatives, de transport, econòmica, societat civil...) I, on masses ciutadans no disposen de passaport per la simple raó de preu o falta d'administració competent (així ens ho feia saber Lucia Etxebarria en un Magazine de "La Vanguardia", un diumenge d'agost)... Com es pot parlar d'una solució! En tot cas de pedaços en forma de barreres que impedeixin el seu pas i accelerin el seu retorn.

Però, també és just dir que un elevat nombre de persones sense permís laboral i, per tant, sense possibilitat d'ingressos pot generar en qualsevol indret conflictes de convivència (on viuen, on es netegen, on deixen les seves deixalles...) a curt, mig i llarg termini. Per la simple raó, que la societat occidental està dissenyada per a persones que disposin de diners cada mes... Tanmateix, la mateixa situació que obligarà a aquests mateixos immigrants a malviure amb treballs ocasionals, clandestins i molt mal pagats.

Tornant al tema dels Feminicidis i tal com ja he comentat masses vegades, com pot ser que les dones encara ara estiguin considerades OBJECTES DE POSSESSIÓ!!!!!!

O com comentava Sánchez Miret. Perquè a les autoritats que se'ls plena de bons desitjos cap a la Llei de Violència de Genere, no posen els mitjans necessaris que demana la mateixa policia per controlar, de forma efectiva, l'allunyament de l'agressor i potencial assassí? Sols valen els laments front als Feminicidis?

Subtil i macabre procés, la víctima s'ha d'amagar, fugir, canviar de treball, d'amics, tot per no ser trobada pel seu antic estimat (brutal burla!) per, segurament, ser agredida i, massa sovint, assassinada... No és això terrorisme?

Ricard Monistrol

EUA i Israel...

Hi han vegades que la protecció d'algú pot arribar a ser inclús delictiva... Fixeu-vos sinó en les reiterades negatives del americans a condemnar cap acció d'Israel.

Encara que el paroxisme ha arribat avui en la decisió de l'ambaixador d'EUA de qualificar com a simple incident la mort de quatre observadors, desarmats, de les Nacions Unides al Líban...

Je! Deu trucades avisant a l'exèrcit israelià, com a resposta, una primera bomba intel·ligent de precisió (segurament marca “USA”) i que va obrir el camí a uns quants projectils més. Tot amb la fi d'assegurar la “perfecta” destrucció de l'edifici “terrorista” sota bandera UN... simplement, un petit “error”?

No obstant, per afegir llenya al foc libanès (ja queden pocs civils per assassinar o edificis per destruir al sud i per això, ara, han d'atacar el nord)... el govern israelià es considera legitimat pels resultats de la “Conferència de Roma” a seguir amb els combats contra els “terroristes” i com qui no vol la cosa, arrasar amb tota mena d'infraestructura incloent-hi civils a casa seva!

Ah! I per si no hi ha prou Al-Quaeda ha anunciat que vol recuperar tots els dominis del califat Omeya (segle VI-VII d.c.) incloent-hi tota la península ibèrica... Dit d'una altre forma, si no en teníem prou amb els recursos del PP i del Defensor del Pueblo (suposo que del que no viu a Catalunya) contra l'estatut, ara, hi han àrabs que ens volen imposar la llei islàmica (Sharia) a tots els ciutadans!

Quin món! Hi ha per llogar-hi cadires!

Ens retrobarem el dilluns 4 de setembre.. Que tingueu totes i tots unes molt bones vacances!

Ricard Monistrol

Democràcia...

Tot veient com certs països en nom de la seguretat estan retallant les llibertats de masses ciutadans... penso que és oportú reflexionar, sense intencions acadèmiques, que significa viure en una democràcia.

Posem-nos en dos nivells, el primer, el privat, el domèstic, moltes de les nostres lectores i lectors estaran d'acord que tot veient la quantitat de feminicidis i de maltractament de persones adultes per culpa del seu genere, no afalaga pas la idea que la democràcia hagi arribat a totes les llars com a condició necessària de desenvolupament personal de tota o tot individu...

No obstant, en qualsevol casa i això serveix per qualsevol dels seus membres, la convivència s'ha de primmirar sobre unes bases sòlides, a saber... El de respecte mutu, que equival a no imposar opinions i, inclòs, formes de conviure (sortides, amics, treball, treball de la casa...), a dialogar i a negociar acords mutus, a marcar límits que ningú pot superar sota risc de trencar la convivència... Possiblement en nom de l'estimació, però també en el de valorar que TOTS som éssers humans.

O, un altre valor, el de la solidaritat, que té molt a veure amb la empatia, saber-se posar en el lloc de l'altra, comprendre les seves emocions i les seves argumentacions, ens fa mostrar calidesa humana i que la nostra companya o company sàpiga que pot comptar amb nosaltres en qualsevol moment.

Passem a veure l'altra nivell, en el públic, que cerquem de la democràcia? Per la nostra tradició exigim la millor educació (millor laïca), uns serveis de caire públic (transport, energia, infraestructures...) adequats a les nostres necessitats, la exigència que els poders públics ens protegeixen enfront qualsevol agressió, que legislin el millor marc normatiu de protecció als drets com a treballadors, el de l'expressió, al de la informació veraç (en versió anglosaxona diríem veritable), del drets de les minories, front a la pròpia administració, etc.

No obstant, i tal com hem apuntat la necessitat que en una llar existeixen valors com el respecte per l'altra, la solidaritat, el diàleg o la negociació també és necessari que qualsevol mena de relació personal i/o social que s'estableixi entre individus, grups o amb el propi estat adquireixi aquests valors com l'essència mateixa de la democràcia.

Us poso un exemple perquè m'entengueu... Creieu que les desqualificacions personals entre polítics, el menysteniment d'una institució representativa del poble com el Parlament, campanyes de boicot, recollides de signatures en contra de l'estatut i, de passada, contra Catalunya, acusacions de col·laboració amb ETA simplement per formar part d'un partit independentista són pròpies d'un estat democràtic lliberal? I, no parlem d'EUA o del Regne Unit...

Ricard Monistrol

Guerres: dos milions de nens morts!

Així és! Tal com hom esteu llegint, en 10 anys 2 milions de nenes i nens han mort pes causes gens naturals (és a dir mitjançant armes blanques, de foc, explosius, sobretot mines...) segons han explicat les Nacions Unides...

Però a aquesta freda dada! Hi hauríem d'afegir altres igual d'esfereïdores... Ja hem esmentat les mines, a part de provocar entre 8.000 i 10.000 víctimes infantils hi hem d'incloure una quants milers de nenes i nens que restaran mutilats! O com més de 250.000 nens estan reclutats com a “soldats” (sic!), sense comptar que les nenes també són segrestades per “servir” a la tropa i parlem de tota “mena de serveis” també dels propis nens (sic!)...

O com des de 2003 més de 14 milions d'infants s'han vist obligats a desplazar-se del seu lloc d'origen per culpa de guerres, batalles i matances diverses!

Hi ha cap mena de fre? difícilment quan determinats interessos geoestratègics (sobretot en matèries primeres) dificulten massa la visibilitat...

O com EUA, que s'ha negat a pujar a 18 anys l'edat universal per entrar a files (sic!), a més, el mateix país, juntament amb altres, no tenen cap mena de mania en vendre mines antipersona, masses armes de guerra i, potser, també armament no convencional, per exemple... Sembla, no fa gaires dies que s'han enviat mostres a Ginebra (Suïssa), que Israel ha bombardejat població civil libanesa amb armes químiques com el fòsfor (no us recorda a Faluya!)....

Ricard Monistrol

Posem accents...

En anteriors articles he criticat les accions d'Israel per desproporcionades, amb el consequent risc que se'm qualifiqui d'antisemita i de voler la desaparició d'Israel...

Tanmateix, a “La Vanguardia” cert personatge criticava a persones d'esquerres que en la seva joventut lloaven a Israel i la seva política de “Kibutz”... I que ara s'havien transformat en furibunds anti-semites (sic!)...

En certa manera m'identifico en aquests insults, de més jove admirava (i encara admiro) com Israel havia aconseguit reunir gestió comuna d'uns béns agroalimentaris, la individualitat de cadascun dels seus integrants i el bell concepte que tenien de viure en comunitat amb respecte per altri.

Ara, no puc dir el mateix dels ultra-ortodoxos que amb grans subvencions del govern israelià i molts sense coneixements tècnics, s'han instal·lat a Cisjordània no com a “Kibutz”, sinó com a defensors a mort d'una terra que consideren sagrada i que no pensen cedir als palestins...

Tanmateix, recolzo la seva ràbia pels diversos atemptats on dotzenes de civils han mort i centenars han restat malferits (una situació que ara s'Imposat com una mena de pa de cada dia a Iraq...).

Subscric que les declaracions del President d'Iran exigint la desaparició d'Israel no ajuden gens a la co-existència pacífica amb la resta de veïns àrabs poc donats a compartir interessos regionals (al cap i a la fi, Israel juntament amb Palestina són les úniques veritables democràcies de la zona).

Però, també és cert que Israel sentint-se recolzat per uns EUA cada vegada menys donats a parlar de pau, però si de guerra (versió preventiva o defensiva), no han esmenat en cap moment la tècnica de terra cremada, amb civils inclosos, al Líban i a Gaza o l'expropiació forzosa de terres i de recursos hídrics a Cisjordània.

On mitjançant l'excusa del mur de protecció s'estan dividint poblacions, terres de cultiu, famílies i, de forma negligent (check-points) deixant morir joves dones embarassades que no van poder arribar a temps a l'hospital...

Petites històries de mort, dolor i ràbia que desemboquen en la victòria d'una grup tan estranyament polític com terrorista (atemptats suïcides contra civils) anomenat Hamas.

Un conjunt de fets, que afegeixen a la repressió d'uns centenars de palestins cada dia (ara ja centenars de milers), també, la destrucció d'infraestructures i d'habitages.

No obstant, hem de destacar com els israelians amb els seu desig de seguretat sense miraments (a la manera de Bush) han esborrat les esperança d'una vida millor a massa població... I la desesperació no és gens positiva per la pau!

Potser algú, en llegir-me seguirà dient que cerco la destrucció d'Israel, però us puc ben assegurar que si volen viure tranquils amb Palestina, amb el Líban, amb Síria... no poden pensar en el seu exèrcit com a únic element de “diàleg”...

S'han de cercar solucionar de forma pacífica les causes del “terrorisme”, que no pas per dialogar quedaran pas com uns covards!

Ricard Monistrol

Zapatero antisemita?

A veure, una foto del president del govern amb una “Kufiya” (mocador de coll o pel cap, normalment de petits quadres blancs i negres) que li van posar uns joves saharià en un acte públic a la Universitat d'Alacant ha despertat tota mena de atacs furibunds per part del PP, l'ambaixador d'Israel i destacats membres de la comunitat jueva...

Però, la qüestió no ve d'aquesta fotografia... Les declaracions de Zapatero, que assumeixo completament, destacaven la tèbia resposta de la comunitat internacional (o més ben dit, silencis) davant de la destrucció i dels morts del Líban (i també Palestina), i que la legítima defensa no s'exercita tal com fa Israel.

Se l'ha acusat de antisemita i d'anti-israelià... Però voldria fer dues puntualitzacions: una de acadèmica i una altra de política.

Primer no és pot acusar a ningú d'antisemita quan a qui es defensa també és d'origen semita... Ens expliquem: els jueus formen part de l'anomenada comunitat semita, però també en formen part altres pobles de la contrada, com per exemple els palestins o algunes poblacions del Líban. Per tant, són semites que assassinen a altres semites...

Segon, manifestar la repulsa per uns actes que contravenen les Convencions de Ginebra en guerra i la Carta Fonamental de les Nacions Unides no crec que sigui cap acte anti-israelià. El dret a la crítica democràtica no pot defugir ni a EUA, que casualment (recordeu Faluya) recolza la matança de civils tant a Palestina com a Líban i, sobretot, a Israel que exercita de forma brutal la seva gran preparació militar... contra edificis i infraestructures civils!

A més, em permeto recordar de com Bush va manifestar la seva alegria en la sortida de les tropes de Síria del Líban, tot dient que a partit d'aquell moment serian lliures.... de morir a mans israelianes?

Ricard Monistrol

70 anys desprès...

Sí no fa gaire que us deia que no era res el temps que ha passat des del cop d'estat feixista de 1936, encara hi ha gent que el justifica, el titular? (sic!) Que un de cada dos votants del PP lloen el cop d'estat...

En aquesta mateixa proporció, sols un 50% de la població espanyola rebutja del tot l'aixecament militar i, a l'altra cantó, un 30% el recolza plenament, i no és penseu que no hi hagin votants d'altres partits, a part del PP, que estiguin dins l'esmentat terç negatiu...

Com a exemple: 1 de cada 5 votants al PSOE i, el més xocant, 1 de cada 8 votants d'IU també recolzen el 18 de juliol!

També és de dret reconèixer a TOTES les víctimes CIVILS d'ambdós bàndols és necessari.. En les guerres no caben els drets humans (igual que ara)!

No obstant, atacar i considerar rebel un estat de dret i amb un govern elegit democràticament (per molt que diguin que sols va guanyar de 250.000 vots) és, simplement, un cop d'estat típicament feixista i totalitarista (sobretot les primeres decàdes de la dictadura) i que no va tenir cap mania en provocar milers de morts, desprès de la guerra, per la simple (sic!) raó de pensar diferent!

A més, s'ha de considerar que no és possible, amb arguments històrics a la mà, que fos solament el govern d'esquerres el culpable de la greu situació de la república. Tant la pròpia dreta tant fos monàrquica o falangista (la republicana va anar de baixa ràpidament) com l'església que en cap moment va saber dialogar amb el govern, doncs no volia perdre cap dels “seus “ drets... van afavorir que les greus deficiències en infraestructures sanitàries, de comunicació, drets laborals, redistribució de la riquesa arribessin als obrers!

Tanmateix, hi han coses que encara no han canviat: la dreta espanyola i el seu continu menyspreu i desqualificació antidemocràtica de l'esquerra, i l'església, garants “divins” de la unitat nacional d'Espanya i de l'educació obligatòria catequesista...

Ricard Monistrol

Justícia típicament israeliana....

Ja fa més d'una setmana que Israel ha matat més de 200 civils libanesos, i potser més de 20 “soldats” d'Hezbolà... Ha destrossat infraestructures, habitatges, hospitals, centrals d'energia per valor de milers de milions d'euros...

El motiu? Dos soldats israelians segrestats... Però és tant simple el motiu? A la proppassada setmana a “La vanguardia” un alt càrrec del govern israelià es defensava de les crítiques sobre mort i destrucció tant brutals tot recordant que tant EUA com el Regne Unit han fet el mateix a Iraq i a Afganistan (com per exemple Faluya amb milers de morts civils)...

Un altre motiu també és aprofitar el baix moment de les tot justes incipients forces armades libaneses i desfer-se d'una vegada d'un grup armat que reclama la sortida d'Israel d'un enclavament conegut com “Les Granges de Cheba”, prou estratègic com perquè també Síria pugui reclamar-ho com a seu i que Israel l'ha adoptat com a territori de seguretat “colonitzable”... Una qüestió que Síria té molt present en els Alts del Golan sirians i també colonitzats (en contra de les normes internacionals) per Israel!

S'ha de reconèixer que Israel tot sent una democràcia consolidada no té manies ni “problemes” de consciència en assassinar població sigui palestina o libanesa, és a dir, no israeliana, però igual de semites que ells mateixos... Sense parlar de murs de la vergonya, milers de detencions “administratives” sense judicis previs, centenars de colònies habitades per ultraortodoxos àvids d'expulsar a tots els palestins de Cisjordània (Gaza en tot cas els hi deixen, no hi passa pas el riu Jordà!)...

Ricard Monistrol

Cavaller de la trista i fosca figura...

Tanmateix amb aquest títol gens nobiliari començo la meva crítica a l'actitud cada vegada més grotesca del PP envers el PSOE...

Qualificar de cinisme o de poc responsable les crítiques, inclosa l'audiovisual (que junta el PSOE i ETA) resten llunyanes ja... Hem entrat en un desgavell de la dreta espanyola sobre la seva concepció de democràcia a Espanya... que sense provocar cap crisi semblant a la del 1936 (es compleixen 70 anys del cop d'estat feixista!). Sí, que en certa manera ens posa els elements necessaris per considerar que l'esperit de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autonómas) és ben viu en "alguns" dels seus criteris... Tanmateix us convido a fer una ullada als punts programàtics de la CEDA (vegeu enllaç).

Per exemple, la cada vegada més aplaudida actitud d'Aznar, tot representant el cantó més fosc de la Força més dretana i espanyolista, carrega amb força en tots els llocs que pot contra el govern espanyol, o acusant de deslleial i poc honrat (com qui no vol la cosa, són càrrecs d'alta traïció) al president del govern...

O, els intents del PP de fer veure a tota població que el President Zapatero té el projecte polític de dividir la societat en tots els aspectes, tot ajudat d'una església que “estranyament” no va rebre cap mena de suport del Papa (mot més vinclat a la realitat del dia a dia que no pas els primats i arquebisbes de la marca “COPE”)...

A més, el PP qualifica com il·legal qualsevol intent de diàleg amb ETA i la mateixa Batasuna. Tot oblidant que abans el mateix Aznar, en la seva fosca etapa de president del govern, hi estava a favor. Segurament, sí Rajoy residís a la Moncloa no hauria dubtat gens ni mica en negociar amb ETA...

Ara, i segons el missatge del PP basc, és a dir el PP espanyol, el PSOE està compartint el mateix projecte que ETA... En conseqüència, i aquest és el missatge que entendrà molta gent, està posant en perill l'estat de dret i potser faci falta un cop de... timó.

En certa manera és pot resumir amb poques paraules: Tot pel poder! El pitjor: no pas per la democràcia!

Aneu amb compte amb la CEDA, perdó. amb el PP. Què 70 anys no són res!

Ricard Monistrol