Dissuasió i pau...

Fa uns quants anys, en el proppassat segle dues superpotències es van jurar mútuament que la seva capacitat de destrucció mútua estava assegurada...

No era cap broma, Amèrica del Nord, tota Europa, Àsia i dotzenes de països haguessin desaparegut del mapa. Però, cínicament, era la millor manera de plantejar un empat, millor dit unes taules, que garantien que fos qui fos qui comencés. Tots tenien assegurada la seva destrucció. És a dir, estaven ben dissuadits.

Ja s'ha caigut un mur des de llavors (i s'han creat d'altres) i la geografia política ha multiplicat aliances en termes econòmics i militars impensables (OTAN, UE...)

Però, tanmateix no vull parlar dels antics països de l'Europa de l'Est... Més ben dit em resulta, com a mínim, curiosa l'evolució d'un dels països del FAMÒS eix del mal: Corea del Nord.

Avui mateix, fonts del seu ministeri d'afers exteriors, han comunicat que en un futur molt proper realitzaran una prova nuclear soterrània.

No cal dir que Japó i EUA no s'ho han pres gaire bé. Però en cap moment han esmentat la solució militar com a remei (els míssils nuclears els carrega el diable i vés a saber on caurien.).

Ans al contrari, Iraq va caure sota l'amenaça d'unes armes inexistents i Iran, té pressa o en establir un acord de no agressió amb EUA o a en uns anys disposar de la única eina que tem el govern americà, la nuclear...

Perquè he esmentat abans la dissuasió? Ben simple, fa unes quantes dècades, en plena guerra freda, la dissuasió nuclear era la única forma d'enteniment entre la URSS i EUA... Sembla que avui dia EUA encara no ha evolucionat!

I, per si de cas, tampoc s'hi posen gaire amb Corea del Nord... Pura i dura dissuasió! Res de tractats de pau o de no agressió! Ai senyor, no sembla que vulguin aprendre.

Ricard Monistrol