Jornades doctorials...

Ja torno al blog de nou... la raó de la meva absència? Assistir a les Jornades Doctorials d'enguany (hi han tres sessions per tot el curs). En total quatre dies, de dilluns a dijous...

Ara, ben tornat amb vosaltres i un xic més descansat, us puc donar algunes conclusions sobre les esmentades jornades...

La primera, quasi un 70% de noies dóna fe del important nombre de noies que tenim a Catalunya en la recerca avançada, tot comptant que l'assistència era obligatòria en els casos de tenir una beca de Formació d'Investigador (no pas el meu cas!).

La segona, en la total confiança i energia que van tenir els organitzadors en convèncer a totes i a tots que les sortides laborals dels investigadors estan a l'empresa privada. Realment molt lloable... Per tal comesa no van dubtar en organitzar unes taules on es responien qüestions tals com... Què fer desprès de la tesi? Com fer una empresa? O quants grapats de diners es gasta la generalitat per la formació, ehem, ehem!

A més, també vaig comprovar com quasi tots els ponents eren homes, sols una dona va explicar la seva experiència dins la recerca universitària... Però, cap com a empresària, ehem, ehem!

Tanmateix, a part d'això gaire cosa més... Potser destacar la inútil tasca que van tenir tots els assistents en elaborar un pòster sobre la seva recerca i dels escassos 3 minuts que van tenir per explicar-se, sense cap mena de debat posterior sobre la seva tesi....

O, com la Generalitat va primmirar que encara que tant les doctorandes com els doctorands estem dins el camp de la recerca avançada i, per tant, l'innovació, sols els camps de la biotecnologia, l'enginyeria i el software poden tenir accés a ajudes oficials tals com subvencions a fons perdut, avals per a crèdits o contacte amb fons d'inversió....

La resta d'investigadors? Tant Ajuntaments com les OTG's poden donar-nos suport moral per realitzar un inútil estudi d'empresa que ens convenci que estem més dotats per fer tasca universitària o en tot cas en l'administració privada o pública.. Ja, ja, ja!

En conclusió, vaig tenir la sensació que tots els continguts estaven massa vinclats dins la tecnologia com a destí desitjat (a desig i imatge del Centre d'Innovació Empresarial, CIDEM). Però no pas a promoure accions d'ajuda, com per exemple, en el sector cultural, que promoguin el valor afegit de la gestió del coneixement en molts camps.

Al cap i la fi, una transferència incardinada en la promoció del sector de serveis d'alt valor afegit no necessàriament tecnològics (Sector Quinari: museus, teatres, difusió cultural vs democràcia cultural...) i que poden tenir la capacitat de promoure un turisme cultural d'alt valor econòmic per la ciutat o el propi país...

No fa falta anar massa lluny, l'actual Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ja ha anat destacant la importància de tals accions o el propi Ajuntament de Barcelona va organitzar un fòrum sobre la qüestió. A més del reportatge de Televisió de Catalunya sobre “Barcelona: territori quinari”.

Al cap i la fi, el departament d'Indústria i el de Cultura, a vegades, no semblen estar dins el mateix govern ni tant sols en la gestió de la innovació....

Ricard Monistrol

Joies, sexe, luxe i Huracans...

A primera vista pot semblar bastant obscena aquesta associació de paraules (i ho és!)... Però descriu de forma creïble la malversació dels fons entregats per l'Agència Federal de Gestió de Crisi d'EUA (en anglès FEMA) als afectats pels Huracans Katrina i Rita....

Per ara, són més de 1.000 milions $ en fraus... Viatges a la República Dominicana, clubs de Striptease, vídeos caríssims de sexe, joies de disseny... Tot el pugueu imaginar-vos per fer despeses del tot "innecessàries".

A veure, entre els que van rebre els fons i va fer-ne un ús poc “legítim” hi han estafadors, presos, persones que no havien perdut pas la seva residència... Però, també hi caben afectats, veritablement molt alegres!

Per cert, parlant d'afectats, encara hi han milers d'afroamericans desplaçats a altres estats i que no podran tornar a casa seva (o el que resta) per falta d'ajudes governamentals de reconstrucció. O, simplement, ja no compten amb ells, doncs l'ajuntament de Nova Òrleans ja ha rebaixat a la meitat el nombre d'habitants, no pas blancs....

Perquè desprès no diguin que els diners no són racistes!

Ricard Monistrol

Les lògiques de la pobresa a Espanya...

Un recent informe de la ONG Médicos del Mundo denúncia com la pobresa s'ha instal·lat als col·lectius d'immigrants (sobretot sense regularitzar), prostitutes i drogoaddictes. Càritas denúncia com la pobresa s'ha rejovenit i s'ha feminitzat... Preferentment en mares amb fills, és a dir, famílies monoparentals.

Per un altre cantó, s'edifiquen més habitatges a Espanya que en el conjunt de diversos països europeus, però amb un petit detall sense importància: els preus no paren de pujar... Lògica especuladora!

Molts treballs industrials desapareixen per una pura qüestió de lógica empresarial bastant freda: anem on hi hagi una mà d'obra més bé de preu!

S'imposa el sector serveis, una pura lògica d'un país servicial que vol convertir-se en el paradís europeu de les persones de la tercera edat (Múrcia, València, Andalusia...)

Altres lògiques afecten inclòs a les capes més ben formades de la societat, joves amb impressionants expedients acadèmics i, pitjor encara! Amb intencions de dedicar-se a la recerca! poden resultar afectats per la endèmica falta de fons públics i privats, tant a Catalunya com a Espanya. Això sí! Sembla que la recerca en biomèdica se salva, per ara, de rebre bastonades.

No parlem dels famosos mil·leuristes, diplomats i llicenciats que amb un sou de 1.000 €, no els dóna la gana, contra tota lògica, de considerat-se pobres d'esperit! I per tant, fan que amb tota lògica el seu consum cultural en cinemes, restaurants, museus i teatres... fan que aquests sobrevisquin!

M'he deixat pel final el tipus de lògica que s'imposa a totes les persones per sota del llindar de la pobresa del primer paràgraf. Aquesta és de màxim vols, base de la nostra societat. És a dir, una llei de la oferta i demanda, pur capitalisme salvatge, que no considera persones sinó elements de consum i creadors de plusvàlues. On la selecció darwinista de les espècies, per ara, la guanya el Homo Speculari (espècimen que vivia abans en la selva de la Borsa i dels Fons d'Inversió i ara s'ha mudat al sector imobiliàri, una altra selva, però molt més salvatge!)

Ricard Monistrol

Drets ciutadans

Segons José Antich, director de “La vanguardia”, afirma que l'únic dret que tenim els ciutadans a expressar la nostra protesta contra polítics i les seves polítiques són les eleccions parlamentàries... Siguin espanyoles o catalanes.

És a dir, si algú no està conforme amb la manera que el PP porta la seva política contra l'Estatut, el govern, el Parlament català i de manera bastant directe, també contra molts ciutadans catalans... Què s'esperi durant dos anys (o el que resti de legislatura) a protestar!

A veure, posem-nos seriosos... No podem parlar de que estem en una democràcia, per desprès fer-la servir sols a les eleccions. Estem d'acord que els nostres representants són els parlamentaris, però això no treu el fet que som ciutadans, no pas súbdits lleials i submissos, amb drets fonamentals tals com l'expressió, la manifestació...

El dret a la llibertat d'expressió està reconegut per la Constitució, per la Unió Europea, pel Consell d'Europa, per les Nacions Unides... Si un ciutadà vol expressar la seva protesta front un determinat líder, en té tot el dret.... Sigui a nivell solitari, en grup o en manifestació.

Sempre i quan, i en això consisteix la democràcia, es respectin certs límits per la convivència social.... Primer, una cosa és protestar, l'altra insultar, el resultat desmereix a tots els presents. Segon, mai s'ha de pensar en l'agressió com un acte de protesta, la paraula ha de prevaler, encara que sigui a crits... I per últim, NO s'ha de fer ús de la violència! Per un doble motiu: demostra que no seguim un comportament democràtic (som uns incompetents en la comunicació) i afavorim que els contraris, en aquest cas el PP, afirmin que estan perseguits i quelcom més...

Però, tanmateix no es pot comparar l'acte de campanya de Rajoy al Mercat Municipal d'Hospitalet, on els ciutadans van expressar els seus sentiments cap el PP que tirar-els ous o altres objectes. L'acte s'ha de condemnar de totes totes, qualsevol agressió corre amb el risc de provocar-els ferides... Al cap i la fi, en un prevalia la paraula (o la cassolada, je, je!), ningú té dret a condemnar-ho. En l'altra, les ganes de fer mal (sic).

Ricard Monistrol

Democràcia i PP

A veure anem per pams, segons Ignacio Astarloa, secretari executiu del PP, tant l'enfrontament de Maulets amb Ciutadans per Catalunya a Girona com l'esbroncada del Mercat d'Hospitalet és pròpia de “Nazis” (sic)....

Si us plau! Inclòs els fets criticables de l'acte de Girona (una errada voler aturar la xerrada mitjançant l'aldarull i els insults) com la “natural” esbroncada a Rajoy, mai! hauria d'ésser qualificada com a “Nazi”! Doncs, podem caure en el perill de convertir la lliure expressió ciutadana en un delicte.

Tanmateix, potser ens hauríem de començar a creure la versió del periodista del diari ”El País”, sobre com el Rei i la policia es van negar a convertir unes manifestacions de gent adolorida per la poca comunicació dels fets del 11-M, en una delictiva rebel·lió, segons Aznar i companyia, contra l'estat de dret i que exigia la declaració d'Estat de Setge (art. 55 de la Constitució Espanyola de 1978). Una “molt” peculiar manera de reduir drets fonamentals...

A més, és molta casualitat que vulguin jutjar i condemnar, sense proves, al Partit Socialista tant per les manifestacions del 13-M de 2004 com per l'escridassada del mercat.

Però, com ja hem dit al principi, seguim anant per pams.... Abans, qualsevol manifestació era qualificada de inútil i de poc “democràtica” (inclosos els milions de persones que van protestar contra la Guerra d'Iraq... Ara, el mateix partit que ho criticava organitza tota mena de manifestacions en contra de la política del Govern espanyol de Zapatero. L'última, la de l'AVT, on el seu President no va tenir cap mena de mirament en qualificar de traidor (sic) al President del Govern enmig de les complagudes mirades dels membres del PP....

Al tall! Segons el PP, qualsevol demanda realitzada per uns milers de persones (del seu bàndol) té valor d'estat: sigui la negació del diàleg mentre ells estiguin a l'oposició... o els insults, les insinuacions de traïció a jutges i forces de seguretat sobre la investigació dels fets de l'11-M. A més de les xiulades a Gallardón (vés, i tot per dir que el 11-M hauria de formar part del passat).

És indignant com un gran partit com el PP consideri criminal a totes aquelles persones, institucions o partits polítics que no estiguin d'acord amb ells....

I, sense comptar que en l'excel·lent debat sobre l'Estatut moderat per Josep Cuní, el representant del PP no va saber defensar gaire bé la seva oposició, sense fer ús dels delirants arguments que fa servir Rajoy (poligàmia, avortament lliure, plans quinquennals comunistes, anul·lació dels drets fonamentals, persecució dels castellano-parlants...)

Quin món! El de la dreta espanyola...

Ricard Monistrol

“No hi ha res de sinistre en els nostres vols”

Aquesta afirmació forma part de la declaració de rebuig d'EUA a l'informe provisional (val la pena llegir-lo) del Consell d'Europa. On s'acusa a 14 països europeus de col·laborar amb els vols il·legals de la CIA (transport de persones a llocs de tortures, detencions sense tutela judicial, camps de presoners a 2 països europeus...).

No són gens estranyes aquestes paraules en un país on els seus soldats poden realitzar matances indiscriminades de civils desarmats, contravenint totes les convencions inclòs el codi penal militar d'EUA. Sense cap mena de conseqüència.... Bé, no del tot! A partir d'ara els soldats americans rebran educació cívica i ètica (sic)

Tanmateix, a part de criticar l'informe (normal, també han negat qualsevol acció negativa a Iraq), EUA ha lloat que les “col·laboracions” amb països europeus “salven vides”....

Com a reflexió, em fa basarda pensar que per salvar vides s'hagin de sacrificar altres vides. Tot comptant que tots som humans i tots mereixem uns drets fonamentals inalienables.

Però, el pitjor és que el cinisme d'EUA no denuncii als seus propis soldats quan assassinen a homes, dones i nens iraquians o afganesos.... No sé, em sembla veure un menyspreu massa evident per la vida de persones àrabs o asiàtiques de religió musulmana, fins el risc de no veure cap problema en torturar-los o, simplement, assassinar-los. Tot en el nom de la lluita per la llibertat...

Ricard Monistrol

Trencament definitiu?

Segons Enric Juliana, periodista i bon analista que viu a Madrid, estem a les acaballes de la legislatura “gràcies” al trencament tant espectacular i rancuniós (sic) del PP amb el govern espanyol...

Però, fins a quin punt la desesperació dels “populars” en no veure caure a Zapatero tant aviat com semblava, i el maldecap que els produiria que fos ell i no el cavaller de la trista i fosca figura qui arribés a un acord definitiu de pau amb ETA... ha d'influir en la precipitació d'unes eleccions anticipades?

No sé, però penso que podria resultar molt més interessant pel conjunt de la població espanyola que Zapatero establís els contactes necessaris per encarrilar tant la discussió amb ETA com la taula de partits (amb Batasuna legalitzada) abans de donar per conclosa la legislatura.

Llavors, la qüestió seria: vol que el Sr. Zapatero continuï amb la seva recerca d'una solució negociada amb ETA? o, ans al contrari? Prefereix que el PP imposi la seva intransigència, torni a il·legalitzar Batasuna i de passada estimuli una reacció violenta d'ETA, que per molt acabada que estigui (segons el PP) pot fer molt de mal!

Tanmateix, és important assenyalar una qüestió molt important, en el temps actual i per molt important que sigui el PP (tal com indica Juliana) no penso que tingui cap dret a posar pals a les rodes de la negociació... El cinisme, la hipocresia, la revenja, el desig del poder absolut, el de dominació sobre la resta de ciutadans que no combreguem amb les seves rodes de molí... no han de ser un obstacle insalvable quan l'assumpte pot ser de vida o mort (en vida o real) per masses persones a Euskadi.

A més seria una irresponsabilitat que un govern no intentés per tots els mitjans (s'inclou el diàleg i la discussió) acabar amb la violència terrorista. Al cap i la fi, tant per activa com per passiva, el PP no pot negar que també ho va intentar...

Ricard Monistrol

Extrems polítics...

Tant l'afirmació del PP que el President Zapatero comparteix el mateix projecte d'ETA com les agressions contra Arcadi Aspada ahir a Girona són intolerables i pròpies de qui no creu en la democràcia de les idees i del seu debat!

Com a ciutadà democràta d'esquerres i encara que no comparteixo l'ideari del Sr. Espada i del seu partit Ciutadans de Catalunya, no puc més que oferir el meu total suport perquè pugui expressar les seves idees per molt rebuig que puguin provocar.

Tampoc és de rebut, que segons el comunicat de Maulets, si aquests havien rebut diverses agressions i insults haguessin de respondre de la mateixa forma... No fan cap favor a la imatge del Independentisme català un encreuament d'agressions i insults amb altres activistes polítics extremistes.

Per un altre cantó, i també parlant de democràcia, el Sr. Acebes com a secretari general de PP ens ha demostrat fins a on pot arribar la falta d'idees i la irracionalitat en un partit de dretes que se suposa representa a tants milions de ciutadans de l'estat espanyol (inclosos ciutadans catalans).

Tanmateix, al no ser pas un partit extra-parlamentari, la seva irresponsabilitat es fa encara més manifesta...

En un assumpte com la possibilitat de resoldre d'una vegada per totes el conflicte a Euskadi i els odiosos assassinats, amenaces de mort i altres atemptats als drets fonamentals no entenc com pot el PP fer un ús partidista d'aquest assumpte, sense ni saber tant sols quines són les condicions mínimes per assolir un acord de pau i cessament definitiu de la violència.

Sí les idees són l'essència de la democràcia i el debat pacífic entre elles, la seva mecànica... De què té por el PP?

Potser els faci vergonya com desprès que el ex-President Aznar (per sort!), afirmés que en pocs anys arreglaria l'assumpte del "Movimiento de Liberación Vasco"... Sigui ara el President Zapatero, segons el PP etern "sospitós" de no guanyar de forma neta i de poca durada al govern espanyol, qui pugui portar a terme el somni de centenars de persones: no tenir que tornar a portar guardaespatlles permanentment!

Ricard Monistrol

Entrevistes al President...

El tema de les entrevistes, preferentment televisives, a un President (sigui de Catalunya o d'Espanya) haurien de ser tema d'estat, no tant cap als seus interessos com pels interessos de la opinió pública...

Sobretot com un servei públic, saber què i com pensa el cap del govern sobre diversos temes actuals, siguin polítics, socials, o d'una altra etimologia... ajuda a conformar un estat de la qüestió a molts ciutadans.

No és una qüestió que no tingui ressò a la resta de països, en altres temps a EUA era possible fiscalitzar mitjançant una entrevista al President de la Nació, i ho feien periodistes de solera (molt d'ells ja estan retirats) que no tenien cap mania en realitzar preguntes incòmodes. O, en el cas de la BBC, on el propi Blair es va negar a que l'entrevistés una periodista per les seves preguntes també incòmodes. La resposta de la BBC va ser exemplar, o ella o ningú més...

Sí ens posem en el cas de les entrevistes al President Zapatero podríem parlar d'unes quantes (ja no dic res de l'anterior cap de govern, desprès de veure com “Informe Semanal” retratava les 24 hores de la família Aznar em vaig veure obligat a replantejar-me si la TVE Urdaciana ens podria oferir res amb valor informatiu real sobre que pensava el President...)

Com per exemple la de Iñaki Gabilondo al Canal “Cuatro”, bona entrevista, però criticada per l'excessiva suavitat de les preguntes, que van permetre una assossegada vetllada...

Tanmateix, no esmento les molt bones entrevistes que s'han anat publicant a molts diaris, però en aquest cas el contracte està entre el President i el periodista i no ens deixa a la resta de mortals apreciar, el seus gestos, les seves mirades, el color de la cara, el to de la veu... que en canvi ens deixa apreciar la televisió (sempre i quan el realitzador sàpiga que es porta entre mans).

Però, desprès de veure l'edició especial de la “Nit al Dia” d'ahir dimecres, vaig creure que el miracle s'havia complert (genial tant el realitzador com na Mònica Terribas), una periodista, precisament jove, que es va atrevir a repetir una pregunta no contestada tot dient-li que podia ser molt tossuda... La cara de sorpresa de Zapatero va ser antològica, no crec que cap president des de la transició rebés aquesta insistència en obtenir una resposta com ahir...

La llàstima, no pas per a mi que al cap i la fi és periodista de la Televisió Nacional de Catalunya, va ser que a Espanya encara no existeixi una televisió que ofereixi un format com la “Nit al Dia” on les entrevistes a tota mena de persones (polítics, tècnics, analistes, científics, artistes...) es corresponguin en un valor periodístic, informatiu i comunicatiu adequat al format tranquil però seriós del programa.

No vull entrar en altres formats d'entrevistes on el focus és la persona no tant el seu valor informatiu (el club, el programa del Quintero...). Tots ells molt lloables, però molt diferents.

Al cap i la fi, no seria un somni que un President fos espanyol o català es preparés l'entrevista com si fos una sessió de control del Congrés o del Parlament... I, que el o la periodista no veiés això com un favor a la seva carrera sinó com una funció sagrada, la de preguntar i comunicar allò que cregui que a les persones els interessa, i no en funció de la seva simpatia o no simpatia perl cap de govern!

Ricard Monistrol

Violència extrema a Iraq?

Ja fa un temps que vaig donar per certa la versió de la massacre per part de “marines” d’EUA a diverses famílies iraquianes, incloent-hi dones, nenes i nens....

Avui mateix, “La Vanguardia” publica un extracte de com un dels marines va “viure” (per així dir-ho) l’experiència....

Però, tot comptant la brutalitat extrema que poden adoptar soldats amb persones civils desarmades, el pitjor és com el Pentàgon realitza la seva investigació: negant-ho tot de bon principi, i, ara, “seguim investigant”!

En comptes d’obrir un procés penal immediat que depurés les responsabilitats de tots els implicats (soldats, sots-oficials i oficials), sembla que vulguin deixar passar el temps (des de novembre de 2005)... No obstant, sort que hi han persones de l’Exèrcit d’EUA que encara creuen que en la guerra no s’hi val tot.

Llàstima, que l’administració Bush faci l’orni en tot aquest tema. Però, tanmateix, és una actitud molt adequada en relació a altres temes (escolta il·legal a ciutadans americans, denúncies de la UN en relació a Guantánamo, protestes de la població afganesa reprimides a trets...)

Guerra contra el terrorisme? O, potser, guerra contra la població afganesa, iraquiana i contra els activistes dels drets humans, els periodistes massa xafarders...

Ricard Monistrol

Immigració

Centenars d'immigrants naveguen durant dies per arribar a territori UE (és a dir, les Illes Canàries). Tot aprofitant la desgraciada avinentesa i en un greu acte d'irresponsabilitat política i moral, el PP manté que molts d'ells són portadors de malalties infeccioses i de futurs robatoris, no sé si silenciosos o amb violència (sic)...

Tanmateix, una qüestió si que ha de restar ben clara davant de tant ús polític és la lògica desesperació de les autoritats canàries envers una més que probable catastròfe humanitària, sanitària, civil i social.

Però, també resulta més que evident que les mesures que es puguin prendre (per molt que el PP cerqui augmentar la xenofòbia i el racisme) no poden més que ser coercitives i coactives... Patrulleres, avions, helicòpters, expulsions, etc. poden ser un pedaç a la situació, una mena de mur de contenció.

Reflexionem, hem de tenir clar que cap govern pot permetre que ciutadans d'altres països puguin entrar de forma “no oficial” a un país. Per dues simples raons, corren el risc de caure en el món de l'explotació laboral (no diguem d'altres com el de la prostitució en el cas de les dones). O, més simplement, viure sense documentació destrossa a qualsevol persona, doncs veu que exceptuant l'assistència sanitària no té gaire més drets per, simplement, defensar-se...

Però fins a quin punt, podem donar lliçons mentre als seus països, no hi hagi un govern estable, respecte pels drets humans, absència de qualsevol violència civil o interètnica, reconstrucció o construcció d'infraestructures civils i sanitàries, ajudes a la formació de nens i nenes fins completar com a mínim una formació laboral, establiment d'una xarxa de crèdits i microcrèdits a la creació de negocis, acords de distribució dels productes fabricats en diverses xarxes de països (com per exemple a nivell africà) tant de la regió com de la resta del món...

Bé, suposo que en el moment que tot això és complís, molts dels immigrants no sortirien del seu país, sinó fos per a beques universitàries i/o de recerca, treballs qualificats (sigui en serveis, en indústria o en feines d'agricultura avançada). Encara que clarament, resultaria molt atractiu per moltes empreses de formar personal cara a atreure inversions econòmiques en béns de producció o de serveis al seus països (un bon exemple seria la Índia en relació a les TIC i la biotecnologia).

No obstant, haig de ser realista i veure amb tristesa i impotència com la UE sols se li ocorre establir un cordó “sanitari” de contenció d'immigrants africans...

Ricard Monistrol

Sòl i diners, molt diners...

Ahir nit, al programa “30 minuts” de TV3, el reportatge sobre especulació i construccions gegantines a la costa encara verge tant de Múrcia com d'Andalusia ens van donar una mostra de com els diners sempre tindran cabuda en un paisatge, sigui de protecció o no (la Junta Andalusa ho negava), agrícola o forestal...

Tanmateix, l'excusa més manida de qualsevol dels beneficiaris és el seu dret al futur, al progrés, a tenir un nivell de vida més alt.... Fins a quin punt tenen o no raó?

Abans de tot, reflexionem sobre quina mena de construccions s'hi fan (sobre la base del reportatge emès). Potser el més impactant, són els “resorts”, molts nuclis, amb centenars d'habitatges blindats per un mur, però amb tota mena de comoditats i serveis al seu interior, incloent-hi un golf o diversos (impactant la imatge verda del golf i al seu costat el desert, tal com Las Vegas d'EUA)...

Quina mena de beneficis dóna aquesta mena de construccions? Molt immediat, diners pel terreny i impostos anuals per l'ajuntament. Tanmateix, s'ha de pensar que aquests diners “extres” s'hauran d'anar en l'augment de serveis (seguretat, neteja d'escombraries i clavegueram, reciclatge...)

I els altres beneficis? Doncs, depèn de la quantitat de llocs de treball que puguin tenir accés els habitants dins el recinte (sempre i quan parlin altres idiomes). Per un altre cantó, la resta de comerços i serveis de la zona en gaudiran sempre i quan concertin el proveïment (normalment, acostumen a comprar a altres distribuïdors amb menjar més conegut pels residents estrangers). A més, si ningú surt del resorts, els pobles no tindran ni més visitants ni més diners al comptat...

Per la resta d'habitatges, uns quants milers d'unifamiliars (ja veurem què passa amb els serveis de aigua, sanitat, infraestructures, seguretat...). Això sí, als catalans ens consideren insolidaris per no haver permès donar aigua del l'Ebre, per a què? Per tenir més habitatges, més camps de golf o camps de regadiu? Ara, els golfs treuen l'aigua de dessaladores privades, segons va declarar un alt càrrec del govern de Múrcia. És a dir, en no tenir aigua de l'Ebre s'han vist “obligats” a fer dessaladores...I, a més, volen més diners per l'augment de la població!

Tanmateix no hem de passar de llarg de Catalunya, entre l'especulació a la Costa i al Pirineu (resort de la “Vall Fosca”, per exemple) també anem servits... Us recomano dues lectures una de curta, un article d'Antonio Cerrillo i Maria Padín, de com Catalunya dilapida el seu sòl, i una altra lectura, més llarga, l'Informe 2005 sobre Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.

Ja veureu, que en diversos graus també passen coses molt grosses a tot arreu....

Ricard Monistrol

Què ha passat?

Hi han successos que em deixen palplantat... Fixeu-vos si tinc raó o no... tres persones en un mateix pis, a Barcelona ciutat, tres generacions, una àvia, la mare i el fill, uns ingressos mensuals calculats en 1.750 €, el lloguer del pis, uns 90 €... Fins aquí tot normal.

En el pis esmentat es troba sense vida a la mare, morta per inanició i l'àvia, molt dèbil també per inanició, però encara viva... Les condicions de com les van trobar prefereixo no explicar-les... em fan esgarrifar!

Molt mala higiene per a les dues dones, desnutrició crònica. En canvi el fill, que hem de recordar que vivia a la mateixa casa, perfectament polit, anava cada dia a treballar a l'Ajuntament de Cornellà i, com si res, s'havia negat a rebre cap mena de visita o ajuda per part dels serveis socials de Barcelona (hi havien havut baralles entre la víctima i el presumpte homicida).

Si posem una mica d'atenció això pot semblar simplement un fet aïllat... Però, traient la gravetat del succés. hi ha una mena de remor de fons que pot afectar greument a masses persones.
Uns adolescents desprès de torturar psíquicament i físicament a una dona indigent, la cremen... Nois es dediquen a cercar brega (normalment amb algú amb poques possibilitats de defensar-se) i graven en el seu telèfon mòbil les seves agressions... Són casos aïllats? Sí, però tots el joves procedien d'un ambient socioeconòmic benestant.

Certament, no és pas general, però s'adiu amb un clima on cada vegada més joves trenquen els lligams socials clàssics tot estenen un altre mena de lligam basat molt més en la capacitat econòmica de cadascú i el menyspreu de persones que no arriben al seu estàndard.

O, ja més preocupant, diversos informes tant de Càritas com d'altres ONG's avisen com moltes persones grans tenen el greu risc de patir desnutrició i/o inanició o, de ser desnonades de casa seva per culpa del mòbbing immobiliari... Tanmateix, és el sector amb menys possibilitats econòmiques. Encara que les dones vídues són de llarg les persones més afectades.

Precisament, el sector de la gent gran són els que poden rebre més de la falta d'atenció no tant sols dels serveis socials, molt més preocupant, també de la seva família. Això, pot arribar en molts casos de dones soles dins de ciutats com Barcelona... No per ser dones, sinó per la seva capacitat de sofrir sense queixar-se ni de demanar ajuda! No és pas el primer cas de dones (amb fills) mortes per inanició a tot l'estat!!!!!

Ricard Monistrol

Drets humans... notícies.

Ahir mateix Amnistia Internacional (AI) va presentar el seu Informe Anual sobre l'estat dels drets humans, poques coses bones... Masses democràcies estan primmirant la seguretat com a nova forma de dret fonamental, en singular... La resta de drets estan passant a millor vida!

Però, tanmateix si l'informe parla de tot el món, també hem de deduir que pel fet de ser humà (no estic en contra de protegir els drets de la resta de primats) qualsevol persona sense tenir en compte cap circumstància congènita, genètica, social, econòmica i cultural, posseeix uns drets fonamentals actius... És a dir, que qualsevol autoritat i/o ciutadà/ciutadana té el dret i l'obligació de respectar-los i protegir-los.

No obstant, sembla evident que aquesta mundialització dels drets humans no és gaire evident (i davalla en països de consolidada experiència democràtica). A canvi, pocs governs ofereixen resistència front a la globalització econòmica!

En la luxosa oportunitat que vàrem tenir ahir a la Nit al Dia de sentir al lúcid i patricial sociòleg Sigmun Bauman entrevistat per la no menys genial i imprescindible na Mònica Terribas, Bauman parlava del canvi que havia experimentat les identitats de les persones. Sí en un primer moment aquesta es va forjar dins l'estat-nació (concepte encara emprat) ara l'identitat resta molt més difosa en relació a l'entorn propi.... Per tant, Bauman parlava de concebre per cadascú una idea sobre la identitat que agermanés a tota la humanitat.

En la meva reflexió sols veig evident que la única identitat comuna a tota l'espècie humana és el respecte i l'aplicació del drets humans... Tant senzill i, a la vegada, tant complicat!

Per exemple, a EUA sembla evident que els drets humans aniran de baixa... Michael Hayden, general expert en controlar que fan tots els seus conciutadans pot tenir lliure el camí cap a la direcció de la CIA, tot i les protestes de molts ciutadans i polítics...

A veure! No és que la CIA pugui tenir major o menor importància en el respecte dels drets humans. Al cap i la fi, tant sols és una part de l'entramat dels serveis d'intel·ligència d'EUA. Però, el fet que es pugui confirmar, com una mena de premi, el nomenament del general Hayden com a nou director, provoca calfreds sobre l'evolució futura dels drets humans que resten a EUA....

Per acabar, i com a inici d'una possible bona notícia sobre els drets humans, sembla que el President Zapatero s'ha compromès a elaborar un Pla Nacional de Drets Humans que incorporarà més elements de seguretat, garantia i prevenció per als dret humans de tots els ciutadans.

Llàstima, que aquesta millor protecció dels drets fonamentals sols sigui pròpia d'un sol estat! S'hauria de fer líquida, esmentant a Bauman, que traspassés fronteres i governs... Encara que en un nivell més real, no sembla que ni la UE, ni el Consell d'Europa, ni les Nacions Unides tinguin gaire cosa a dir, a part d'elaborar informes...

Masses vegades, la única resistència possible als abusos ha de partir de la pròpia ciutadania!

Ricard Monistrol

Cinisme a EUA

Ahir, dilluns, el president Bush palesava la seva preocupació per l'erosió que, segons ell, sofreixen els drets humans i el dret a la propietat en països propers (Bolivia, Veneçuela...), sense comptar l'enuig que li provoquen les ingerències en altres països tant en procesos electorals com, sobretot, en la discussió d'un tractat comercial amb EUA...

Precisament, vés quines casualitats, Bush va lloar com a millor exemple, el de les democràcies centreamericanes que han arribat a un acord comercial (CAFTA o TLC) amb EUA.

Tanmateix, he començat amb aquest exemple de cinisme “quasi domèstic” d'EUA per comentar com drets fonamentals, el de la Llibertat d'Expressió i el de la Informació poden quedar greument afectats en aquest país, tant abanderat de la democràcia més “lliberal”...

Diumenge, el Fiscal General d'EUA, Alberto Gonzales, avança la possibilitat que els periodistes que revelin “informació confidencial” (sobretot sobre mentires oficials, tortures, presons secretes, segrestos...) poden ser jutjats. Encara que el comunicat de protesta de Periodistes sense Fronteres (RSF) no s'ha fet esperar, a part de fet notar que és una vulneració d'un dret recollit a la pròpia constitució d'EUA considera un despropòsit que no es reconegui a nivell federal el dret a mantenir secretes les fonts dels periodistes. No obstant, un dret reconegut a 33 estats d'EUA...

Però, això no és tot, RSF també expressa la seva preocupació per les recents declaracions d'un agent del FBI que afirmava que gràcies al gran nombre d'autoritzacions d'escoltes telefòniques atorgades per George W. Bush ha estat possible seguir de molt a prop diversos periodistes no gaire agradosos al “règim i la seva creuada particular".

Tanmateix, la sinergia és brutal: s'escolta a un periodista, quan aquest s'assabenta de quelcom que no agradi, se'l jutjarà ràpidament... Perquè diguin que no són gaire llestos els “neocons”!

Llàstima que això hagi de passar en un lloc considerat el paradigma de la Llibertat d'Expressió i del dret a la Informació. A partir d'ara, el fets ja no seran tant sagrats ni les opinions tant lliures! Quin món!!!!

Ricard Monistrol

Detenció i tortures preventives...

No ha trigat massa el govern d'EUA a criticar l'informe, no gaire afalagador, de la Comissió Contra la Tortura de les Nacions Unides... Condolezza Rice ha afirmat que EUA no són pas els “empresonadors” del Món (sic) i que no és possible tancar, encara que els agradaria (ejem!), el camp de concentració de Guantànamo...

Perquè? Rice parla que no poden deixar lliures persones amb “presumptes” vincles amb Al-Qaeda i, que a més, segons ella, han promès matar a americans el dia que surtin... A més, no se'ls pot aplicar cap mena de convenció per ser una guerra “diferent” que exigeix mesures encaminades a protegir el poble d'EUA i als seus aliats... Tanmateix, no ha negat res de les tortures?

Encetem la reflexió, sí tenen la certesa que formen part de Al-Qaeda no poden jutjar-los per formar part d'un grup armat amb finalitats terroristes (delicte penal a EUA)? Sembla que no, doncs per la mateixa deducció podem afirmar que no tenen proves... Com puc demostrar-ho? Per la aplicació de la tortura... Sí tinguessin proves no els faria falta, a més, saben que cap tribunal acceptaria una confessió sota tortura!

Per un altra cantó, al parlar d'una guerra diferent estan intentant treure ferro a l'aplicació de qualsevol varietat de dret (sigui penal o de guerra), simplement per una qüestió: cap varietat de dret jurídic acceptaria la detenció preventiva. Doncs és necessari que l'acusat hagi, primer, comès un delicte. No n'hi ha prou amb sospites... S'ha de demostrar la seva culpabilitat...

Si a més afegim que els serveis d'intel·ligència d'EUA no tenen gaire èxit en la prevenció d'atemptats terroristes a Iraq i Afganistan, que podem dir? Sense comptar que l'Agència de Seguretat Nacional (NSA en anglès) ha controlat milions de trucades internes de ciutadans d'EUA.... Tot en nom de la seguretat d'EUA.

Tal com diríem: tot pel poble, però sense el poble!

En el fons no m'estranya que les úniques raons que tinguin contra el detinguts “preventius” és que desprès de tenir-los en condicions poc humanes i haver-los torturat, aquests jurin venjança contra els seus empresonadors.... Al cap i la fi, la millor manera de donar energia a Al-Qaeda és bombardejant, torturant, empresonant de forma perpètua qualsevol persona “sospitosa” o fent-la desaparèixer, encara que estigui a la UE!

Ricard Monistrol

La precampanya de l'estatut porta cua...

Sembla que el lema de PSC per la precampanya de l'Estatut “EL PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya” no ha agradat gens ni mica ni al PP, el principal damnificat, ni a ERC. Tanmateix cadascú amb les seves raons...

Per un cantó, sense entrar en les formes, el PSC ha aprofitat la poc subtil campanya del PP en crispació, difamació, odis, boicots i desinformació en contra de l'estatut (i del Parlament) per utilitzar-la com a element actiu de la memòria dels ciutadans de Catalunya. Una qüestió que ha estat contestada pel PP de forma abrupta i, de passada, el PPC ja ha declarat la guerra al PSC...

Tanmateix, si entrem ja en el contingut del lema, repetim que no en la forma (molt concisa i educada, je, je!), ERC ha expressat la seva sorpresa pel que considera un lema “simplista i covard” que no entra a drap en l'articulat de l'Estatut.

No és gens menyspreable la intencionalitat del PSC en aquest lema, un de ben evident que s'aprofita de l'actitud del PP durant tot el temps de gestació de l'Estatut i, l'altra, una càrrega de profunditat per a ERC... Primer, treu valor al seu no... Segon, reforça el seu punt flac front a ERC, el lema no dóna importància al fet que el text del Parlament hagi quedat minvat a Madrid (no entrarem sobre si aquesta retallada és o no acceptable, ja ho decidirem el dia del referèndum).

No obstant, si que hi han fets incontestables com el que qualsevol alteració en la participació i en el nombre d'electors que escullin SÍ... dependrà en gran mesura que pot fer el PP i, sobretot, el Tribunal Constitucional (no fa gaires dies que la seva presidenta va expressar en una entrevista a “La Vanguardia” que una poca participació o un gran nombre de vots negatius podrien alterar la seva funció de “decidir” sobre l'Estatut)

Encara no hem entrat a fons en la campanya per referèndum (s'enceta el proper 1 de juny). Però, és molt important que qualsevol estratègia política que es preuï, sobretot en un moment que la ciutadania ja està fins el capdamunt de tot el procés de l'Estatut, incideixi en idees clau, concises i curtes que puguin romandre en la memòria dels electors... I, tal com diu la dita, qui primer pega...

Al cap i a la fi, sols fa falta recordar com el propi Josep Lluís Carod-Rovira, president d'ERC, deia en una entrevista de la genial i imprescindible na Mònica Terribas que ningú es llegiria el text sencer de l'Estatut (més de 200 articles) per massa llarg... A veure com s'ho fa ERC per superar al PSC!

Ricard Monistrol

Sobre drets fonamentals...

Avui és el dia internacional contra la homofòbia, una lacra que en nom de la moral i de la religió (per exemple la catòlica/cristiana) condemna a masses persones a la presó, a la no acceptació dels seus drets econòmics, culturals i socials (com per exemple el PP i el matrimoni homosexual), inclòs la mort per imperatiu legal o extrajudicial (però, tanmateix tolerat) en masses llocs de tots cinc continents...

Per a tall d'exemple de què estem parlant, s'ha sabut que 12 alumnes d'un Col·legi de Camerun (Àfrica) han estat expulsades sota l'acusació de “formar part d'una xarxa lesbiana” (sic)... Per si de cas, la població ja ha començat una “cacera de bruixes” i s'han denunciat diverses persones que s'han declarat, o se suposa, que són homosexuals o lesbianes. NO són cap broma aquestes acusacions, doncs poden significar de 6 mesos a 5 anys de presó...

Precisament, qualsevol vulneració de drets fonamentals sigui per la causa que sigui, com per exemple, la condició de ser dona (si a més, afegim la de lesbiana!) o la ser homosexual estan íntimament relacionades entre totes... Quan una persona i, de passada, una part o tota la societat, decideix que unes persones o un grup sigui per condició de genere, de tendència sexual, creences, pensament... ha de ser discriminats, no hi han mitges tintes! Uns humans no poden negar la condició d'humà a un altre humà!

Qualsevol discriminació converteix a la persona en un ésser que pot ser castigat i, inclòs mort, per qualsevol raó... simplement pel seu sexe (masses dones moren en mans de qui se suposa que eren els seus companys sentimentals) o perquè se senten atretes per persones del seu propi genere.

No hem d'oblidar que l'església catòlica considera com a malalts els homosexuals i que alguns bisbes encara veuen a les dones com “éssers” sotmesos a la família, preferentment al cap de família (un home)! Sense oblidar que qualsevol decisió de les dones en relació a la seva sexualitat és vista de forma molt negativa... Sense oblidar el paper que exerceixen els partits de dreta... Precisament en nom de la moral cristiana!

Ricard Monistrol

Habitatges reduïts i ben aprofitats...

Segurament que molts joves, i no tant joves, han encetat una desesperada recerca per trobar uns quan metres on dir: és casa meva (una exageració, sobretot si és de lloguer i encara més, si depèn d'una hipoteca de 30 o 40 anys).

No és cap broma això dels metres, per un cantó els anuncis ja no parlen de metres en els habitatges de baix i mig nivell (sols en parlen amb cases o pisos de 500.000 € cap amunt), sinó de habitacions. I pitjor de tot, és que amb prou feines es podrà aconseguir un de dues cambres. El més normal és parlar d'un sol ambient (tipus loft) on la cuina americana i el llit fan bona parella...

Però això no és tot, per si no quedava prou clar que els joves no tenen dret a l'espai, la ministra Trujillo ja fa un cert temps (un xic més d'un any) va llençar la proposta dels famosos “pisets” de fins 25 m2... Adequats per a cada cicle vital, com si els joves no mereixessin sentir certa llibertat de moviments per moure's!

Bé, no fa falta parlar massa més d'aquest tema, sobretot veient el poc cas que fan les diverses autoritats estatals, autonòmiques i locals (amb alguna honrosa excepció) per posar a l'abast de la joventut UN LLOC per jeure i dormir!

Tanmateix, si el vostre cas és el de milers de persones que veuen molts dur poder portar a terme els coneixements d'un curs de cuina o d'alguna recepta que us ha fet la gara, gara, per falta d'una cuina prou grossa i equipada... CC Concepts ha dissenyat una cuina integral i circular on, en quasi dos metres quadrats, i girant 180 graus, podeu trobar-hi nevera, microones, forn tradicional, vitroceràmica, rentaplats, armaris i una superfície prou ample per la preparació de plats... A més té il·luminació incorporada i preses per l'aigua i l'electricitat.

El preu no surt, encara que teniu a la vostra disposició un formulari per explicar les vostres necessitats i el destí, a fi que ells puguin informar-vos del preu final (segons colors i accessoris). Jet, Je! Sempre que no aneu escurats de la butxaca!

Al cap i la fi, potser hauria de calcular el pressupost (sols en cas de compra) de refer una mini cuina d'obra o disposar-ne d'una sense cap mena d'obres... Tot per facilitar la màxima adaptació als espais únics, potser amb una mica de sort encara us sobrarà espai per posar una taula despatx i una llibreria...

En el fons, com a sarcasme final, sempre podeu demanar una subvenció a l'administració...

Ricard Monistrol

Turisme per a rics, barraques per a pobres...

Tanmateix, no és gens estrany que qualsevol tour per una país en vies de desenvolupament (és a dir, del tercer món!) passi de llarg pels barris més pobres i vagi de pet cap a les “meravelles” turístiques indicades al programa.

Sense oblidar les ciutats de vacances on els únics indígenes que veuràs són els que et serveixen les begudes a la platja privada...

Encara que a vegades, molt poques, per desgràcia, sembla que hi hagi algú amb mitjans econòmics que vulgui que els voltants dels recorreguts "macos" també participin de la “bona vida”.

Estem a Cuzco (Perú), ciutat declarada patrimoni mundial per la UNESCO, a pocs metres dels carrers més cèntrics i convenientment indicats a les guies... Hi han uns “altres” habitatges lletjos, sense aigua corrent, ni clavegueram i amb prou forats com per permetre que l'aire no s'estigui d'entrar.... Però, sembla que potser s'ofereixen solucions.

L'Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) ha establert un projecte de rehabilitació urbana integral que promourà recuperar espais públics, augmentar el nombre de carrers peatonals i reconstruir vivendes que no mereixen pas aquest nom!

Realment, és tota una sorpresa que un govern amb mitjans arregli els desgavells de la gran economia globalitzada que fa més pobres als pobres de sempre, no tant sols de Cuzco, sinó de tota Hispanoamèrica, Àsia, Àfrica i sense anar més lluny també al nostre país (emigrants sense documentació, vídues, pensionistes, joves que no arriben ni tant sols a la categoria de “mil·lereuristes”...)

No s'hauria de perdre de vista que el concepte de la redistribució de la riquesa no és patrimoni tant sols del socialisme i de les esquerres polítiques. També hauria de ser-ho en la concepció de l'economia d'escala, tot tenint en compte que a part dels grans fluxos econòmics també és possible crear vincles de mercat amb una comunitat social, si aquesta està convenientment educada i formada a més de poder treballar i viure en condiciones dignes....

Ricard Monistrol

Acomiadaments al govern...

Doncs sí, Segons ja han confirmat Joan Saura i el propi Josep Lluís Carod-Rovira que tots els càrrecs de confiança d'ERC sortiran immediatament del Govern de la Generalitat...
Perquè? Simplement per estar en contra del nou Estatut? A primera vista podria semblar-ho, però podrien entrar altres factors en joc...

Per exemple, motius electorals: PSC creu ferventment que pot obtenir una folgada majoria (és a dir, sense ERC) per formar govern. La raó táctica s'acosta a la pensar que podran atreure als votants que no han estat d'acord amb la gestió d'ERC tant en la política catalana com espanyola.

Però, la raó estratègica pot anar en contra d'ells mateixos: molts votants els poden veure massa dependents del PSOE (a fi de treure problemes a Zapatero, que ja té les mans lliures per pactar amb CiU a Madrid) ó, que el govern d'esquerres sols ha funcionat per portar a terme un estatut que ERC ha vist rebaixat precisament per CiU i el propi PSC. Però, en canvi, no han servit pas per portar a bon port un Acord del Tinell, potser, massa ambiciós pels socialistes...

En el meu entendre, sembla que l'experiment de tenir un govern d'esquerres i catalanista no ha funcionat. Sobretot, sent per mi una solució molt estúpida per part del President expulsar a ERC. Ara, els republicans també tenen les mans lliures per fer una campanya molt més agressiva contra l'estatut... En el fons, el President els ha donat encara més raons per pujar el seu to (Carod-Rovira ja ha anunciat que deixa de donar suport a Zapatero) contra l'estatut i qui els l'han aprovat.

Tanmateix, espero veure si de veritat el PSC és un partit de govern com sempre ha manifestat (per diferenciar-se d'ERC) i demostra que en poc temps pot posar en marxa de nou el vaixell del Govern, tot substituint als centenars de càrrecs de confiança que ara han de sortir. Segurament, ja se'n poden oblidar que el traspàs de poders sigui amable...

Ricard Monistrol

Estatut o paràlisi?

No sembla que el Bloc de partits a favor del nou estatut les tingui totes... Sobretot quan en declaracions d'ahir nit a la “La nit al dia” del Portaveu del PSC, Miquel Iceta, sense acabar d'afirmar res, no va veure cap problema en buidar el govern de persones afins a ERC... La genial i imprescindible na Mònica Terribas li va qüestionar si tal decisió no paralitzaria el govern. El senyor Iceta va mostrar cert nerviosisme en respondre que no afectaria gens ni mica...

Per un cantó, ens diuen és que l'Estatut és el projecte més important de tota la legislatura... D'acord, però després de més dos anys moltes persones ja tenen ganes que s'acabi d'una vegada aquest “culebrot”... Encara que, jo em pensava que el Pacte del Tinell era un projecte de govern amb diverses polítiques i projectes que s'havien d'implantar en el transcurs de la legislatura.

Ai senyor! En molts moments s'ha acusat a ERC de fer rebequeries per culpa de l'Estatut (sembla estrany que defensar l'estatut íntegre del Parlament tant volgut per CiU al principi no pugui ser respectable). Però, no és gens lloable que s'hagi de paralitzar tot el govern de Catalunya per un SÓL referèndum. La gestió del dia del dia també forma part de les preocupacions de la societat!

Quanta inseguretat! La seva per por al No! La nostra por a no trobar ningú a l'altre cantó dels despatxos de la Generalitat (polítiques socials, educatives, universitats, recerca, ordenació territorial, comerç, consum...)

TANMATEIX...

Ara, voldria expressar la meva més profunda repulsa a l'actitud del PPC (ja massa habitual) front l'entrevista, emesa dilluns, de na Mònica Terribas a Arnaldo Otegi.

Com a periodista i com a ciutadà, considero que aquests atacs a la llibertat d'informació, a la imatge, a la integritat moral i ètica, i a la llibertat d'expressió de la directora i presentadora de la "La nit al dia" són molt condemnables i donen la raó a aquells que consideren que una televisió pública ha d'estar controlada i convenientment censurada en funció del moment i actor polític.

De tal manera, considero d'un alt valor informatiu, gràfic i testimonial les entrevistes realitzades a membres de la societat Basca que ens puguin aportar el màxim de testimonis i que ajudin a entendre les claus del conflicte, la seva possible discussió i la seva resolució!

Precisament l'actitud de certs membres del PP Basc negant-se a ser entrevistats per la Genial i Imprescindible Mònica Terribas donen a entendre la poca incentivació en resoldre el conflicte, si això els afecta electoralment!

Ricard Monistrol

Incongruències en el PP?

A veure, que s'aclareixin d'una vegada els Zaplana, Acebes i companyia en posar en dubte les brutals evidències que l'atemptat del 11-M fos de caire extremista islàmic...

Perquè ho dic? Doncs, aquest mateix dilluns, José Maria Aznar, el cavaller de la trista i fosca figura i, a més, president d'honor del PP, de la FAES i membre vitalici del Consell d'Estat espanyol ha reconegut, per fi!, que l'atemptat del 11-M a Madrid i els de Bali, Estambul; Casablanca, Londres... formen part d'una “ofensiva en tota regla a fi d'imposar la seva tirania opressiva”.

Sembla que rectificar és de savis, i en aquest cas, potser Aznar ara ho és una mica més en qüestions d'Al-Qaeda. Penseu que era el més fervent defensor en afirmar que mancava una nova línia de recerca en saber la veritable autoria del 11-M.

Llàstima, ara al PP què faran? A dia d'avui (dimarts) els coreligionaris estan massa concentrats en l'Estatut català i andalús, l'exigència de diverses dimissions al govern de Zapatero, les crítiques per no tenir a Bush com amic íntim (quina basarda!), la poca confiança (o potser la por?) del cessament de foc d'ETA, l'exigència que Otegi sigui callat i tancat a la presó per sempre... O, ja en pla més apocalíptic, el trencament d'Espanya en diverses illes i una mena de diluvi universal, circumscrit a l'estat espanyol, que esborrarà el seu nom, on sigui que estigui escrit...

Una cosa "bona" que tenen molts partits, per no dir quasi tots, és la resistència a acceptar que han comés errors... Però, en el PP s'arriba al paroxisme... Tots estan en contra d'ells, mai han fet o dit res que hagin de rectificar o reconèixer que han fet malament, i si convé, són els majors defensors dels drets individuals enfront una societat dirigida que vulgui imposar la redistribució de la riquesa i “imposar” la igualtat d'oportunitats (paraules de Rajoy sobre l'estatut en la entrevista amb Na Mònica Terribas).

Al cap i la fi són de dretes, no de caire europeu, però si molt “espanyoles”!

Tot pel poder! Sobretot, tot pel poder!

Ricard Monistrol

Serveis d'intel·ligència...

Els EUA sempre s'han esmerçat en posseir serveis, no pas un de sol, militars i civils que protegissin la nació de qualsevol amenaça tant real com potencial...

Però, després dels atacs del 11-S on milers de ciutadans van morir a mans d'un grup de terroristes que s'havien entrenat en escoles d'aviació d'EUA... La qüestió va canviar, la Patriot Act va permetre en nom de la seguretat la minva de drets fonamentals i inalienables fins llavors.

Tanmateix, casualitats de la vida, el responsable (per ordre presidencial, no pas del Senat o de la Càmera de Representants) del criticat i polèmic Programa de Vigilància Electrònica, el general Michael Hayden, passa a ser el nou Director de la CIA.

Com qui no vol la cosa, el critiqueu! Doncs l'ascendeixo... Penseu, que segons sembla, les trucades, correus electrònics de molts ciutadans d'EUA van ser controlats per raons, per exemple, com la d'estar en contra de la Guerra d'Iraq, ser activista en favor de drets fonamentals...

En certa manera, és admirable George W. Bush, si ell no creu que tothom tingui drets fonamentals no dirà mai que s'ha equivocat i segueix amb la seva camisa d'onze vares passi el que passi i diguin el que diguin, i per si fora poca cosa amenaça a qualsevol país que no estigui d'acord amb la seva política (s'exclou la UE) a incloure'l dins el seu llistat de països sucursals de l'infern i del mal absolut! Es nota que es un bon cristià que fa servir el nom de Déu per atacar!

Espero que el proper president d'EUA sigui un xic més racional i que cregui en la defensa dels drets de les persones, siguin d'on siguin i on estiguin...

Ricard Monistrol

Batalles perdudes...

Els militars per consolar-se quan no han guanyat una batalla, sempre afirmen que potser l'han perduda però que confien en guanyar la guerra...

Sense cap mena de miraments, es podria dir el mateix de l'actual guerra i “croada” contra el terrorisme extremista islàmic que porta a terme el president d'EUA per tot el món (s'inclouen ciutadans europeus dins el programa de vols “exprés” de la CIA). Però, precisament, la batalla s'ha perdut a Afganistan, un dels objectius més preuats d'EUA per fer veure a tothom com s'ha de democratitzar el món àrab.

Doncs sí, un dels senyors de la Guerra Afganesos, considerat per molts com un dels més poderosos de la tota la zona, ha deixat ben clar que a partir d'ara la seva lleialtat està al servei d'Al Qaeda...

Quin fracàs! Tants diners i armes entregats per la CIA a fi d'assegurar-se la no-conflictivitat! Per veure com les seves campanyes de terror tant a Afganistan com a Iraq, no fan més que afegir llenya a un moviment, que sense tenir cap simpatia de les població musulmana pels fets del 11-S a Nova York, ara s'estan elevant a la categoria d'herois per la resistència que ofereixen als invasors precisament d'Iraq i Afganistan.

Moltes vegades diuen que la intel·ligència i la violència estan renyides... A fe de bé que George W. Bush així ho demostra!

Sí de veritat volguessin afavorir la democratització dels països àrabs, com a mínim haurien de palesar la voluntat de permetre que Hamas (elegit democràticament) rebés els diners d'occident i condicionar l'ajuda a Israel a l'entesa amb Palestina sobre les fronteres “reals” marcades per les Nacions Unides (no les marcades pel mur de la vergonya).

I, si de veritat volguessin posar-se al seu costat a Iran, EUA hauria d'acabar d'una vegada per totes amb les hostilitats i l'embargament i reconèixer -li el paper de potència regional... Sense tenir en compte que la imatge de l'exèrcit d'EUA hauria de tornar al costat del respecte i la promoció dels drets humans!

Llàstima, que la intel·ligència no tingui gaires camins per arribar al Govern Federal d'EUA, tret que es torni a la concepció de la democràcia que va fer famosa el president Franklin D. Roosevelt...

Ricard Monistrol

Nacionalitzar o no nacionalitzar?

Depèn de quin cantó es faci aquesta pregunta la resposta varia... Tanmateix, paga la pena reflexionar sobre les posicions de cadascun dels actors que tenen interessos en la nacionalització del petroli i del gas bolivià.

Per un cantó, Repsol-YPF, esverada, consternada, no entén res que passa... Tantes inversions que havia fet... El govern espanyol amenaça... A veure, hem posat al mateix cantó al govern d'Espanya i la companyia petroliera per una simple raó: la identitat comuna de ambdós. Tots dos comparteixen interessos nacionals: procurar un bon abastiment de petroli i gas natural a l'estat, estimular que la companyia segueixi en mans espanyoles i que la factura no sigui massa alta (no és diu res dels astronòmics beneficis tant per l'empresa com per al govern d'Espanya).

Per l'altra cantó, i tal com explicava Mónica Vargas, sociològa boliviana, a l'imprescindible i genial programa de na Mònica Terribas, el 70% de la població de Bolivia està sota el nivell mínim de la pobresa, el medi ambient resta afectat per les explotacions petrolieres sense cap mena de compensació per les malifetes comeses...

Si sospesem la balança, ens apareixen les famoses dades macroeconòmiques del FMI de la UE, del G-8, d'EUA, d'Espanya: l'importància de tenir empreses multinacionals blindades en els sectors estratègics nacionals que pugen el PIB. Per l'altra les microeconòmiques: 5,6 milions de nens morts per la fam al món, més de140 milions de nens amb desnutrició crònica... i que no consten al PIB.

Sembla estrany, nacionalitzar el sector de l'energia per poder treure del pou de la pobresa a la població pot costat molt car... Sols un exemple, a l'Iraq dels anys 50 un primer ministre va voler fer el mateix que Evo Morales... va caure assassinat i amb el país intervingut per EUA...

A més, molt més actualment, Espanya no va moure ni un dit quan la “pretesa i desitjable” Endesa va expulsar de forma coercitiva i molt violenta a la població Mapuche d'una de les valls on l'empresa espanyola ha construït una presa hidroelèctrica.

Si us plau, la hipocresia i el cinisme s'haurien de dissimular un xic més...

Ricard Monistrol

Estem d'aniversaris tristos... (el dia desprès de l'u de maig!)

Avui fa un any del desastre del taller tèxtil de Spectrum a Savar (Bangladesh) on 67 treballadors van morir i 70 es van ferir, quasi la majoria de ambdós eren dones.... A més, centenars de treballadors encara resten a l'atur.

Ara, s'ha sabut que la fàbrica estava construïda sobre terreny d'aiguamolls, sense cap mena de permís governamental, i que les sortides i les portes estaven bloquejades. A més, les obreres i els obrers sols disposaven d'un reduït pas per una escala per poder sortir.

Però, els accidents han continuat... i, les víctimes també, sols entre febrer i març d'enguany ja han ocorregut quatre accidents amb 88 morts (alguns amb la tendra edat de 12 anys) i més de 250 ferits...

No obstant, falta una dada gens menyspreable: totes les fàbriques accidentades (i també sense accidentar) treballaven per empreses de la UE i d'EUA... La dada té un altre significat, les indemnitzacions per les víctimes i els seus familiars del desastre de Spectrum encara no han estat satisfetes...

Encara que amb la pressió de diverses ONG's algunes empreses han començat a aportar fons per les indemnitzacions: sols 3 de les 10 marques que treien profit dels treballadors de Spectrum han acceptat realitzar pagaments (l'empresa Inditex és una de les tres).

Per ara, la resta d'empreses (per exemple, Carrefour) no han volgut colaborar... Ehem, ehem!

Visca les dues cares de les empreses occidentals! A Europa compleixo, a Bangladesh exploto! Tanmateix aquesta situació podríem trobar-la a tallers il·legals d'EUA, a Centre i a Sudàmerica i a la resta d'Àsia... On les persones perden el seu nom i tots els seus drets fonamentals!

Ricard Monistrol

Sobre terrorisme...

La paraula terrorisme està prou valorada en molts països... Per una senzilla raó, a uns els dona excuses per promoure una croada bastant sagnant (hi han coses que mai canvien, recordeu-vos de les dels segles passats) o, a l'altra cantó, fer valer la exigència d'un canvi...

De quina mena, és el canvi? La seva tipologia té una part comuna, tal com ja hem esmentat abans, l'exigència. Aquesta pot ser impositiva o defensiva.

Per exemple, Bin Laden i la seva trepa de brutals i efectius grupets no coordinats vol imposar una mena d'estat islàmic de caire califal on el règim dels talibans quedaria curt seu costat. Tanmateix, la seva procedència no és cap accident en la seva ideologia, doncs Aràbia Saudita posseeix una visió de l'Islam de les més agressives i escapçadores de tota la religió musulmana.

Si seguin amb els exemples, però ara del cantó defensiu, un model clàssic és l'IRA irlandès, que desprès de la repressió sagnant que va cometre tant l'exèrcit britànic i els lleialistes contra els catòlics segregats d'Irlanda del Nord (Comptat del Nord d'Irlanda que van quedar en mans britàniques desprès de l'acord d'autodeterminació de Michael Collins).

Tanmateix tant una com l'altra no han tingut problemes a l'hora de cometre actes vilment terroristes, és a dir, aquelles accions encaminades a exterminar població civil desarmada.

Però, tanmateix no ens hem d'oblidar dels estats, ara per ara el que domina amb més claredat és l'anglosaxó, tant EUA com el Regne Unit, tots dos molts democràtics, no tenen cap problema en activar accions legislatives encaminades a “augmentar” la seguretat dels seus ciutadans, tot, com qui no vol, reprimint drets civils, alguns d'ells fonamentals.

Encara que una vegada a l'exterior aquests països es creixen! EUA: Guantànamo, vols de transport de ciutadans europeus a llocs no gaire recomanables! La tortura com a element imprescindible en el tracte dels presoners tant a Afganistan com Iraq. Les accions de les forces especials americanes sense cap mena de control i respecte al drets i usos militars, els bombardeig amb fòsfor o urani empobrit. El saqueig del patrimoni cultural, la falta total de llum i electricitat a Iraq (com a mínim abans podien connectar l'aire acondicicionat)...

No obstant, a aquesta reflexió no haurien de faltar aquells estats com Xina, Rússia, Bielorússia o, masses llocs d'Àfrica i Sud-Amèrica on la repressió, la tortura i les execucions són pa de cada dia, per desgràcia, de la població civil no urbana....

Ricard Monistrol

Quatre milions de signatures?

Ahir en un acte presumptuosament mediàtic el senyor Rajoy presentava tot cofoi davant dels centenars de caixes les “seves” signatures en contra de l'estatut (encara que ho dissimuli tot dient que és un referèndum...).

Segons les seves pròpies declaracions no té cap mena de catalanofòbia ni res en contra de Catalunya... Encara que també podríem fer record d'un cruel i estúpid membre del govern feixista de Franco que deia que li encantaria una Catalunya... sense catalans!

A veure! Pot dir sincerament el PP que anar en contra l'estatut tot fent una campanya que afirma l'Estatut permetrà la poligàmia, la insolidaritat, l'eutanàsia activa, la intervenció de la Generalitat en els àmbits privats de les persones, el laïcisme actiu en contra la moral cristiana (representada per la “santa i mare església”). Tenint en compte que una immensa majoria del Parlament català va votar-hi a favor?

Per si fora poc, el senyor Cuevas de la patronal espanyola es permet el luxe d'insultar a les empreses catalanes o el propi CGPJ no para de fer informes en contra de l'estatut, sense que ningú els ho demani...

Si continuem amb el raonament, qualsevol ciutadà espanyol creurà que els parlamentaris sent representants de la voluntat del poble català, la porten a terme. Si a més afegim que certs bisbes catalans també promouen la ignorància supina sobre l'estatut, tot refermant que es permetrà l'eutanàsia activa...

En definitiva, potser Rajoy no promou l'odi entre comunitats... Però hi posa les llavors i, com qui no vol la cosa, va regant-les i adobant-les.

Visca el poc seny de la dreta espanyola! Deixeu que creixi l'odi! Perquè desprès s'estranyin que cada dia hi han més catalans emprenyats amb ells!

I, de passada, molts ciutadans restaran emprenyats amb els catalans (boicots a productes catalans i ....)

Ricard Monistrol

Educar, dret o luxe?

Tot just que ahir parlàvem de l'intent del govern Indi de promoure l'educació superior amb les “castes” més menystingudes, que avui a la “Setmana per a l'Educació” ens han posat unes dades que ens hauria de fer pensar molt...

105 milions de nens de tot el món no tenen accés a l'educació per falta de mitjans, sobretot, humans i, per acabar d'adobar-ho, 777 milions d'adults també són analfabets.

A veure, ahir parlàvem que l'educació és reconegut com un dret fonamental i inalienable... Però, les conseqüències sobre la pròpia societat i el seu entramat social és devastador:

- Qualsevol intent de promoure la redistribució de la riquesa s'atura per falta efectiva de capacitació dels ciutadans.
- La possibilitat d'una dictadura s'escau amb la falta de formació per promoure fanatisme i poc respecte per qualsevol vida humana,
- No és possible promoure cap campanya de prevenció en salut i, sobretot, és impossible fer conèixer drets fonamentals tant per als nens, per l'home i, més important, cap a la dona (els humans maltractats per antonomàsia a tot el món).
- El fet que a més s'afegeixi una pèrdua quasi totals dels valors socials propis dels seus avantpassats, porta a possibilitar una manipulació salvatge de tots aquests nens com a soldats, dins la prostitució infantil o en treballs forçats....

No és just que ningú decideixi per ningú, però encara és més injust que no és deixi que un humà pugui decidir pel seu compte...

Ricard Monistrol

Encara resten les castes...

Tot que el govern de la Índia, precisament ara és d'esquerres, vulgui portar a terme un pas més cap a l'abolició de les castes, la cosa s'ha complicat...

No obstant, hem de recordar que des de fa anys la constitució de la Índia (1950) va abolir de forma molt teòrica el sistema de castes, que pel que es demostra encara perviu.

Però què ha fet el govern ara per promoure una igualtat i que ha despertat tant de ressò en contra? Reservar places per a les “castes” més baixes, incloses la dels “intocables” (penseu que la feina habitual seva està en les latrines.), per a l'educació superior i per a places qualificades a les empreses del sector privat

Les crítiques han arrauxat el debat de la meritocràcia per sobre les “castes” i els empresaris no han trigat gens a demanar que en tot cas aquesta reserva sigui de caire voluntari. És a dir, les possibilitats pels intocables serien quasi nul·les.

Però, per l'altre cantó, hi han crítiques, que al meu parer, que si encerten el punt dèbil d'aquestes propostes: no es promou l'educació infantil i primària en els llocs desfavorits propis d'aquestes “castes”.

Si no comencen pel principi de la seva infantesa com pot acabar un “intocable” a la universitat?
No sé... L'Índia s'està convertint en una potència tecnològica de primer ordre tant en biotecnologia com en informàtica. Si es donessin les possibilitats a tota la població fos quin fos el seu origen podria arribar la riquesa, encara que amb comptagotes, a tot l'immens país.

Tanmateix, a nivell simplement de drets fonamentals, no hi ha millor manera d'alliberar a un home que donant-li educació. Potser això és el que fa basarda?

Ricard Monistrol

Hi han “Cavalieres” que mai canviaran...

Per si no sabeu a qui em refereixo... Us dono algunes pistes: primer ministre d'un país en forma de bota, justicier de comunistes que “bullien nens per adobar els camps” o, encara millor, promesa de no mantenir relacions sexuals fins les eleccions (no sé si l'altra condició era la de guanyar-les i per això es revolta tant! Je, Je!)

Doncs sí, el senyor Silvio Berlusconi, un primer ministre sortint que no acaba de veure clar encara que hagi perdut... I, això, que el Tribunal Suprem italià ha donat per vàlid els resultats.

Ai senyor! A vegades la democràcia ens posa a persones que no hi creuen en ella però si en governar! En certa manera em fa recordar que encara avui dia el PP espanyol creu que ETA mitjançant Bin Laden va convèncer a uns quants extremistes musulmans que fessin la “feina bruta” per ells, a fi de fer-los perdre les eleccions...

Precisament, quan algú no creu en la democràcia els efectes secundaris no triguen en aparèixer: negació de la derrota, aferrar-se a la poltrona, acusar a tothom, oferir acords al partit guanyador per compartir el poder.... Tot i més, a fi de no anar-se'n.

Tanmateix, no sembla que aquesta actitud tingui moltes possibilitats d'anular res. Sobretot, quan el propi ministre d'interior en funcions nega la possibilitat que puguin canviar els resultats.

Pobre Romano Prodi, si vol un exemple de com serà la no-sí oposició de la Casa de les Llibertats (pol Berlusconià) que es fixi en el PP espanyol. A més, si afinem en els paral·lelismes, Berlusconi titllà de colloni a tots els que votessin a Prodi, Aznar va assegurar que la gran equivocació dels ciutadans d'Euskadi va ser no votar majoritàriament pel PP a les penúltimes eleccions autonòmiques.

Sort que, com a mínim, si que hi han ciutadans que creuen en la democràcia i en el poder dels seu vot... Inclús quan les lleis electorals es canvien.

Ricard Monistrol

EUA versus Iran...

Fins a quin punt pot resultar perillós l'enriquiment d'urani a Iran? Pot semblar que la qüestió és molt ingenua, però... hi han masses actors interessats en marejar la perdiu.

Com a mínim a EUA no sembla que la via del Consell de Seguretat de les Nacions Unides li serveixi per a “legalitzar” un possible atac militar desprès que tant Xina com Rússia amenacen en vetar (són membres del Consell Permanent) tant les sancions com l'ús de la força militar. A més, defensen que qualsevol solució ha de venir de dins de la l'Organització Internacional de l'Energia Nuclear (OIEA)....

Per tant, ara per ara el país més interessat en sancions i atacs militars haurà de decidir si segueix el mateix camí que en el cas d'Iraq o s'avé a esperar futurs esdeveniments...

Encara, que seria molt interessant reflexionar sobre els interessos de cadascun dels actors esmentats...

A Iran, oficialment no se'l pot castigar per l'obtenció d'urani enriquit. Doncs el propi tractat signat per Iran i l'OIEA permet aquest ús... No obstant el llenguatge utilitzat pel seu president té mala jeia:
- Demostrar l'existència d'un enemic poderós (EUA) que faci callar i uneixi possibles dissidèncie.

- Deixar ben clar que no són ells que volen una guerra (han deixat ben clar que l'urani és per obtenció d'energia, i prou) però que sabran respondre.

- No és cap broma la seva reacció, poden veritablement bloquejar militarment l'estret d'Ormuz, pas neuràlgic dels vaixells petroliers. I, per si fos poc, el petroli podria arribar a nivells astronòmics...

- Obtenir la preuada titulació de Potència Regional, qüestió que portaria masses mals de cap a EUA... I, de passada enfortir la potència militar com a forma d'avís per a navegants.

- I, perquè no! Si al final aconseguissin la bomba nuclear i amb la potència balística que disposen podrien disuadir a possibles atacants de fer cap bogeria (per exemple: tal com han fet Corea del Nord, Pakistan, Índia...)

Per EUA, la seva intenció de “democratitzar” l'orient mitjà no treu la intenció de desfer-se de certs elements incòmodes. I això que les eleccions Iranianes son més “democràtiques” que no pas les d'Egipte.

Però seria massa perillós deixar la oportunitat de treure's de sobre possibles adversaris d'Israel. Al cap i la fi, és l'element “estabilitzador” de la presència americana a la zona.

Encara, que com sempre EUA no disposa de gaires més arguments per convencer a la resta de països de la zona que els esmentats a Iraq... I, això donaria pas un suïcidi econòmic de conseqüències mundials al promoure la reacció d'Iran de bloquejar l'estret d'Ormuz o la paralització productiva d'Aràbia Saudita...

Per Xina i Rússia, ja ho hem comentat en altres comentaris, no seria gaire positiu posar-se en contra al món àrab, ara que disposen d'una relació prou privilegiada. A més, EUA també té l'ull posat als dos països...

Ja per últim, l'OIEA (no paga la pena parlar de la UE, doncs estan fent la gara-gara als EUA,) potser la millor solució seria deixar que Iran enriqueixi l'urani, però que acceptés signar un altre acord adicional del Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears, que permetria realitzar inspeccions sorpreses a qualsevol instal·lació presumptament nuclear... Si és neguessin ja hi haurien altres raons per analitzar.

Ricard Monistrol