Agonies...

Ja fa temps, en una de les meves columnes parlava que a part de compliments o desacords o alternatives a un pla de reducció efectiu humana de gasos d'efecte hivernacle (sobretot el CO2 i el metà) perquè no es protegien de forma efectiva els reductors naturals de CO2 que existeixen repartits al llarg del món... Aquesta és la tragèdia de l'amazònia.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/21/ciencia/1129881608.html

Ni EUA, ni la UE, ni les Nacions Unides i menys encara el govern federal del Brasil semblen tenir una franca voluntat d'enfrontar-se a les macroempreses de fusta, recordem que tenen seu a occident, que es dediquen al negoci d'una forma salvatge.

Com vaig dir ahir, els diners s'acaben engolint a qui els vols acumular. Encara, que el pitjor, és que també afectarà a aquells governs i països que no han sabut o pogut aturar-ho i, com qui no vol, a tot el món... Crònica d'una llarga i patètica mort anunciada (que em perdoni el magnífic “Gabo” García Márquez).

Ricard Monistrol

Assassinats i diners

Per fi sembla que el sanguinari, ara malalt de vellesa, antic dictador Augusto Pinochet serà processat... Encara que no pels milers d'assassinats i desapareguts ocorreguts durant la seva estada al “Palacio de la Moneda”.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/internacional/1129734614.html

Què canvia ara respecte a les anteriors provatures de portar-lo davant una cort penal? Què ara sembla més complicat dir que Pinochet no “toca” de peus a terra, quan fins a l'any passat s'ha demostrat que portava amb mà de ferro les seves inversions “col·locades” en places segures.

Hi han coses que no canvien mai, els morts no han afectat tant als seus seguidors com saber que s'ha emportat diners fora del país i, a més, d'origen il·lícit. Però, la pitjor conclusió que podem arribar és que en qüestió de dictadors, sobretot si van rebre un “sincer” i “interessat” suport per part d'EUA, acostumen a tenir una vellesa, amb pensió assegurada, prou tranquil·la...

Tanmateix, sempre queda el consol que un personatge com Capone (mafiós qua ha passat a la posteritat) va ser jutjat per frau fiscal, tot sabent, però no podent demostrar, que va tenir molt a veure amb els assassinats de moltes persones... Els diners sempre acaben menjant-se a qui vol quedar-se'ls.

Ricard Monistrol

La “grossa” com a solució

Us preocupa la vostra hipoteca, el paupèrrim salari que cobreu, les poques ganes que teniu cada dia per aixecar-vos i anar cap la feina? Ja teniu la solució: la “grossa” de nadal passa aquest any de 2 a 3 milions d'euros.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/sociedad/1129718183.html

Sembla estrany, però sempre he sentit dir que a temps de crisi, la societat té certa tendència a cercar la sort en format dinerari, sobretot a nadal, també és cert que el govern estatal sembla tenir més confiança en portar esperança que en solucionar certs “temes” ja esmentats ahir.

Tanmateix, no tot és culpa del govern espanyol... o potser sí? Ahir desprès que el ministeri de treball presentés la proposta d'abaratir els acomiadaments de 45 dies per any treballat (en cas improcedent) a 33 dies. Tanmateix no sabem si tindrà el mateix nombre possible de mensualitats en el còmput total que l'improcedent.

Però... Tant els sindicats, que no volen treballadors fixes a dues velocitats com la CEOE (la “clàssica” patronal espanyola) que preferiria avançar en la “liberalització” del mercat laboral s'han manifestat en contra.

Per un cantó, els sindicats demanen mes regulació del mercat laboral (segons l'OCDE, Espanya té l'índex més alt de temporalitat del països occidentals) per defensar els drets dels treballadors...

A l'altre cantó del “quadrilàter pugilístic”, la CEOE veu excessivament intervencionista la proposta i proposa anivellar-se amb la resta de la UE-15.

No obstant, la defensa de drets laborals, per exemple, a França és exemplar. En quins països pensa la CEOE? Potser en el Regne Unit, on un dels rebuigs de Tony Blair a la constitució provenia de la Carta de Drets Socials Fonamentals pels Treballadors... Cada ovella amb la seva parella!

Ricard Monistrol

Pobresa i estat del benestar?

Una bona pregunta i certament provocativa és: Què resta a l'estat espanyol de l'estat del benestar? Perquè ho dic? Vuit milions de persones viuen en situació de pobresa a Espanya... La font? La Xarxa Europea contra la pobresa i l'exclusió social:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/17/solidaridad/1129545633.html

Preus inhumans en lloguers i compra d'habitatge, sous i treballs sense o poca qualificació que encara que arribin al salari mínim interprofessional (513 € al mes per 2005), no permeten establir unes condicions per viure (a vegades, masses, ni per sobreviure). Sense comptar que l'absència total de lloguer protegits i socials obliga o tenir diverses jornades laborals, o a fer d'ocupador (amb el conseqüent risc de ser considerat un “perillós” delinqüent per certs partits (per exemple, PP), o simplement viure al carrer (seràs considerat un incívic?).

Sembla estrany que el concepte de “Welfare State” (estat del benestar) neixes a Europa com a resposta i prevenció al comunisme i a EUA com a proposta de regeneració de Franklin D. Roosevelt (New Deal) que alguna dècada més seria considerada comunista (sic) A més, diverses escoles d'economia (com per exemple la de Keynes 1883- 1941, us recomano un article de wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/John_Maynard_Keynes) van promoure que la creació d'una societat on tothom disposés d'unes condicions dignes per viure proporcionaria els mitjans necessaris a les empreses per evolucionar i guanyar nous mercats...

Ara, exceptuant un accés universal a l'assistència sanitària (avís per a navegants, ens estan dient que costa massa cara...), la resta de drets bàsics per viure com a humà amb certa dignitat com el de l'habitatge o el d'assegurar-se una pensió digna per la vellesa (no parlem del col·lectiu de vídues) s'estan tornant inabastables. Sense menystenir el del treball també costa trobar llocs fixes amb sous dignes (per pagar uns 600 i 800 € de lloguer o entre 900 i 1.000 € d'hipoteca i altres “despeses”), sense expedients d'acomiadament col·lectiu i avis de riscos deslocalitzadors...

No acumular dèficit per part de l'estat és una bona raó per no intervenir amb cara i ulls?

Ricard Monistrol

Per fi alguna responsabilitat

Avui surt als mitjans de comunicació que el totpoderós Ian Blair, cap del Scotland Yard, podria veure's obligat a dimitir a resultes de “l'assassinat a sang freda” del brasiler Jean Charles de Menezes “confós” com a terrorista i per tal raó, li van etzibats fins a set trets al cap (per si de cas?).
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,2087-1828055,00.html

Em permeto la llicència de qualificar d'assassinat aquesta vil acció, tot considerant que no trenco el codi deontològic periodístic, per les “especials” raons d'aquest cas...

Una, la decisió de voler endarrerir (suspendre?) la investigació independent del cas, en nom de les amenaces “terroristes”. La segona: les diferents versions que existeixen sobre les imatges preses a l'estació, que segons els responsables del metro tenen gravada l'escena, i segons els responsables policials no en funcionava cap de càmera. I, sobretot, defensar la política de “matar” abans que preguntar i voler “protegir” legalment als agents responsables d'actes d'aquesta mena.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/30/internacional/1128094044.html

El fet que l'ús de la violència corri a càrrec de l'estat no li dóna dret a fer servir d'una manera tant arbitrària la mort d'un sospitós sense l'exigència d'una clara i profunda investigació dels fets. En cas contrari, estem passant a execucions “sumaríssimes” on l'agent de “l'ordre” es determina com a jutge i executor (un malson!)

Encara que el pitjor... és que el govern de Tony Blair hagi donar suport a Ian Blair en tot moment (sant tornem-hi al respecte dels drets humans per part del govern britànic?)

No és preocupant?

Ricard Monistrol

La pasta és “definitivament” xinesa

Per fi la ciència ha acabat una discussió de caire gastronòmic-polític que posava a Itàlia, gran productora i consumidora de pasta (segons diuen tenen una varietat per cada dia de l'any, igual que els francesos que semblen tenir un formatge diferent per cada dia) com a gran inventora i encetadora del sa costum de menjar pasta (hidrats de carboni complexos). Uns científics xinesos han trobat uns fideus fets de mill de fa 4.000 anys (Itàlia encara no existia com a tal).
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129197005.html

Una anècdota, potser si. Però, té molt a dir sobre Xina com a futura hiperpotència o megapotència mundial (aquest terme en principi sols és reservat per a EUA). Analitzem-ho: la falta d'unes condicions apropiades de respecte als drets dels treballadors i un bon múscul de potència exportadora subvencionada, ha donat com a resultat, que la UE hagi demanat limitar les importacions tèxtils de Xina, sota pena d'aniquilar de cop diversos sectors econòmics (EUA també té coses sobre el tèxtil i Xina). O, com també se'n parla, de la gran demanda de matèries primeres incloent-hi combustibles que té Xina. En definitiva, s'ha de comptar amb la seva competència. Sinó fixem-nos amb el que diu la OCDE:

http://www.elmundo.es/mundodinero/2005/09/16/internacional/1126861969.html

Posem un altre exemple, segona sortida tripulada a l'espai de dos “taikonautes” (denominació xinesa d'astronauta):

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129213214.html

O la creació d'un estàndard propi de DVD de segona generació en comptes dels dos que estan en plena baralla a nivell mundial (HD-DVD vs Blu-Ray Disc):

http://www.elmundo.es/navegante/2005/10/04/esociedad/1128418554.html

No són els únics exemples, penseu que en diversos informes estratègics de futur, EUA considera a Xina en un futur molt proper com l'adversari a la seva hegemonia ultralliberal i de passada creuada (la novena?) integrista cristiana a nivell mundial. Espero que EUA es conformi amb fer-li la “punyeta” amb el comerç, perquè sinó...

Ricard Monistrol

Desgràcies i més desgràcies

Catastròfes de proporcions brutals d'origen sísmic a Pakistan, i en menor mesura a la Índia, que han provocat milers de morts, milers de ferits, es parla de la pèrdua d'una generació sencera que encara havia de créixer (els nens morts al seus centres educatius) i per adobar-ho més d'un miler d'hospitals han quedat destruït, i el pitjor de tot, que molt del seu personal sanitari també ha mort...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1129025950.html

Els aiguats de l'huracà Stan han provocat quasi un miler de morts i milers de desapareguts, però el pitjor és que tot això ha passat a Guatemala (altres països també tenen el seus morts i damnificats), un país del qual no feia massa que parlàvem i que ha tornat a demostrar que la pobresa no és tant sols falta d'assistència (falten molts, molts mitjans!) sinó també de planificació governamental (urbanisme, protecció civil, control de les avingudes naturals d'aigua, desforestacions.) o com comentava ahir Francesc Mauri a la Nit al Dia (TV3) que en intentar posar-se en contacte amb el Servei de Meteorologia de Guatemala, no van trobar ningú...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1128998795.html

Amb les dues catastròfes tenim una quantitat de morts que no per llunyans, ens han d'impressionar menys, ahir na Mònica Terribas (admirable per la seva pedagogia) ens exemplificava, de forma propera i molt entenedora, que la desaparició de tantes persones esdevendria comparativament a casa nostra, la pèrdua de tot un poble o ciutat sencera...

Però, també resta dir que a Guatemala no és sols l'huracà qui ha provocat tanta desgràcia, sinó que la pobresa endèmica, i incomprensible avui dia, encara que no desconeguda en causes, ha multiplicat els efectes...

Ricard Monistrol

Dreta política i europea....

El títol d'aquesta columna té certa mala jeia i amb tota la intenció... SPD (socialdemocràtes) i CDU/CSU (democratacristians) han arribat avui a un acord definitiu per compartir el govern d'Alemanya, el detalls de la composició semblen prou clars, però no es confirmaran fins a les 14:30 d'avui...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/10/internacional/1128929936.html

Avui a Espanya, el PP (dreta inclassificable) ha encetat una “brutal” campanya per dir la veritat i sols “tota” la veritat sobre el “pèrfid”, “astut” i "clarament anticonstitucional" proposta d'estatut de Catalunya.

També és veritat que les comparacions són odioses, i que en altres països les lluites “polítiques” entre dreta i esquerra són força entretingudes... Però, a tall d'exemple, sabeu d'algun país que en nom d'una primordial llibertat com és la d'expressar llurs opinions, es doni peu a posar certa part de l'estat espanyol (com per exemple Catalunya) a “parir” amb insults, acusacions d'Insolidaritat, o cop d'estat, a més d'arma de destrucció massiva contra Zapatero en nom de la unitat “Nacional-Catòlica” (versió COPE) o de la clara reforma constitucional que parteix Espanya en tots els sentits (Rajoy i els seus, a més des diaris “ABC”, “El Mundo”, “La Razón”...) o de la despietada i sagnant “balcanització” (versió d'un fosc i trist personatge president de la FAES), fa falta continuar?

A vegades em sembla que el PP hauria de reflexionar sobre els efectes d'acusar a tota la classe política catalana, i en versions més populars a una bona part de la població catalana, de trair a Espanya. Estem d'acord que això porta vots, i quotes de poder. Però, no seria millor establir una dialèctica respectuosa, sense insults, ni desqualificacions viscerals dels oponents, pròpia d'una democràcia lliberal on tothom i totes les idees tinguin cabuda. TOT controlant que el contingut d'aquestes idees no continguin un missatge d'exaltació, apologia de la violència o, precisament, d'inducció a l'odi, tal com està passant ara en certs mitjans periodístics, contra Catalunya o altres persones (país basc)...

Ricard Monistrol

De llibertats i d'ingressos

Fa pocs dies que la UE ha encetat negociacions amb Turquia a fi d'establir les condicions necessàries per la seva plena adhesió al selecte club europeu.

Turquia tot reconeixent-li els seus esforços per apropar-se al respecte del drets fonamentals, encara li falta molt de camí. Encara que ara, sobretot, hauria de demostrar més tolerància i comprensió: Hrant Dink, editor del diari Agos (http://www.agos.com.tr/ té una versió en anglès) i columnista del diari Birgun, tots dos turcs, ha estat condemnat a sis mesos de presó per haver “proposat” restablir relacions diplomàtiques amb Armènia. Delicte? Insult a la pàtria...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/07/comunicacion/1128677688.html

Tanmateix, la qüestió ve de llarg... Es remunta al segle XIX, encara sota l'imperi otomà, encara que el pitjor per al poble armeni va venir durant i desprès de la Primera Guerra Mundial, desprès de diverses acusacions de col·laboració amb l'enemic durant la guerra: deportacions massives, camps de treballs forçats, tortures, execucions massives... van matar en 28 anys al voltant de 1.500. 000 persones d'ètnia armènia. Per a més informació us recomano una web de Racó Català, Pàgina de la història:
http://www.racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.htm

Turquia tot reconeixent actualment (abans negava sistemàticament qualsevol abús) que van morir armenis, s'excusa en nombre i data, “sols” 100.000, entre 1915 i 1916, i tot com a resultes d'una expulsió forçada per la seva col·laboració amb els russos.

Qualsevol democràcia de tall lliberal (en el sentit de protecció i respecte a les minories) passa per donar veu a tots aquells que discrepen i a perdre la por a parlar del passat (fa pocs temps que ens comencem a aplicar aquesta recepta, no sense resistències...). Ans al contrari, la por del govern passarà a ser la mesura que controlarà qualsevol expressió dels ciutadans, per moltes altres mesures democratitzadores que s'apliquin, sempre restarà la “por”...

Ricard Monistrol

Desgràcies i fortunes

No és pas el títol d'un nou “culebró”, encara que..., però il·lustra perfectament l'odissea de Jacquelyn Sherman, bibliotecària a l'estat de Luisiana (EUA), que va perdre l'habitatge desprès del pas de l'huracà Katrina i que ara acaba de guanyar 1,6 milions de dòlars en una màquina escura butxaques.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/06/sociedad/1128562705.html

Existeix una tradició, molt present a la nostra societat, que els premis grossos (la loteria de nadal, per exemple) acostumen a caure en llocs on ha passat alguna de molt grossa, quasi sempre d'origen natural, però no descartables altres orígens...

A priori, pot semblar un exemple de justícia “poètica”, però també entristeix pensar que molts dels damnificats que han perdut casa i feina potser sols tinguin la possibilitat d'adreçar-se al casino més proper o comprar loteria a fi de recuperar la seva dignitat com a ciutadà...

Tanmateix, espero que a part d'aquesta possibilitat, el govern federal s'esmerci en donar ajudes amb cara i ulls a totes les víctimes. Encara que veient l'acomiadament de la meitat de personal de l'ajuntament de Nova Orleans per falta de fons...

Ricard Monistrol

Falta de diners...

Aquesta ha estat l'explicació que han rebut els 3.000 treballadors acomiadats de l'ajuntament de Nova Orleans (EUA), brutalment assolada per l'huracà Katrina.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/05/sociedad/1128484185.html

No tenia prou la ciutat amb l'inundació i certa “inacció” inicial de les autoritats estatals i federals, que ara la meitat dels treballadors de l'ajuntament han de ser acomiadats. Encara que el pitjor de tot és que cap autoritat de les abans esmentades ha ofert fons per mantenir la gestió de la ciutat.

De quina manera es pot pretendre la normalització de la ciutat si la meitat del seu personal laboral ha de plegar?

Si afegim a més, el discurs del president Bush prometent fons econòmics per la reconstrucció, i de passada la retallada per un altre cantó (d'algun lloc s'han de treure)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/internacional/1128438270.html

A vegades em sembla que la coordinació política entre les diverses administracions se centra massa sovint pels interessos militars d'EUA a la mesopotàmia, que no pas pels conductes habituals de comunicació que se suposa són inherents a una gran potència tecnològica (faxos, telèfon, correus electrònics...).

Ricard Monistrol

Seguretat alimentària mundial?

Tot considerant les accions “poc diplomàtiques” (per així dir-ho) del Robert Mugabe, president de Zimbabwe, que l'han enemistat amb ONG's, amb diversos països, amb grups de ciutadans contraris a la seva política i bastants més... La seva proposta de controlar quins aliments entren a Àfrica amb l'excusa de beneficiar les necessitats de la població s'ha de considerar....

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/solidaridad/1128422341.html

L' Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, l'Agència Espanyola, l'Agència Catalana, sense comptar la d'EUA i la Panamericana. Però, a Àfrica, a part de les Nacions Unides i alguns governs, qui més controla les condicions sanitàries de les importacions alimentàries de tot el continent?

No és qüestió de cinisme... La crisi de les vaques boges va donar llum a pràctiques de creixement intensiu tot trencant el principi bàsic de la cadena tròfica, o, no fa gaires anys, un reportatge emès al “30 minuts” de Televisió de Catalunya, una empresa holandesa havia trobat la fórmula ideal d'engreix i tractament de pollastres, a més d'altres pinsos “proteïnics” destinats a altres animals i pràcticament sols detectables en un caríssim anàlisi de l'ADN.

Sense comptar com una salsa, composta per olis i greixos, va contaminar amb “Salmonel·la” (una bateria procedent de l'intestí de l'animal) els pollastres ja cuits i presentats ben embolicats i preservats a la zona de refrigerats del supermercat...

A més, l'absència de mitjans de comunicació potents que informin, sense una autoritat competent que controli i es comuniqui amb altres països i sense el coneixement adequat per part dels consumidors africans, què pot haver passat i no haver estat comunicat?

Ricard Monistrol

Drets humans i seguretat privada

És prou habitual veure agents de seguretat privada protegint persones VIP privades (o també públiques, ETA...) i propietats tant públiques com privades, a més del trànsit i dipòsit de diners. Però a part d'això, l'espai públic i la defensa dels drets inherents a la democràcia i dels drets fonamentals haurien d'anar a compte dels aparells de seguretat de l'estat.

Perquè dic “haurien”? Per la notícia de l'agència EFE que explica que desprès del fracàs rotund del govern de Guatemala en la protecció de membres de la judicatura, d'activistes de defensa dels drets humans i de periodistes (massa habitual en molts països, per desgràcia...) han decidit contractar a empreses de seguretat privada per protecció de tots ells:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/03/solidaridad/1128331107.html

Tanmateix, Guatemala té una desgraciada història de dictadura, de repressió, de vulneració sistemàtica de drets humans, incloent-hi denúncies de genocidi contra els indígenes. Però, a la vegada ofereix una inquietant reflexió, si la pròpia concepció pública dels aparells de seguretat l'estat no funciona és més segura la seva gestió privada, que al cap i la fi funciona per diners?

Potser, el cas de Guatemala és excepcional (sols fa falta investigar una mica, us ofereixo un enllaç prou entenedor: http://es.wikipedia.org/wiki/Guatemala ). Però possibilita que qualsevol estat democràtic (la història demostra que en cas de dictadura, els cossos de seguretat de l'estat cobren molta importància...) delegui una funció tant cabdal per la convivència de tots els seus ciutadans com la protecció del seus drets fonamentals a l'empresa privada.

El lliure mercat i la democràcia no sempre són ben avinguts...

Ricard Monistrol

Llibertat de poca volada

Si no fa gaire us parlava de la no “conveniència” d'una obra d'art, ara podem passar a dimensions més absolutes.

Ens van dir que el projecte de la Zona Zero de Nova York havia de convertir-se en un lloc on la "mercantilització" i les comunicacions convisquessin amb l'adequat homenatge a les quasi 3.000 víctimes del 11-S, a més de diversos projectes de dinamització cultural. Aquest últim aspecte s'està complicant...

Un dels centres culturals que s'havia d'instal·lar, el Centre Internacional de la Llibertat (IFC en anglès) ha estat definitivament expulsat de la zona zero. Perquè? Per la pressió dels familiars de les víctimes, els quals veuen com un insult parlar de la llibertat i la lluita de moltes pobles per aconseguir-la. Mala peça al teler...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/29/cultura/1127958183.html

No obstant, desprès de la campanya d'alliberament d'Iraq (sic), de l'Operació Llibertat Duradora a Afganistan (més sic), de la creació d'un camp de concentració, sense cap mena de garanties jurídiques, a Guantànamo (Cuba) i de la, brutal, retallada de l'Acta de Drets Civils a EUA empesa pel govern Bush i altres governadors estatals com, per exemple, el de Nova York, creen una atmosfera poc propicia a parlar de la llibertat de cap poble...

Per una major informació del Centre Internacional de la Llibertat us recomano un article de Wikipedia:

http://en.wikipedia.org/wiki/International_Freedom_Center

Doncs sembla que la web oficial del centre (http://www.ifcwtc.org/) ha deixat d'existir, qüestions de llibertat poc duradora...

Ricard Monistrol

Compte on trepitgeu

Sense menystenir la feina de recerca de solucions a la emissió més que accelerada de CO2 a l'atmosfera, el mètode que aconsella el grup de d'experts de les Nacions Unides d'enterrar a grans fondàries de la terra el gas pot semblar certament xocant:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/27/ciencia/1127810021.html

Segons explica Klaus Toepfer, director del programa de medi ambient de l'ONU (UNEP: http://www.unep.org/) la recerca d'energies més netes és la via prioritària a seguir, encara que l'emmagatzematge de Diòxid de Carboni seria un ajuda extra. D'entre un 20 i un 40%...

No té el mateix nivell de perillositat immediat que altres substàncies, tals com les radioactives de mitjana i llarga activitat (de milers d'anys) o les químiques (metalls pesats, dioxines... ). Però, són una mostra de la incapacitat tècnica o política de cercar una solució en la reducció immediata de l'emissió de gasos a la atmosfera. A més, qui decidirà el seu emplaçament? És una solució temporal, o els governs s'acostumaran a injectar CO2 en comptes d'augmentar el seu interès en cercar altres tècniques? Paga la pena saber que Greenpeace considera un error aquesta metodologia:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/02/ciencia/1125668730.html

Sense comptar que en cas de moviments sísmics podríem tenir de cop milions i milions de tones de CO2 llençats a la atmosfera. Algú ha calculat els seus possibles efectes?

A vegades em sembla que molts es pleguen a solucions que poden resultar molts costoses tant econòmicament com, en un futur incert, ecològicament. Abans que obligar a certs països a plegar-se a les evidències que a la llarga no sortirà tant malament esmenar (ara per ara amb poques possibilitats) la acceleració del canvi climàtic que molts científics ja ens posen sobre el cap...

Ricard Monistrol

Art, expressió i religió

L'art té límits morals? És una qüestió que avui mateix té actualitat. Segons informa l'Agència EFE el museu Tate Britain (http://www.tate.org.uk/britain/) ha decidit no exhibir una obra de l'artista britànic John Latham. El motiu? No ofendre el col·lectiu musulmà...

Imatges ofensives del col·lectiu, un homenatge a les croades, una crítica a l'alcorà? Doncs no. L'obra, en qüestió, és l'anomenada “God is great” (Déu és gran) consistent en una làmina allargada de vidre amb incrustacions del tres llibres sagrats de les religions monoteistes (cristianisme, islam i judaisme). I, que segons han explicat els responsables del museu, no és adequada al moment polític del Regne Unit.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/25/cultura/1127644407.html

La meva reflexió em fa fer una pregunta: Qui està qualificat per saber quan un objecte d'art traspassa la seva dimensió artística cap a la política? És perillós que una obra d'art tingui discurs polític i/o social? En concret, aquest cas sembla no tenir elements “susceptibles” d'ofendre a cap col·lectiu. O, potser sí?

Potser la resposta la té Shami Chakrabarti, directora del grup de llibertats civils “Liberty”, que ha mostrat la seva preocupació pel missatge que dona la Tate Britain en un moment que la llibertat d'expressió ja està amenaçada (Blair i la Convenció de Drets Humans?) i que precisament, opina que ara és el moment d'expressions artístiques i també polítiques d'aquesta mena.

Quan s'ha de fer callar l'art o qualsevol forma d'expressió per una mena de por difusa, potser provocada pels horribles i sangonosos atemptats a Londres. El missatge que es dóna a qui vol trencar el nostre marc de convivència, respecte als drets humans i concepció de la democràcia lliberal no té gaire dels conceptes abans esmentats...

Ricard Monistrol

Guerres noves?

Existeix un principi bàsic en ciències polítiques que diu que tot conflicte dins una nació o entre nacions sempre parteix d'un conflicte d'interessos. En forma de recursos naturals presents en un determinat territori o l'accés a vies de comunicació (mar, passos de muntanya) o simplement el desig de augmentar el nombre d'habitants, a la vegada que la quantitat d'impostos, coneixement i bens manufacturats que puguin generar sense tenir que importar-los.

A més, tota potència que vulgui tenir tal consideració ha d'acumular alguna forma de poder reconegut per la resta de la comunitat internacional, sigui militar, científica-tècnica o industrial, o en el cas d'EUA, totes...

Però si ens fixem en les excuses, certament cíniques, que han fet servir sempre les nacions per barallar-se o colonitzar a un tercer, sempre han estat ideològiques. No tant clares a la primera guerra mundial (era un enfrontament entre imperis). Però si en la Segona Guerra Mundial (la lluita contra el feixisme).

Amb la vinguda d'un nou ordre mundial i l'entrada a escena de les Nacions Unides (per primera vegada una organització supranacional podia disposar d'un exèrcit), la qüestió va canviar, no era tant incloure països sota el govern directe com la de mantenir el control econòmic i ideològic del govern d'aquella nació. Si convenia, amb democràcia, sinó a través de cops d'estat...Tot depenia del tauler d'escacs (això tant per part d'EUA com de l'URSS). En la part no democràtica es van fer famosos els assessors militars...

Soldats polifacètics, podien tant ajudar a les guerrilles contra el govern (ajuda d'EUA de la guerrilla anti-sandinista a Nicaragua...) o la de reforçar el govern front a les guerrilles (casos de Corea i de Vietnam). Tanmateix, moltes vegades, si convenia, també s'implicaven directament. Era una època d'enfrontament entre dos colossos. Encara que per si de cas, sempre es parlava de respecte als drets dels pobles a la autodeterminació i a la democràcia (també "funcionaven" els règims “transitoris”).

Però, una vegada els EUA es converteixen en la única i mastodòntica “hiperpotència” davant el món. A part d'algunes “guerres d'alliberament” certament sangonoses (Afganistan i sobretot Iraq), que resta? Imposar la ideologia del capitalisme lliberal amb el seu conseqüent paquet de normes? Que al cap i a la fi era la seva fita front el comunisme. Millor mirar-ho d'una forma més freda...

Segons Carlos Gutiérrez, secretari de comerç dels EUA, el seu país perd cada any en concepte de vendes i vulneració de drets intel·lectuals uns 204.500 milions d'euros, és a dir, es venen masses còpies pirates. El que més sobta és que un problema que en principi EUA hauria de solucionar mitjançant la legalitat internacional, vol solucionar-lo d'una forma més expeditiva: s'enviaran equips “d'experts” a Brasil, Xina, Rússia o Índia entre altres, a fi “d'ajudar” i “assessorar” als funcionaris oportuns en casos concrets. A més, hem d'afegir que el propi secretari de comerç ha assegurat que la màxima prioritat de Bush és eradicar el robatori “inacceptable” de la propietat intel·lectual.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/09/22/esociedad/1127377097.html

Noves prioritats, velles solucions, al cap i a la fi els interessos econòmics d'EUA passen per sobre d'altres que ens podrien semblar més importants. No sembla pas que aquesta vegada siguin cínics sobre la seva veritable ideologia del món...

Ricard Monistrol

Dones, pobresa i educació

Com indiquem en el títol la dona sempre resulta afectada per la pobresa o la falta d'educació, dues situacions que quasi “sempre” van juntes. Però no sempre...

En els articles periodístics que reflecteixen les dades presentades ahir a Madrid per part de l'ONG Save the Children, es revela que actualment 58 milions de nenes no són escolaritzades.
Una qüestió que afegeix una altra dada esfereïdora: cada any de formació que rebés qualsevol d'aquestes nenes, futures mares, reduiria en dos punts la mortalitat infantil.
http://www.lavanguardia.es/web/20050921/51193449220.html

Però, ara ve la raó per la qual no sempre es pot relacionar la pobresa amb la falta de formació de les dones. Segons informa la ONG, Kènia amb una renda per capita de 1.020 $ ofereix més expectatives de formació a les nenes que l'Aràbia Saudita que disposa de 12.650 $ !!!

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/20/solidaridad/1127223600.html

Ara es veu que són dues qüestions diferents: la falta de fons econòmics o la falta de respecte dels drets humans, encara que per desgràcia la dues carències s'ajunten massa sovint.

Com ja hem anat comentant anteriorment sobre la pobresa, existeix un aspecte molt important a comptar entre ser-ne víctima sense coneixement i saber-se víctima però amb coneixements per sortir-se'n. Tal com se explica en els dos articles, la qüestió és clara: s'ha de convèncer a les famílies, a part d'altres accions relacionades amb les beques i els ajuts als estudis.

Encara que també resta clar, que qualsevol entitat de microcrèdits sigui a Àsia, Àfrica o a Amèrica del sud i del centre sempre preferirà abans concedir una modesta quantitat de diners a una dona que a un home...

No obstant, recursos econòmics a part, anem a les perspectives més sociològiques: si la dona assumeix coneixements aquests serviran, en primera instància, per millorar les condicions de vida de la seva família. Cap a una segona instància, molt més col·lectiva, les dones esdevenen subjectes actius de la societat. Una qüestió que millorarà les perspectives d'enriquiment social i de defensa dels drets humans de tots.

Al cap i al fi, tindrem a una mare formada educant, procurant una alimentació i una higiene que prevengui malalties i proporcioni un adequat desenvolupament físic i psíquic... NO val a badar, si volem canviar la societat, són les noves generacions de ciutadanes i ciutadans les que ens han d'importar, molt millor que no pas la de súbdits fidels i inactius...

Ricard Monistrol

Fins del periodisme...

Avui navegant per la xarxa (d'on trec la majoria de notícies que us comento) he descobert una iniciativa de diversos periodistes que oferiran la seva experiència i mitjans a diverses ONG's a fi de sensibilitzar-nos sobre la necessitat de fer complir els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·leni elaborats per les Nacions Unides: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.html

Com s'ho faran? Per ara són pocs, encara no sabem els seus noms, ni tenen encara un lloc web. Però si que ja han decidit que prendran la forma jurídica d'ONG i que el seu nom és: Asociación Audiovisual para el Desarrollo (AAPD). A més, concertaran viatjar amb diverses ONG's al lloc on es portin a terme els projectes de desenvolupament i gravaran un reportatge que en arribar procuraran "col·locar "en diversos mitjans de comunicació i en diversos formats. A fi que, segons informa Marta Arroyo, pugui arribar al màxim de població possible.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/20/solidaridad/1127211997.html

No m'hi cap dubte que les seves intencions són honrades i molt lloables. Però, aporten un element d'anàlisi sobre la necessitat d'estar presents als mitjans de comunicació. Precisament, ahir mateix amb el primer “la nit al dia” d'aquesta temporada, ara a TV3 i un xic més tard que a la resta de temporades (tanmateix, us asseguro que s'ho val, no trobareu en cap lloc unes entrevistes tan ben fetes i amb tant de suc com les realitzades per la seva presentadora i ara també directora) na Mònica Terribas reflexionava tot dialogant amb l'artista polifacètic Perejaume (Premi Nacional d'Arts Audiovisuals) sobre la invisibilitat de la seves obres i exposicions. La raó? Ella mateixa responia: "No apareix gaire als mitjans de comunicació...."

Un problema? Per Perejaume no, doncs ell mateix no sent la necessitat de tenir presència als mass media. Però, també es veritat que certs projectes, sobretot de desenvolupament, no tenen gaire volada per falta de coneixements en comunicació (i contactes)...

No és pas un detall que hagi d'aportar res. Ans al contrari, ens pot oferir el contrapunt a imatges de devastació, mort i fam que a la llarga (inclòs ara mateix) ens provoca la idea que no és possible l'alegria de viure i el desenvolupament sostenible en moltes comunitats del països pobres. Com a periodistes, hem d'oferir els desastres tant naturals com cada vegada més forçats, però hauríem de presentar que a més de sobreviure i plorar també és possible viure i riure...

Ricard Monistrol

Taxes contra pobresa

Avui mateix, Phillipe Douste-Balzyn, ministre d'afers estrangers de França, ha anunciat a l'Assemblea General de les Nacions Unides que, actualment, 66 països són d'acord en aplicar la taxa d'un dòlar per cada viatge d'avió. La fi? Destinar fons contra la pobresa...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/19/solidaridad/1127121614.html

No fa gaires dies que prometíem parlar sobre qui aplica la pobresa, ara tenim un bon moment per comprovar que no és un tema gens senzill. Una de les diverses raons es posiciona sobre agents econòmics i governamentals tant de primer món com dels propis països que sofreixen la falta de desenvolupament. Al cap i la fi, és un tema de com es reparteixen els fluxos de recursos monetaris i de com aquests es converteixen en mesures “profitoses” per la població. A més, s'hauria de pensar en com aquests recursos han de donar cabuda a plans de desenvolupament a curt, a mig i a llarg termini.

Encara que precisament el nom de taxa contra la pobresa em recorda com es publicitava, no fa gaire, la taxa “Tobin”. Una mena d'impost (0,5%) al flux monetari de transacció en divises que en principi hauria de servir, segons explicava el mateix Premi Nobel en economia, com a mitjà de dissuasió als especuladors amb ganes de buidar de divises determinats països. Tot provocant uns beneficis desmesurats als inversors, però obligant a l'aplicació de mesures antieconòmiques de defensa per part del país provocat. A més, ell mateix explica que aquest fons resultant hauria de ser gestionat pel FMI... (??) http://www.eumed.net/cursecon/textos/tobin-antiglob.htm

Una altre proposta, l'anomenada taxa Spahn, aconsellava elevar la taxa fins al 80% quan la moneda atacada sortia dels marges de fluctuació establerts.

Però fins a quin punt, si s'apliquen les esmentades taxes els recursos obtinguts tindran una correcta gestió. Ha de ser el FMI, el Banc Mundial, els governs occidental qui decideixin?

Per exemple, a Veneçuela, l'augment de fons procedents del petroli serveix per afavorir a curt termini la creació d'habitatges i equipaments sanitaris a sectors de la població de sempre esclavissats per la pobresa. Per l'altra cantó, es critica la planificació social a mig i llarg termini, en qüestions com la creació de més centres de formació professional amb diversos nivells o la possibilitat d'afavorir la creació d' empreses i cooperatives amb ajudes actives i passives del govern. És a dir, crear les condicions necessàries perquè tota la població pugui tenir accés a una formació qualificada i un treball adequat, a un habitatge digne i a un desenvolupament social just i equilibrat...

Ja no parlem d'altres països on la corrupció i la vulneració de drets humans corre parella amb la ineficàcia de proporcionar recursos (incloem malauradament el menjar) a tota la població....

Ricard Monistrol