Sexe i prostitució...

Parlar de sexe, de les relacions emocionals i físiques que s'estableixen entre éssers humans tant de diferent sexe com del mateix... es reflexionar sobre una de les conductes i necessitats més animals que posseïm.

Tanmateix, el sexe té dues vessants: una d'animal que ja hem esmentat i una de humana... Exacte! Composició d'emocions humanes, tals com la passió, la tendresa, l'amor, el desig...

Però que passa quan una persona no té parella (fixa o ocasional) i vol sexe? Anar al món de la prostitució, això val tant per homes i dones... Però, no obstant, no tenen res que veure les condicions de vida de masses meretrius femenines amb la dels seus companys masculins.

La droga, el tràfic d'emigrants, d'armes i de dones són les inversions més utilitzades a fi d'enriquir-se. Tot tenint en compte que s'incompleix el codi penal, no ens deixen gaire dubtes de quina mena de persones parlem.

Avui mateix, s'han detingut els amos d'uns clubs (Barcelona i Sabadell) que tenien en condicions infrahumanes a dones romaneses. Tant en allotjament com els seus "llocs de treball". Espais petits i bruts, on eren obligades a “treballar”, inclòs a punta de pistola!

No és ni la primera ni l'última vegada que sentirem parlar d'aquest tema.... Però, veritablement el més preocupant són els seus usuaris. Doncs quin home pot ser capaç de veure una dona en aquestes condicions, fer-la servir i anar-se'n sense denunciar-ho?

No és preocupant? Homes, purs animals irracionals, que amb la necessitat d'obtenir plaer sexual no tenen gaire miraments... No em refereixo, a que vagin al món de la prostitució, sinó permetent que dones, siguin romaneses, ucraïneses, subsaharianes... visquin en condicions animals.

Ells si que són uns simples animals que sols pensen en el seu aparell sexual!

Ricard Monistrol

Dones i Islam...

No fa gaire llegint el llibre de Michael Onfray sobre Ateologia, reflexionava sobre com les tres religions monoteistes no “tenen” gaire simpatia per la dona (Onfray diu que les odien). Com a molt, les toleren si aquestes assumeixen el paper de muller o de mare. Però mai com a ésser humà femení...

Precisament avui, a Madrid, diversos grups de dones musulmanes han reclamat una relectura de l'Alcorà tot traient accents misògins i masclistes...

No és cap broma el que diuen, una diferent interpretació exigiria a més, tal com elles mateixes reconeixen, una profunda reforma de la Sharia (llei islàmica d'obligat compliment en la majoria de països islàmics).

Tanmateix, tot sent positiu el diàleg que es fa a Madrid (recolzat pel govern espanyol) no ho veig gaire clar...

Fins ara, mai he vist una religió monoteísta que reclami “l'absoluta” igualtat entre dona i home. En tot cas, certes crítiques cristianes a que la dona no assumeixi el paper de mare a temps complert (en canvi no diu gaire sobre l'home-pare) i que la seva llunyania (treballant per poder pagar una hipoteca o simplement perquè li agrada) és la responsable de la pèrdua dels valors morals dels fills.

Ep! No dic que no s'hagi de conciliar la vida laboral amb la familiar (sense comptar sous més reduïts, poques possibilitats d'ascens en cas de fills.), però no tot ha de recaure amb la dona.

Sobretot, havent-hi tants homes (inclosos els capitostos religiosos) poc donats a valorar éssers humans de sexe femení!

Ricard Monistrol

Nens castigats...

No parlo pas d'infants castigats a no jugar amb el seu videojoc uns dies... Parlo de 1 milió de nens empresonats a tot el món, en molts casos maltractats físicament (es permet en 43 països) o cruelment castigats a ser flagel·lats, despietadament ferits (o morts) a cops de pedra (sic!) o a perdre un peu o una mà! (aplicable en 36 països).

Les causes? Segons explica “Save the Children” el 90% dels infants tancats són per delictes de poca importància. Per exemple, a Uganda el 70% volien menjar...

Però, sembla estrany que uns quants anys desprès de la Declaració Universal dels Drets dels Infants (1959), la mateixa ONG expliqui que el 97% dels nens món no disposen de les mateixa protecció legal front a la violència que els adults. Potser, els maltractaments infantils en el primer món són una bona mostra (recordeu el cas de l'Alba).

No obstant, per acompanyar aquestes dades... pensem en els 50.000 nens assassinats cada any, segons les Nacions Unides, a més dels quasi 2 milions atesos als hospitals!

Ah! no parlem de les nenes perquè la qüestió ja es complica de mala manera...

Ricard Monistrol

Iraq i guerra...

Avui dia, pronunciar el mom d'Iraq equival a guerra, tortures, atemptats, assassinats... No és una simple apreciació provocada pels mitjans de comunicació. A diferència dels 30.000 civils morts per la guerra d'”alliberament” (sic!), una investigació ha posat una xifra esfereïdora sobre la taula...

Més de 600.000 morts! Concretament, 601.000 ham mort per causes gens naturals, més ben dit, han mort per culpa de la guerra!

George W. Bush no podrà negar aquesta evidència, doncs està feta sobre dades epidemiològiques, enquestes a familiars i accés a certificats de defunció.

Sembla estrany, com és la democràcia a “l'americana” a Orient Mitjà... Per derrocar un govern dictatorial, s'envaeix un país com si ni res, amb excuses que ja no funcionen i, com qui no vol la cosa, fan servir veritables armes de destrucció massiva a Falluja, entre altre.

Sense comptar que en nom de la lluita antiterrorista, no es va dubtar en emprar tortures i execucions sumarials contra iraquians. El pitjor d'aquestes “execucions”? Què no respeten ni dones ni nens, ni tant sols innocents! Simples “razzias” de venjança, en masses casos...

Tanmateix, encara pot semblar estrany que Iran amenaci a EUA? O, que cada vegada més musulmans no dubten en oferir-se voluntaris per anar a Iraq i matar americans? O, que Síria no dubti en ajudar a grups armats no regulars?

Ricard Monistrol

Maleïts feminicidis....

Separades, casades, visquent amb la parella o simplement sortint, per conèixer el seu xicot, són víctimes de feminicidis per una simple raó: voler pensar per elles mateixes...

Greu? Què us semblaria que a la feina, un cap o un company (sense tenir en compte el sexe!) us amenacessin o us agredissin físicament o psíquicament simplement per pensar diferent sobre una acció determinada o voler deixar l'empresa... O, encara pitjor, que la vostra vida corre's perill.

Precisament l'acossament laboral està penat, i no s'ha donat el cas d'arribar a assassinar!

Doncs, sembla que pel fet de voler tenir un company sentimental una dona s'ha d'arriscar a rebre maltractaments o inclòs la seva mort, simplement perquè no fa el que li diu el pretès “estimat”!

No paga la pena esmentar l'elevat nombre de feminicidis. No cal! Cadascuna és una pèrdua irreparable...

No cal esmentar que, encara ara, masses agressors reben el suport “incondicional” de les seves famílies...

Tampoc cal dir, que difícilment s'arreglarà la situació sinó arribem a fer entendre a tots aquells homes que vegin a les dones com a objectes que, simplement, són éssers humans que volen ser estimats i poder estimar sense condicions!

Ai las! Quan de temps ha de passar per veure éssers humans i no dones condicionades pel seu genere a complir amb designis socials de caire masclista?

Ricard Monistrol

Menors treballadors...

Sí algú se'n recorda d'algun avi o besavi que treballés com a obrer o miner us podria explicar com a les mines de principis del proppassat segle les mans de nens de 6 o 7 anys eren perfectes per agafar carbó en túnels massa estrets per un adult...

O, que les mans dels nens permetien millorar la densitat de fil en les màquines teixidores, doncs podien passar la llançadora per marges més estrets...

Sense anar més lluny en el temps, a l'Índia, la “democràcia” més gran del món (ehem!) permetia que nens de menys de 14 anys podien exercir de servents domèstics, o dins d'hotels, restaurants o petits punts de venda al carrer... Això sí, s'exceptuava feines perilloses!

Perquè dic “podien”? Relativament, a partir de demà dimarts 10 d'octubre de 2006, es prohibeix el treball a menors de 14 anys.... Hem tingut que esperar fins aquestes dades, per fer complir un precepte sagrat en els drets humans, el dret a l'educació.

No parlem de pocs milers, sinó de 60 milions de nens que treballen a temps complert, una bona part com a esclaus, (el govern “sols” compta 12 milions).

Tanmateix, en un país tan gran on el classisme de les “castes” encara que prohibit és colpidorament efectiu, ja veurem com es persegueix aquesta lacra... Doncs, com ja hem dit el govern “sols” parla de 12 milions.

Però, igualment, a nens que treballen en les terres familiars o portin diners a casa (els que encara viuen amb la família), sinó ofereixen incentius econòmics, psicològics i socials perquè vagi a escola... Pocs deixaran de treballar! Per moltes amenaces que els facin!

Ricard Monistrol

Democràcia i PP...

Ahir, en el País Valencià, el seu president, Francisco Camps del PP, va defugir de manera poc elegant el debat sobre la moció de censura presentada pel líder del PSV-PSOE, Joan Ignasi Pla.
Com? Simplement deixant que parlessin tots sols i no arribant fins quasi les dues hores desprès...

Al cap i la fi, com el parlament valencià és seu (PP) no fa falta molestar-se per quatre paraules que no arribaran pas bon port (fer plegar a Camps).

Un altre exemple, ahir en la entrevista que na Mònica Terribas va realitzar a Josep Piqué, líder del PPC -genial i imprescindibles les seves entrevistes als candidats a la presidència de la Generalitat Catalana- aquest va demostrar tenir el cor més cap al centre, però el cap on diguin els capitostos de Zaplana, Acebes i companyia.

Perquè ho dic? Piqué no va dubtar en cap moment en adobar tesis conspiratives sobre el 11-M. Remarcant, això sí, que aquest no “hauria” de ser el tema central de la oposició al govern de Zapatero (coses del cor!).

No obstant, no m'estranya que els ciutadans comencin a estar fins als nasos de com cada sessió de control parlamentari al governant espanyol, es converteix en un espectacle denigrant i fastigós.

Acusacions de “felipisme”, entrega de l'estat a ETA, conspiracions sobre el 11-M mai aclarides (sobretot quan el sumari ja està a punt d'acabar-se)... Tot ben amanit amb insults i desqualificacions.

Democràcia és diàleg i respecte per l'oponent, argumentació no fal·làcies, discursos no desqualificacions... Per a mi el PP està adoptant una posició molt perillosa, per molt que Piqué ho defensi, fer servir qualsevol element al seu abast per arribar al poder...

Com ja vaig dir una vegada, el PP tendeix al totalitarisme, no pas a una democràcia lliberal... Sols fa falta veure València en la seva especulació brutal o el desig fervent de posseir l'Ebre, les Illes Balears en la imposició violenta d'autovies oneroses, Madrid atacant a Rubianes...

Poder no és democràcia i democràcia MAI serà poder...

Ricard Monistrol

Conceptes morals a EUA...

Vaja, vaja! El partit republicà tant crític amb el ex-president Clinton per la seva relació íntima amb una becària, el grans governants que exigeixen democràcia a la resta del planeta (bé, no a tot arreu...), sense comptar com marcant el pas ferm contra matrimonis homosexuals i estan a favor de la família cristiana unida, de l'abstenció com a solució contra l'embaràs no desitjat o el SIDA...

Doncs sembla que tot un diputat republicà, un legislador... S'excitava enviant SMS d'alt contingut sexual a becaris adolescents del Congrés! Sí, ho heu llegit bé, nois menors d'edat!

Ehem! Ja ha dimitit, però la cosa continua... Pel que sembla tant el president de la Cambra com altres companys de partit ho sabien desde feia mesos. No han dubtat ni el partit democràta ni el diari “Washington Times” (conservador) en posar el crit al cel i en demanar que el president del Congrés, el republicà Dennis Hastert, dimiteixi per haver “tapat” l'escàndol i no haver actuat.

Ai senyor! Pederastia i homosexualitat... Si us plau que es deixin de repressions morals i campanyes contra el sexe fora del matrimoni! La repressió és mala consellera en les passions sexuals! I la reben uns pobres becaris!

I, de passada, que tota la seva energia “íntima” la gastin en promoure acords de pau que no pas en accions de múscul (com per exemple la ajuda a Israel en relació a les bombes de fragmentació, l'urani empobrit, el fòsfor...)

Ricard Monistrol

Dissuasió i pau...

Fa uns quants anys, en el proppassat segle dues superpotències es van jurar mútuament que la seva capacitat de destrucció mútua estava assegurada...

No era cap broma, Amèrica del Nord, tota Europa, Àsia i dotzenes de països haguessin desaparegut del mapa. Però, cínicament, era la millor manera de plantejar un empat, millor dit unes taules, que garantien que fos qui fos qui comencés. Tots tenien assegurada la seva destrucció. És a dir, estaven ben dissuadits.

Ja s'ha caigut un mur des de llavors (i s'han creat d'altres) i la geografia política ha multiplicat aliances en termes econòmics i militars impensables (OTAN, UE...)

Però, tanmateix no vull parlar dels antics països de l'Europa de l'Est... Més ben dit em resulta, com a mínim, curiosa l'evolució d'un dels països del FAMÒS eix del mal: Corea del Nord.

Avui mateix, fonts del seu ministeri d'afers exteriors, han comunicat que en un futur molt proper realitzaran una prova nuclear soterrània.

No cal dir que Japó i EUA no s'ho han pres gaire bé. Però en cap moment han esmentat la solució militar com a remei (els míssils nuclears els carrega el diable i vés a saber on caurien.).

Ans al contrari, Iraq va caure sota l'amenaça d'unes armes inexistents i Iran, té pressa o en establir un acord de no agressió amb EUA o a en uns anys disposar de la única eina que tem el govern americà, la nuclear...

Perquè he esmentat abans la dissuasió? Ben simple, fa unes quantes dècades, en plena guerra freda, la dissuasió nuclear era la única forma d'enteniment entre la URSS i EUA... Sembla que avui dia EUA encara no ha evolucionat!

I, per si de cas, tampoc s'hi posen gaire amb Corea del Nord... Pura i dura dissuasió! Res de tractats de pau o de no agressió! Ai senyor, no sembla que vulguin aprendre.

Ricard Monistrol

Fonamentalismes, integrismes...

Últimament s'han donat masses casos de reaccions desmesurades (no prejutjo sí amb raó o no) sobre Europa en el món islàmic... Les causes? Caricatures de Mahoma, discursos del Papa de Roma...

Tanmateix, sí que entenc la ràbia per Guantànamo, Afganistan, Líban, Palestina, Iraq... Però, fins a quin punt els musulmans han de prendre's qualsevol acte comunicatiu o expressiu com a ofensa o provocació?

No vull generalitzar... Però les declaracions dels líders d'Al-Qaeda, l'assassinat d'un cineasta holandès per realitzar un documental sobre les condicions de vida de moltes dones musulmanes, els atemptats contra civils a Madrid, Londres i Nova York (sense comptar el de Marroc, Indonèsia...) no han promogut una bona imatge.

Molts governs de països musulmans no mantenen gaires drets pels seus conciutadans, és veritat! Tanmateix, les pròpies interpretacions de la Sharia, com a model de vida, però també com de càstig preferentment a les dones... (no a tot arreu!) Ens aporten als europeus una concepció no pas de gaire pau, tal com l'esmenten els líders religiosos no integristes.

Incomprensió? No ho sé... En qüestió de drets humans, i tal com diu Michael Onfray al seu “Tractat d'Ateologia” (Edicions 1984), cap llei ni cap religió han d'estar per sobre de la igualtat de TOTS els éssers humans, ni del seu dret a pensar lliurement, a expressar-se amb llibertat, a la vida...

Estic d'acord amb propiciar un diàleg, tot reconeixent que cap religió és innocent en qüestió de drets (Fins no fa gaires anys la cristiana no creia en TOTS els drets humans). A més de saber que la hipocresia dels governs d'EUA, Regne Unit i altres països respecte el món islàmic no és gaire edificant.

Precisament, per això mateix, qualsevol diàleg entre persones, tot respectant la seva religió o ateisme, hauria de partir d'una qüestió tant simple com complicada: TOTS tenim drets, per tant NINGÚ, i menys amb violència, pot imposar la seva creença i/o pensament a un altre, sigui del mateix país o d'un altre país.

Respecte? És clar! Però per ambdues bandes! La nostra llibertat d'expressió i la seva poden dialogar... Encara que no pas amb amenaces! Qualsevol llibertat, com l'artística mereix una comuna protecció.

Ricard Monistrol

L’església i el finançament...

Per una vegada estic d’acord amb la Conferència Episcopal Espanyola... No amb decisions sobre moral, no confonguem, sinó en la seva satisfacció pel nou finançament.

En principi, sí que podem afirmar que l’església catòlica té un tracte preferencial front a la resta de religions presents a Espanya. Però, no és menys cert que el fet, que d’una vegada, siguin els mateixos fidels qui puguin decidir si marquen la creueta o no, és un gran canvi.

Al cap i la fi, no estic d’acord que cap religió hagi de rebre diners públics per una funció que ha de ser estrictament privada. Tot exceptuant, naturalment, aquelles accions encaminades a l’acció social d’ajuda i desenvolupament de col·lectius amb problemes.

Tanmateix, si és vol complir amb la democràcia, també s’ha de correspondre amb el mateix tracte amb les ONG’s... Tot comptant, que els diners emprats siguin per a projectes de desenvolupament i ajuda fefaent.

Ricard Monistrol

Contra la desvertebració...

Aquest sembla que és el crit de guerra del PP. Per exemple, tota la campanya contra l'estatut de Catalunya girava al voltant de la nostra insolidaritat cap a la resta d'Espanya, les ganes de separar físicament el nostre país de la resta de l'estat, promoure acords secrets amb ETA per destruir Espanya, però no pas Catalunya...

El pitjor? que uns quants milions de persones els creuen! Inclòs el mateix “Defensor del Pueblo Espanyol” que davant d'uns criminals com nosaltres no ha tingut més remei que defensar l'integritat ibèrica!

Ai las! I per sí no ens havíem assabentat! Qualsevol acció destinada a millorar la situació dels peatges, dels ferrocarrils de rodalies o els regionals és assenyalada pel cínic reconsumat del Zaplana, com un acte de desvertebració, insolidaritat i rendició del govern de Zapatero (sic)!

Olè! I tots tant tranquils (em refereixo als de l'estat espanyol). En veritat sembla que sols servim per finançar a la resta, però a l'hora de demanar qualsevol millora, per exemple d'infraestructures, se'ns tira la cavalleria a sobre.

Je! A més servim com carn de batalla per a baralles de poder: arribar a la Moncloa. I, perquè desprès diguin que el més important són els ciutadans. Sempre i quan no visquin a Catalunya, deuen voler dir!

En fi! No fa gaire que parlant amb una ciutadana francesa em va preguntar el motiu del nostre rebuig a una part d'Espanya. La meva resposta va ser fer-li una pregunta; Què li semblaria tenir un partit que tingués alguna idea propera al règim col·laboracionista de Vichy? Com per exemple l'incitació a l'odi a un determinat grup de gent?

Ricard Monistrol

Tortures...

Si us dic la veritat, la paraula en porta intensos calfreds.. Avui mateix he llegit a la versió digital del diari “El Mundo” (si treus la part contra el sumari judicial del 11-M, les crítiques al govern espanyol, català, basc, etc. és profitós) que en la comisaria de la policia local de Torrevieja (Alacant) es va voler aplicar justícia “sumaríssima”...

Els fets? Un ciutadà guatemalenc i la seva companya sentimental són atrapats robant en el pis d'una policia local de l'esmentada localitat. El que va passar desprès està sota secret de sumari, però us avanço algunes costelles trencades i la frase d'un inspector de la policia local de Torrevieja que diu pel mòbil “me parece que está reventado por dentro”.

Per sort, s'han pogut obtenir aquestes declaracions gràcies a que un jutge havia autoritzat el punxament de la seva línia telefònica per un assumpte de drogues.

Tanmateix, estem massa plens de notícies d'aquesta mena... Com per exemple que George W. Bush ha arribat a una acord amb diputats republicans per relaxar la seva actitud contrària a la tortura de presumptes “terroristes”. Dit d'un altre la presumpció exigeix tortura?

Fins ara, era l'estat qui havia de demostrar la culpabilitat, però veient a la policia local de Torrevieja o a Bush, em fa tremolar la possibilitat que més que voler que confessin es diverteixen fent-ho...

Ricard Monistrol

Contra “El Mundo”, “Cope” i “Libertad Digital”

Ahir, el Col·legi de Periodistes de Catalunya emetia un comunicat on criticava les línies editorials del tres mitjans esmentats. La raó, palesada de fa mesos, no complir el Codi Deontològic de la Professió Periodística, que per desgràcia, sols sembla d'obligat compliment a Catalunya...

Potser, la paraula Deontologia no els soni massa als receptors de tal crida, però si que podrien entendre que una campanya en contra de la Policia Nacional, a Guàrdia Civil, el Poder Judicial, l'executiu espanyol i, també, part del cos legislatiu (és a dir, tots menys el PP) porta a molts ciutadans en creure que no existeix l'estat de dret, que el sumari judicial és un frau i que els únics interessat en saber la veritat del 11-M és el PP!

No és cap secret que el periodisme s'havia entès, fins ara, com tractar el fets de forma honrada, no alterant-los amb tota mena de falòrnies sobre contubernis separatista-masónico-izquierdoso-integrista árabe.

Tampoc no fa cap falta recordar la campanya contra l'Estatut català.. al cap i a la fi, sembla que o rebem cops i batzegades tot callant o ens acusen de feixistes cap amunt (cas del “Defensor del Pueblo Español”, no pas del català!)

Però, em sembla inconcebible, és que dubtessin, primer, de l'autoria integrista de l'atemptat, ara vulguin posar en contacte íntim a ETA amb Al-Qaeda a fi de poder tenir ambdós l'honor de realitzar l'atemptat més sagnant que ha tingut l'Espanya democràtica actual, recordem que l'anterior el va protagonitzar el dictador Franco...

No és cap broma, començo a veure en diversos mitjans, cartes de persones que no saben avenir-se de la formidable conxorxa de tothom (excepte el PP) en voler amagar o no voler saber la veritat.

Tanmateix, sembla que aquella famosa cançó de una cantautora anomenada Cecília, de fa molts anys, tenia raó: “España blanca, España negra, a veces madre, casi siempre madrastra..."

Perquè critiquin desprès a Rubianes per voler enviar la España Negra a cert lloc!

Ricard Monistrol

Defensor del pueblo...

Enrique Múgica fent honor del càrrec que ocupa s'ha apressat a presentar recurs d'inconstitucionalitat contra el nou estatut de Catalunya...

De quin honor parlem? Doncs de ser el Defensor del Pueblo Español, i remarco el fet de poble espanyol en el fet que no ha respectat la decisió democràtica i vinculant d'un referèndum a Catalunya.

No el critico per no estar d'acord en l'exclusivitat del Síndic de Greuges català (encara que es destaqui al text legal el fet de “col·laboració). És ben evident que ha de defensar a tots aquells ciutadans, que no refiant-se del Síndic, vagin a denunciar la cruel i despietada croada que exercim els catalans sobre els que no parlen la nostra llengua oficial (sic!)

Però, penso que en la resta de temes pixa fora de text (perdoneu l'expressió, no se m'ha ocorregut cap de més gràfica!). Parlar sobre que el concepte nació esmicolarà Espanya, o que la concepció d'espai judicial català vulnera la possibilitat d'una justícia igualitària a tot l'estat i sense comptar que parlar de poble català és quasi un delicte...

Tot plegat, un bon grapat d'articles que supera de llarg el presentat pel PP (contentíssim! No cal dir-ho).

A veure, reflexionem! Segons es parla, la democràcia és basa en la voluntad expressada pel poble mitjançant els seus representants... Fins aquí tot bé, però determinades vegades (a Suïssa tenen molta pràctica!) el poble pot ser preguntat directament i la seva resposta té valor legislatiu, és a dir, que l'executiu ha de complir i fer complir la voluntad popular...

Per tant! Fins a quin punt es pot presentar un recurs que sobrepassi el seu àmbit competèncial (com a Defensor del Pueblo) i exerceixi, d'ofici, d'inquisidor no d'institucions oficials sinó de la mateixa voluntat del poble català!

Ricard Monistrol

Nens guerrers...

Segons informa Human Rights Watch, dins una guerra bruta contra tots aquells que pensin diferent, la dictadura que governa a Myanmar (Birmània) no ha dubtat en cobrir les baixes de soldats amb nens de 11 anys...

El pitjor? Sí és que pot haver-hi un pitjor... que els infants arriben a formar el 20% de l'exèrcit (375. 000 soldats), segons càlculs de l'Institut Birmà per l'Educació del Drets Humans (amb seu a Tailàndia).

Ja fa masses dies que parlo de nens i de dones maltractades, sobretot de nens perquè no acostumen a arribar a grans i de dones, pel que sembla, massa sovint no se les considera éssers humans adults...

Però, que quasi 75.000 infants siguin membres d'un exèrcit regular dedicat a destruir, assassinar i torturar em dóna prou arguments per pensar, com pot ser que EUA i el Regne Unit estiguin estiguin tant embranzits amb el seu xarop de pal tot promovent la democràcia, i en canvi sols “condemnin”als militars birmans, això sí, de forma sistemàtica...

En cap moment estic demanant una intervenció armada, però sí una major pressió política (en això són prou bons els americans i els britànics), embargaments de venda d'armes (potser massa dolorós per EUA), bloquejos de comptes bancaris...

Tot plegat, per recordar que EUA tampoc ha signat la llei internacional que prohibeix recloure menors de 18 anys per ser soldats...

Ricard Monistrol

Armes de destrucció assegurada...

Potser una nova categoria d'armes? No tant, EUA i el Regne Unit tenen vasta experiència en promoure accions de guerra que afecten a població civil...

Ahir en el “30 minuts” de TV3 vaig quedar ben baldat pel cinisme que gasten els americans i els britànics en relació a la munició (i blindatge) amb urani empobrit. Subproducte de la combustió de les centrals nuclears i considerat perillós sobretot per la seva toxicitat en metalls procedents de les reaccions de la fissió nuclear...

Radioactiu? No tant com per matar a una persona de forma ràpida, però si suficient per dotar a tots els elements que el formen de la suficient radioactivitat per promoure canvis en el codi genètic i de passada provocar alguna alteració maligna.

No és cap broma, en ser insolubles i tant pesats, no tenen cap mena de problema en instal·lar-se en qualsevol indret, per exemple agrícola, ramader o freàtic, i passar al nostre cos humà, preferentment al fetge i ronyons, i de passada, per tot el sistema circulatori.

Sense comptar que els soldats rasos, carn de batalla en qualsevol bona guerra, poden veure afectats els seus pulmons en el moment d'explosió de projectils amb urani empobrit.

Tanmateix, resulten molt positives aquest tipus d'armes, per una simple raó... Si les deixalles nuclears poden resultar perilloses i molt cares d'emmagatzemar, perquè no convertir-les en elements mortífers de destrucció ben massiva que puguin resultar profitosament venuts.

Això sí, si us plau, sempre acompanyar la campanya d'imposició de la democràcia de bones paraules i pocs mitjans a hospitals, oncòlegs i epidemiòlegs de la zona bombardejada... No fos cas que veiessin un augment de casos de càncer i malformacions congènites!

Ricard Monistrol

Matar té premi?

No he escrit assassinar perquè se suposa que la comandant Cressida Dick (44 anys) no va disparar directament. Cressida era una dels oficials a càrrec de la “genial” (sic!) operació antiterrorista, on uns “goril·les” massa ben armats van “reduir” un presumpte terrorista amb SET bales al cap!!!!

El pobre infeliç, el electricista Jean Charles de Menezes (27 anys), va ser salvatgement assassinat quan anava a treballar.

De quin premi parlem? Doncs d'un ascens a subcomissària...

Sembla estrany! No em considero antibritànic, ni anti-americà, ni anti-israelià... Però tots els seus governs em donen tantes notícies amargues per pensar que poc a poc els drets humans es retiren de l'escenari.

Tanmateix, tornant a la policia, l'ascens em treu de polleguera... és normal que el govern no faci res per canviar les normes d'actuació de la brigada anti-terrorista? O que per jutjar als responsables directes s'hagi de jutjar a tota l'institució al complert?

El pitjor? Se'ls jutjarà per vulneració de les normes sobre salut i seguretat en el treball de l'electricista Menezes: anava a la seva empresa, per tant, “accident” In Itinere? Una qüestió que segons la policia “restarà” els seus esforços en protegir la població.

El dubte: de qui els han de protegir?

Ricard Monistrol

Educació, educació...

A veure comencem a fer la llista: Per un cantó, a Espanya quasi un 30% dels estudiants d'ESO no l'acaben, per un altre, segons l'ONG Save the Children, 43 milions de nens no poden anar a l'escola per culpa d'estúpides, cruentes i inútils guerres.

O, pitjor, inclosos els afectats per guerra, un total de 118 milions de nens no van a l'escola simplement per falta d'infraestructures adequades i personal docent...

Sense comptar, que segons Intervida, que més del 50% de dones del sur d'Àsia són analfabetes, i que apropant-se al 50% també tenim als estats àrabs i l'Àfrica subsahariana...

Podríem continuar amb més exemples, però sols en servirien per visualitzar un perillós fenomen: a Espanya la majoria de nois que PODRIA estudiar prefereix anar a guanyar diners aviat (sense comptar que la seva formació professional especialitzada esdevé inexistent). En canvi, les noies són una majoria molt ample que decideix seguir estudiant, encara que sigui per obtenir un cicle formatiu de grau mitjà...

En canvi, hi han llocs on les armes són les encarregades d'educar o d'altres llocs, que per la simple “casualitat” de néixer dona, una persona no podrà mai saber que li hauria agradat fer de la seva vida o, simplement, que hauria volgut estudiar.

En tot cas coneixerà el fet de parir sense gaire control sanitari ni planificació sanitària, serà maltractada i correrà el risc de ser assassinada pel simple fet d'una sospita -això també passa a Espanya- (sic!).

Tanmateix, sembla estrany parlar a Catalunya o a Espanya de l'educació obligatòria, de la formació ciutadana, quan parlem d'una societat on d'intel·ligència com a capacitat d'adaptació a un entorn canviant i cada vegada més científic-tecnològic s'atura davant del mur d'un bloc de pisos de 400.000 € acabats de fer...

I més estrany encara, resulta que milions de nens que voldrien formar-se com a mínim en primària no poden fer-ho...

Ricard Monistrol

Censura a la cultura a Madrid?

Doncs això sembla... L'alcalde de la capital d'Espanya, Alberto Ruiz Gallardón, ha vetat l'obra de Pepe Rubianes: “Lorca eran todos”, que s'havia de representar en motiu del 70è aniversari de l'assassinat del poeta i dramaturg a mans dels feixistes.

La raó? Els “comentaris” sobre Espanya de Rubianes dins el programa “El club” de TV3... Unes paraules que no van caure gaire bé a l'ultradretana “Fundación para la unidad de España” que el va denunciar judicialment.

Però, com aquelles coses que sempre passen, Mario Gas, director del Teatro Español, i la regidoria de cultura de L'ajuntament de Madrid van veure de molt bon ull l'obra de Rubianes sobre Federico García Lorca. Formada per textos del poeta, comentaris i reflexions del perquè de l'assassinat...

No obstant, el també ultradretà sindicat de funcionaris “Manos Limpias” no ha dubtat en denunciar a la regidoria de cultura per tal fita... La solució? Rubianes no presentarà la seva obra, que precisament no critica l'Espanya d'ara, sinó la franquista.

Voleu la meva reflexió? Podeu pensar que hauria passat a la resta d'Espanya si Albert Boadella, amb les seves crítiques radicals a tot allò que soni a català nacionalista, no hagués estat autoritzat a actuar en cap teatre públic o privat de Catalunya?

Segurament, el mateix sindicat de mans netes que ha denunciat a la regidoria madrilenya, denunciaria a la Generalitat o a l'ajuntament de torn, per persecució ideològica pròpia dels nazis i dels feixistes...

Tanmateix, no hem de confondre les creences de l'autor amb la seva obra, doncs podríem caure fàcilment en un extremisme poc democràtic, i ens perdríem, la possibilitat d'admirar o criticar el seu valor artístic i/o intel·lectual.

Ricard Monistrol