15 de febrer, 2006

Partit molt popular...
Ja sabem massa sobre la campanya del PP contra l'estatut de Catalunya i contra diverses formes de convivència que vam encetar a Catalunya a principis dels anys 80 del proppassat segle. Com per exemple la immersió lingüística dels nens de primària i secundària que els permet agafar un domini natural de la llengua catalana, tot mantenint un aprenentatge d'una altra llengua vehicular com és el castellà.
Bé, segons el PP això no té res a veure amb els catalans (sic). Però com qui no vol la cosa... Boicot a productes catalans, recollida de signatures, renúncia de possible candidats a la CEOE pel seu origen (dit ahir, a la Nit al Dia), preferir que Fecsa-Endesa, per cert d'origen català: ENHER, FECSA, HECSA... (Qui ho diria... No?), sigui absorbida abans per una multinacional estrangera (preferiblement d'EUA? Com per exemple ENRON?) que no pas per Gas Natural...
No obstant, aquesta campanya s'ha cobrat la seva primera víctima, petita des del punt de vista del portaveu del PP a Lloret de Mar, però molt grossa per la imatge del PP a Catalunya. Tot té les seves dues cares...
Precisament parlant de diverses cares.... Una de les millors entrevistes que s'han realitzat mai a Mariano Rajoy, feta per la incommensurable i genial periodista Mònica Terribas el proppassat dilluns, va donar compte de la lleugeresa d'ésser del sr. Rajoy: repetitiu sobre la llibertat de l'individu, criticador de l'estatalització i normativització social quasi “estalinista”... Però amb discursos diferents en funció de a qui està parlant: l'estatut és insolidari? No a l'entrevista, però si en una falca del PP andalús o el castellà està perseguit? No però sí, tot depèn d'on em trobi....
Què vull dir? Què són més perillosos els senyors Zaplana i Acebes, què com a mínim no deixant de criticar i, quasi, insultar continuadament i sense pauses publicitàries a l'estil del Sr. Rajoy: la seva entrevista va tenir una mitjana de 233.000 espectadors i puntes de més de 340.000... Potser volia quedar bé amb els catalans que miraven TV3 o li feia por semblar un arrauxat davant de na Mònica Terribas?
Quin món!
Ricard Monistrol

14 de febrer, 2006

Drets humans a EUA...
Doncs si! Si no fa gaire temps reflexionàvem sobre com es respectaven els drets humana a Turquia, ara toca tocar el crostó a EUA.... En un informe provisional d'una comissió d'experts en Drets Humans de la ONU s'aconsella el tancament “immediat” del centre de reclusió de Guantànamo.
La raó? No crec que faci falta explicar-la gaire, ja han anat sortint diversos testimonis a la premsa sobre tortures, vexacions, falta d'acusacions, inseguretat jurídica... Per una altre part, sembla ploure sobre mullat l'informe sobre el desastre Katrina. Tanmateix, no és un dret fonamental exigir a l'estat ajuda i rapidesa en salvar la teva pròpia vida i la de la teva família en cas de catastròfe.
Però, si continuem en drets fonamentals no hi ha res com donar una ullada tot el recull jurídic (anglès) de la Patriot Act per comprovar com qualsevol persona pot tenir intervingudes les seves comunicacions sense autorització judicial. Sense comptar la possibilitat de mesures extraordinàries que comportin la detenció il·limitada d'un individu sense càrrecs.
Ja no parlem de si el ciutadà és d'Iraq, Afganistan o algun altre país... En aquests casos sol val la confessió a les bones o sota tortura. Per desprès...
Ah! Me'n oblidava, la resposta a l'informe de l'ONU d'EUA ha estat de titllar de poc creïble l'informe. Molt típic de l'administració Bush.
Ricard Monistrol

13 de febrer, 2006

Caricatures vers tortures...
A veure, el “premier” britànic Tony Blair en un aparent signe de distensió cap a la comunitat musulmana critica obertament la publicació de les caricatures... Llàstima! Per un altra cantó, els seus soldats no creuen en l'humor gràfic però si en divertir-se de forma prou sàdica...
Sempre s'ha dit que l'humor britànic era diferent, però per moltes comissions d'investigació que es creïn em penso que els musulmans s'ho prendran molt pitjor que no pas els dibuixos! Sobretot, per tractar-se d'adolescents indefensos...
Fixeu-vos en com és la vida, paral·lelismes amb la intifada palestina: pedres contra bales israelianes. Precisament a Iraq, quarter britànic: porres contra crits de dolor... Si de veritat vol acabar amb la mala imatge del Regne Unit el millor que podria fer el sr. Blair es retirar les tropes i deixar que sigui EUA qui carregui amb tota la mala imatge.
Al cap i la fi, quins beneficis obté el primer ministre d'ajudar al gran germà del món lliure (versió 1984?) en la seva pretesa campanya de “democratització” de part del món musulmà?
Ricard Monistrol

09 de febrer, 2006

Prostitució sí, prostitució no...
A raó de l'estudi sobre la futura llei de regulació a Catalunya i que el ministre Caldera ha confirmat que les CC.AA tenen competències, val la pena aturar-se un moment.
Una mica de reflexió... A veure, certs sectors exigeixen la prohibició total de la prostitució, uns altres la legalització amb tots els ets i uts, i alguns deixar-ho tal com està.
Però fins a quin punt tenen raó tots qui opinen? Potser el millor és analitzar les causes del perquè una dona decideix exercir la prostitució (no parlo de l'infernal tràfic de noies enganyades, violades i obligades). Per exemple, la falta d'oportunitats laborals, el no accés a una formació adequada per trobar treball, una situació socioeconòmica que ha sofert un daltabaix...
Al cap i la fi, l'accés al seu cos es converteix en una font d'ingressos... Les que menys seran les noies que en funció de saber fer valdre el valor i la bellesa del seu cos, trauran un rèdit econòmic prou elevat com per saber deixar-ho quan “toqui”.
No obstant, cap d'aquests casos se salva de l'agressió psíquica que significa mantenir relacions sexuals mecàniques amb desconeguts que “prèviament” han pagat una quantitat... L' ús continuat d'aquest “serveis” pot desembocar en afectacions psíquiques importants, sense comptar amb possibles infeccions venèries.
Quines solucions es poden aplicar? La primera de totes, és la de no promoure la prohibició total sense oferir a totes les dones unes perspectives de futur (formació, feina estable, habitatge accesible... ). La segona, i veient que la primera és massa complicada, oferir la possibilitat de legalitzar la seva situació, amb accés a uns locals adequats (sobretot en preu assequible) i dignes gestionats per elles mateixes (tot protegint-les de possibles “xulos” o màfies).
Però, sobretot, oferir a qui vulgui legalitzar la seva situació, veritable suport oficial per sortir-se'n... I, a les que, per mil raons, vulguin continuar, una protecció tant física (policia protegint-les i assessorant-les) com mèdica continuada i regular. Més val que es puguin retirar amb una pensió prou digna, que no pas greument malalta per falta d'informació.
En el fons, la dona encara és considerada una mercaderia molt bella... Si es promogués de forma més efectiva l'igualació en dignitat i drets (ara per ara, no pinta gaire bé)... Moltes dones no haurien de donar aquest pas.
Ricard Monistrol

08 de febrer, 2006

Un gran edifici per a la pau?
Segons agències i “el mundo.es” el president Zapatero ha anunciat al construcció d'un gran centre de difusió i discussió per a la pau a Madrid. On el govern i les ONG's treballaran colze a colze...
Pot semblar una mena d'actuació de lluïment del president espanyol, però, tanmateix, és preferible a la intervenció a l'Iraq, a la “reconquesta” d'un petit illot pres pels marroquins, a la immensa bandera espanyola que havia d'onejar a Madrid, a l'actuació sobre el desastre del Prestige, o a l'intent de sacralitzar dues espanyes emprenyades i enfrontades...
Però, què és la pau? Potser Zapatero amb la seva “aliança de civilitzacions” sembla dibuixar el camí... Diàleg, respecte, negociació, comprensió, coneixement mutu... Molt millor que no urani empobrit, fòsfor blanc, Guantànamo, tortura...
Vés quines casualitats! Amb el “merder” que han provocat les caricatures del Profeta Mahoma, valdria la pena fer-se una pregunta: els àrabs comprenen què vol dir una societat laica governada pel respecte a uns drets fonamentals? I per una altra part: sabia el dibuixant que va posar al Profeta amb un bomba per torbant que tractava a l'islam com una religió de violència i terrorisme?
Ja aniria bé una mica de diàleg i comprensió per ambdues parts!
Ricard Monistrol

07 de febrer, 2006

Democràcia i menjar...
No és cap broma de mal gust! Ans al contrari, defineix massa bé la situació d'Haití que avui mateix celebra eleccions parlamentàries i presidencials. Pobresa extrema, falta de menjar, carestia quasi total d'unes infraestructures de transport d'aigües netes i fecals, tant brutal que causa 30.000 morts nens de menys de cinc anys cada any...
Encara que no vull semblar antidemocràta, fins a quin punt un nou govern elegit pot tenir capacitat de decisió sense dependre fins a extrems intolerables de l'ajuda exterior. A veure, no vull mesclar règims polítics, però Marx (un teòric massa oblidat) creia previ qualsevol desenvolupament econòmic que garantís el repartiment just dels recursos abans que la imposició del règim proletari.
Tanmateix, no crec que una persona, o un grup o inclòs tota la societat estigui en condicions d'elegir uns representats per sufragi universal, si abans no han solucionat el tema de la manduca diària, el d'un habitatge digne, els d'unes infraestructures apropiades per garantir la salubritat de tothom o, simplement, creure que hi ha un futur a gestionar...
I de veritat seran els seus representants? Si més de tres quartes parts de la població subsisteixen amb menys de dos dòlars diaris. Quina mena d'idea de ciutadania i identitat poden tenir?
No obstant, i amb això vull donar un toc d'atenció a tota la comunitat internacional de països i hiperpaïsos, què s'ha fet en tots aquests anys d'intervenció? Alguns militars, insuficients per mantenir la seguretat, diners a cabassos que han desaparegut misteriosament, un empobriment cada vegada més endèmic de quasi el 80% de la població.
A vegades em penso que a molts d'aquests “benefactors” els importa més tenir un govern “elegit” democràticament i desprès qualificar la situació de catastròfica, que no pas implicar-se de forma directa fent que la població desfavorida pugui crear-se les seves pròpies expectatives de desenvolupament i donar-lis eines per què la portin a bon port.
Més val un bri d'il·lusió amb cara i ulls a cada casa que no pas grans paraules en un palau presidencial!
Ricard Monistrol

06 de febrer, 2006

Què passa amb els drets de les dones?
Quina mala jeia! Una dona morta per culpa de la seva pròpia condició femenina cada tres dies a l'estat espanyol, més de 300 dones joves raptades, violades i assassinades a Ciudad Juárez (Mèxic) en 10 anys, i la fiscalia Federal diu que no hi ha per tant!!! O, que cada any més de 300 milions de nenes africanes són víctimes de brutals i doloroses mutilacions genitals en raó de una excusa falocèntrica, inhumana, masclista i sàdica: se les prepara per al matrimoni (sic).
No és la primera vegada que parlo dels maltractaments físics i psíquics, de la falta de respecte als drets fonamentals de les dones, del menyspreu laboral que significa que cobrin menys sou que els “seus”companys de treball...
Però, a qui i què podem exigir? Les autoritats li donen la suficient importància? Els mitjans de comunicació fan prou? Les pròpies institucions educatives intenten posar-li remei a la maleïda educació dels maltratactadors? I, això, en un primer món!
No sé... la situació de la dona en tot el món és excessivament complicada, totes les religions monoteistes i d'altres, acusen una visió masculina del món. En conseqüència masses homes es veuen amb el dret a “protegir-les” de la seva pròpia bellesa (perillosa per la societat) i a imposar-lis “funcions” considerades com a deure social (la família i el seu mascle en cap ), sense dret a decidir. Sí s'hi avé, perfecte! Sinó, els “càstigs” poden arribar a la mort...
Com a home, veig a un ésser humà que amb la seva diferència ens aporta riquesa i diversitat, bellesa, amor, alegria, empatia, companyonia, amistat, intel·ligència, perspectiva, complicitat, diàleg, felicitat...
En canvi, què els oferim a elles? Si us plau, penseu-vos bé la resposta. D'aquesta en depèn la vida d'un altre ésser humà! Més ben dit, de la meitat de la població mundial...
Ricard Monistrol

02 de febrer, 2006

Deixar de fumar?
Abans de continuar vull deixar clar que no sóc fumador, ni que tampoc m'agrada ser fumador passiu...
Ara que s'està confirmant el greuge dels restaurants grossos que no deixen fumar o amb espais per a fumadors cap als petits (menys de 100 m) que en la seva immensa majoria si deixen fumar, potser seria hora de pensar un nou mètode...
http://www.elmundo.es/elmundosalud/2006/02/02/tabaco/1138876807.html
Encara que sabent el que no m'agrada, penso talment que s'ha de respectar el dret que tenen els fumador a la seva cigarreta, pur... Però, en quins termes? La pròpia definició de dret estima que algú pot fumar quan li plagui, però on?
No és el mateix el propi habitatge, per la deguda inviolabilitat del domicili, o el carrer, un espai comú que a més té un sistema perfecte de ventilació, que un espai tancat de caire públic: lloc de treball, institució d'estudi, cafeteria o restaurant, on la pròpia activitat que s'hi desenvolupa té una exigència manifesta (treballar, estudiar, menjar).
Si comprovem en la resta de països del nostre entorn més immediat, com per exemple Itàlia, un país amb moltes semblances, des del primer moment d'aplicació de la llei es va prohibir a tots els locals. Tanmateix, els efectes han estat molt més beneficiosos: no hi hagut queixes dels amos de restaurants i bars. Doncs ningú s'aprofita de la situació i tothom sap el que toca...
No dic que a l'estat espanyol no pugui haver-hi locals on s'ofereixi un espai ben diferenciat als fumadors. Però jo no el consideraria obligatori, sinó més bé com un servei de valor afegit que té el propi restaurant amb els seus clients... I per tant, aquell que no tingués prou espai o diners que posés un rètol de “prohibit fumar a fi que ningú sigui fumat en contra la seva voluntat”...
A més, heu provat de menjar una “delicatessen” tot embolcallat de fum de tabac?
Ricard Monistrol

01 de febrer, 2006

Hi han estatuts i “estatuts”...
Avui s'ha palesat la mala jeia del PP en comprovar com el PSOE vol canviar el redactat de dos articles (d'un total de 90) de la proposta de modificació de l'Estatut del País Valencià. Segons alts càrrecs del PP el pacte PP-PSOE s'ha trencat:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/02/01/espana/1138794445.html
Per quina raó? Per voler reduir del 5% al 3% el sostre electoral (amb la conseqüent entrada de grups democràtics “no desitjats” per la dreta valenciana) i per canviar la denominació de “llengua valenciana” (amb totes les conseqüències filològiques de secessió política de la nostra llengua comuna) per la de “valencià” (denominació acceptada per les universitats a fi d'anomenar la nostra llengua en un àmbit geogràfic determinat)...
UI, UI... Quins crits al cel! Quantes signatures! Quines cridòries! Sembla estrany, els catalans no tenim dret a decidir per nosaltres mateixos si volem el nou estatut (el PP vol que sigui tota la població espanyola qui decideixi per nosaltres). En canvi, Francisco Camps, el president de la Generalitat valenciana, ha deixat ben clar que qualsevol competència nova que obtinguem té que adscriure's automàticament al seu estatut... I per si de cas, ningú s'hi ha de ficar en la redacció del “seu” nou estatut.
O sigui, nosaltres som nacionalistes excloents, xenòfobs amb el castellanoparlants (vés, com els perseguim pel carrer), insolidaris amb tothom (potser es refereixen als centenars de milers de persones “catalanes” pobres amb o sense treball i que no tenen ni tant sols accés a un habitatge de lloguer assequible)...
Però, si ens situem en el pla de defensa del “valencianisme PP”. El govern valencià no té cap pla de difusió social del valencià (sols veure la programació “bilingüe” de Canal 9) i, a més, no vol fer cas de les filologia romànica (coses de “separatistes”?) tot adduint que han de ser els polítics i no els universitaris que decideixen (sic). Encara que, per si de cas, no deixa que cap grup de defensa del valencià o d'altres idees sobre el valencianisme entrin al parlament. Sempre hi han alguns que són més “democràtics” que la resta...
Sense comptar que el president Camps encara exigeix l'aigua de l'Ebre a fi de proporcionar segones residències a milers de ciutadans esgotats, amb tota mena de luxes com camps de golf, piscines, jardins anglesos... Tot reduint el nombre de terrenys agraris, venguts per les bones o expropiats per les dolentes en nom d'un “suposat” interès poc general i quasi sempre especulatiu (crítiques de la Comissió Europea, “Informe Semanal”...).
Tanmateix, fixeu-vos amb el projecte mastodòntic de “Marina d'Or” a Orpesa de Mar, Castelló. Segons resen a l'anunci de televisió es prepara una inversió de més de 6.000 milions €, amb centenars d'hectàrees de verds jardins, balneari, un golf ja inaugurat de 18 forats, milers de residències... Em pregunto d'on treuran l'aigüa. Potser, d'una dessaladora exclusiva per ells o una pagada per l'administració?
Espero talment que la solidaritat, com per exemple l'hídrica, sigui ben entesa pel govern valencià i que no dediqui recursos "exclusivament" a Marina d'Or. Encara resten clàssics pobles a tota la comarca, de sempre, amb molts problemes... Els recursos i les dessaladores són per tothom.
Ricard Monistrol

31 de gener, 2006

Quines promeses!
Doncs si, estimat públic, al “cavaliere” Silvio Berlusconi, primer ministre d'Itàlia, la seva nova promesa cara a guanyar als adeptes més integristes del cristianisme, li pot sortir “dolorosa”...
Ens expliquem, el proppassat dissabte en un congrés del seu partit, el telepredicador Massimiliano Pusceddu va agrair al “cavaliere” les seves posicions contràries al matrimoni gai (sic) i la seva defensa dels valors familiars. En gràcil i agraïda resposta Berlusconi no va dubtar en prometre-li que mantindrà una estricta abstinència sexual fins les eleccions del mes d'abril:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/30/internacional/1138642626.html
Ai las! Algú em podria explicar quina mena d'individu pot fer promeses d'aquesta mena, i el pitjor de tot no és el primer espectacle que fa i és el primer ministre d'un dels països del G-7...
No sé que dir, encara que sempre podem anar cap a Espanya, on un polític del PP que vol arribar a ser president del govern està organitzant una campanya de recollida de signatures per un referèndum a nivell estatal sobre el nostre nou i “malparat” estatut.
Quin món! Quina defensa de la constitució, amb una proposta anticonstitucional. Sense comptar que l'ha encetada a Cadis, bressol de la constitució del 1812, l'anomenada “Pepa”. Però, quin desamor amb una altre constitució... La del 1931, el PP encara ara no ha mogut ni un dit per criticar el cop d'estat a la constitució republicana i ha criticat que un botí de guerra vulgui ser tornat a qui va arrabassat.
Sembla estrany que se'ls empelti tant la paraula constitució a la boca quan tot just són els mateixos de la transició que van estar en contra de l'actual, que no volent cap canvi fins no fa gaires dies sota l'amenaça de catastròfe “divina”, ara s'entesten en retallar-li parts que no interessen als seus interessos “nacionalistes”, res de nació de nacions...
Potser, una de sola, grande y libre de nacionalistas regionales? A qui us recorda?
Ricard Monistrol

30 de gener, 2006

Hamas: pau i concòrdia?
Primer de tot, disculpeu que fins avui no hagi posat cap blog més, però el “hardware” i els tècnics de assistència no sempre es posen d'acord...
A veure, procurem ser honrats amb la nova situació creada a Palestina amb la victòria de Hamas... Uns els qualifiquen de terroristes, uns altres de nova potència política que “netejarà” la corrupció prou evident a la Autoritat Nacional Palestina (ANP) en informes de consultors de les Nacions Unides o de la pròpia UE.
Potser que a primera vista, totes dues parts tenen raó, la pròpia organització Hamas ha confirmat sempre els seus atacs de terror a la població israeliana. Això sí, sempre com a resposta d'una acció prèvia de l'exèrcit israelià. Però, també és veritat que la pròpia democràcia actua com a mecanisme de protecció front a qui és considerat poc “diligent” en la governació, vegi's Al-Fatah.
Tanmateix, sorgeix un dilema: Hamas està preparat per governar? Per un cantó, ja ha dit que aplicarà la “sharia”, un recull de costums, interpretacions, mesures i accions que té valor de llei. Però, que també canviarà, en poc o molt, les costums d'una societat que fins no fa gaires anys era considerada la més laica de tot el món musulmà.
Per l'altre cantó, quina mena de possibilitats s'obren cap a la seva definició com a partit de govern? S'ha de destruir l'estat d'Israel o s'ha de renunciar-hi? S'ha de deixar la violència o ara serà tota la infraestructura de seguretat de l'ANP qui s'encarregarà d'aplicar a la població israeliana l'ull per ull?
Sí fem una mica d'història a la pròpia zona, no és gens estrany que dirigents d'un grup activista que havia comès actes terroristes arribin al govern... Com per exemple, Israel, on Menahem Begin va arribar a ser primer ministre, tot havent estat dirigent del grup activista guerriller Irgun Zěwa'i Lěumí i protagonista d'un crim de lesa humanitat com el de la matança de tota la població de Dayr Yasin (casa per casa, homes, dones i nens...) a 1947.
També és veritat que al cap d'un any, a 1948, l'organització guerrillera es va dissoldre. I van passar bastants anys fins que Begin arribés al govern (darreries dels anys 60)...
S'acceleraran els canvis a Hamas?
Ricard Monistrol

24 de gener, 2006

Compte endarrere...
Doncs sí, segons rumors de la pròpia Audiència Nacional, és molt possible que aquesta mateixa tarda tinguem notícies sobre si tornen demà mateix a Barcelona els “papers” de Salamanca o, ans al contrari, el PP obtindrà una victòria “majúscula” que serà convenientment amplificada com el major fracàs (a part de l'estatut, és clar!) del govern de Zapatero, emmanillat per una “vil” conxorxa “catalana-republicana-separatista”...
No obstant, sembla interessant analitzar com una simple suspensió pot aportar tanta emoció a la vida política... Per un cantó, Salamanca, que no entenent que arribada una democràcia desprès d'una dictadura, sempre hi han coses a fer que ajudin a cicatritzar velles ferides. Encara que hi han persones que creuen que les prohibicions feixistes s'han de mantenir en democràcia...
Si passem a l'altra cantó, els dels particulars catalans, dels partits polítics, dels sindicats ó dels representants actuals d'una institució plenament constitucional derogada per militars colpistes, quines raons s'han de tenir per què els siguin retornats documents com l'original de l'Estatut de Núria, centenars de cartes d'amor i tristesa, masses expedients acadèmics, milers de carnets de militància, de fotos, de banderes, de cartells?
Es parla del projecte d'un museu veritablement enfocat a la Guerra Civil... Però, de quina mena? El que vol Salamanca amb tota la documentació que va portar Franco, inclosa la original requisada per una millor i més valuosa repressió, sense importar el contingut sinó la pròpia constància de ser un recull de documents espoliats a sang i foc?
O, veritablement un museu amb material original o facsímil exclusivament de la pròpia guerra civil com a: documents militars d'estat major d'ambdós bàndols, sumaris judicials, plans de repressió, arxius realitzats per la “gestapo” espanyola (per exemple el dels franc-masons), bans de govern de la junta colpista, documentació sobre la logística i armament d'ambos bàndols...
Si voleu la meva opinió, penso que certs sectors de la política espanyola encara no han superat que desprès d'haver vençut i matat amb tanta parsimònia i efectivitat... Hagin de tornar a veure, persones d'esquerres i algunes de republicanes passejant-se tant al Palau de la Moncloa com al de la Generalitat...
Certament, Francesc-Marc Àlvaro té raó en retreure que un dictador tan sanguinari com Franco es morís en un llit. Sense comptar que alguns polítics franquistes amb delictes de sang (no reconec cap validesa jurídica a un règim imposat per les armes i en contra de la democràcia vigent a l'any 1936) encara pul·lulen per l'escena política-empresarial.
Ricard Monistrol

23 de gener, 2006

Bones senyals per a Catalunya...
S'ha de reconèixer el dret democràtic de un partit polític (sobretot si està a la oposició) a no combregar amb els projectes o idees d'altres. Una altre discussió, que ja he tractat anteriorment, són la forma i el contingut de tals “denúncies”...
Però, a hores d'ara, sembla ja irreversible, sobretot per al PP, l'aprovació d'un nou estatut (encara falta la comissió constitucional i la votació del ple del congrés de diputats). Potser no tant ambiciós com el que va sortir del Parlament, però prou evident en la millora de l'actual.
Així sembla també assegurar-ho Josep Lluís Carod Rovira, president d'ERC, perquè confirmi en una entrevista realitzada al programa d'avui d'Antoni Basses, Catalunya Ràdio, que no hi ha possibilitats de millorar l'acord sobre nació i finançament de Mas i Zapatero. Encara que sembla que ERC podria tancar altres aspectes de l'estatut...
Tanmateix, el remarcable és que ja surten veus del PP, encara minoritàries, que ja no parlen de “trencament d'Espanya”... El propi líder del PPC, Josep Piqué, veu un possible apropament amb la seves postures:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/23/espana/1138017053.html
Sense comptar amb l'inestimable ajuda del nou líder del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, que reclama pel nou estatut de Galícia les “mateixes” competències” que Catalunya. Com a mínim, algú del PP està per tranquil·litzar l'ambient de guerra contínua de declaracions, accions judicials i proposicions guerreres.
Llàstima que el sr. Zaplana, veritable líder de la campanya anti-estatut, pensi més en ser el futur vicepresident del govern espanyol (o, directament, president) que no en exercir la seva responsabilitat de polític democràtic i curós amb les formes i les idees d'altri...
http://www.lavanguardia.es/web/20060123/51225971556.html
Quin món!
Ricard Monistrol

20 de gener, 2006

1984...
No m'equivoco pas d'any, és el títol d'una obra de George Orwell titolada precisament “1984”, on la societat és controlada 24 hores al dia per una mena de pantalla-càmera que cobreix tot l'habitatge i endevina el teu pensament, a més, per acabar bé la feina, existeix un Gran Germà paternalista que castiga els pensaments no correctes i subversius...
No us penso explicar tot el llibre, us recomano que us el llegiu sinó ho heu fet ja. Però en llegir la noticia que el fiscal general d'EUA, Alberto Gonzales, ha defensat l'espionatge de qualsevol ciutadà americà amb l'excusa que el president Bush és el cap de les forces armades, m'ha fet confondre Bush amb el Gran Germà de “1984”:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/20/internacional/1137715146.html
Abans, en les democràcies lliberals que disposaven d'un estat de dret, la intervenció de les comunicacions d'un ciutadà havien de ser argumentades davant un jutge i sols en casos de sospitosos de vulnerar el codi penal...
Vés quines “esbalandrades democràtiques”! Ara el propi secretari de justícia d'EUA justifica l'espionatge tot primmirant la seguretat abans que la intimitat. Sobretot, desprès que Bin Laden, l'arxienemic número 1 d'EUA, hagi amenaçat de cometre més atemptats.
En certa manera sembla talment que els dos contendents s'hagin avingut en fer tornar la societat a èpoques anteriors a la democràcia. No obstant, no és l'únic, Blair va pel mateix camí, i aquest pas ja veurem que passa a la resta de la UE.
Tanmateix, les similituds que dibuixava Orwell no anaven massa desencaminades... La protecció que ofereix el Comandant en Cap Bush té un preu, a canvi d'una seguretat molt subjectiva i grandiloqüent que no arriba pas a tothom (milions de pobres, sous insuficients, reducció de les ajudes socials a l'alimentació i a la medicina, reducció dels impostos a les rendes més altes, Nova Òrleans...), moltes persones han de renunciar a pensar en coses pecaminoses (drets humans, oposició al govern) i ser conscients que qualsevol intimitat seva pugui ser vista, llegida o escoltada pel nombre necessari d'agents de l'Agència de Seguretat Nacional. En el fons són uns “Voyeurs”!
Encara que si ets musulmà i amb aspecte àrab tens tots els números de desaparèixer del mapa per mesos o anys...
Ricard Monistrol

19 de gener, 2006

Violència...
Substantiu tant curt, però amb tants seguidors: detinguts dos joves barcelonins que per divertir-se agredien i vexaven a persones a fi de poder gravar-ho en telèfon d'última generació i potser desprès penjar el vídeo a la xarxa d'Internet. Un capità de la LEGIÓN de Melilla volia fer servir la seva companyia sencera com a carters “oficiciosos” del malestar “generalitzat” de l'exèrcit pel culpa de Catalunya...
O, ja un nivell més de governs, precisament el pitjor, l'informe d'Human Rights Watch presentat a la capital d'EUA, qualifica de política d'estat el maltractament i la tortura dels presoners qualificats com a “terroristes”, sense cap mena de garantia de l'estat de dret que se “suposa” encara és EUA. La reacció del govern: qualificar-lo d'informe polític, sense tenir en compte que ells són uns “grans defensors de la llibertat i dels drets humans” (Patriot Act, Guantànamo, Pakistan, Afganistan, Iraq....):
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/18/solidaridad/1137612184.html
Encara que si voleu saber més de què passa al món teniu la possibilitat de baixar-vos directament tot l'informe (en anglès):
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2006/01/18/hrw.pdf
No sé, la qüestió no és dir que la pròpia presència de mitjans tecnològics, Internet, com la televisió, la possibilitat de gravar-se imatges des d'un mòbil, siguin els responsables de veure tanta violència. Però si que uneixen les tres línies noticiables: els nois amb el seu mòbil, el militar “emprenyat” mitjançant la xarxa i les infames imatges de tortures a les presons iraquianes.
A més, reflecteixen dues cares, una que gràcies a aquests mitjans ens assabentem de qui són els responsables. L'altre més preocupant, que el culte o l'excusa de la violència cada vegada estan més arrelats tants en governs occidentals, orientals... com en la població jove. Aquests últims amb prou poder econòmic per comprar-se i mantenir-se un mòbil d'última generació. Res de marginació social.
Tanmateix també ofereixen definicions relativament noves: violència com a aparador de vanitat (indigent cremada, agressions a vianants..); violència com a forma de protestar (les “banlieus” franceses); violència com a forma de domini total sobre una altre persona (normalment una dona, sic!) o per donar exemple a tota la ciutadania, la violència que permetrà torturar i matar en nom de la bona vida que porten altres ciutadans (sobretot EUA).
Si molts sociòlegs i filosòfs qualifiquen aquesta societat on vivim com a posmodernista, on els valors socials desapareixen i apareixien les illes personals sense ítems aparentment compartits per tota la societat...
Ara ja podran comprovar com s'erigeix un nou culte que poc a poc guanya adeptes i, el pitjor de tot, sembla representar un valor de reconeixement social: el de la violència sense motiu aparent però amb objectius molt definits: persones normals i corrents que ofereixen gaire o nul·la resistència a ser vexats, insultat, violentats i, de passada, gravats.
Ricard Monistrol

18 de gener, 2006

Enfrontament civil?
Ahir, l'entrevista a la “Nit al dia” (imprescindible i saludable cada nit) que va realitzar na Mònica Terribas a Josep Piqué, líder del PPC, em va fer reflexionar... Us ho explico, Piqué en un moment donat, referint-se a la tornada dels arxius de Salamanca, va recomanar prudència a la Comissió per la Dignitat. Perquè? No li va agradar que citessin un acte de justícia de la guerra civil com a raó de la tornada dels papers requisats (més ben dit, segons Piqué els membres de la comissió van dir que per fi s'havia guanyat la guerra civil).
Aprofundim en la reflexió, moltes persones de la dreta espanyola han esmentat la Segona República i les conseqüències de l'actitud catalana com a causa de la Guerra Civil i, vés quina casualitat, com a a referent de la situació “pre-bèlica” actual. Tot tenint en compte les enèrgiques recomanacions-amenaces de militars d'alta graduació. Precisament un sector molt donat a participar en la vida política fins no fa masses gaire anys...
Però, de veritat hem tancat les ferides provocades per la guerra civil? Piqué, en certa manera, va donar un avís per a navegants. I per una altre part, no és gens menyspreable, com sembla ser, que Catalunya sigui una de les úniques parts de l'estat espanyol que està revisant la guerra civil i el que ens va acabar d'assolar desprès, un règim feixista massa llarg, bastant lleig i fredament cruel.
El mateix periodista Francesc-Marc Àlvaro en una entrevista també de na Mònica Terribas (ja ho he dit, veure les seves entrevistes és imprescindible), parlant del seu últim llibre “Els assassins de Franco” esmenava la plana als polítics democràtics de la transició: els hi recordava que Franco va morir al llit.
Sembla talment, que molta part de la mala jeia que hi ha contra Catalunya en certs sectors està més relacionada en no entendre com aquells partits que havien estat brutalment destruïts a l'any 1939, tornen a estar vius de nou i que ara vulguem demanar més capacitat d'autogovern...
No nego, que en certs moments, cert personatge ha ratllat l'irresponsabilitat amb les seves declaracions sobre els jocs olímpics de Madrid. Molt més pròpies de l'emoció rauxada, que no pas del bon seny que se li suposa al president d'ERC i anterior Conseller en Cap.
Però, altres declaracions no les considero pròpies de les emocions. Sinó més aviat producte ben pensat i molt racional de deslegitimació. Com per exemple, al propi president Zapatero, nét d'una capità republicà afusellat, que alguns membres del PP no el considerant prou legitimat per les urnes. Molt perillós.
I si amb això no hi hagués prou, mireu com el propi president d'Extremadura (PSOE) certament eixelebrat i, de passada, el portaveu Zaplana del PP, aquest si que no té res d'eixelebrat, han manifestat les seves preferències per una llei electoral que deixés fora als partits minoritaris, és a dir, els nacionalistes. Val a dir, que l'experiment, per cert, té molt d'èxit a València.
No sé que dir... Si primer han estat els partits, o primer la gent en encetar l'odi cada vegada més brutal d'una comunitat a una altre. Potser ve de sempre. Però, tanmateix, és una greu irresponsabilitat que un partit de la mida del PP, tant constitucionalista i democràtic, no tingui un discurs apaivagador i prefereixi arribar al poder sigui com sigui i sobre qui sigui...
Tanmateix, tot salvant les diferències, el ara jutjat ex-president Slobodan Milosevic, va començar la seva carrera política posant als serbis en contra primer dels kosovars musulmans, dels croats i desprès contra els bosnians-hercegovins... Encara ara, i segurament per moltes generacions, dura l'odi als Balcans...
Ricard Monistrol

17 de gener, 2006

Què passa amb l'ajuda humanitària a Pakistan?
Una qüestió que ja se sabia des del principi de l'hivern a Pakistan, és que desprès del gravíssim terratrèmol que va assolar-lo, centenars de milers de persones veurien la seva supervivència amenaçada pel falta d'uns habitatges adequats i de racions de menjar amb prou nombre de nutrients i calories per passar el fred...
Però, fixem-nos en l'OTAN, que s'ha retirat tot dient que la població ja té la protecció adequada pel fred i avui Intermon-Oxfam ens ha comunicat que 2,5 milions de persones poden tenir seriosos problemes!
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/16/solidaridad/1137436248.html
Més estrany encara.... L'ACNUR i el Programa Mundial d'Aliments es queixen de la falta d'ajudes governamentals tant per canviar moltes tendes de campanya, més apropiades per un pícnic en el tròpic, com per la falta de menjar... Justament, ara a l'hivern!
Desinformació, interessos governamentals com a mínim estranys... Perquè van servir tantes tropes i mitjans de transport aeris de l'OTAN? Si desprès tant el govern de Pakistan com els d'occident van donar la feina de les tropes per acabada. Precisament, poc abans que comencés a nevar.
Per si algú li falla la memòria, em refereixo a molts governs pertanyents de l'OTAN, us remeto a un resum del 2005 de la versió digital de “El Mundo” que explica el grans “mitjans” que es van enviar o s'haurien d'haver enviat...
http://www.elmundo.es/resumen/2005/cronologia/octubre_08.html
Ricard Monistrol

16 de gener, 2006

Accions “cíviques” d'EUA...
Urani empobrit que ha fet augmentat el nombre de càncers en la població propera, bombes de fòsfor blanc que il·luminen el cel i, com qui no vol, cremen a tot ésser vivent en un radi de 500 metres, el gran negoci de les mines antipersones, origen USA, que deixen nens i adults sense mobilitat....
Encara ens pot estranyar que EUA pugui demanar disculpes per la seva cruel acció de matar divuit civils, s'inclouen cinc nens, a Pakistan. Amb la sola fi de matar una persona, que tanmateix, ni tant sols hi era?
Fixeu-vos en les formes... Cursa Lisboa-Dakar, la mort accidental de dos nens atropellats per dos camions va fer suspendre l'última cursa cronometrada i es van demanar disculpes oficials, i suposo que també indemnitzaran a les famílies.
Però les accions “cíviques” d'EUA no acaben aquí... Segons estimacions a EUA sobre el reforçament dels dics que haurien de haver protegit Nova Òrleans del Katrina, un huracà del màxim nivell (cinc) no serà possible reforçar-los. La raó? Costaria masses diners... George W. Bush no es vol rascar la butxaca i sols ha promès que els actuals es reconstruiran i es reforçaran per a un huracà de força dos ó tres, surt més bé de preu.
Encara que ara ve la bona, el preu de no reforçar les defenses artificials, fa que barris sencers hagin de ser demolits a fi de que tornin a ser aigüamolls, una protecció natural que està bé de preu, però amb un cost humà...
De mig milió de persones abans del Katrina, sols haurien de restar de població fixa quasi la meitat... La resta de la població, casualitats de la vida, majoritàriament afroamericans de baix nivell socioeconòmic hauran d'emigrar obligadament:
http://www.lavanguardia.es/web/20060116/51217780063.html
Abans d'això s'anomenava “deportacions forçoses i neteges ètniques”, però que hi farem... A EUA com ja hem comentat abans des de que Bush és president no hi ha gaire tradició de demanar disculpes en cap cas. Sobretot per no haver reforçat a temps el dics poc operatius de Nova Òrleans. Una conseqüència: més d'un miler de persones mortes i que van demostrar que el govern federal no sap gestionar la resposta a la crisis humanitàries. Per afegitó s'expulsa als afroamericans...
Quin Món! Ningú se'n salva, ni pakistanesos, ni iraquians, ni afroamericans pobres encara que siguin “ciutadans” d'EUA...
Ricard Monistrol

12 de gener, 2006

Alliberar l'expressió....
Aquest joc de paraules té molt a veure amb les últimes acusacions que ha formulat el PP, diversos personatges i algunes associacions espanyoles de mitjans de comunicació en contra l'informe que ha elaborat el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la COPE. Us recomano que us els llegiu:
Acord 192/2005:http://www.audiovisualcat.net/actualitat/acordcope.pdf i la declaració del CAC sobre l'exercici dels drets de la llibertat d'informació i d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual: http://www.audiovisualcat.net/actualitat/declaraciocope.pdf
Tornem a posar el ull a la polèmica, tot tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dret inalienable de tot individu... el podem posar a la mateixa alçada que el de la llibertat d'informació? Sí i No... L'assentiment prové del dret de exercir el dret a pensar i dir el que es pensa (o solament es creu, cas de l'església) i, per tant, a obtenir la informació necessària per exercir aquest mateix dret.
Però, i la part de negació? Si seguim amb el mateix principi que una persona té el dret a dir el que pensa i per tant ha de tenir accés a tota aquella informació necessària per crear-se un estat d'opinió. No és igual de just reclamar com a mínim el dret a la veracitat (ja no diguem de si és veritat finalment, tot és relatiu) de tota aquella informació mediada per altres persones que ens ha de proporcionar el material bàsic de la nostra opinió?
Per tant, si s'exerceix el dret d'informació s'ha de tenir molt en compte que es diu...
No estic dient que aquests mateixos professionals mediadors no tinguin dret a insultar a aquells que considerin mereixedors. Però en aquest cas ja no estem parlant de llibertat d'informació sinó d'alliberar expressions personals i vexatòries, amb molts riscos afegits. Potser resultaran divertits per alguns, però no són gens profitoses per a la majoria de la població, sobretot per la convivència social.
I, en conseqüència, s'han d'arriscar i asumir a rebre sancions per violar els drets d'altres persones o col·lectius precisament perquè han aprofitat un mitjà de comunicació per expressar les seves opinions personals sota l'excusa de ser un comunicador, certament insultants tant en termes com en desqualificacions.
Si seguim el mateix fil, considero que recriminar el seu joc opinió-informació és adequat, sancionar-los administrativament va en funció de la llei, a més sempre resta el recurs judicial. No heu d'oblidar que a la Audiència Nacional no li ha costat gens i mica, tancar dos diaris en euskera i sols per sospites. No s'ha de jugar amb foc, sinó vols resultar també escaldat....
No obstant, hem de tornar a esmentar que la informació és dignificant, doncs es proporcionen mitjans i arguments per aconseguir una identitat comuna en democràcia i llibertat. Precisament d'aquí ve la nostra lliure expressió del criteri personal...
Però, a nivell de mitjans audiovisuals, qualsevol comunicador hauria de estar sota la norma de la llibertat d'informació, tot el que es digui sigui el relat, la crònica o la interpretació/opinió ha de basar-se en fets demostrables i, de passada, cuidar el llenguatge. En cas contrari és massa senzill passar a la simple vexació d'aquells que ens caiguin malament... Aquesta no hauria de ser la funció dels periodistes.
Ricard Monistrol

11 de gener, 2006

Comparacions odioses?
Ja us podeu pensar que tinc ànima de polemitzador, però hi han notícies que em treuen de polleguera... Quina? Cercant per arxius recents he descobert que l'ajuntament de París ha presentat en societat la seva intenció d'estendre per tota la ciutat l'accés a Internet mitjançant Wi-Fi pública com a gran projecte del 2006.
http://www.elmundo.es/navegante/2006/01/04/esociedad/1136390695.html
Ningú hi serà discriminat, doncs aquell que no disposi de diners per aquestes “fites” tindrà accés gratuït... I per si la cosa no ha resta clara cap als desfavorits, Bertrand Delanoë l'alcalde socialista de París, vol acabar d'eradicar els habitatges insalubres (en això hi està d'acord tots els grups polítics). Per aquesta fi, vol que es construeixin 4.000 nous habitatges socials. Ai las!
Sí ens posem en camisa d'onze vares, no podríem fer una d'aquelles comparacions tant odioses? Per exemple, el tema de l'habitatge social ó la negativa de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a una Wi-Fi pública, o que el gran projecte de l'alcalde Clos sigui sols fer tornar al civisme a Barcelona, lloable però escàs...
No hi ha per llogar-hi cadires amb tant barri 22@ i el poc interès de totes les administracions en proporcionar accés a la xarxa per tothom? Amb tanta ordenança pel civisme i tant poca protecció del dret constitucional a que tothom tingui un habitatge, si pot ser digne? O, que les persones sense recursos vegin menystinguts els seus drets civils, senzillament perquè no tenen prou diners?
En principi penso que sols hi ha una qüestió que aproxima París i Barcelona en la seva gestió social, que les dues tenen un batlle socialista. Tot just, la resta són comparacions més o menys odioses. I aviso que no és qüestió de mida, sinó, penseu en el pressupost del Fòrum de les Cultures!
Ricard Monistrol

10 de gener, 2006

Protegir indigents?
(Segona part)
Si ahir us comunicava que el govern tenia el projecte de crear una agència per protegir a persones en situació d'indigència. En un sol dia, la cosa ha canviat. Segons l'edició d'avui de "La Vanguardia" diversos experts del Departament de Benestar i Família ja s'han encarregat de desmuntar la paradeta... “Sols és una idea més”.
Les raons oficials? Pot ser molt complicat l'assumpte de la “tutela” per part de la Generalitat... Tanmateix, tot entrarà dins un pla integral interdepartamental d'inclusió social, que ara mateix està dissenyant la consellera Anna Simó....
Ai senyor! Ja em semblava a mi que hi han coses que no poden ser! Us podeu imaginar la quantitat de recursos “personalitzats” que s'haurien de donar a un indigent tutelat? A mi em sembla més senzill per l'administració dissenyar grans plans que moltes vegades no tenen en compte el desastre íntim i personal de cadascú que malviu no necessàriament al carrer...
Sort que hi han institucions privades! O No?
Ricard Monistrol

09 de gener, 2006

Una nova llei per protegir indigents?
Sempre havia sentit a la meva àvia dir una dita d'aquelles anomenades “populars” sobre com la administració no actua fins que és massa tard per algú...
A fi de refermar l'adagi (recordeu el recent assassinat d'una indigent i altres agressions...), un article de “La Vanguardia” ha fet menció d'un projecte de llei del Govern dissenyat pel Departament de Justícia i ara en mans del Departament de Benestar que té la intenció de crear la Agència Catalana per la Tutela i Protecció de les Persones Adultes:
http://www.lavanguardia.es/web/20060109/51216502712.html
Segons continua l'esmentat article l'Agència tindrà dues tasques: una, la de coordinar i concedir les subvencions a les institucions privades que es dediquen a la problemàtica dels indigents o persones amb malalties mentals; la segona, en cas de no existir possibilitat que una institució privada pugui fer-se càrrec, assumir directament la tutela, amb totes les garanties legals necessàries.
Dit i fet? Potser sí, sempre s'ha de deixar un ombra de dubte raonable a la administració...
Però, no obstant, no hem de deixar de denunciar que certes administracions locals no semblen tenir gaire interès en protegir als indigents... Per molt que l'alcalde Clos entrevistat l'últim dia per l'excel·lent i genial periodista, na Mònica Terribas (no s'ho perdeu! Avui torna desprès de les vacances nadalenques!) digués que Barcelona té un pressupost en serveis socials a l'alçada de qualsevol ciutat europea.... M'agradaria saber de quines ciutats parlava!
Ricard Monistrol

22 de desembre, 2005

En cas d'inundació... Eutanàsia?
Les acusacions de possible eutanàsia “activa” a pacients del centre mèdic Memorial de Nova Òrleans, en les dates de les inundacions provocades pel pas de l'huracà Katrina, estan sota investigació del fiscal general de l'estat de Louisiana. Segons ha informat la CNN:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/22/sociedad/1135228431.html
La possible raó? No hi havia prou mitjans per evacuar a tots els pacients. Tanmateix, aquestes acusacions són gravíssimes, més que presumpta eutanàsia activa són de presumpció d'assassinat... Doncs, no hi ha forma legal de demostrar que el pacient en moments tant complicats decidís “sacrificar-se” pel bé de la resta...
Però, el més greu és: qui hauria d'assumir la seva responsabilitat civil subsidiària? Potser aquest concepte no s'aplica massa a EUA... L'ajuntament podia disposar de suficients mitjans? L'estat de Louisiana ho podia fer, tenint com té molts dels seus efectius de la guàrdia nacional empantanegats a Iraq amb tot el seu corresponent material? O, el govern federal que va semblar d'estaquirot els primers dies, o inclòs setmanes, a l'hora d'aportar recursos humans i tècnics d'altres estats?
Possibles despietats i, presumptes assassins. Aquest personal mèdic en canvi, si es demostra la seva culpabilitat, semblava tenir una lògica tant freda (geladora) com efectivament racional: ells si que sabien que farien les diferents administracions envers la catastròfe i per tant...
Ricard Monistrol

21 de desembre, 2005

Pacifisme o de com protegir els soldats...
Ahir, a “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas, la genial i imprescindible periodista, ens va portat el dolorit però valent i valuós testimoni de Cindy Sheehan, líder del moviment pacifista Gold Star Families for Peace ( http://www.gsfp.org/).
No crec que a ningú se li escapi el mal que ha anat fent a l'administració Bush, aquesta mare d'un soldat mort a Iraq. Encara, que val a dir, que segons últimes notícies, els dos discursos, un d'humil i l'altre acusant de traïdors a molts senadors, sembla que li han reportat un sensible augment de popularitat.
Però, al contrari del que vol fer pensar el govern federal d'EUA, el discurs de Cindy no és tant “ingenu” com volen vendre. Per exemple: explicar que moltes famílies han de penyorar possessions o inclòs casa seva per proporcionar “material” als fills i filles que van a Iraq.
O, que els propis vehicles dels militars (a diferència del que portava Dick Cheney, el vicepresident d'EUA) no disposen del necessari blindatge, valorat en 45.000 $... No és simplement el que val la vida d'un sol soldat, s'ha de dividir pel nombre de soldats que van dins el jeep....
O, simplement que les armilles de protecció contra projectils venen dels magatzems de la guerra del Vietnam!
I, amb més mala jeia, tot venint d'una pacifista, Cindy explicava que l'entrenament militar dels joves soldats (inclòs el seu fill mort) és l'adequat per espais oberts (desert). No per una guerra de guerrilles en llocs habitats (pobles, ciutats...). No és una qüestió menor, tant els propis soldats (2.100 morts) com la població civil reben en aquesta situació (pitjor dit, moren, més de 30.000 fins ara).
Potser, podríem dir que a EUA, valoren més el material militar que no pas als seus soldats. Sobretot a la hora de protegir-los i entrenar-los. Encara que també se'ls ha de reconèixer que en qüestió de munició, de fòsfor blanc i d'urani empobrit tenen la mà trencada...
Ricard Monistrol

20 de desembre, 2005

Assassinar per divertir-se?
Cruel qüestió, però tot veient que una dona de 50 anys, mare d'una filla i visquent al carrer per unes circumstàncies que ningú voldria a la seva vida ha de morir a mans de dos joves i un menor per simple “divertiment”...
Es parla de premeditació, de violència gratuïta, de diversió... Però a quins nivells estem arribant a la nostra societat, que uns joves puguin considerar la vida d'una indigent com a element de diversió?
No vull acusar a ningú en concret dels problemes sobre el nul respecte que hi ha cap als indigents. Però no estaria gens malament que l'ajuntament de Barcelona a més de promocionar una ordenança per fer respectar el civisme (en alguns aspectes necessària) considerés la possibilitat de no tant sols negar la consideració d'“incívica” a una persona que viu al carrer i per tant menja i dorm i de passada, s'orina i defeca sempre en el mateix entorn.
Sinó, també de promoure accions immediates coordinadament amb la Generalitat i el govern estatal en l'adopció de mesures per promoure que com a mínim ningú hagi de dormir al carrer i que la seva bufeta pugui buidar-se convenientment en un lavabo públic (sembla que per fi l'ajuntament s'ha decidit a construir-ne).
Tanmateix, ningú em podrà negar que de quan en quan surt terreny municipal per fer permutes i edificacions no sempre de protecció oficial. A més, si els veïns protestessin, el més habitual, se'ls podria recordar que dormir al carrer o en una instal·lació apropiada pot ser qüestió de viure o de morir cremat!
Ricard Monistrol

19 de desembre, 2005

Poble i poder
Aquesta reflexió sobre les relacions entre el poder polític i el poble tenen molt a veure amb la democràcia lliberal i, precisament, amb l'elecció com a President de Bolívia , encara oficiosa, del líder índigena Evo Morales del partit Movimiento Al Socialismo (MAS) (http://www.masbolivia.org/).
El seu rival, Jorge “Tuto” Quiroga del Poder Democrático i Social (Podemos) ha reconegut la seva derrota i ha felicitat a Evo Morales.
Bona senyal! Però, jo crec que és important destacar que a part de la notícia que un grup d'esquerres ha guanyat la presidència d'un altre país, per cert el més pobre de tot el continent, el més “cridaner” ha estat el seu origen: és el primer president indígena de tota Amèrica (de dalt abaix)...
Conqueridors, colons, criolls, immigrants, descendents dels colonitzadors... Sempre hem estat acostumats a sentir els seus noms, sense preguntar massa el seu origen ètnic (s'exceptua el cercat per la justícia peruana, l'ex-president Fujimori, alies “el chino”).
Encara que ara, sobta sentir que un líder indígena, al cap i a la fi, primers habitants del país arribi a la màxima magistratura d'un país pobre en l'aspecte social, però riquíssim en l'aspecte energètic?
No fa gaires anys, desprès de mes de tres dècades de cruenta guerra civil i molt bruta a Guatemala... Un dels líders indígenes, majoritaris entre el 60 i 70% de la població, va voler somiar en veure com en el futur algú de la seva ètnia arribaria al màxim poder polític... Per ara, tenen problemes en conservar la vida alguns dels seus líders.
I, no parlem, per exemple d'EUA, on cap membre de les quasi extintes tribus indígenes pot presentar-se a càrrecs electes fora de la seva reserva... Visca la democràcia!
Ricard Monistrol

16 de desembre, 2005

Com controlar les “bandes” de joves...
Avui José Antonio Alonso, ministre d'interior estatal, ha presentat un programa policial contra les bandes de joves (l'edat mitjana és de 12 a 32 anys) que sota ideologies d'extrema dreta o esquerra, o les anomenades “llatines”, poden significar un alteració de la convivència i/o protagonitzar actes de violència contra objectes i/o persones....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/15/sociedad/1134672572.html
No fa gaire temps que a Castellar del Vallès van tenir problemes amb joves feixistes de cap rapat o no fa gaires anys amb l'assassinat d'un jove adolescent, confós per un membre d'una banda llatina rival, o els problemes que tenen la policia a l'hora de desnonar a joves que han “ocupat” un edifici sense veïns i moltes vegades abandonat pel propietari...
Tot això ha provocat certa tendència a posar dins els mateix sac tota forma d'expressió que ratlli o entri en la violència, sense preguntar-se el perquè d'aquesta actitud i si hi ha possibilitat d'articular mecanismes d'integració o conciliació previs o posteriors.
No obstant, això no vol dir que l'acció informativa o punitiva de la policia no hagi d'estar a prop. Però, sempre considerant que l'acció informativa ha d'anar acompanyada d'una política efectiva d'aproximació, diàleg i conciliació o solució. Sí convé, i sempre desprès d'haver INTENTAT apropar-se, pot venir l'acció punitiva.
Tot pensant, que la policia és un simple vehicle de l'acció del jutge. El qual, amb els mecanismes legals que previàment el govern li haurà donat pugui establir que en els casos que siguin possibles les polítiques de reinserció s'estableixin programes de treball a la comunitat social...
No fa gaires mesos en un entrevista a “La Vanguardia” (03/09/05) feta per la “Contra” a Nelsa Curbelo, educadora social, professora universitària de l'Equador i experta en bandes juvenils llatines. Curbelo preferia referir-se a aquestes “bandes” més com a “grups de joves” amb interessos prou “normals” per les noies, pel treball, pels viatges i per les festes.
Per tant, deia que en comptes de fomentar la repressió policial i prou, pròpia de la por d'una societat que els tem. Aquesta temença s'havia de transformar en canals de comunicació. On els incentius posseïssin la suficient estimulació per què es convertissin en associacions legals de joves amb programes d'ajudes i d'activitats.
Les polítiques de prevenció no tenen perquè ser guerreres...
Ricard Monistrol

15 de desembre, 2005

Els polítics haurien de tenir capacitat intel·lectual?

No vull entrar en polèmiques sobre polítics al nostre país o de l'estat que ens “acull” sobre la seva suficiència intel·lectual, però si que vull reflexionar sobre la necessitat que com a mínim qui ha d'estar en els més alts càrrecs de la magistratura de l'estat “haurien” de demostrar certa capacitat...

A compte de què parlo, doncs? De les repetides declaracions que ha anat efectuant Mahmud Ahmadineyad sobre el poble jueu i Israel, cap d'estat de la república teocràtica de Iran, es dedueix que la seva formació pot ser molt bona en religió. Però, molt preocupant, mínima en relacions internacionals i altres aspectes relacionats amb el sentit comú. El qual considero prou universal, sense excepcions.

És normal que encara que existeixi un líder suprem religiós (qui de veritat mou les cireres) s'hagi de deixar a mans d'un irresponsable la representació del país? No ho dic perquè sí... Amb totes aquestes declaracions és normal, inclòs necessari, de no deixar a Iran que enriqueixi urani, mai podríem saber si en un moment determinar aquest noi d'aspecte humil volgués demostrar que entén ell per un “holocaust”...

Però, tanmateix i amb tots els respectes cap a la cultura i religió musulmanes, ara per ara sembla demostrar que si el laïcisme no és cap garantia, una teocràcia (una societat controlada en tots els aspectes per la religió) ho és menys. Doncs poden aparèixer elements que tot justificant la seva formació superior teològica, no tenen ni la capacitat ni la formació mínimes per gestionar i representar el seu país en un entorn global de relacions i complicitats.

No vull que s'entengui que estic per la línia del “políticament” correcte que està dictant un altre líder que, a vegades, també sembla “teocràtic” i que resideix a l'anomenada “Casa Blanca”... Però, si ens posem en l'aliança de civilitzacions, promoguda pel President Zapatero, les paraules i els gestos són molt importants en promoure la bona entesa entre cultures. Tot comptant de no donar excuses a aquells que entenen la democràcia d'una forma certament mortífera (30.000 civils morts a Iraq, i augmentant)...

Ricard Monistrol

14 de desembre, 2005

PP i la democràcia de dues cares...

Què hauria passat si en cas d'haver guanyat el PP de Mariano Rajoy i aplicar de forma abrupte la llei de qualitat de l'ensenyament (LOCE), ara derogada, les CC.AA de Catalunya o de Galícia o d'Euskadi haguessin decidit aplicar “normes pròpies” a fi de cobrir les “carències” de la llei...

Potser la resposta no hauria estat simplement de qualificar d'insubmissió i d'hipòcrita aquesta actitud... I haurien qualificat d'atemptat a la constitució i a la convivència entre ciutadans, o encara més, de convivència tàcita amb ETA per part del govern vasc i del català per trencar la “Sagrada Unidad Nacional”.

Sense parlar de les accions comunicatives (TVE, FAES, “El Mundo”, COPE, “ABC”, “La Razón”...) i punitives que haurien emprat (congelació de relacions amb Ajuria Enea i la Generalitat, congelació del traspàs de fons monetaris corresponents a educació, recursos judicials de tota mena).

Tanmateix, per part de l'església no seria pas pitjor que ara: no m'heu de negar que la cadena COPE (portaveu oficiós de les IDEES de la Conferència Episcopal Espanyola) no ha deixat de criticar l'acció del govern espanyol i del català...

En tot cas, potser perquè sóc un escèptic que poques vegades s'il·lusiona amb la política de consens que no pas la de enfrontament, no em sembla gens estranya aquesta actitud. Doncs el PP sap perfectament diferenciar quan està al govern (saber estar contra tota oposició a la seva gestió) de quan està a l'oposició (saber estar en contra de tot allò que li impedeix estar al govern).

Res... Tot és molt senzill, encara que s'hagi de violentar parts de la societat contra altres parts o s'hagi de fer servir la constitució espanyola com a arma pesada de combat i anihilació... Quin món!

Ricard Monistrol

13 de desembre, 2005

Pena de mort contra la NO-VIOLÈNCIA...
A primeres hores d’avui s’ha executat a Stanley “Tookye” Williams, resident en el trist i maleït corredor de la mort d'una presó de Califòrnia i en els darrers anys, activista contra tota mena de violència....
Com si això no importés, condemnat a mort el 1981, Stanley havia escrit diversos llibres per a nens, considerats per molts educadors i treballadors socials com a una “bíblia, on deixava molt clara les implicacions morals i físiques de la violència que s’esdevenia en formar part d’una banda de carrer. Precisament, això el va portar al corredor de la mort
A nivell de la societat civil, aquesta tasca li havia reportat sis nominacions al premi Nobel de la pau. A nivell polític, l’execució per injecció letal.
Fixeu-vos en el “raonament” dels EUA: la pena de mort serveix per a “exterminar” tots aquells elements que no han respectat la vida d’altres persones. Però, algunes vegades, quan aquest mateix pres ha pres part activa amb la prevenció de la violència d'un problema “enquistat” com el de les bandes de carrer que ell mateix ha viscut. Una situació, tanmateix, que any rera any rebaixa a nivells extrems l'esperança de vida de mots joves de color o hispans de barris marginals a moltes ciutats de EUA. Ja veieu la solució, segons la sensibilitat dels polítics, és aplicar la llei del talió...
Molt típic de la imaginació d’un governador californià que creu estar encara en alguna de les seves pel·lícules i on la pena de mort és administrada de forma eficient i automàtica.
Ricard Monistrol

02 de desembre, 2005

1.000 morts en nom de la justícia
Avui ja tenim el trist rècord de 1.000 executats a EUA, i sempre sorgeix la clàssica qüestió, però, per desgràcia, actual: l'aplicació de la pena de mort quin sentit té?
És comprensible en aquells països on el govern té problemes en controlar la seva població i ha de demostrar el seu poder. És a dir, governs que no han acostumat a arribar al poder de forma pacífica, i que no entenen gaire de drets fonamentals i estat de dret.
Encara que també cau la possibilitat que una cultura religiosa, una altre forma de control social i sempre relacionada amb el voler estar o restar dins el govern, exigeixi que determinats delictes, que segons la carta de les Nacions Unides no són tals, han de patir la pena de mort o la mutilació.
Al cap i la fi, un forma administrada de tortura i assassinat prou contundent com a espectacle públic i, inclòs, interactiu (el sangonós i esfereïdor lapidament de presumptes adúlteres a certs països islàmics).
Fins aquí estem d'acord que normalment la pena de mort va associada a règims poc democràtics i/o de fort control social. Però, dins l'OCDE (Rússia té suspesa la pena de mort) EUA és l'únic país plenament democràtic i amb estat de dret, que garanteix als familiars d'una víctima el famós ull per ull d'origen bíblic. Encara, com s'ha demostrat, que alguns executats (sic!) al final hagin resultat innocents...
Al cap i la fi, l'espectacle de la revenja és propi d'EUA, està institucionalitzat... En forma de dret a portar armes, del dret a matar a una persona quan entra a la teva propietat, de guerra preventiva...
No hem de menystenir, com ja hem indicat abans en altres països, el paper de la religió. Doncs, la pròpia evolució del cristianisme des de els primers colons arribats a Nord-Amèrica no ha vist mai amb mal ull que la justícia tingui la possibilitat de fer matar a aquell que ha ofès greument a la societat.
Com per exemple, amb la mort d'alguns dels seus integrants. Tanmateix, i sembla estrany, aquesta mateixa societat no esmenta gaire la paraula redempció amb els delinqüents (sobretot, sí són negres o hispans). No així, amb aquells que havent-se apartat del bon camí (sense cometre delictes greus i siguin WASP*) tornen com a fill pròdig en forma de cristià “renascut” (el president George W. Bush)
Sense manies amb les execucions, ull per ull, no dubtaven en matar menors d'edat i disminuïts psíquics. Sort que que recentment el tribunal suprem va prohibir-ho... Quin món!
* Blanc Anglosaxó i Protestant
Ricard Monistrol

01 de desembre, 2005

Notícies positives sobre Iraq?
No és cap broma de mal gust, aquesta és la intenció de l'exèrcit d'EUA de positivar amb diners, notícies i reportatges d'origen soterrat la “gestió” dels soldats americans, segons informa el periòdic Los Angeles Times:
Si no feia gaire us recordava que un alt càrrec del pentàgon va declarar fa uns anys que el culpable de la derrota a Vietnam havien estat els mitjans de comunicació. Quina millor manera amb els diaris locals “comprats” es pot crear un estat d'opinió favorable als ciutadans iraquians perquè s'oblidin de la “matança” de Falluja, o dels continus atacs de la resistència o del terrorisme d'Al-Qaeda, o de les inspeccions nocturnes d'habitatges en cerca de possibles rebels, la detenció arbitrària i tortures...
Tanmateix, no és cap novellada. Quan al principi de les accions militars es van “incrustar” periodistes a les unitats de combat, tot controlant el que havien de veure, o quan es va destruir la seu d'Al-Yazira a Bagdad, o es va assassinar a sang freda a diversos periodistes (el càmera Xosé Couso de Tele 5) tot bombardejant la planta de l'hotel on estaven situats.
Però, com a mínim és més positiu que en comptes de matar a altri, vulguin ara a comprar mitjans i “incrustar” productes comunicatius i camuflats, elaborats per la divisió d'informació de l'exèrcit (periodistes uniformats i armats, valga'm Déu!), en forma de reportatges híbrids entre publicitat i to editorialista o simplement notícies de caire “veraç”.
Fins no fa gaire a EUA circulava la màxima de the facts are sacred, the opinion is free... Però tot s'hi val per guanyar-se la voluntat d'aquells a qui estàs ocupant militarment (encara que a EUA...) i de passada finançar als mitjans locals, que no deuen anar sobrats de fons. Quin Món!
Ricard Monistrol

30 de novembre, 2005

Política d'esquerra o de dreta?
Em sembla oportú tocar el voraviu de les dretes i de les esquerres amb l'espectacle continuadament denigrant que està oferint l'oposició en majúscules que exerceix el PP...
Però, no ens volem centrar en les odioses filiacions terroristes-estatutàries i altres atacs dirigits contra la convivència entre comunitats que realitzen el conjunt del PP, el seu fosc i patètic ex-president i l'ex-ministre del 11-M. Sinó més concretament en com podem saber què hauria de significar dreta ó esquerra, a part de sigles polítiques...
Avui dia, la política democràtica s'entén per projectes socials, que en major o menor mesura són portats a terme per l'equip de govern amb una major o menor acceptació popular. Però, tanmateix podríem parlar que avui dia falta un discurs sòlid tant a la dreta com a l'esquerra. No tant de frases, com de projectes socials que “vulguin” integrar a totes les persones i les seves circumstàncies.
Per exemple, el proppassat dilluns a l'imprescindible informatiu “la Nit al Dia” presentat i dirigit per la genial periodista Mònica Terribas, Manuel Valls, batlle de la població d'Évry i diputat a l'assemblea pel PSF explicava com actualment el Partit Socialista Francès encara no tenia programa, i no ho deia qualsevol persona, doncs Valls havia estat assessor de l'anterior primer ministre Lionel Jospin... Molt significatiu.
A més, recordem com dins el partit Jack Lang animava a votar en contra de la constitució europea en contra l'opinió del seu secretari general François Hollande, que si estava a favor.
De com al Regne Unit, Tony Blair presumpte laborista de la “tercera via” (artefacte creat pel sociòleg Anthony Giddens) està decidit a rebaixar la carta de drets humans. O de com Mariano Prodi, té veritables problemes per crear una oposició amb cara i ulls a Itàlia.
Mirem-s'ho fredament, la pròpia evolució social amb un accés al treball i a l'habitatge cada vegada més precaris, desencadenen desconfiança pel futur. O la desil·lusió evident per una Unió Europea massa mercantil per ser entesa i compresa.
Un conjunt on aquestes i altres qüestions donen peu a que la societat pugui tenir por d'allò que no es coneix i de qui és diferent. Un assumpte, com qui no vol la cosa, que porta als polítics a aprofitar la tendència natural d'exigència de seguretat i ordre en contra de la llibertat pròpia de temps de crisi (casos d'EUA, Regne Unit, el ministre Sarkozy a França...)
Necessitem reformes que il·lusionin als ciutadans, siguin de la tendència que siguin; exigim comunicació i diàleg interpersonal, intersocial i interètnic; la presumpció de respecte per la via democràtica de drets mínims de tots els grups socials siguin quins siguin els seus interessos. I, sobretot, el coneixement de diversos projectes engrescadors que sota diverses maneres de veure la societat en CONJUNT (siguin de dreta o d'esquerra) puguin a les persones l'oportunitat de veure realitzats els seus projectes de vida amb cara i ulls, amb la il·lusió de sentir-se formar part d'una comunitat respectuosa.
Tot això xoca brutalment amb la senzillesa de comprovar com molts joves no poden ser optimistes, i de com alguns polítics fan servir aquest desencís per posar en contra diverses comunitats siguin nacionals, ètniques o religioses.... Avui pa pels polítics, demà ganes de millorar en una societat que a la llarga sols es refiarà d'ella mateixa. És a dir, que considerarà la defensa dels seus interessos sense importar el xoc brutal amb altres comunitats o grups. I de que serviran llavors la dreta o l'esquerra, o la mateixa política?
Ricard Monistrol

29 de novembre, 2005

L'educació com a debat...
En moments que el PP i totes les associacions de l'àmbit educatiu afins al seu “ideari” no volen sentir parlar res que vingui del govern Zapatero, veritable “diable roig-desvertebrador” segons els sembla al duo “dinàmic” Aznar-Rajoy, sembla estabilitzat el front educatiu amb l'acord de tots els partits “racionals” d'aquesta passada nit a la comissió d'educació del congrés de diputats.
Però, què volem de l'educació? Masses lleis seguides, masses pocs diners invertits en el desenvolupament de les esmentades lleis, poc interès en potenciar la formació científica-tecnològica, menyspreu per la formació crítica i humanista. Paraules dures, però és que totes les accions governatives en educació, com a mínim fins ara, mai s'han aclarit en les seva planificació a mig i llarg termini.
Tanmateix, si ens anem cap el futur hem d'examinar la tasca educativa de la universitat. Enguany, per mostra de com van les coses, la carrera més sol·licitada és la de llicenciatura en Administració i Direcció d'Empreses...
Si per cas, que no és gaire sovint, algú es vol dedicar a la recerca aplicada o bàsica, pot inscriure's en un programa de doctorat.... I, a partir d'aquí venen els problemes, absència d'ajudes (crèdits tous, sí) al pagament de les assignatures.
No obstant, poquíssimes places en beques de la Generalitat o Ministeri per la Formació d'Investigadors. Cap mena d'ajuda econòmica al pagament i realització del Treball de Recerca del doctorand I, si desprès encara li resta prou moral, realitzarà la tesi, que amb molta sort o molt ull, farà acollir a una determinada àrea prèviament determinada per fundacions o per pròpies universitats a la recerca de finançament. Tot comptant que tingui sort de passar l'acurada i cruel selecció.
En cas que el seu tema sols estigui valorat en àmbits purament acadèmics o no ha tingut sort en el concurs, que acostuma a passar molt sovint, s'haurà d'espavilar en combinar treball i sacrifici. Però, el pitjor és que quasi ningú dóna ajudes per l'enquadernació, certament cara i menys perquè la tesi sigui en català (es parla en boca grossa de la necessitat de tenir material científic en català, però no donen cap mena de subvenció ni tant sols en programes informàtics de correcció ortogràfica i gramàtica...)
Sí per fi és doctor, potser tingui sort i alguna empresa vegi utilitat a la seva tesi... En cas contrari pot decidir fer recerca bàsica o aplicada pel seu compte, naturalment finançada per ell mateix, potser en el futur....
En tot cas, no us preocupeu molts pocs arribaran a tenir el títol, exceptuant-ne els
que no estiguin en ciències mèdiques (genètiques, bioinformàtica, bioquímica molecular.) o ciències d'enginyeria aplicada (robòtica, nanotecnologia, supercomputació, làser...) o ja dins la universitat. Molt pocs i exhaustos doctorands arribaran a veure-li utilitat a l'obtenció de la menció de doctor.
Precisament, una qualificació que acredita a un investigador dins el màxim nivell acadèmic que pot existir i, com qui no vol, NECESSARI dins la societat pretesament dita de gestió del coneixement....
Si us plau, no parlem d'educació, sinó és que també parlem de formació i de què volem donar i demanar als nostres ciutadans....
Ricard Monistrol