1.000 morts en nom de la justícia

Avui ja tenim el trist rècord de 1.000 executats a EUA, i sempre sorgeix la clàssica qüestió, però, per desgràcia, actual: l'aplicació de la pena de mort quin sentit té?

És comprensible en aquells països on el govern té problemes en controlar la seva població i ha de demostrar el seu poder. És a dir, governs que no han acostumat a arribar al poder de forma pacífica, i que no entenen gaire de drets fonamentals i estat de dret.

Encara que també cau la possibilitat que una cultura religiosa, una altre forma de control social i sempre relacionada amb el voler estar o restar dins el govern, exigeixi que determinats delictes, que segons la carta de les Nacions Unides no són tals, han de patir la pena de mort o la mutilació.

Al cap i la fi, un forma administrada de tortura i assassinat prou contundent com a espectacle públic i, inclòs, interactiu (el sangonós i esfereïdor lapidament de presumptes adúlteres a certs països islàmics).

Fins aquí estem d'acord que normalment la pena de mort va associada a règims poc democràtics i/o de fort control social. Però, dins l'OCDE (Rússia té suspesa la pena de mort) EUA és l'únic país plenament democràtic i amb estat de dret, que garanteix als familiars d'una víctima el famós ull per ull d'origen bíblic. Encara, com s'ha demostrat, que alguns executats (sic!) al final hagin resultat innocents...

Al cap i la fi, l'espectacle de la revenja és propi d'EUA, està institucionalitzat... En forma de dret a portar armes, del dret a matar a una persona quan entra a la teva propietat, de guerra preventiva...

No hem de menystenir, com ja hem indicat abans en altres països, el paper de la religió. Doncs, la pròpia evolució del cristianisme des de els primers colons arribats a Nord-Amèrica no ha vist mai amb mal ull que la justícia tingui la possibilitat de fer matar a aquell que ha ofès greument a la societat.

Com per exemple, amb la mort d'alguns dels seus integrants. Tanmateix, i sembla estrany, aquesta mateixa societat no esmenta gaire la paraula redempció amb els delinqüents (sobretot, sí són negres o hispans). No així, amb aquells que havent-se apartat del bon camí (sense cometre delictes greus i siguin WASP*) tornen com a fill pròdig en forma de cristià “renascut” (el president George W. Bush)

Sense manies amb les execucions, ull per ull, no dubtaven en matar menors d'edat i disminuïts psíquics. Sort que que recentment el tribunal suprem va prohibir-ho... Quin món!
* Blanc Anglosaxó i Protestant

Ricard Monistrol

Notícies positives sobre Iraq?

No és cap broma de mal gust, aquesta és la intenció de l'exèrcit d'EUA de positivar amb diners, notícies i reportatges d'origen soterrat la “gestió” dels soldats americans, segons informa el periòdic Los Angeles Times:

http://www.latimes.com/news/printedition/la-fg-infowar30nov30,0,3132219.story?track=hpmostemailedlink

Si no feia gaire us recordava que un alt càrrec del pentàgon va declarar fa uns anys que el culpable de la derrota a Vietnam havien estat els mitjans de comunicació. Quina millor manera amb els diaris locals “comprats” es pot crear un estat d'opinió favorable als ciutadans iraquians perquè s'oblidin de la “matança” de Falluja, o dels continus atacs de la resistència o del terrorisme d'Al-Qaeda, o de les inspeccions nocturnes d'habitatges en cerca de possibles rebels, la detenció arbitrària i tortures...

Tanmateix, no és cap novellada. Quan al principi de les accions militars es van “incrustar” periodistes a les unitats de combat, tot controlant el que havien de veure, o quan es va destruir la seu d'Al-Yazira a Bagdad, o es va assassinar a sang freda a diversos periodistes (el càmera Xosé Couso de Tele 5) tot bombardejant la planta de l'hotel on estaven situats.

Però, com a mínim és més positiu que en comptes de matar a altri, vulguin ara a comprar mitjans i “incrustar” productes comunicatius i camuflats, elaborats per la divisió d'informació de l'exèrcit (periodistes uniformats i armats, valga'm Déu!), en forma de reportatges híbrids entre publicitat i to editorialista o simplement notícies de caire “veraç”.

Fins no fa gaire a EUA circulava la màxima de the facts are sacred, the opinion is free... Però tot s'hi val per guanyar-se la voluntat d'aquells a qui estàs ocupant militarment (encara que a EUA...) i de passada finançar als mitjans locals, que no deuen anar sobrats de fons. Quin Món!

Ricard Monistrol

Política d'esquerra o de dreta?

Em sembla oportú tocar el voraviu de les dretes i de les esquerres amb l'espectacle continuadament denigrant que està oferint l'oposició en majúscules que exerceix el PP...

Però, no ens volem centrar en les odioses filiacions terroristes-estatutàries i altres atacs dirigits contra la convivència entre comunitats que realitzen el conjunt del PP, el seu fosc i patètic ex-president i l'ex-ministre del 11-M. Sinó més concretament en com podem saber què hauria de significar dreta ó esquerra, a part de sigles polítiques...

Avui dia, la política democràtica s'entén per projectes socials, que en major o menor mesura són portats a terme per l'equip de govern amb una major o menor acceptació popular. Però, tanmateix podríem parlar que avui dia falta un discurs sòlid tant a la dreta com a l'esquerra. No tant de frases, com de projectes socials que “vulguin” integrar a totes les persones i les seves circumstàncies.

Per exemple, el proppassat dilluns a l'imprescindible informatiu “la Nit al Dia” presentat i dirigit per la genial periodista Mònica Terribas, Manuel Valls, batlle de la població d'Évry i diputat a l'assemblea pel PSF explicava com actualment el Partit Socialista Francès encara no tenia programa, i no ho deia qualsevol persona, doncs Valls havia estat assessor de l'anterior primer ministre Lionel Jospin... Molt significatiu.

A més, recordem com dins el partit Jack Lang animava a votar en contra de la constitució europea en contra l'opinió del seu secretari general François Hollande, que si estava a favor.

De com al Regne Unit, Tony Blair presumpte laborista de la “tercera via” (artefacte creat pel sociòleg Anthony Giddens) està decidit a rebaixar la carta de drets humans. O de com Mariano Prodi, té veritables problemes per crear una oposició amb cara i ulls a Itàlia.

Mirem-s'ho fredament, la pròpia evolució social amb un accés al treball i a l'habitatge cada vegada més precaris, desencadenen desconfiança pel futur. O la desil·lusió evident per una Unió Europea massa mercantil per ser entesa i compresa.

Un conjunt on aquestes i altres qüestions donen peu a que la societat pugui tenir por d'allò que no es coneix i de qui és diferent. Un assumpte, com qui no vol la cosa, que porta als polítics a aprofitar la tendència natural d'exigència de seguretat i ordre en contra de la llibertat pròpia de temps de crisi (casos d'EUA, Regne Unit, el ministre Sarkozy a França...)

Necessitem reformes que il·lusionin als ciutadans, siguin de la tendència que siguin; exigim comunicació i diàleg interpersonal, intersocial i interètnic; la presumpció de respecte per la via democràtica de drets mínims de tots els grups socials siguin quins siguin els seus interessos. I, sobretot, el coneixement de diversos projectes engrescadors que sota diverses maneres de veure la societat en CONJUNT (siguin de dreta o d'esquerra) puguin a les persones l'oportunitat de veure realitzats els seus projectes de vida amb cara i ulls, amb la il·lusió de sentir-se formar part d'una comunitat respectuosa.

Tot això xoca brutalment amb la senzillesa de comprovar com molts joves no poden ser optimistes, i de com alguns polítics fan servir aquest desencís per posar en contra diverses comunitats siguin nacionals, ètniques o religioses.... Avui pa pels polítics, demà ganes de millorar en una societat que a la llarga sols es refiarà d'ella mateixa. És a dir, que considerarà la defensa dels seus interessos sense importar el xoc brutal amb altres comunitats o grups. I de que serviran llavors la dreta o l'esquerra, o la mateixa política?

Ricard Monistrol

L'educació com a debat...

En moments que el PP i totes les associacions de l'àmbit educatiu afins al seu “ideari” no volen sentir parlar res que vingui del govern Zapatero, veritable “diable roig-desvertebrador” segons els sembla al duo “dinàmic” Aznar-Rajoy, sembla estabilitzat el front educatiu amb l'acord de tots els partits “racionals” d'aquesta passada nit a la comissió d'educació del congrés de diputats.

Però, què volem de l'educació? Masses lleis seguides, masses pocs diners invertits en el desenvolupament de les esmentades lleis, poc interès en potenciar la formació científica-tecnològica, menyspreu per la formació crítica i humanista. Paraules dures, però és que totes les accions governatives en educació, com a mínim fins ara, mai s'han aclarit en les seva planificació a mig i llarg termini.

Tanmateix, si ens anem cap el futur hem d'examinar la tasca educativa de la universitat. Enguany, per mostra de com van les coses, la carrera més sol·licitada és la de llicenciatura en Administració i Direcció d'Empreses...

Si per cas, que no és gaire sovint, algú es vol dedicar a la recerca aplicada o bàsica, pot inscriure's en un programa de doctorat.... I, a partir d'aquí venen els problemes, absència d'ajudes (crèdits tous, sí) al pagament de les assignatures.

No obstant, poquíssimes places en beques de la Generalitat o Ministeri per la Formació d'Investigadors. Cap mena d'ajuda econòmica al pagament i realització del Treball de Recerca del doctorand I, si desprès encara li resta prou moral, realitzarà la tesi, que amb molta sort o molt ull, farà acollir a una determinada àrea prèviament determinada per fundacions o per pròpies universitats a la recerca de finançament. Tot comptant que tingui sort de passar l'acurada i cruel selecció.

En cas que el seu tema sols estigui valorat en àmbits purament acadèmics o no ha tingut sort en el concurs, que acostuma a passar molt sovint, s'haurà d'espavilar en combinar treball i sacrifici. Però, el pitjor és que quasi ningú dóna ajudes per l'enquadernació, certament cara i menys perquè la tesi sigui en català (es parla en boca grossa de la necessitat de tenir material científic en català, però no donen cap mena de subvenció ni tant sols en programes informàtics de correcció ortogràfica i gramàtica...)

Sí per fi és doctor, potser tingui sort i alguna empresa vegi utilitat a la seva tesi... En cas contrari pot decidir fer recerca bàsica o aplicada pel seu compte, naturalment finançada per ell mateix, potser en el futur....

En tot cas, no us preocupeu molts pocs arribaran a tenir el títol, exceptuant-ne els
que no estiguin en ciències mèdiques (genètiques, bioinformàtica, bioquímica molecular.) o ciències d'enginyeria aplicada (robòtica, nanotecnologia, supercomputació, làser...) o ja dins la universitat. Molt pocs i exhaustos doctorands arribaran a veure-li utilitat a l'obtenció de la menció de doctor.

Precisament, una qualificació que acredita a un investigador dins el màxim nivell acadèmic que pot existir i, com qui no vol, NECESSARI dins la societat pretesament dita de gestió del coneixement....

Si us plau, no parlem d'educació, sinó és que també parlem de formació i de què volem donar i demanar als nostres ciutadans....

Ricard Monistrol

Violència a l'exèrcit anglès?

La visualització del vídeo sobre com es tracta a qui és novell, l'exemple “pertany” a un unitat d'infanteria de marina, dóna molt a pensar sobre els mètodes per incitar a una persona a fer servir la violència extrema en combat, incloses la tortura o l'execució “extra-judicial”.

Hem de pensar que precisament l'actuació de les tropes britàniques a Iraq no ha estat modèlica del tot en referència al respecte dels drets humans d'alguns detinguts o l'assalt a una presó a sang i foc a fi d'alliberar dos dels “seus”. Encara, que també hem de reconèixer que el govern de Tony Blair ha demostrat el seu suport tot fent callar a qui s'atrevís a denunciar... Encara que, també, va rebre diverses queixes de familiars de soldats morts a la guerra “d'alliberament” per la seva “poca” sensibilitat....

No és la primera vegada que els britànics tenen problemes amb la crueltat als reclutes, però si reflexionem: perquè tanta violència?

En una pla superficial podríem parlar d'un cercle viciós, novellades patides han de ser transmeses a qui ve de nou en una mena de cerimònia... Però, la presència d'oficials parla d'un to molt més sinistre del que sembla: mètodes d'embrutiment adreçat a persones que poguessin tenir certs escrúpols a l'hora de realitzar certes accions.

S'aconsegueix reduir la humanitat? No sempre, però es garanteix el compliment de les ordres, siguin quines siguin, d'aquí la puntada de peu al cap al recluta que protestava... Si rep un advertiment d'aquesta mena en un “joc”, que rebrà per part del mateix oficial en cas de combat, o de tractament a detinguts en situació de guerra...

Tanmateix el que em preocupa més, és que tot prometent que això se solucionarà (no sóc gaire optimista) no és doni peu en certs ambients castrenses que la guerra contra el terrorisme “exigeix” canviar mentalitats... I, no precisament, cap al respecte dels drets humans.

Ricard Monistrol

Maleïda violència contra les dones!

Avui és el Dia Internacional de la Violència cap a les Dones, execrable, fastigós des de la meva posició de periodista i humà (encara que també avergonyit i molt emprenyat home), inhumanament dur per qui no pot defensar-se, desgràcia per les dones encara inevitable...

Ja m'heu sentit clamar moltes vegades contra aquesta mena de violència covarda, despietada, possessiva, que demostra que els homes que la practiquen són uns incompetents que no tenint cap mena de recurs intel·lectual, simples animals sense essència d'humanitat que es fan servir dels seus braços i de la seva veu com a arma intimidatòria i de destrucció.

Atenció a les dades! Cada 18 segons una dona és víctima, una de cada cinc ha sofert o sofrirà maltractament i vexacions o, encara més cruel i despietat, una de cada cinc és o serà violada. O, que UNA DE CADA TRES dones, serà colpejada, intimidada i forçada a mantenir relacions sexuals.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/sociedad/1132869024.html

No sé, un ésser humà, que a nivell social ja té problemes en qüestió de repartiment de les càrregues de la casa, incloses les familiars. A nivell laboral té “garantit” un sou més baix sota l'excusa que pot tenir fills o que ja els té, si és que no rep insinuacions estúpides sobre el seu aspecte.

A més, algú del carrer pot considerar que el seu cos li abelleixi i... O, que quan algú l'enamora té “masses” possibilitats que aquesta persona es converteixi en un enemic ferotge i casa seva es converteixi en un infern. Sí és que no acaba morta...

Ricard Monistrol

Periodistes! Ara, toca a...

Si no fa gaire sofria esgarrifances sobre la possibilitat que EUA amenaci a tots els periodistes que donin a conèixer “plans secrets” sobre on i com tractar als presoners de forma “efectiva” o sobre altres detalls de com vulnerar els drets fonamentals. Ara s'afegeix el Regne Unit, país on el govern té certa tendència a “menystenir” la carta de drets humans...

De què parlem? Doncs si es confirma la veritat de la informació del Daily Mirror, que cita un document considerat “secret” on consta la intenció de bombardejar la seu de la televisió per satèl·lit de Al-Yazira a Qatar del president d'EUA George W. Bush, els periodistes ponen anar a la presó per trencament de la llei de secrets britànica.

http://www.mirror.co.uk/news/tm_objectid=16407582%26method=full%26siteid=94762%26headline=iraq%2dwife%2d%2dto%2dsue%2du%2ds%2d%2d-name_page.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/internacional/1132823565.html

Res, no importa que es vulgui anar a bombardejar un país no bel·ligerant, sense declaració de guerra preventiva previ, ni cap mena d'avís, sols per donar-se el gust de fotre a qui no et cau bé. És a dir, Al-Yazira....

En un primer moment l'organització Reporters Sense Fronteres (RSF) no ha donat crèdit al document. Encara que si es confirmen les amenaces del govern britànic, pot començar a veure certa relació amb els atemptats d'EUA a la seus de Al-Yazira a Afganistan (2001) i a Iraq (2003):
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/comunicacion/1132827735.html

Encara, que si us serveix de rerefons (sic!) un alt càrrec de l'exèrcit d'EUA va explicar que els veritables responsables de la derrota de la Guerra del Vietnam van ser els mitjans de comunicació... Hi ha per pensar i, pitjor de tot, per preocupar-se.

Ricard Monistrol

Ser infant no és cap bicoca

Sí, sobretot si viuen a determinats llocs d'Àfrica, on poden ser “reclutats” a la força o moren de gana tot sent desplaçats per algunes guerres. O, en Sud- Àmerica, on molts nens moren al carrer, de gana o a trets (meninhos de rua a Brasil), si és que no estan explotats laboralment (tampoc duren massa més).

Un altre cas, és Àsia, on el turisme occidental pot fer-los servir com a simples “objectes” sexuals. Encara, que també caben casos d'esclavatge laboral, que de quan són descoberts i presentats als mitjans de comunicació. Tal com a l'Índia, país que, no hem d'oblidar és la major democràcia del món, permet el treball infantil.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/22/solidaridad/1132655168.html

Tanmateix, si reflexionem sobre les causes, ens venen al cap algunes “excuses”: tals com les de portar diners a la família (en cas d'esclavatge la cosa no va per aquí); “salvar-los” de la prostitució (jo diria directament abusos i violació dels seus drets fonamentals) o, simplement, que sense la seva mà d'obra certs països no podrien oferir tant “bones” condicions a empreses occidentals...

Però, tanmateix, la pròpia influència religiosa que no permet informar de les mesures contraceptives o, simplement, repartir-les entre la població. A més que l'accés a l'educació de les nenes que han de ser futures mares no arribarà en molts casos, implica que moltes nenes (en certs països asiàtics no arriben al primer dia de vida) i molts nens, creixeran en una família que no té prou recursos alimentaris per a tots (l'estat no cal ni dir-ho).

Per tant, si són capaços de sobreviure en aquestes condicions i arriben als vuit o deu anys, és probable que la família el consideri com a força de treball. No pas com a futur adult en formació i que podria contribuir a millorar les condicions de vida tant d'ell com de la seva família, inclòs de la seva comunitat.

Al cap i la fi, sense educació reglada, ni control de natalitat, ni accés a recursos del govern hi ha força animal, la d'uns humans de petit tamany...

Ricard Monistrol

“Aberracions” de la classe política d'EUA...

Si us plau, que algú m'expliqui perquè desprès que la periodista Dana Prest del “Whashington Post” revelés la presència de presons secretes a diversos països, inclosos alguns de l'Europa oriental i potser membres de la UE, el senat vulgui saber QUI ha filtrat la notícia, i, no, si de veritat existeixen.

Però, no s'acaba aquí, els republicans de la cambra alta han demanat al fiscalia que arribi on sigui necessari (inclosa la presó) per fer confessar a la periodista Dana Prest el nom de la font, és a dir, no discuteixen la veracitat de la notícia....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/21/comunicacion/1132569875.html

Per tant, dedueixo que la majoria republicana del senat sigui còmplice actiu tant de les presons com de les tortures que s'hi practiquen dins, a més de donar el seu vist-i-plau a tot el conjunt d'accions “guerreres” anti-terroristes.

En conjunt: amenaçar a qualsevol persona que vulgui denunciar accions contràries als més elementals drets fonamentals i de passada al periodista que s'atreveixi a pensar que EUA el dret d'informar sigui la millor eina de control del govern.

La conclusió és clara, la “lluita” contra el terrorisme passa per la retallada de les llibertats fonamentals al propi país. Encara, que el pitjor és veure com el president Bush, s'atreveix a exigir a Xina major respecte als drets humans.

Ja ho diuen: a casa del ferrer sorollós, cullera de silenci a qui l'escolten...

Ricard Monistrol

30 anys són pocs?

Desprès de 30 anys de la mort del feixista i dictador Franco -si algú pensa que no tinc raó en qualificar-lo, és que no entén que vol dir “democràcia lliberal”- sembla talment que “quelcom” no s'ha solucionat gens bé...

Una transició, tant lloada i posada com a exemple a la resta de la comunitat internacional va procurar deixar a l'oblit centenars de foses comunes amb milers de republicans assassinats o els judicis sumaríssims que, en la meva opinió, s'haurien de declarar TOTS il·legals per contravenir els drets de defensa i revisió en segona instància dels acusats. Amés, de la pròpia significació mitològica dels símbols franquistes presents a moltes poblacions.

D'aquesta manera, mentre no es doni validesa a la memòria històrica del bàndol republicà, és dona llicència de cors a tots aquells que en nom dels assassinats produïts a la guerra civil en el bàndol republicà, volen presentar un cop d'estat com la solució a una Espanya assolada a l'any 1936 per el “contuberni” d'esquerres i nacionalistes separatistes. Per cert, un discurs molt actual (no citem als maçons, que ja van rebre prou).

En certa manera, reflexiono que en un dels extraordinaris “30 minuts” dedicats, precisament, al, vegades, infructuós intent de moltes famílies i associacions de saber on són enterrats el seus éssers estimats, una “voluntariosa” militant franquista va pronunciar una frase que en certa manera resumeix tota la transició: “si los hemos perdonado (referint-se als republicans llençats a les foses i a altres encara vius) porqué quieren volver a removerlo”....

Ricard Monistrol

Temps passats foren millors...

Així es desprèn de l'elecció de l'home més influent del món fet per la revista “Esquire” del mes de desembre (http://www.esquire.com/): l'ex-president d'EUA, Bill Clinton... qualificat com l'agent de canvi més poderós per la seva lluita contra la pobresa, per la seva tasca en la recuperació dels països assolats pel tsumani, l'intent de trobar solucions a la pau al conflicte de l'orient mitjà (llegeixi's relacions Israel- Palestina)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/16/comunicacion/1132104806.html

Certament, els seus desitjos sexuals que tant mal de cap li van donar sembla que es desfan front el “conjunt” de la seva gestió com a president d'EUA i de les actuals campanyes que porta a terme Clinton. Tals com les d'aprofitar el seu viatge pel sud-est asiàtic en nom de les Nacions Unides per realitzar tasques de mediació entre diversos governs i les “seves” guerrilles separatistes com per exemple Indonèsia, Sri Lanka...

Per tant, podríem dir que les Nacions Unides el consideren un home amb capacitat de diàleg, de mediació, de preocupació per problemes que abasten zones on el desenvolupament no sembla arribar a tota la societat. Difícil comparació amb la gestió de l'actual inquilí de la Casa Blanca, que segons la tradició hauria de ostentar en la seva testa la corona “d'home més influent del món”...

Sempre han dit que les comparacions són odioses, i que acostuma a ser mentira que temps passats havien esdevingut més positius que els actuals. Però... proveu de mirar-vos fixament a George W. Bush i penseu en Guantànamo, Iraq, Afganistan, Nova Orleans, Alaska, els drets humans, la pena de mort, el protocol de Kyoto, la Cort Penal Internacional, el suport a Aznar, el SIDA....

Ricard Monistrol

Terrorisme de genere

Per a mi, aquesta és la denominació que mereix, el constant i desesperant goteig de dones mortes, per la simple raó de ser dones...

Què passa? Ja fa masses vegades que estic parlant de violència contra la dona, i pel que sembla anirà per llarg. Quina impotència!

Sembla que ni les lleis contra la violència de genere poden fer convèncer a un maltractador que la seva actitud està afectant a un altre ésser humà. Sense comptar que com a dona, el mercat laboral li ofereix salaris més baixos, què si hi ha un malalt a casa (sobretot crònic) la dona acostuma a fer de cuidadora sense cap mena de contraprestació, ni tant sols emocional.

Tot sembla indicar que més de la meitat de la població mundial està condemnada a ser menystenida en els seus drets fonamentals, maltractada com a humà i morta per part de l'altra meitat. On molts membres que pretesament hi tenien una relació emocional són els primers en no respectar-les, maltractar-les i en matar-les...

I el pitjor de tot, que pot millorar una mica la seva situació segons on neixi la dona, però tampoc s'assegura totalment el seu desenvolupament i la seva supervivència com a ésser humà. Per culpa, precisament, d'altres humans que no entenen que l'esclavatge i la servitud de la propietat ja han deixat d'existir!

Ricard Monistrol

Pobresa i la xarxa...

Es parla molt de bretxa digital tant dins la nostra pròpia societat com dins de països en “vies de desenvolupament” (és a dir, amb molta gent per sota l'ombrall de la pobresa). On les grans possibilitats que ofereix la xarxa com a eina d'informació, comunicació i coneixement no arriben...

Però, resulta estrany que diversos alcaldes reunits en el marc de la segona Cimera Mundial de Ciutats i Autoritats Locals sobre la Societat de la Informació a Bilbao (http://www.it4all-bilbao.org/), i, casualitats de la vida, provinents dels esmentats països en vies de... hagin assegurat que abans urgeix millorar les condicions de vida dels seus ciutadans que connectar-los a la xarxa.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/11/11/esociedad/1131702077.html

El pitjor de tot, i com a periodista, em sap greu que aquestes declaracions tinguin ressò mediàtic no com a raonables i racionals, sinó com a contràries a aquesta febre de portar la xarxa a tot el món, sense observar abans l'entorn.

No s'ha menystenir gens ni mica la potència “virtual” d'Internet, però no és una finalitat sinó un mitjà de cerca, recerca i comunicació. I, per tant, com tota eina necessita un aprenentatge de les seves possibilitats i del seu ús.

Encara que com es pot pensar que millorar la sanitat, l'accés a l'habitage i, sobretot, a l'educació (no anem gaire fins a l'estat espanyol, ho ha dit la pròpia UE) no són finalitats més adients als ciutadans abans que fer ús de la xarxa. Sense educació i un entorn propici per connectar-se, poca utilitat li veuran els ciutadans.

Tanmateix, la resta d'alcaldes (del primer món, naturalment) van destacar que l'accés a la xarxa és un dret democràtic. També veritat, però la democràcia també necessita un brou de cultiu previ.

Ricard Monistrol

Tres mesos, no gràcies...

Aquest ha estat la resposta de 49 parlamentaris laboristes al seu cap de files... Tony Blair. No obstant, el Premier no ha dubtat en titllar de “irresponsables” a tots aquells que es van enfrontar a la seva proposta de posar a mans de la policia (la mateixa que té ordres de disparar a matar) tres mesos a sospitosos de “terrorisme” sense càrrecs, incomunicats i sense dret a assistència jurídica.

Si, precisament, estem acostumats a que un presumpte delinqüent en situació penal, durant els seus tres dies màxims de detenció pot demanar un “habeas corpus”, és a dir que un jutge conegui immediatament el seu cas i dictamini els càrrecs i les mesures que cregui justes. O que, en cas que l'acusació sigui de terrorisme, la detenció és pot allargar fins un màxim de cinc dies, abans de portar-lo davant el jutge...

Per a què serveix tenir una persona tres mesos? Hem de pensar que a Espanya, no són gens menyspreables les denúncies de maltractaments i tortures als detinguts durant cinc dies per delicte de terrorisme. Què podria passar durant 90 dies? Parafrasejant al gran dramaturg italià Dario Fo: “La mort accidental d'un presumpte terrorista”? O, qui sabria on està aquest detingut, si està incomunicat (família, amics, treball...)!

Parlem clar, si la policia, o els serveis d'intel·ligència no tenen cap mena de prova concloent en un termini breu (segueixo veient exagerat la nova xifra britànica de 28 dies), que poden aconseguir amb tant de temps. No és una qüestió de simple conversa política-populista, estem parlant del respecte als drets fonamentals de les persones, tinguin el color, religió o ètnia que tinguin.

Si ens atenem a l'exemple del brasiler mort per tant trets, en raó del “per si de cas”, qui pot confiar amb què farà la policia britànica amb un detingut incomunicat?

Ricard Monistrol

Tornem a la barbàrie de la Guerra del Vietnam?

Sembla estrany tenir que dir que un país com EUA fa servir armes, que en principi haurien d'estar prohibides, tal com les maleïdes mines antipersones, els projectils amb components d'urani empobrit per una major “efectivitat” i, de passada, el fòsfor blanc, com a excusa d'il·luminar el cel d'Iraq...

Un reportatge de la RAI ha denunciat l'ús d'armes químiques en la destructiva recerca de pedra a pedra de Falluja (novembre de 2004) que van realitzar EUA a la recerca del cap de Al-Qaeda a Iraq. Quines armes? Fòsfor blanc que servia per donar llum a la fosca nit de una Falluja fantasmagòrica i de passada exterminar a dones, nens i algun que altre combatent (és a dir, un home) en un radi de 150 metres. A més d'una variant evolucionada del napalm (molt famós en el vídeo de unes criatures vietnamites corrent terroritzades pel dolor de tenir el cos greument cremat) anomenada MK177.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/08/internacional/1131463224.html

En certa manera, o potser, queda del tot demostrat que EUA va sacrificar de forma brutalment cínica la ciutat de Falluja (sabien perfectament que Al- Zarqaui ja havia fugit) i, com si res, sacrificar a la població que hi restava amb mètodes prou vistosos pels pocs supervivents (algú havia d'explicar-ho a la resta).

Amb quina intenció? deixar ben clara a tota la població d'Iraq que més valia no enfrontar-se a la seves tropes... Un sistema clàssic de guerra de guerrilles, però no “gaire” adient al pretès ànim “democratitzador” que ha portat a EUA tant lluny. A més, heu de recordar que en les primeres setmanes desprès de l'anihilació de Falluja es va prohibir als mitjans de comunicació d'anar-hi...

Sincerament, reflexionem... No us sembla que EUA té molt clar com no ha de perdre una guerra de tipus “Vietnam” (amb tots els seus ets i uts)? Molt clar, no deixant que cap periodista posi el nas on no ha de posar-lo. Perquè ho dic? Perquè al reportatge surt la periodista italiana Giuliana Sgrena, segrestada el proppassat març i quasi morta en l'alliberament (tropes d'EUA van disparar el convoi que anava a l'aeroport), que “casualment” estava recollint testimonis de com EUA havia fet ús d'armes químiques a Falluja el dia del seu segrest.

Sempre he sentit a més d'algú que les casualitats no existeixen, que és qüestió del destí... Encara que per si de cas, sempre “pots” donar una empenta al destí en forma de control que en buidar uns quants carregadors de bales, no sabia que a dins del seu objectiu mòbil hi havia Sregna i diversos membres del serveis secrets italians...

Ricard Monistrol

Petits, però poderosos canvis a Àfrica...

Com alguna vegada havia dit en un dels meus articles, no totes les notícies del continent africà han de tenir a veure amb guerres, matances o passar gana... En una notícia publicada el proppassat divendres a la versió digital de “El mundo”, la ONG Survival (http://www.survival.es/) anunciava que la expulsió forçosa i molt violenta d'uns bosquimans de Botswana (país situat al con sud del continent, fa frontera amb Sud-Àfrica i Zimbabwe) havia estat considerada il·legal pel Tribunal Suprem de l'esmentat país i per tant, el govern els havia de retornar terres, subministres i pertanyençes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/solidaridad/1131119519.html

Quin era el motiu de l'actitud governamental? Viure a la Reserva de Caça del Kalahari Central de Botswana. Els milers d'anys de les ètnies expulsades no havien estat cap impediment per menysprear-los, acosar-lo, violentar-los (s'incloïa disparar-los) i expulsar-los...

Potser no és gaire usual aquesta sentència en una Àfrica on si és més usual la segona actitud: la violència i l'expulsió d'ètnies del seu territori ancestral. Però, són mostres de que el respecte a les minories s'ha de generalitzar i que ha d'incloure el seus drets culturals i territorials. Inclòs en aquells països que amb nivells democràtics poc fracturables com a tals, han de creure i pensar en que el respecte i les ajudes al model de vida de tota la població tenen premi: desenvolupament econòmic i pau social a mig i llarg termini.

No es pot violentar a les minories en nom d'una mal entesa tasca civilitzadora, i com acostuma a ser, excusa oficial per obtenir recursos de tota mena... Doncs és segur que mig i llarg termini acabi havent-hi una guerra civil... I, pot ser, que qui estigui en el govern pugui perdre'l, inclòs la seva vida...

Ricard Monistrol

França amb febre....

11 nits de revolta continuada, manifestant cridant i cremant, policia reprimint i detenint, milers de cotxes cremats, més d'un miler de detinguts... Segons defineix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy, un problema de seguretat pública. Ara, si que és pot considerar un problema d'ordre i convivència, però i abans? Tot conflicte sempre té un punt de partida, el desig de destrucció no es crea del no res...

Per exemple, Tahar Ben Jelloun, escriptor francès i habitual col·laborador del diari La Vanguardia, ens relata com aquest problema podia haver-se solucionat molt abans amb polítiques actives contra la marginació. O, ja més properament, amb la presència de la policia de proximitat, retirada per Zarkozy. Un personatge que sembla oscil·lar entre el populisme i el centre dreta, que entén a la policia com a òrgan delegat per l'estat exclusivament a l'exercici de la violència repressiva.
http://www.lavanguardia.es/web/20051106/51196972041.html

No podem donar més opinió que la de l'article que us recomano. No obstant, que podem dir de casa nostra? Per generacions, les onades d'immigrants són recents, dels anys 80 i 90 (sense comptar la gran quantitat actual) i per tant, encara no estem parlant de gaires generacions. A priori, sembla que hagem de descartar el model francès d'integració o el model anglosaxó de multiculturalitat... Però, perquè?

A parer de la meva reflexió, no és el model que falla sinó els mecanismes d'aplicació. No pots pretendre integrar sense proporcionar accés a les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. Però amb un incís: tot reforçant les estructures de prevenció de fracàs escolar mitjançant la organització alternativa d'itineraris de formació professional veritablement activa.

O la prevenció que determinades zones o barris esdevinguin “guetos” on la gent sols vulgui escapar-se i no viure-hi. On el sentiment de pertanyença passi pel coneixement de la cultura d'integració, del seu marc de convivència i dels seus drets i deures. Tot comptant, que l'exercici del dia a dia puguin obtenir certa satisfacció de la seva residència i posterior ciutadania.

Tanmateix, no hem d'oblidar que la funció de la policia no passa tant sols per la repressió, sinó per la seva consideració com un servei d'intel·ligència proper al ciutadà que podrà detectar els problemes que sorgeixin i proposar solucionar-los amb eines d'intervenció i assistència social (casos de les pre-bandes juvenils d'origen llatinoamericà).

Ricard Monistrol

Tot pel petroli, sant petroli...

Què us semblaria que el govern espanyol decidís, de sobte i contra molts col·lectius, extreure petroli del parc nacional d'Aigües tortes i san Maurici, amb l'excusa: hem de palesar a la OPEP i a bona part de la comunitat internacional que Espanya vol ser autosuficient en cru?

I que, de passada, dins els pressupostos generals, incloguessin una generosa partida per encetar el terreny i una brutal reducció de despeses socials... Doncs si, sembla ficció però això mateix que us estava narrant està succeint a EUA.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/ciencia/1131065305.html

Però, el pitjor és que la zona violentada és el Refugi Nacional de Vida Silvestre de l'Àrtic, situat a l'estat d'Alaska (EUA). Una zona d'especial protecció que va ser creada per una altre president republicà! Dwhigt D. Eisenhower a 1960. La seva extensió: 79.380 km2 és sols accessible per hidroavió...

Si voleu major informació de la zona protegida, què i qui hi viu, del seu salvatge i silvestre medi ambient... i de qui està a favor i en contra d'explotar els seus “recursos”, us recomano un lloc web (en anglès) que proporciona molta informació:
http://arcticcircle.uconn.edu/ANWR/

Ricard Monistrol

Què passa amb EUA?

Estem tots d'acord que front el terrorisme de caire extremista islamista fan falta noves eines que procurin accedir a informació abans que algun grupúscul dorment es desperti per cometre una acte terrorista el més sagnant possible...

Però, fins a quin punt s'ha de fer servir la violència? No és una qüestió que es pugui prendre a broma: guerra paral·lela a la tasca de la OTAN amb forces especials d'EUA a Afganistan, ordres de matar i desprès preguntar al Regne Unit, presons ignominioses a Guantànamo i a Iraq, rumors sobre trasllat de presos a països d'orient mitjà on la tortura és alegrement acceptada pels seus governs...

Encara, que el pitjor és pensar que segons les recents informacions donades pel The Washington Post, certs països de l'Europa de l'Est, recentment integrats a la UE o candidats a ingressar-hi, i per tant subjectes a la Carta de Drets Humans pròpia de la UE, puguin haver establit centres de detenció il·legals on sols tenen accés gent de la CIA d'EUA... Què ha de dir la Comissió Europea o el Consell Europeu?
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/02/internacional/1130949733.html

Tanmateix, què estem fent? No és possible extreure informació d'una forma intel·ligent i menys agressiva o potser aquest apel·latiu de Servei d'Intel·ligència a EUA, i potser els d'alguns altres països (Regne Unit?) passarà per col·locar anuncis a la premsa especialitzada com: “servei d'incompetents desesperats i sense recursos demanen centres de detenció il·legals on fer servir el seu últim gran recurs: l'excessiu ús de la violència”....

Ricard Monistrol

Canvi de règim?

Precisament, avui que es presenta en societat (més ben dit, al Parlament Espanyol) la reforma de l'Estatut de Catalunya i el PP es presenta com a paladí de la unitat estatal i de garant dels interessos i drets dels catalans i altres pàtries (valga'm Déu, tenir a aquesta mena de defensors...).

Val a palesar, com a reflexió en un dia com el d'avui, un dels “apreciables” comentaris de l'ex-president Aznar (geni de la crònica negra contemporània i, sincerament, també posseïdor d'una fosca potència intel·lectual...) sobre el “canvi de règim” que s'esdevindria a tot l'estat amb el nou estatut.

Quina mena de canvi? Tot convidant a pensar als nostres lectors sobre el manifest interès que hi hagut per part de les files dels “populars” a Esquerra Republicana de Catalunya, el nou règim sembla atendre al nom de república.

Tanmateix, posem-nos dins d'un exercici de política ficció i pensem en que a Espanya, amb l'adveniment de la democràcia s'esdevé una república de caire centralista, amb descentralització administrativa, i en certs aspectes legislativa i executiva. No obstant, sense arribar a una república federal...

Introduïm en aquest règim de ficció el mateix nombre de governs i partits que hi han hagut fins avui mateix. Encara que restaria un petit detall: qui esdevindria president de la república? En un primer moment podria haver estat (el meu preferit) Enrique Tierno Galván (1918- 1986), l'alcalde del Madrid de “la movida” dels anys 80. Sòlid intel·lectual d'esquerres, redactor del preàmbul de la constitució espanyola de 1978 i prou gran (d'edat i de pensament) per relativitzar els enfrontaments de partits.
http://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_Tierno_Galv%C3%A1n

Però, i desprès... Felipe González? No crec que a Catalunya li hagués convingut massa aquest polític, d'esquerres jacobines (és a dir centralistes, a la manera francesa). Més tard, Aznar? Us haguéssiu imaginat que hauria passat en les passades eleccions si el cap d'estat, Aznar, hagués considerat la oportunitat de declarar l'estat d'excepció i suspendre sine die les eleccions... O que hauria fet amb ERC?

En certa manera, i sempre des de la meva perspectiva d'un republicà federalista d'esquerres, no crec que encara sigui el moment d'introduir la discussió sobre república o monarquia. Primer, encara hi ha gent (polítics inclosos) que creu i pensa que els “vençuts” hauríem de callar (mala peça al teler en cas contrari?).

Segon, a part de una violència innecessària, a qui podríem elegir com a president de la república espanyola (en eleccions directes la més recomanable i o mitjançant el propi parlament) que tingués prou bagatge intel·lectual, humà i polític? Ara per ara, no se m'acut cap nom.

Potser, més endavant...

Ricard Monistrol

Suïcidi nacional?

Què ha passat al president d'Iran Mahmud Ahmadineyad perquè hagi reafirmat les seves declaracions de “d'acabar amb l'estat d'Israel”?

Encara que el seu perfil és el d'una persona ultraconservadora, i altament reaccionària:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/06/18/internacional/1119111701.html) i que se suposa que ha estat elegit “democràticament” desprès d'una enèrgica purga de candidats poc reaccionaris i gaire conservadors. Com és que el Guia Suprem Alí Jameini (la persona que realment mou les cireres a Iran) ha permès una acció d'aquesta mena? Comproveu el sorprenent sistema polític d'un país teocràtic-democràtic:
http://www.elmundo.es/elmundo/2004/01/15/internacional/1074178105.html

Al cap i la fi, el terme “conservador” també inclou el desig de no canviar res, com és que, de sobte, existeix aquest desig de ser recriminat per tota la comunitat internacional, inclòs, de ser expulsat o atacat?

Podríem reflexionar sobre les possibles causes d'aquest enfrontament/pols:
- Que el Guia Suprem vulgui estimular el gir conservador i involucionista de tots els polítics i de la població.
- Que el mateix guia suprem es vulgui “carregar” al president pel seu excessiu zel en “tornar” als orígens...
- Que el president Ahmadineyad vulgui establir de forma “intencionada” un pols amb altres sectors del clergat per agafar poder, mitjançant una mena de “revolució” propagandista...
- O, que el mateix president tot no fent cas de ningú, ni tant sols del Guia suprem, ha decidit que ha arribat la seva hora de portar a tots els ciutadans a ser “honorables màrtirs de la revolució”...

De totes maneres, en el rerefons d'aquesta notícia està la manipulació del ciutadans, als quals se'ls demana que oblidin possibles problemes diaris i es concentrin amb veritables “estupideses”... en un país que depèn, en gran part, de la seva venda de petroli...

Ricard Monistrol

Els elefants també ploren

No és cap títol de cap pel·lícula, ni novel·la, ni de cap “culebró” (se'n recordeu d'una que s'anomenava “los ricos también lloran”)....

Sinó, és el resultat d'una investigació científica realitzada per la Universitat de Sussex del Regne Unit amb paquiderms residents a Kènia (http://www.sussex.ac.uk/press_office/media/media513.shtml) segons informa Olalla Cernuda:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/ciencia/1130327906.html

Es palesa com els elefants ploren les restes de congèneres seus morts, inclòs siguin restes òssies, i, el més “humà” de tot, que augmenta el seu dolor si les restes corresponent a algú directament vinclat, és a dir, família.

Tanmateix, la novetat d'aquest descobriment és que aquest comportament sols s'havia registrat en humans... Però, si em permeteu una reflexió... No sembla que en contraposició als elefants moltes persones estan perdent el seus valors com a humans?

Perquè ho dic? No és qüestió de ser un assassí, un maltractador psíquic i/o físic... o un racista. No fa falta. Però, si ens fixem en l'ambient que es respira o, es sofreix, a la societat occidental sembla talment que en ambients econòmics es promogui més els fins (€,€,€...) més que no els mitjans, al cap i la fi, humans (deslocalitzacions salvatges, expedients col·lectius d'acomiadament, la patronal CEOE està proposant “flexibilitzat” l'acomiadament sempre en contra del treballador...).

No obstant, i en l'ambient de cada dia? Qüestions que haurien de ser respectades per tothom com béns d'interès social, per tant, d'ús de tots els segments socials (per exemple, l'habitatge o l'espai comú de convivència) tenen certa tendència a apropar-se a la teoria de la selecció de les espècies de Darwin massa a la valenta...

I per l'altre cantó, estem descobrint que els elefants tenen molt clara la solidaritat al proïsme. Quin món...

Ricard Monistrol

Assassinar per encàrrec a un polític

En principi el títol hauria de formar part d'una pel·lícula, o, per desgràcia, de països on l'estat de dret no sempre té molts seguidors... Doncs, no! Els mossos d'esquadra (policia de la Generalitat de Catalunya) han detingut a sis persones sota el càrrec de presumpta tenència il·lícita d'armes i... de presumpta conspiració d'assassinat de l'alcalde de Torrelles de Foix (Barcelona)! Segons han informat el mossos, a canvi, presumptament, de 50.000 €...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/espana/1130323739.html

El pitjor de tot, és que la causa d'aquest possible encàrrec rau en 15.000 m2 d'equipament esportiu que no acabaven de ser requalificats per l'alcalde actual, Salvador Miralles, presumpta futura víctima i que havia arribat a ser batlle gràcies a una moció de censura molt contestada el 30 juny de 2004.

Segons explica l'agència EFE, desprès de la moció i posterior canvi de govern el regidor del PP va qualificar la moció de “atracament i cop d'estat”. Déu n'hi do, com havia d'acabar el líder d'aquest “cop d'estat”...

Ricard Monistrol

Dones i monarquia

Si penso que la meva preferència política seria instituir una república de caire federal on la concepció de ciutadania passés per assumir la defensa i el respecte de les llibertats de tothom. Però, a més, on la laïcitat sense entrar en conflicte amb cap mena de religió dominés l'esfera pública.

On les administracions públiques, elegides democràticament en la seva totalitat i amb clara i continuada relació amb la ciutadania, gestionessin de manera professional la capacitat de l'estat d'afavorir el desenvolupament i les relacions amb i entre tot el territori i la seva població. Sense personalismes populistes i agressius amb persones, ètnies, territori... i que moltes vegades són afavorits per un concepte “quasi dictatorial” de les majories parlamentàries.

Donant per descomptat que el motiu de la funció pública fos també el d'afavorir que totes les persones, respectant i sentint-se part del marc de convivència mutu, poguessin tenir dret a decidir que volen fer de la seva vida. Unes persones, a les quals se'ls garantiria l'accés a un habitatge digne i a la formació humanística i tècnica adequada a les seves expectatives personals, sense tenir en compte els seus orígens...

Encara que... traient les preferències personals... també hem de saludar com a saludable símptoma de respecte dels drets humans de les dones que Japó, la monarquia més antiga del món, estiguin d'acord en permetre a la única filla dels prínceps hereus accedir quan convingui a la corona d'emperadriu. (a Espanya, encara s'ha de fer el canvi constitucional....)
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/25/internacional/1130232634.html

No obstant, no hem de deixar de reflectir que potser aquesta acció solucionarà de forma quasi definitiva les resquitllentes de la depressió soferta per la princesa, que segons es deia a la societat japonesa, va ser encetada arrel de ser vista amb mals ulls per haver infantat com a “hereu” una nena!!!! Encara hauran de canviar moltes coses...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/03/27/sociedad/1111922448.html

Ricard Monistrol

Adéu a les armes?

El títol té una referència literària (Ernest Hemingway), una de cinematogràfica (em quedo amb la primera versió de 1932 de Frank Borzage amb Gary Cooper i Helen Haves), però també una referència d'actualitat, precisament del que no ha pogut estar... Brasil ha dit no a prohibir la venda lliure d'armes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/24/internacional/1130107362.html

Les causes? Ahir en el formidable “30 minuts” de Televisió de Catalunya, es van analitzar els diversos punts de vista sobre per què serveixen les armes a Brasil i perquè prohibir-les o no... El més preocupant, va ser com un antic membre del govern brasiler relatava les poques ganes d'assumir les competències de seguretat per part del president Lula da Silva que actualment estan en mans dels governadors dels estats.

La raó? Segons explicava el propi funcionari, la impossibilitat actual de solucionar la violència no atreia massa al president, que podria veure com els milers de morts que es succeeixen cada any abaixarien la seva popularitat (no molt alta, precisament pels casos de corrupció de membre del seu partit).

Sí, a més, sumem que la percepció de molts ciutadans és que la policia no “compleix” la seva funció de protegir els drets fonamentals i que la delinqüència es nodreix de nens-adolescents que no tenen cap perspectiva de futur (ni estudis, ni un treball digne i menys un habitatge en condicions)...

Sols ens queda comprovar que una societat com la brasilera, un gegant tecnològic de primer ordre, no sap redistribuir la riquesa en forma d'accés a una educació oficial i formació professional a tots els segments de la societat. Per tant, aquests segments apartats de la societat del benestar cercaran la seva “pròpia” forma de trobar diners, i de passada una esperança de vida que amb prou feines supera els 30 anys... quina llei de mercat els governa? Les armes són les seves eines de treball (sic) i no li diran pas adéu.

Ricard Monistrol

Agonies...

Ja fa temps, en una de les meves columnes parlava que a part de compliments o desacords o alternatives a un pla de reducció efectiu humana de gasos d'efecte hivernacle (sobretot el CO2 i el metà) perquè no es protegien de forma efectiva els reductors naturals de CO2 que existeixen repartits al llarg del món... Aquesta és la tragèdia de l'amazònia.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/21/ciencia/1129881608.html

Ni EUA, ni la UE, ni les Nacions Unides i menys encara el govern federal del Brasil semblen tenir una franca voluntat d'enfrontar-se a les macroempreses de fusta, recordem que tenen seu a occident, que es dediquen al negoci d'una forma salvatge.

Com vaig dir ahir, els diners s'acaben engolint a qui els vols acumular. Encara, que el pitjor, és que també afectarà a aquells governs i països que no han sabut o pogut aturar-ho i, com qui no vol, a tot el món... Crònica d'una llarga i patètica mort anunciada (que em perdoni el magnífic “Gabo” García Márquez).

Ricard Monistrol

Assassinats i diners

Per fi sembla que el sanguinari, ara malalt de vellesa, antic dictador Augusto Pinochet serà processat... Encara que no pels milers d'assassinats i desapareguts ocorreguts durant la seva estada al “Palacio de la Moneda”.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/internacional/1129734614.html

Què canvia ara respecte a les anteriors provatures de portar-lo davant una cort penal? Què ara sembla més complicat dir que Pinochet no “toca” de peus a terra, quan fins a l'any passat s'ha demostrat que portava amb mà de ferro les seves inversions “col·locades” en places segures.

Hi han coses que no canvien mai, els morts no han afectat tant als seus seguidors com saber que s'ha emportat diners fora del país i, a més, d'origen il·lícit. Però, la pitjor conclusió que podem arribar és que en qüestió de dictadors, sobretot si van rebre un “sincer” i “interessat” suport per part d'EUA, acostumen a tenir una vellesa, amb pensió assegurada, prou tranquil·la...

Tanmateix, sempre queda el consol que un personatge com Capone (mafiós qua ha passat a la posteritat) va ser jutjat per frau fiscal, tot sabent, però no podent demostrar, que va tenir molt a veure amb els assassinats de moltes persones... Els diners sempre acaben menjant-se a qui vol quedar-se'ls.

Ricard Monistrol

La “grossa” com a solució

Us preocupa la vostra hipoteca, el paupèrrim salari que cobreu, les poques ganes que teniu cada dia per aixecar-vos i anar cap la feina? Ja teniu la solució: la “grossa” de nadal passa aquest any de 2 a 3 milions d'euros.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/sociedad/1129718183.html

Sembla estrany, però sempre he sentit dir que a temps de crisi, la societat té certa tendència a cercar la sort en format dinerari, sobretot a nadal, també és cert que el govern estatal sembla tenir més confiança en portar esperança que en solucionar certs “temes” ja esmentats ahir.

Tanmateix, no tot és culpa del govern espanyol... o potser sí? Ahir desprès que el ministeri de treball presentés la proposta d'abaratir els acomiadaments de 45 dies per any treballat (en cas improcedent) a 33 dies. Tanmateix no sabem si tindrà el mateix nombre possible de mensualitats en el còmput total que l'improcedent.

Però... Tant els sindicats, que no volen treballadors fixes a dues velocitats com la CEOE (la “clàssica” patronal espanyola) que preferiria avançar en la “liberalització” del mercat laboral s'han manifestat en contra.

Per un cantó, els sindicats demanen mes regulació del mercat laboral (segons l'OCDE, Espanya té l'índex més alt de temporalitat del països occidentals) per defensar els drets dels treballadors...

A l'altre cantó del “quadrilàter pugilístic”, la CEOE veu excessivament intervencionista la proposta i proposa anivellar-se amb la resta de la UE-15.

No obstant, la defensa de drets laborals, per exemple, a França és exemplar. En quins països pensa la CEOE? Potser en el Regne Unit, on un dels rebuigs de Tony Blair a la constitució provenia de la Carta de Drets Socials Fonamentals pels Treballadors... Cada ovella amb la seva parella!

Ricard Monistrol

Pobresa i estat del benestar?

Una bona pregunta i certament provocativa és: Què resta a l'estat espanyol de l'estat del benestar? Perquè ho dic? Vuit milions de persones viuen en situació de pobresa a Espanya... La font? La Xarxa Europea contra la pobresa i l'exclusió social:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/17/solidaridad/1129545633.html

Preus inhumans en lloguers i compra d'habitatge, sous i treballs sense o poca qualificació que encara que arribin al salari mínim interprofessional (513 € al mes per 2005), no permeten establir unes condicions per viure (a vegades, masses, ni per sobreviure). Sense comptar que l'absència total de lloguer protegits i socials obliga o tenir diverses jornades laborals, o a fer d'ocupador (amb el conseqüent risc de ser considerat un “perillós” delinqüent per certs partits (per exemple, PP), o simplement viure al carrer (seràs considerat un incívic?).

Sembla estrany que el concepte de “Welfare State” (estat del benestar) neixes a Europa com a resposta i prevenció al comunisme i a EUA com a proposta de regeneració de Franklin D. Roosevelt (New Deal) que alguna dècada més seria considerada comunista (sic) A més, diverses escoles d'economia (com per exemple la de Keynes 1883- 1941, us recomano un article de wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/John_Maynard_Keynes) van promoure que la creació d'una societat on tothom disposés d'unes condicions dignes per viure proporcionaria els mitjans necessaris a les empreses per evolucionar i guanyar nous mercats...

Ara, exceptuant un accés universal a l'assistència sanitària (avís per a navegants, ens estan dient que costa massa cara...), la resta de drets bàsics per viure com a humà amb certa dignitat com el de l'habitatge o el d'assegurar-se una pensió digna per la vellesa (no parlem del col·lectiu de vídues) s'estan tornant inabastables. Sense menystenir el del treball també costa trobar llocs fixes amb sous dignes (per pagar uns 600 i 800 € de lloguer o entre 900 i 1.000 € d'hipoteca i altres “despeses”), sense expedients d'acomiadament col·lectiu i avis de riscos deslocalitzadors...

No acumular dèficit per part de l'estat és una bona raó per no intervenir amb cara i ulls?

Ricard Monistrol

Per fi alguna responsabilitat

Avui surt als mitjans de comunicació que el totpoderós Ian Blair, cap del Scotland Yard, podria veure's obligat a dimitir a resultes de “l'assassinat a sang freda” del brasiler Jean Charles de Menezes “confós” com a terrorista i per tal raó, li van etzibats fins a set trets al cap (per si de cas?).
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,2087-1828055,00.html

Em permeto la llicència de qualificar d'assassinat aquesta vil acció, tot considerant que no trenco el codi deontològic periodístic, per les “especials” raons d'aquest cas...

Una, la decisió de voler endarrerir (suspendre?) la investigació independent del cas, en nom de les amenaces “terroristes”. La segona: les diferents versions que existeixen sobre les imatges preses a l'estació, que segons els responsables del metro tenen gravada l'escena, i segons els responsables policials no en funcionava cap de càmera. I, sobretot, defensar la política de “matar” abans que preguntar i voler “protegir” legalment als agents responsables d'actes d'aquesta mena.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/30/internacional/1128094044.html

El fet que l'ús de la violència corri a càrrec de l'estat no li dóna dret a fer servir d'una manera tant arbitrària la mort d'un sospitós sense l'exigència d'una clara i profunda investigació dels fets. En cas contrari, estem passant a execucions “sumaríssimes” on l'agent de “l'ordre” es determina com a jutge i executor (un malson!)

Encara que el pitjor... és que el govern de Tony Blair hagi donar suport a Ian Blair en tot moment (sant tornem-hi al respecte dels drets humans per part del govern britànic?)

No és preocupant?

Ricard Monistrol

La pasta és “definitivament” xinesa

Per fi la ciència ha acabat una discussió de caire gastronòmic-polític que posava a Itàlia, gran productora i consumidora de pasta (segons diuen tenen una varietat per cada dia de l'any, igual que els francesos que semblen tenir un formatge diferent per cada dia) com a gran inventora i encetadora del sa costum de menjar pasta (hidrats de carboni complexos). Uns científics xinesos han trobat uns fideus fets de mill de fa 4.000 anys (Itàlia encara no existia com a tal).
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129197005.html

Una anècdota, potser si. Però, té molt a dir sobre Xina com a futura hiperpotència o megapotència mundial (aquest terme en principi sols és reservat per a EUA). Analitzem-ho: la falta d'unes condicions apropiades de respecte als drets dels treballadors i un bon múscul de potència exportadora subvencionada, ha donat com a resultat, que la UE hagi demanat limitar les importacions tèxtils de Xina, sota pena d'aniquilar de cop diversos sectors econòmics (EUA també té coses sobre el tèxtil i Xina). O, com també se'n parla, de la gran demanda de matèries primeres incloent-hi combustibles que té Xina. En definitiva, s'ha de comptar amb la seva competència. Sinó fixem-nos amb el que diu la OCDE:

http://www.elmundo.es/mundodinero/2005/09/16/internacional/1126861969.html

Posem un altre exemple, segona sortida tripulada a l'espai de dos “taikonautes” (denominació xinesa d'astronauta):

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129213214.html

O la creació d'un estàndard propi de DVD de segona generació en comptes dels dos que estan en plena baralla a nivell mundial (HD-DVD vs Blu-Ray Disc):

http://www.elmundo.es/navegante/2005/10/04/esociedad/1128418554.html

No són els únics exemples, penseu que en diversos informes estratègics de futur, EUA considera a Xina en un futur molt proper com l'adversari a la seva hegemonia ultralliberal i de passada creuada (la novena?) integrista cristiana a nivell mundial. Espero que EUA es conformi amb fer-li la “punyeta” amb el comerç, perquè sinó...

Ricard Monistrol

Desgràcies i més desgràcies

Catastròfes de proporcions brutals d'origen sísmic a Pakistan, i en menor mesura a la Índia, que han provocat milers de morts, milers de ferits, es parla de la pèrdua d'una generació sencera que encara havia de créixer (els nens morts al seus centres educatius) i per adobar-ho més d'un miler d'hospitals han quedat destruït, i el pitjor de tot, que molt del seu personal sanitari també ha mort...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1129025950.html

Els aiguats de l'huracà Stan han provocat quasi un miler de morts i milers de desapareguts, però el pitjor és que tot això ha passat a Guatemala (altres països també tenen el seus morts i damnificats), un país del qual no feia massa que parlàvem i que ha tornat a demostrar que la pobresa no és tant sols falta d'assistència (falten molts, molts mitjans!) sinó també de planificació governamental (urbanisme, protecció civil, control de les avingudes naturals d'aigua, desforestacions.) o com comentava ahir Francesc Mauri a la Nit al Dia (TV3) que en intentar posar-se en contacte amb el Servei de Meteorologia de Guatemala, no van trobar ningú...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1128998795.html

Amb les dues catastròfes tenim una quantitat de morts que no per llunyans, ens han d'impressionar menys, ahir na Mònica Terribas (admirable per la seva pedagogia) ens exemplificava, de forma propera i molt entenedora, que la desaparició de tantes persones esdevendria comparativament a casa nostra, la pèrdua de tot un poble o ciutat sencera...

Però, també resta dir que a Guatemala no és sols l'huracà qui ha provocat tanta desgràcia, sinó que la pobresa endèmica, i incomprensible avui dia, encara que no desconeguda en causes, ha multiplicat els efectes...

Ricard Monistrol

Dreta política i europea....

El títol d'aquesta columna té certa mala jeia i amb tota la intenció... SPD (socialdemocràtes) i CDU/CSU (democratacristians) han arribat avui a un acord definitiu per compartir el govern d'Alemanya, el detalls de la composició semblen prou clars, però no es confirmaran fins a les 14:30 d'avui...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/10/internacional/1128929936.html

Avui a Espanya, el PP (dreta inclassificable) ha encetat una “brutal” campanya per dir la veritat i sols “tota” la veritat sobre el “pèrfid”, “astut” i "clarament anticonstitucional" proposta d'estatut de Catalunya.

També és veritat que les comparacions són odioses, i que en altres països les lluites “polítiques” entre dreta i esquerra són força entretingudes... Però, a tall d'exemple, sabeu d'algun país que en nom d'una primordial llibertat com és la d'expressar llurs opinions, es doni peu a posar certa part de l'estat espanyol (com per exemple Catalunya) a “parir” amb insults, acusacions d'Insolidaritat, o cop d'estat, a més d'arma de destrucció massiva contra Zapatero en nom de la unitat “Nacional-Catòlica” (versió COPE) o de la clara reforma constitucional que parteix Espanya en tots els sentits (Rajoy i els seus, a més des diaris “ABC”, “El Mundo”, “La Razón”...) o de la despietada i sagnant “balcanització” (versió d'un fosc i trist personatge president de la FAES), fa falta continuar?

A vegades em sembla que el PP hauria de reflexionar sobre els efectes d'acusar a tota la classe política catalana, i en versions més populars a una bona part de la població catalana, de trair a Espanya. Estem d'acord que això porta vots, i quotes de poder. Però, no seria millor establir una dialèctica respectuosa, sense insults, ni desqualificacions viscerals dels oponents, pròpia d'una democràcia lliberal on tothom i totes les idees tinguin cabuda. TOT controlant que el contingut d'aquestes idees no continguin un missatge d'exaltació, apologia de la violència o, precisament, d'inducció a l'odi, tal com està passant ara en certs mitjans periodístics, contra Catalunya o altres persones (país basc)...

Ricard Monistrol

De llibertats i d'ingressos

Fa pocs dies que la UE ha encetat negociacions amb Turquia a fi d'establir les condicions necessàries per la seva plena adhesió al selecte club europeu.

Turquia tot reconeixent-li els seus esforços per apropar-se al respecte del drets fonamentals, encara li falta molt de camí. Encara que ara, sobretot, hauria de demostrar més tolerància i comprensió: Hrant Dink, editor del diari Agos (http://www.agos.com.tr/ té una versió en anglès) i columnista del diari Birgun, tots dos turcs, ha estat condemnat a sis mesos de presó per haver “proposat” restablir relacions diplomàtiques amb Armènia. Delicte? Insult a la pàtria...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/07/comunicacion/1128677688.html

Tanmateix, la qüestió ve de llarg... Es remunta al segle XIX, encara sota l'imperi otomà, encara que el pitjor per al poble armeni va venir durant i desprès de la Primera Guerra Mundial, desprès de diverses acusacions de col·laboració amb l'enemic durant la guerra: deportacions massives, camps de treballs forçats, tortures, execucions massives... van matar en 28 anys al voltant de 1.500. 000 persones d'ètnia armènia. Per a més informació us recomano una web de Racó Català, Pàgina de la història:
http://www.racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.htm

Turquia tot reconeixent actualment (abans negava sistemàticament qualsevol abús) que van morir armenis, s'excusa en nombre i data, “sols” 100.000, entre 1915 i 1916, i tot com a resultes d'una expulsió forçada per la seva col·laboració amb els russos.

Qualsevol democràcia de tall lliberal (en el sentit de protecció i respecte a les minories) passa per donar veu a tots aquells que discrepen i a perdre la por a parlar del passat (fa pocs temps que ens comencem a aplicar aquesta recepta, no sense resistències...). Ans al contrari, la por del govern passarà a ser la mesura que controlarà qualsevol expressió dels ciutadans, per moltes altres mesures democratitzadores que s'apliquin, sempre restarà la “por”...

Ricard Monistrol

Desgràcies i fortunes

No és pas el títol d'un nou “culebró”, encara que..., però il·lustra perfectament l'odissea de Jacquelyn Sherman, bibliotecària a l'estat de Luisiana (EUA), que va perdre l'habitatge desprès del pas de l'huracà Katrina i que ara acaba de guanyar 1,6 milions de dòlars en una màquina escura butxaques.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/06/sociedad/1128562705.html

Existeix una tradició, molt present a la nostra societat, que els premis grossos (la loteria de nadal, per exemple) acostumen a caure en llocs on ha passat alguna de molt grossa, quasi sempre d'origen natural, però no descartables altres orígens...

A priori, pot semblar un exemple de justícia “poètica”, però també entristeix pensar que molts dels damnificats que han perdut casa i feina potser sols tinguin la possibilitat d'adreçar-se al casino més proper o comprar loteria a fi de recuperar la seva dignitat com a ciutadà...

Tanmateix, espero que a part d'aquesta possibilitat, el govern federal s'esmerci en donar ajudes amb cara i ulls a totes les víctimes. Encara que veient l'acomiadament de la meitat de personal de l'ajuntament de Nova Orleans per falta de fons...

Ricard Monistrol