Suïcidi nacional?

Què ha passat al president d'Iran Mahmud Ahmadineyad perquè hagi reafirmat les seves declaracions de “d'acabar amb l'estat d'Israel”?

Encara que el seu perfil és el d'una persona ultraconservadora, i altament reaccionària:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/06/18/internacional/1119111701.html) i que se suposa que ha estat elegit “democràticament” desprès d'una enèrgica purga de candidats poc reaccionaris i gaire conservadors. Com és que el Guia Suprem Alí Jameini (la persona que realment mou les cireres a Iran) ha permès una acció d'aquesta mena? Comproveu el sorprenent sistema polític d'un país teocràtic-democràtic:
http://www.elmundo.es/elmundo/2004/01/15/internacional/1074178105.html

Al cap i la fi, el terme “conservador” també inclou el desig de no canviar res, com és que, de sobte, existeix aquest desig de ser recriminat per tota la comunitat internacional, inclòs, de ser expulsat o atacat?

Podríem reflexionar sobre les possibles causes d'aquest enfrontament/pols:
- Que el Guia Suprem vulgui estimular el gir conservador i involucionista de tots els polítics i de la població.
- Que el mateix guia suprem es vulgui “carregar” al president pel seu excessiu zel en “tornar” als orígens...
- Que el president Ahmadineyad vulgui establir de forma “intencionada” un pols amb altres sectors del clergat per agafar poder, mitjançant una mena de “revolució” propagandista...
- O, que el mateix president tot no fent cas de ningú, ni tant sols del Guia suprem, ha decidit que ha arribat la seva hora de portar a tots els ciutadans a ser “honorables màrtirs de la revolució”...

De totes maneres, en el rerefons d'aquesta notícia està la manipulació del ciutadans, als quals se'ls demana que oblidin possibles problemes diaris i es concentrin amb veritables “estupideses”... en un país que depèn, en gran part, de la seva venda de petroli...

Ricard Monistrol

Els elefants també ploren

No és cap títol de cap pel·lícula, ni novel·la, ni de cap “culebró” (se'n recordeu d'una que s'anomenava “los ricos también lloran”)....

Sinó, és el resultat d'una investigació científica realitzada per la Universitat de Sussex del Regne Unit amb paquiderms residents a Kènia (http://www.sussex.ac.uk/press_office/media/media513.shtml) segons informa Olalla Cernuda:

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/ciencia/1130327906.html

Es palesa com els elefants ploren les restes de congèneres seus morts, inclòs siguin restes òssies, i, el més “humà” de tot, que augmenta el seu dolor si les restes corresponent a algú directament vinclat, és a dir, família.

Tanmateix, la novetat d'aquest descobriment és que aquest comportament sols s'havia registrat en humans... Però, si em permeteu una reflexió... No sembla que en contraposició als elefants moltes persones estan perdent el seus valors com a humans?

Perquè ho dic? No és qüestió de ser un assassí, un maltractador psíquic i/o físic... o un racista. No fa falta. Però, si ens fixem en l'ambient que es respira o, es sofreix, a la societat occidental sembla talment que en ambients econòmics es promogui més els fins (€,€,€...) més que no els mitjans, al cap i la fi, humans (deslocalitzacions salvatges, expedients col·lectius d'acomiadament, la patronal CEOE està proposant “flexibilitzat” l'acomiadament sempre en contra del treballador...).

No obstant, i en l'ambient de cada dia? Qüestions que haurien de ser respectades per tothom com béns d'interès social, per tant, d'ús de tots els segments socials (per exemple, l'habitatge o l'espai comú de convivència) tenen certa tendència a apropar-se a la teoria de la selecció de les espècies de Darwin massa a la valenta...

I per l'altre cantó, estem descobrint que els elefants tenen molt clara la solidaritat al proïsme. Quin món...

Ricard Monistrol

Assassinar per encàrrec a un polític

En principi el títol hauria de formar part d'una pel·lícula, o, per desgràcia, de països on l'estat de dret no sempre té molts seguidors... Doncs, no! Els mossos d'esquadra (policia de la Generalitat de Catalunya) han detingut a sis persones sota el càrrec de presumpta tenència il·lícita d'armes i... de presumpta conspiració d'assassinat de l'alcalde de Torrelles de Foix (Barcelona)! Segons han informat el mossos, a canvi, presumptament, de 50.000 €...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/26/espana/1130323739.html

El pitjor de tot, és que la causa d'aquest possible encàrrec rau en 15.000 m2 d'equipament esportiu que no acabaven de ser requalificats per l'alcalde actual, Salvador Miralles, presumpta futura víctima i que havia arribat a ser batlle gràcies a una moció de censura molt contestada el 30 juny de 2004.

Segons explica l'agència EFE, desprès de la moció i posterior canvi de govern el regidor del PP va qualificar la moció de “atracament i cop d'estat”. Déu n'hi do, com havia d'acabar el líder d'aquest “cop d'estat”...

Ricard Monistrol

Dones i monarquia

Si penso que la meva preferència política seria instituir una república de caire federal on la concepció de ciutadania passés per assumir la defensa i el respecte de les llibertats de tothom. Però, a més, on la laïcitat sense entrar en conflicte amb cap mena de religió dominés l'esfera pública.

On les administracions públiques, elegides democràticament en la seva totalitat i amb clara i continuada relació amb la ciutadania, gestionessin de manera professional la capacitat de l'estat d'afavorir el desenvolupament i les relacions amb i entre tot el territori i la seva població. Sense personalismes populistes i agressius amb persones, ètnies, territori... i que moltes vegades són afavorits per un concepte “quasi dictatorial” de les majories parlamentàries.

Donant per descomptat que el motiu de la funció pública fos també el d'afavorir que totes les persones, respectant i sentint-se part del marc de convivència mutu, poguessin tenir dret a decidir que volen fer de la seva vida. Unes persones, a les quals se'ls garantiria l'accés a un habitatge digne i a la formació humanística i tècnica adequada a les seves expectatives personals, sense tenir en compte els seus orígens...

Encara que... traient les preferències personals... també hem de saludar com a saludable símptoma de respecte dels drets humans de les dones que Japó, la monarquia més antiga del món, estiguin d'acord en permetre a la única filla dels prínceps hereus accedir quan convingui a la corona d'emperadriu. (a Espanya, encara s'ha de fer el canvi constitucional....)
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/25/internacional/1130232634.html

No obstant, no hem de deixar de reflectir que potser aquesta acció solucionarà de forma quasi definitiva les resquitllentes de la depressió soferta per la princesa, que segons es deia a la societat japonesa, va ser encetada arrel de ser vista amb mals ulls per haver infantat com a “hereu” una nena!!!! Encara hauran de canviar moltes coses...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/03/27/sociedad/1111922448.html

Ricard Monistrol

Adéu a les armes?

El títol té una referència literària (Ernest Hemingway), una de cinematogràfica (em quedo amb la primera versió de 1932 de Frank Borzage amb Gary Cooper i Helen Haves), però també una referència d'actualitat, precisament del que no ha pogut estar... Brasil ha dit no a prohibir la venda lliure d'armes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/24/internacional/1130107362.html

Les causes? Ahir en el formidable “30 minuts” de Televisió de Catalunya, es van analitzar els diversos punts de vista sobre per què serveixen les armes a Brasil i perquè prohibir-les o no... El més preocupant, va ser com un antic membre del govern brasiler relatava les poques ganes d'assumir les competències de seguretat per part del president Lula da Silva que actualment estan en mans dels governadors dels estats.

La raó? Segons explicava el propi funcionari, la impossibilitat actual de solucionar la violència no atreia massa al president, que podria veure com els milers de morts que es succeeixen cada any abaixarien la seva popularitat (no molt alta, precisament pels casos de corrupció de membre del seu partit).

Sí, a més, sumem que la percepció de molts ciutadans és que la policia no “compleix” la seva funció de protegir els drets fonamentals i que la delinqüència es nodreix de nens-adolescents que no tenen cap perspectiva de futur (ni estudis, ni un treball digne i menys un habitatge en condicions)...

Sols ens queda comprovar que una societat com la brasilera, un gegant tecnològic de primer ordre, no sap redistribuir la riquesa en forma d'accés a una educació oficial i formació professional a tots els segments de la societat. Per tant, aquests segments apartats de la societat del benestar cercaran la seva “pròpia” forma de trobar diners, i de passada una esperança de vida que amb prou feines supera els 30 anys... quina llei de mercat els governa? Les armes són les seves eines de treball (sic) i no li diran pas adéu.

Ricard Monistrol

Agonies...

Ja fa temps, en una de les meves columnes parlava que a part de compliments o desacords o alternatives a un pla de reducció efectiu humana de gasos d'efecte hivernacle (sobretot el CO2 i el metà) perquè no es protegien de forma efectiva els reductors naturals de CO2 que existeixen repartits al llarg del món... Aquesta és la tragèdia de l'amazònia.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/21/ciencia/1129881608.html

Ni EUA, ni la UE, ni les Nacions Unides i menys encara el govern federal del Brasil semblen tenir una franca voluntat d'enfrontar-se a les macroempreses de fusta, recordem que tenen seu a occident, que es dediquen al negoci d'una forma salvatge.

Com vaig dir ahir, els diners s'acaben engolint a qui els vols acumular. Encara, que el pitjor, és que també afectarà a aquells governs i països que no han sabut o pogut aturar-ho i, com qui no vol, a tot el món... Crònica d'una llarga i patètica mort anunciada (que em perdoni el magnífic “Gabo” García Márquez).

Ricard Monistrol

Assassinats i diners

Per fi sembla que el sanguinari, ara malalt de vellesa, antic dictador Augusto Pinochet serà processat... Encara que no pels milers d'assassinats i desapareguts ocorreguts durant la seva estada al “Palacio de la Moneda”.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/internacional/1129734614.html

Què canvia ara respecte a les anteriors provatures de portar-lo davant una cort penal? Què ara sembla més complicat dir que Pinochet no “toca” de peus a terra, quan fins a l'any passat s'ha demostrat que portava amb mà de ferro les seves inversions “col·locades” en places segures.

Hi han coses que no canvien mai, els morts no han afectat tant als seus seguidors com saber que s'ha emportat diners fora del país i, a més, d'origen il·lícit. Però, la pitjor conclusió que podem arribar és que en qüestió de dictadors, sobretot si van rebre un “sincer” i “interessat” suport per part d'EUA, acostumen a tenir una vellesa, amb pensió assegurada, prou tranquil·la...

Tanmateix, sempre queda el consol que un personatge com Capone (mafiós qua ha passat a la posteritat) va ser jutjat per frau fiscal, tot sabent, però no podent demostrar, que va tenir molt a veure amb els assassinats de moltes persones... Els diners sempre acaben menjant-se a qui vol quedar-se'ls.

Ricard Monistrol

La “grossa” com a solució

Us preocupa la vostra hipoteca, el paupèrrim salari que cobreu, les poques ganes que teniu cada dia per aixecar-vos i anar cap la feina? Ja teniu la solució: la “grossa” de nadal passa aquest any de 2 a 3 milions d'euros.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/19/sociedad/1129718183.html

Sembla estrany, però sempre he sentit dir que a temps de crisi, la societat té certa tendència a cercar la sort en format dinerari, sobretot a nadal, també és cert que el govern estatal sembla tenir més confiança en portar esperança que en solucionar certs “temes” ja esmentats ahir.

Tanmateix, no tot és culpa del govern espanyol... o potser sí? Ahir desprès que el ministeri de treball presentés la proposta d'abaratir els acomiadaments de 45 dies per any treballat (en cas improcedent) a 33 dies. Tanmateix no sabem si tindrà el mateix nombre possible de mensualitats en el còmput total que l'improcedent.

Però... Tant els sindicats, que no volen treballadors fixes a dues velocitats com la CEOE (la “clàssica” patronal espanyola) que preferiria avançar en la “liberalització” del mercat laboral s'han manifestat en contra.

Per un cantó, els sindicats demanen mes regulació del mercat laboral (segons l'OCDE, Espanya té l'índex més alt de temporalitat del països occidentals) per defensar els drets dels treballadors...

A l'altre cantó del “quadrilàter pugilístic”, la CEOE veu excessivament intervencionista la proposta i proposa anivellar-se amb la resta de la UE-15.

No obstant, la defensa de drets laborals, per exemple, a França és exemplar. En quins països pensa la CEOE? Potser en el Regne Unit, on un dels rebuigs de Tony Blair a la constitució provenia de la Carta de Drets Socials Fonamentals pels Treballadors... Cada ovella amb la seva parella!

Ricard Monistrol

Pobresa i estat del benestar?

Una bona pregunta i certament provocativa és: Què resta a l'estat espanyol de l'estat del benestar? Perquè ho dic? Vuit milions de persones viuen en situació de pobresa a Espanya... La font? La Xarxa Europea contra la pobresa i l'exclusió social:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/17/solidaridad/1129545633.html

Preus inhumans en lloguers i compra d'habitatge, sous i treballs sense o poca qualificació que encara que arribin al salari mínim interprofessional (513 € al mes per 2005), no permeten establir unes condicions per viure (a vegades, masses, ni per sobreviure). Sense comptar que l'absència total de lloguer protegits i socials obliga o tenir diverses jornades laborals, o a fer d'ocupador (amb el conseqüent risc de ser considerat un “perillós” delinqüent per certs partits (per exemple, PP), o simplement viure al carrer (seràs considerat un incívic?).

Sembla estrany que el concepte de “Welfare State” (estat del benestar) neixes a Europa com a resposta i prevenció al comunisme i a EUA com a proposta de regeneració de Franklin D. Roosevelt (New Deal) que alguna dècada més seria considerada comunista (sic) A més, diverses escoles d'economia (com per exemple la de Keynes 1883- 1941, us recomano un article de wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/John_Maynard_Keynes) van promoure que la creació d'una societat on tothom disposés d'unes condicions dignes per viure proporcionaria els mitjans necessaris a les empreses per evolucionar i guanyar nous mercats...

Ara, exceptuant un accés universal a l'assistència sanitària (avís per a navegants, ens estan dient que costa massa cara...), la resta de drets bàsics per viure com a humà amb certa dignitat com el de l'habitatge o el d'assegurar-se una pensió digna per la vellesa (no parlem del col·lectiu de vídues) s'estan tornant inabastables. Sense menystenir el del treball també costa trobar llocs fixes amb sous dignes (per pagar uns 600 i 800 € de lloguer o entre 900 i 1.000 € d'hipoteca i altres “despeses”), sense expedients d'acomiadament col·lectiu i avis de riscos deslocalitzadors...

No acumular dèficit per part de l'estat és una bona raó per no intervenir amb cara i ulls?

Ricard Monistrol

Per fi alguna responsabilitat

Avui surt als mitjans de comunicació que el totpoderós Ian Blair, cap del Scotland Yard, podria veure's obligat a dimitir a resultes de “l'assassinat a sang freda” del brasiler Jean Charles de Menezes “confós” com a terrorista i per tal raó, li van etzibats fins a set trets al cap (per si de cas?).
http://www.timesonline.co.uk/article/0,,2087-1828055,00.html

Em permeto la llicència de qualificar d'assassinat aquesta vil acció, tot considerant que no trenco el codi deontològic periodístic, per les “especials” raons d'aquest cas...

Una, la decisió de voler endarrerir (suspendre?) la investigació independent del cas, en nom de les amenaces “terroristes”. La segona: les diferents versions que existeixen sobre les imatges preses a l'estació, que segons els responsables del metro tenen gravada l'escena, i segons els responsables policials no en funcionava cap de càmera. I, sobretot, defensar la política de “matar” abans que preguntar i voler “protegir” legalment als agents responsables d'actes d'aquesta mena.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/30/internacional/1128094044.html

El fet que l'ús de la violència corri a càrrec de l'estat no li dóna dret a fer servir d'una manera tant arbitrària la mort d'un sospitós sense l'exigència d'una clara i profunda investigació dels fets. En cas contrari, estem passant a execucions “sumaríssimes” on l'agent de “l'ordre” es determina com a jutge i executor (un malson!)

Encara que el pitjor... és que el govern de Tony Blair hagi donar suport a Ian Blair en tot moment (sant tornem-hi al respecte dels drets humans per part del govern britànic?)

No és preocupant?

Ricard Monistrol

La pasta és “definitivament” xinesa

Per fi la ciència ha acabat una discussió de caire gastronòmic-polític que posava a Itàlia, gran productora i consumidora de pasta (segons diuen tenen una varietat per cada dia de l'any, igual que els francesos que semblen tenir un formatge diferent per cada dia) com a gran inventora i encetadora del sa costum de menjar pasta (hidrats de carboni complexos). Uns científics xinesos han trobat uns fideus fets de mill de fa 4.000 anys (Itàlia encara no existia com a tal).
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129197005.html

Una anècdota, potser si. Però, té molt a dir sobre Xina com a futura hiperpotència o megapotència mundial (aquest terme en principi sols és reservat per a EUA). Analitzem-ho: la falta d'unes condicions apropiades de respecte als drets dels treballadors i un bon múscul de potència exportadora subvencionada, ha donat com a resultat, que la UE hagi demanat limitar les importacions tèxtils de Xina, sota pena d'aniquilar de cop diversos sectors econòmics (EUA també té coses sobre el tèxtil i Xina). O, com també se'n parla, de la gran demanda de matèries primeres incloent-hi combustibles que té Xina. En definitiva, s'ha de comptar amb la seva competència. Sinó fixem-nos amb el que diu la OCDE:

http://www.elmundo.es/mundodinero/2005/09/16/internacional/1126861969.html

Posem un altre exemple, segona sortida tripulada a l'espai de dos “taikonautes” (denominació xinesa d'astronauta):

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/13/ciencia/1129213214.html

O la creació d'un estàndard propi de DVD de segona generació en comptes dels dos que estan en plena baralla a nivell mundial (HD-DVD vs Blu-Ray Disc):

http://www.elmundo.es/navegante/2005/10/04/esociedad/1128418554.html

No són els únics exemples, penseu que en diversos informes estratègics de futur, EUA considera a Xina en un futur molt proper com l'adversari a la seva hegemonia ultralliberal i de passada creuada (la novena?) integrista cristiana a nivell mundial. Espero que EUA es conformi amb fer-li la “punyeta” amb el comerç, perquè sinó...

Ricard Monistrol

Desgràcies i més desgràcies

Catastròfes de proporcions brutals d'origen sísmic a Pakistan, i en menor mesura a la Índia, que han provocat milers de morts, milers de ferits, es parla de la pèrdua d'una generació sencera que encara havia de créixer (els nens morts al seus centres educatius) i per adobar-ho més d'un miler d'hospitals han quedat destruït, i el pitjor de tot, que molt del seu personal sanitari també ha mort...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1129025950.html

Els aiguats de l'huracà Stan han provocat quasi un miler de morts i milers de desapareguts, però el pitjor és que tot això ha passat a Guatemala (altres països també tenen el seus morts i damnificats), un país del qual no feia massa que parlàvem i que ha tornat a demostrar que la pobresa no és tant sols falta d'assistència (falten molts, molts mitjans!) sinó també de planificació governamental (urbanisme, protecció civil, control de les avingudes naturals d'aigua, desforestacions.) o com comentava ahir Francesc Mauri a la Nit al Dia (TV3) que en intentar posar-se en contacte amb el Servei de Meteorologia de Guatemala, no van trobar ningú...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/11/sociedad/1128998795.html

Amb les dues catastròfes tenim una quantitat de morts que no per llunyans, ens han d'impressionar menys, ahir na Mònica Terribas (admirable per la seva pedagogia) ens exemplificava, de forma propera i molt entenedora, que la desaparició de tantes persones esdevendria comparativament a casa nostra, la pèrdua de tot un poble o ciutat sencera...

Però, també resta dir que a Guatemala no és sols l'huracà qui ha provocat tanta desgràcia, sinó que la pobresa endèmica, i incomprensible avui dia, encara que no desconeguda en causes, ha multiplicat els efectes...

Ricard Monistrol

Dreta política i europea....

El títol d'aquesta columna té certa mala jeia i amb tota la intenció... SPD (socialdemocràtes) i CDU/CSU (democratacristians) han arribat avui a un acord definitiu per compartir el govern d'Alemanya, el detalls de la composició semblen prou clars, però no es confirmaran fins a les 14:30 d'avui...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/10/internacional/1128929936.html

Avui a Espanya, el PP (dreta inclassificable) ha encetat una “brutal” campanya per dir la veritat i sols “tota” la veritat sobre el “pèrfid”, “astut” i "clarament anticonstitucional" proposta d'estatut de Catalunya.

També és veritat que les comparacions són odioses, i que en altres països les lluites “polítiques” entre dreta i esquerra són força entretingudes... Però, a tall d'exemple, sabeu d'algun país que en nom d'una primordial llibertat com és la d'expressar llurs opinions, es doni peu a posar certa part de l'estat espanyol (com per exemple Catalunya) a “parir” amb insults, acusacions d'Insolidaritat, o cop d'estat, a més d'arma de destrucció massiva contra Zapatero en nom de la unitat “Nacional-Catòlica” (versió COPE) o de la clara reforma constitucional que parteix Espanya en tots els sentits (Rajoy i els seus, a més des diaris “ABC”, “El Mundo”, “La Razón”...) o de la despietada i sagnant “balcanització” (versió d'un fosc i trist personatge president de la FAES), fa falta continuar?

A vegades em sembla que el PP hauria de reflexionar sobre els efectes d'acusar a tota la classe política catalana, i en versions més populars a una bona part de la població catalana, de trair a Espanya. Estem d'acord que això porta vots, i quotes de poder. Però, no seria millor establir una dialèctica respectuosa, sense insults, ni desqualificacions viscerals dels oponents, pròpia d'una democràcia lliberal on tothom i totes les idees tinguin cabuda. TOT controlant que el contingut d'aquestes idees no continguin un missatge d'exaltació, apologia de la violència o, precisament, d'inducció a l'odi, tal com està passant ara en certs mitjans periodístics, contra Catalunya o altres persones (país basc)...

Ricard Monistrol

De llibertats i d'ingressos

Fa pocs dies que la UE ha encetat negociacions amb Turquia a fi d'establir les condicions necessàries per la seva plena adhesió al selecte club europeu.

Turquia tot reconeixent-li els seus esforços per apropar-se al respecte del drets fonamentals, encara li falta molt de camí. Encara que ara, sobretot, hauria de demostrar més tolerància i comprensió: Hrant Dink, editor del diari Agos (http://www.agos.com.tr/ té una versió en anglès) i columnista del diari Birgun, tots dos turcs, ha estat condemnat a sis mesos de presó per haver “proposat” restablir relacions diplomàtiques amb Armènia. Delicte? Insult a la pàtria...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/07/comunicacion/1128677688.html

Tanmateix, la qüestió ve de llarg... Es remunta al segle XIX, encara sota l'imperi otomà, encara que el pitjor per al poble armeni va venir durant i desprès de la Primera Guerra Mundial, desprès de diverses acusacions de col·laboració amb l'enemic durant la guerra: deportacions massives, camps de treballs forçats, tortures, execucions massives... van matar en 28 anys al voltant de 1.500. 000 persones d'ètnia armènia. Per a més informació us recomano una web de Racó Català, Pàgina de la història:
http://www.racocatala.com/seglexx/h-1920armenia.htm

Turquia tot reconeixent actualment (abans negava sistemàticament qualsevol abús) que van morir armenis, s'excusa en nombre i data, “sols” 100.000, entre 1915 i 1916, i tot com a resultes d'una expulsió forçada per la seva col·laboració amb els russos.

Qualsevol democràcia de tall lliberal (en el sentit de protecció i respecte a les minories) passa per donar veu a tots aquells que discrepen i a perdre la por a parlar del passat (fa pocs temps que ens comencem a aplicar aquesta recepta, no sense resistències...). Ans al contrari, la por del govern passarà a ser la mesura que controlarà qualsevol expressió dels ciutadans, per moltes altres mesures democratitzadores que s'apliquin, sempre restarà la “por”...

Ricard Monistrol

Desgràcies i fortunes

No és pas el títol d'un nou “culebró”, encara que..., però il·lustra perfectament l'odissea de Jacquelyn Sherman, bibliotecària a l'estat de Luisiana (EUA), que va perdre l'habitatge desprès del pas de l'huracà Katrina i que ara acaba de guanyar 1,6 milions de dòlars en una màquina escura butxaques.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/06/sociedad/1128562705.html

Existeix una tradició, molt present a la nostra societat, que els premis grossos (la loteria de nadal, per exemple) acostumen a caure en llocs on ha passat alguna de molt grossa, quasi sempre d'origen natural, però no descartables altres orígens...

A priori, pot semblar un exemple de justícia “poètica”, però també entristeix pensar que molts dels damnificats que han perdut casa i feina potser sols tinguin la possibilitat d'adreçar-se al casino més proper o comprar loteria a fi de recuperar la seva dignitat com a ciutadà...

Tanmateix, espero que a part d'aquesta possibilitat, el govern federal s'esmerci en donar ajudes amb cara i ulls a totes les víctimes. Encara que veient l'acomiadament de la meitat de personal de l'ajuntament de Nova Orleans per falta de fons...

Ricard Monistrol

Falta de diners...

Aquesta ha estat l'explicació que han rebut els 3.000 treballadors acomiadats de l'ajuntament de Nova Orleans (EUA), brutalment assolada per l'huracà Katrina.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/05/sociedad/1128484185.html

No tenia prou la ciutat amb l'inundació i certa “inacció” inicial de les autoritats estatals i federals, que ara la meitat dels treballadors de l'ajuntament han de ser acomiadats. Encara que el pitjor de tot és que cap autoritat de les abans esmentades ha ofert fons per mantenir la gestió de la ciutat.

De quina manera es pot pretendre la normalització de la ciutat si la meitat del seu personal laboral ha de plegar?

Si afegim a més, el discurs del president Bush prometent fons econòmics per la reconstrucció, i de passada la retallada per un altre cantó (d'algun lloc s'han de treure)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/internacional/1128438270.html

A vegades em sembla que la coordinació política entre les diverses administracions se centra massa sovint pels interessos militars d'EUA a la mesopotàmia, que no pas pels conductes habituals de comunicació que se suposa són inherents a una gran potència tecnològica (faxos, telèfon, correus electrònics...).

Ricard Monistrol

Seguretat alimentària mundial?

Tot considerant les accions “poc diplomàtiques” (per així dir-ho) del Robert Mugabe, president de Zimbabwe, que l'han enemistat amb ONG's, amb diversos països, amb grups de ciutadans contraris a la seva política i bastants més... La seva proposta de controlar quins aliments entren a Àfrica amb l'excusa de beneficiar les necessitats de la població s'ha de considerar....

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/04/solidaridad/1128422341.html

L' Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, l'Agència Espanyola, l'Agència Catalana, sense comptar la d'EUA i la Panamericana. Però, a Àfrica, a part de les Nacions Unides i alguns governs, qui més controla les condicions sanitàries de les importacions alimentàries de tot el continent?

No és qüestió de cinisme... La crisi de les vaques boges va donar llum a pràctiques de creixement intensiu tot trencant el principi bàsic de la cadena tròfica, o, no fa gaires anys, un reportatge emès al “30 minuts” de Televisió de Catalunya, una empresa holandesa havia trobat la fórmula ideal d'engreix i tractament de pollastres, a més d'altres pinsos “proteïnics” destinats a altres animals i pràcticament sols detectables en un caríssim anàlisi de l'ADN.

Sense comptar com una salsa, composta per olis i greixos, va contaminar amb “Salmonel·la” (una bateria procedent de l'intestí de l'animal) els pollastres ja cuits i presentats ben embolicats i preservats a la zona de refrigerats del supermercat...

A més, l'absència de mitjans de comunicació potents que informin, sense una autoritat competent que controli i es comuniqui amb altres països i sense el coneixement adequat per part dels consumidors africans, què pot haver passat i no haver estat comunicat?

Ricard Monistrol

Drets humans i seguretat privada

És prou habitual veure agents de seguretat privada protegint persones VIP privades (o també públiques, ETA...) i propietats tant públiques com privades, a més del trànsit i dipòsit de diners. Però a part d'això, l'espai públic i la defensa dels drets inherents a la democràcia i dels drets fonamentals haurien d'anar a compte dels aparells de seguretat de l'estat.

Perquè dic “haurien”? Per la notícia de l'agència EFE que explica que desprès del fracàs rotund del govern de Guatemala en la protecció de membres de la judicatura, d'activistes de defensa dels drets humans i de periodistes (massa habitual en molts països, per desgràcia...) han decidit contractar a empreses de seguretat privada per protecció de tots ells:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/10/03/solidaridad/1128331107.html

Tanmateix, Guatemala té una desgraciada història de dictadura, de repressió, de vulneració sistemàtica de drets humans, incloent-hi denúncies de genocidi contra els indígenes. Però, a la vegada ofereix una inquietant reflexió, si la pròpia concepció pública dels aparells de seguretat l'estat no funciona és més segura la seva gestió privada, que al cap i la fi funciona per diners?

Potser, el cas de Guatemala és excepcional (sols fa falta investigar una mica, us ofereixo un enllaç prou entenedor: http://es.wikipedia.org/wiki/Guatemala ). Però possibilita que qualsevol estat democràtic (la història demostra que en cas de dictadura, els cossos de seguretat de l'estat cobren molta importància...) delegui una funció tant cabdal per la convivència de tots els seus ciutadans com la protecció del seus drets fonamentals a l'empresa privada.

El lliure mercat i la democràcia no sempre són ben avinguts...

Ricard Monistrol