Una nova llei per protegir indigents?

Sempre havia sentit a la meva àvia dir una dita d'aquelles anomenades “populars” sobre com la administració no actua fins que és massa tard per algú...

A fi de refermar l'adagi (recordeu el recent assassinat d'una indigent i altres agressions...), un article de “La Vanguardia” ha fet menció d'un projecte de llei del Govern dissenyat pel Departament de Justícia i ara en mans del Departament de Benestar que té la intenció de crear la Agència Catalana per la Tutela i Protecció de les Persones Adultes:
http://www.lavanguardia.es/web/20060109/51216502712.html

Segons continua l'esmentat article l'Agència tindrà dues tasques: una, la de coordinar i concedir les subvencions a les institucions privades que es dediquen a la problemàtica dels indigents o persones amb malalties mentals; la segona, en cas de no existir possibilitat que una institució privada pugui fer-se càrrec, assumir directament la tutela, amb totes les garanties legals necessàries.

Dit i fet? Potser sí, sempre s'ha de deixar un ombra de dubte raonable a la administració...

Però, no obstant, no hem de deixar de denunciar que certes administracions locals no semblen tenir gaire interès en protegir als indigents... Per molt que l'alcalde Clos entrevistat l'últim dia per l'excel·lent i genial periodista, na Mònica Terribas (no s'ho perdeu! Avui torna desprès de les vacances nadalenques!) digués que Barcelona té un pressupost en serveis socials a l'alçada de qualsevol ciutat europea.... M'agradaria saber de quines ciutats parlava!

Ricard Monistrol

En cas d'inundació... Eutanàsia?

Les acusacions de possible eutanàsia “activa” a pacients del centre mèdic Memorial de Nova Òrleans, en les dates de les inundacions provocades pel pas de l'huracà Katrina, estan sota investigació del fiscal general de l'estat de Louisiana. Segons ha informat la CNN:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/22/sociedad/1135228431.html

La possible raó? No hi havia prou mitjans per evacuar a tots els pacients. Tanmateix, aquestes acusacions són gravíssimes, més que presumpta eutanàsia activa són de presumpció d'assassinat... Doncs, no hi ha forma legal de demostrar que el pacient en moments tant complicats decidís “sacrificar-se” pel bé de la resta...

Però, el més greu és: qui hauria d'assumir la seva responsabilitat civil subsidiària? Potser aquest concepte no s'aplica massa a EUA... L'ajuntament podia disposar de suficients mitjans? L'estat de Louisiana ho podia fer, tenint com té molts dels seus efectius de la guàrdia nacional empantanegats a Iraq amb tot el seu corresponent material? O, el govern federal que va semblar d'estaquirot els primers dies, o inclòs setmanes, a l'hora d'aportar recursos humans i tècnics d'altres estats?

Possibles despietats i, presumptes assassins. Aquest personal mèdic en canvi, si es demostra la seva culpabilitat, semblava tenir una lògica tant freda (geladora) com efectivament racional: ells si que sabien que farien les diferents administracions envers la catastròfe i per tant...

Ricard Monistrol

Pacifisme o de com protegir els soldats...

Ahir, a “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas, la genial i imprescindible periodista, ens va portat el dolorit però valent i valuós testimoni de Cindy Sheehan, líder del moviment pacifista Gold Star Families for Peace ( http://www.gsfp.org/).

No crec que a ningú se li escapi el mal que ha anat fent a l'administració Bush, aquesta mare d'un soldat mort a Iraq. Encara, que val a dir, que segons últimes notícies, els dos discursos, un d'humil i l'altre acusant de traïdors a molts senadors, sembla que li han reportat un sensible augment de popularitat.

Però, al contrari del que vol fer pensar el govern federal d'EUA, el discurs de Cindy no és tant “ingenu” com volen vendre. Per exemple: explicar que moltes famílies han de penyorar possessions o inclòs casa seva per proporcionar “material” als fills i filles que van a Iraq.

O, que els propis vehicles dels militars (a diferència del que portava Dick Cheney, el vicepresident d'EUA) no disposen del necessari blindatge, valorat en 45.000 $... No és simplement el que val la vida d'un sol soldat, s'ha de dividir pel nombre de soldats que van dins el jeep....

O, simplement que les armilles de protecció contra projectils venen dels magatzems de la guerra del Vietnam!

I, amb més mala jeia, tot venint d'una pacifista, Cindy explicava que l'entrenament militar dels joves soldats (inclòs el seu fill mort) és l'adequat per espais oberts (desert). No per una guerra de guerrilles en llocs habitats (pobles, ciutats...). No és una qüestió menor, tant els propis soldats (2.100 morts) com la població civil reben en aquesta situació (pitjor dit, moren, més de 30.000 fins ara).

Potser, podríem dir que a EUA, valoren més el material militar que no pas als seus soldats. Sobretot a la hora de protegir-los i entrenar-los. Encara que també se'ls ha de reconèixer que en qüestió de munició, de fòsfor blanc i d'urani empobrit tenen la mà trencada...

Ricard Monistrol

Assassinar per divertir-se?

Cruel qüestió, però tot veient que una dona de 50 anys, mare d'una filla i visquent al carrer per unes circumstàncies que ningú voldria a la seva vida ha de morir a mans de dos joves i un menor per simple “divertiment”...

Es parla de premeditació, de violència gratuïta, de diversió... Però a quins nivells estem arribant a la nostra societat, que uns joves puguin considerar la vida d'una indigent com a element de diversió?

No vull acusar a ningú en concret dels problemes sobre el nul respecte que hi ha cap als indigents. Però no estaria gens malament que l'ajuntament de Barcelona a més de promocionar una ordenança per fer respectar el civisme (en alguns aspectes necessària) considerés la possibilitat de no tant sols negar la consideració d'“incívica” a una persona que viu al carrer i per tant menja i dorm i de passada, s'orina i defeca sempre en el mateix entorn.

Sinó, també de promoure accions immediates coordinadament amb la Generalitat i el govern estatal en l'adopció de mesures per promoure que com a mínim ningú hagi de dormir al carrer i que la seva bufeta pugui buidar-se convenientment en un lavabo públic (sembla que per fi l'ajuntament s'ha decidit a construir-ne).

Tanmateix, ningú em podrà negar que de quan en quan surt terreny municipal per fer permutes i edificacions no sempre de protecció oficial. A més, si els veïns protestessin, el més habitual, se'ls podria recordar que dormir al carrer o en una instal·lació apropiada pot ser qüestió de viure o de morir cremat!

Ricard Monistrol

Poble i poder

Aquesta reflexió sobre les relacions entre el poder polític i el poble tenen molt a veure amb la democràcia lliberal i, precisament, amb l'elecció com a President de Bolívia , encara oficiosa, del líder índigena Evo Morales del partit Movimiento Al Socialismo (MAS) (http://www.masbolivia.org/).

El seu rival, Jorge “Tuto” Quiroga del Poder Democrático i Social (Podemos) ha reconegut la seva derrota i ha felicitat a Evo Morales.

http://www.bolpress.com/especiales/elecciones_2005.php?Cod=2005120808

Bona senyal! Però, jo crec que és important destacar que a part de la notícia que un grup d'esquerres ha guanyat la presidència d'un altre país, per cert el més pobre de tot el continent, el més “cridaner” ha estat el seu origen: és el primer president indígena de tota Amèrica (de dalt abaix)...

Conqueridors, colons, criolls, immigrants, descendents dels colonitzadors... Sempre hem estat acostumats a sentir els seus noms, sense preguntar massa el seu origen ètnic (s'exceptua el cercat per la justícia peruana, l'ex-president Fujimori, alies “el chino”).

Encara que ara, sobta sentir que un líder indígena, al cap i a la fi, primers habitants del país arribi a la màxima magistratura d'un país pobre en l'aspecte social, però riquíssim en l'aspecte energètic?

No fa gaires anys, desprès de mes de tres dècades de cruenta guerra civil i molt bruta a Guatemala... Un dels líders indígenes, majoritaris entre el 60 i 70% de la població, va voler somiar en veure com en el futur algú de la seva ètnia arribaria al màxim poder polític... Per ara, tenen problemes en conservar la vida alguns dels seus líders.

I, no parlem, per exemple d'EUA, on cap membre de les quasi extintes tribus indígenes pot presentar-se a càrrecs electes fora de la seva reserva... Visca la democràcia!

Ricard Monistrol

Com controlar les “bandes” de joves...

Avui José Antonio Alonso, ministre d'interior estatal, ha presentat un programa policial contra les bandes de joves (l'edat mitjana és de 12 a 32 anys) que sota ideologies d'extrema dreta o esquerra, o les anomenades “llatines”, poden significar un alteració de la convivència i/o protagonitzar actes de violència contra objectes i/o persones....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/15/sociedad/1134672572.html

No fa gaire temps que a Castellar del Vallès van tenir problemes amb joves feixistes de cap rapat o no fa gaires anys amb l'assassinat d'un jove adolescent, confós per un membre d'una banda llatina rival, o els problemes que tenen la policia a l'hora de desnonar a joves que han “ocupat” un edifici sense veïns i moltes vegades abandonat pel propietari...

Tot això ha provocat certa tendència a posar dins els mateix sac tota forma d'expressió que ratlli o entri en la violència, sense preguntar-se el perquè d'aquesta actitud i si hi ha possibilitat d'articular mecanismes d'integració o conciliació previs o posteriors.

No obstant, això no vol dir que l'acció informativa o punitiva de la policia no hagi d'estar a prop. Però, sempre considerant que l'acció informativa ha d'anar acompanyada d'una política efectiva d'aproximació, diàleg i conciliació o solució. Sí convé, i sempre desprès d'haver INTENTAT apropar-se, pot venir l'acció punitiva.

Tot pensant, que la policia és un simple vehicle de l'acció del jutge. El qual, amb els mecanismes legals que previàment el govern li haurà donat pugui establir que en els casos que siguin possibles les polítiques de reinserció s'estableixin programes de treball a la comunitat social...

No fa gaires mesos en un entrevista a “La Vanguardia” (03/09/05) feta per la “Contra” a Nelsa Curbelo, educadora social, professora universitària de l'Equador i experta en bandes juvenils llatines. Curbelo preferia referir-se a aquestes “bandes” més com a “grups de joves” amb interessos prou “normals” per les noies, pel treball, pels viatges i per les festes.

Per tant, deia que en comptes de fomentar la repressió policial i prou, pròpia de la por d'una societat que els tem. Aquesta temença s'havia de transformar en canals de comunicació. On els incentius posseïssin la suficient estimulació per què es convertissin en associacions legals de joves amb programes d'ajudes i d'activitats.

Les polítiques de prevenció no tenen perquè ser guerreres...

Ricard Monistrol

Els polítics haurien de tenir capacitat intel·lectual?

No vull entrar en polèmiques sobre polítics al nostre país o de l'estat que ens “acull” sobre la seva suficiència intel·lectual, però si que vull reflexionar sobre la necessitat que com a mínim qui ha d'estar en els més alts càrrecs de la magistratura de l'estat “haurien” de demostrar certa capacitat...

A compte de què parlo, doncs? De les repetides declaracions que ha anat efectuant Mahmud Ahmadineyad sobre el poble jueu i Israel, cap d'estat de la república teocràtica de Iran, es dedueix que la seva formació pot ser molt bona en religió. Però, molt preocupant, mínima en relacions internacionals i altres aspectes relacionats amb el sentit comú. El qual considero prou universal, sense excepcions.

És normal que encara que existeixi un líder suprem religiós (qui de veritat mou les cireres) s'hagi de deixar a mans d'un irresponsable la representació del país? No ho dic perquè sí... Amb totes aquestes declaracions és normal, inclòs necessari, de no deixar a Iran que enriqueixi urani, mai podríem saber si en un moment determinar aquest noi d'aspecte humil volgués demostrar que entén ell per un “holocaust”...

Però, tanmateix i amb tots els respectes cap a la cultura i religió musulmanes, ara per ara sembla demostrar que si el laïcisme no és cap garantia, una teocràcia (una societat controlada en tots els aspectes per la religió) ho és menys. Doncs poden aparèixer elements que tot justificant la seva formació superior teològica, no tenen ni la capacitat ni la formació mínimes per gestionar i representar el seu país en un entorn global de relacions i complicitats.

No vull que s'entengui que estic per la línia del “políticament” correcte que està dictant un altre líder que, a vegades, també sembla “teocràtic” i que resideix a l'anomenada “Casa Blanca”... Però, si ens posem en l'aliança de civilitzacions, promoguda pel President Zapatero, les paraules i els gestos són molt importants en promoure la bona entesa entre cultures. Tot comptant de no donar excuses a aquells que entenen la democràcia d'una forma certament mortífera (30.000 civils morts a Iraq, i augmentant)...

Ricard Monistrol

PP i la democràcia de dues cares...

Què hauria passat si en cas d'haver guanyat el PP de Mariano Rajoy i aplicar de forma abrupte la llei de qualitat de l'ensenyament (LOCE), ara derogada, les CC.AA de Catalunya o de Galícia o d'Euskadi haguessin decidit aplicar “normes pròpies” a fi de cobrir les “carències” de la llei...

Potser la resposta no hauria estat simplement de qualificar d'insubmissió i d'hipòcrita aquesta actitud... I haurien qualificat d'atemptat a la constitució i a la convivència entre ciutadans, o encara més, de convivència tàcita amb ETA per part del govern vasc i del català per trencar la “Sagrada Unidad Nacional”.

Sense parlar de les accions comunicatives (TVE, FAES, “El Mundo”, COPE, “ABC”, “La Razón”...) i punitives que haurien emprat (congelació de relacions amb Ajuria Enea i la Generalitat, congelació del traspàs de fons monetaris corresponents a educació, recursos judicials de tota mena).

Tanmateix, per part de l'església no seria pas pitjor que ara: no m'heu de negar que la cadena COPE (portaveu oficiós de les IDEES de la Conferència Episcopal Espanyola) no ha deixat de criticar l'acció del govern espanyol i del català...

En tot cas, potser perquè sóc un escèptic que poques vegades s'il·lusiona amb la política de consens que no pas la de enfrontament, no em sembla gens estranya aquesta actitud. Doncs el PP sap perfectament diferenciar quan està al govern (saber estar contra tota oposició a la seva gestió) de quan està a l'oposició (saber estar en contra de tot allò que li impedeix estar al govern).

Res... Tot és molt senzill, encara que s'hagi de violentar parts de la societat contra altres parts o s'hagi de fer servir la constitució espanyola com a arma pesada de combat i anihilació... Quin món!

Ricard Monistrol

Pena de mort contra la NO-VIOLÈNCIA...

A primeres hores d’avui s’ha executat a Stanley “Tookye” Williams, resident en el trist i maleït corredor de la mort d'una presó de Califòrnia i en els darrers anys, activista contra tota mena de violència....

Com si això no importés, condemnat a mort el 1981, Stanley havia escrit diversos llibres per a nens, considerats per molts educadors i treballadors socials com a una “bíblia, on deixava molt clara les implicacions morals i físiques de la violència que s’esdevenia en formar part d’una banda de carrer. Precisament, això el va portar al corredor de la mort

A nivell de la societat civil, aquesta tasca li havia reportat sis nominacions al premi Nobel de la pau. A nivell polític, l’execució per injecció letal.

Fixeu-vos en el “raonament” dels EUA: la pena de mort serveix per a “exterminar” tots aquells elements que no han respectat la vida d’altres persones. Però, algunes vegades, quan aquest mateix pres ha pres part activa amb la prevenció de la violència d'un problema “enquistat” com el de les bandes de carrer que ell mateix ha viscut. Una situació, tanmateix, que any rera any rebaixa a nivells extrems l'esperança de vida de mots joves de color o hispans de barris marginals a moltes ciutats de EUA. Ja veieu la solució, segons la sensibilitat dels polítics, és aplicar la llei del talió...

Molt típic de la imaginació d’un governador californià que creu estar encara en alguna de les seves pel·lícules i on la pena de mort és administrada de forma eficient i automàtica.

Ricard Monistrol

1.000 morts en nom de la justícia

Avui ja tenim el trist rècord de 1.000 executats a EUA, i sempre sorgeix la clàssica qüestió, però, per desgràcia, actual: l'aplicació de la pena de mort quin sentit té?

És comprensible en aquells països on el govern té problemes en controlar la seva població i ha de demostrar el seu poder. És a dir, governs que no han acostumat a arribar al poder de forma pacífica, i que no entenen gaire de drets fonamentals i estat de dret.

Encara que també cau la possibilitat que una cultura religiosa, una altre forma de control social i sempre relacionada amb el voler estar o restar dins el govern, exigeixi que determinats delictes, que segons la carta de les Nacions Unides no són tals, han de patir la pena de mort o la mutilació.

Al cap i la fi, un forma administrada de tortura i assassinat prou contundent com a espectacle públic i, inclòs, interactiu (el sangonós i esfereïdor lapidament de presumptes adúlteres a certs països islàmics).

Fins aquí estem d'acord que normalment la pena de mort va associada a règims poc democràtics i/o de fort control social. Però, dins l'OCDE (Rússia té suspesa la pena de mort) EUA és l'únic país plenament democràtic i amb estat de dret, que garanteix als familiars d'una víctima el famós ull per ull d'origen bíblic. Encara, com s'ha demostrat, que alguns executats (sic!) al final hagin resultat innocents...

Al cap i la fi, l'espectacle de la revenja és propi d'EUA, està institucionalitzat... En forma de dret a portar armes, del dret a matar a una persona quan entra a la teva propietat, de guerra preventiva...

No hem de menystenir, com ja hem indicat abans en altres països, el paper de la religió. Doncs, la pròpia evolució del cristianisme des de els primers colons arribats a Nord-Amèrica no ha vist mai amb mal ull que la justícia tingui la possibilitat de fer matar a aquell que ha ofès greument a la societat.

Com per exemple, amb la mort d'alguns dels seus integrants. Tanmateix, i sembla estrany, aquesta mateixa societat no esmenta gaire la paraula redempció amb els delinqüents (sobretot, sí són negres o hispans). No així, amb aquells que havent-se apartat del bon camí (sense cometre delictes greus i siguin WASP*) tornen com a fill pròdig en forma de cristià “renascut” (el president George W. Bush)

Sense manies amb les execucions, ull per ull, no dubtaven en matar menors d'edat i disminuïts psíquics. Sort que que recentment el tribunal suprem va prohibir-ho... Quin món!
* Blanc Anglosaxó i Protestant

Ricard Monistrol

Notícies positives sobre Iraq?

No és cap broma de mal gust, aquesta és la intenció de l'exèrcit d'EUA de positivar amb diners, notícies i reportatges d'origen soterrat la “gestió” dels soldats americans, segons informa el periòdic Los Angeles Times:

http://www.latimes.com/news/printedition/la-fg-infowar30nov30,0,3132219.story?track=hpmostemailedlink

Si no feia gaire us recordava que un alt càrrec del pentàgon va declarar fa uns anys que el culpable de la derrota a Vietnam havien estat els mitjans de comunicació. Quina millor manera amb els diaris locals “comprats” es pot crear un estat d'opinió favorable als ciutadans iraquians perquè s'oblidin de la “matança” de Falluja, o dels continus atacs de la resistència o del terrorisme d'Al-Qaeda, o de les inspeccions nocturnes d'habitatges en cerca de possibles rebels, la detenció arbitrària i tortures...

Tanmateix, no és cap novellada. Quan al principi de les accions militars es van “incrustar” periodistes a les unitats de combat, tot controlant el que havien de veure, o quan es va destruir la seu d'Al-Yazira a Bagdad, o es va assassinar a sang freda a diversos periodistes (el càmera Xosé Couso de Tele 5) tot bombardejant la planta de l'hotel on estaven situats.

Però, com a mínim és més positiu que en comptes de matar a altri, vulguin ara a comprar mitjans i “incrustar” productes comunicatius i camuflats, elaborats per la divisió d'informació de l'exèrcit (periodistes uniformats i armats, valga'm Déu!), en forma de reportatges híbrids entre publicitat i to editorialista o simplement notícies de caire “veraç”.

Fins no fa gaire a EUA circulava la màxima de the facts are sacred, the opinion is free... Però tot s'hi val per guanyar-se la voluntat d'aquells a qui estàs ocupant militarment (encara que a EUA...) i de passada finançar als mitjans locals, que no deuen anar sobrats de fons. Quin Món!

Ricard Monistrol

Política d'esquerra o de dreta?

Em sembla oportú tocar el voraviu de les dretes i de les esquerres amb l'espectacle continuadament denigrant que està oferint l'oposició en majúscules que exerceix el PP...

Però, no ens volem centrar en les odioses filiacions terroristes-estatutàries i altres atacs dirigits contra la convivència entre comunitats que realitzen el conjunt del PP, el seu fosc i patètic ex-president i l'ex-ministre del 11-M. Sinó més concretament en com podem saber què hauria de significar dreta ó esquerra, a part de sigles polítiques...

Avui dia, la política democràtica s'entén per projectes socials, que en major o menor mesura són portats a terme per l'equip de govern amb una major o menor acceptació popular. Però, tanmateix podríem parlar que avui dia falta un discurs sòlid tant a la dreta com a l'esquerra. No tant de frases, com de projectes socials que “vulguin” integrar a totes les persones i les seves circumstàncies.

Per exemple, el proppassat dilluns a l'imprescindible informatiu “la Nit al Dia” presentat i dirigit per la genial periodista Mònica Terribas, Manuel Valls, batlle de la població d'Évry i diputat a l'assemblea pel PSF explicava com actualment el Partit Socialista Francès encara no tenia programa, i no ho deia qualsevol persona, doncs Valls havia estat assessor de l'anterior primer ministre Lionel Jospin... Molt significatiu.

A més, recordem com dins el partit Jack Lang animava a votar en contra de la constitució europea en contra l'opinió del seu secretari general François Hollande, que si estava a favor.

De com al Regne Unit, Tony Blair presumpte laborista de la “tercera via” (artefacte creat pel sociòleg Anthony Giddens) està decidit a rebaixar la carta de drets humans. O de com Mariano Prodi, té veritables problemes per crear una oposició amb cara i ulls a Itàlia.

Mirem-s'ho fredament, la pròpia evolució social amb un accés al treball i a l'habitatge cada vegada més precaris, desencadenen desconfiança pel futur. O la desil·lusió evident per una Unió Europea massa mercantil per ser entesa i compresa.

Un conjunt on aquestes i altres qüestions donen peu a que la societat pugui tenir por d'allò que no es coneix i de qui és diferent. Un assumpte, com qui no vol la cosa, que porta als polítics a aprofitar la tendència natural d'exigència de seguretat i ordre en contra de la llibertat pròpia de temps de crisi (casos d'EUA, Regne Unit, el ministre Sarkozy a França...)

Necessitem reformes que il·lusionin als ciutadans, siguin de la tendència que siguin; exigim comunicació i diàleg interpersonal, intersocial i interètnic; la presumpció de respecte per la via democràtica de drets mínims de tots els grups socials siguin quins siguin els seus interessos. I, sobretot, el coneixement de diversos projectes engrescadors que sota diverses maneres de veure la societat en CONJUNT (siguin de dreta o d'esquerra) puguin a les persones l'oportunitat de veure realitzats els seus projectes de vida amb cara i ulls, amb la il·lusió de sentir-se formar part d'una comunitat respectuosa.

Tot això xoca brutalment amb la senzillesa de comprovar com molts joves no poden ser optimistes, i de com alguns polítics fan servir aquest desencís per posar en contra diverses comunitats siguin nacionals, ètniques o religioses.... Avui pa pels polítics, demà ganes de millorar en una societat que a la llarga sols es refiarà d'ella mateixa. És a dir, que considerarà la defensa dels seus interessos sense importar el xoc brutal amb altres comunitats o grups. I de que serviran llavors la dreta o l'esquerra, o la mateixa política?

Ricard Monistrol

L'educació com a debat...

En moments que el PP i totes les associacions de l'àmbit educatiu afins al seu “ideari” no volen sentir parlar res que vingui del govern Zapatero, veritable “diable roig-desvertebrador” segons els sembla al duo “dinàmic” Aznar-Rajoy, sembla estabilitzat el front educatiu amb l'acord de tots els partits “racionals” d'aquesta passada nit a la comissió d'educació del congrés de diputats.

Però, què volem de l'educació? Masses lleis seguides, masses pocs diners invertits en el desenvolupament de les esmentades lleis, poc interès en potenciar la formació científica-tecnològica, menyspreu per la formació crítica i humanista. Paraules dures, però és que totes les accions governatives en educació, com a mínim fins ara, mai s'han aclarit en les seva planificació a mig i llarg termini.

Tanmateix, si ens anem cap el futur hem d'examinar la tasca educativa de la universitat. Enguany, per mostra de com van les coses, la carrera més sol·licitada és la de llicenciatura en Administració i Direcció d'Empreses...

Si per cas, que no és gaire sovint, algú es vol dedicar a la recerca aplicada o bàsica, pot inscriure's en un programa de doctorat.... I, a partir d'aquí venen els problemes, absència d'ajudes (crèdits tous, sí) al pagament de les assignatures.

No obstant, poquíssimes places en beques de la Generalitat o Ministeri per la Formació d'Investigadors. Cap mena d'ajuda econòmica al pagament i realització del Treball de Recerca del doctorand I, si desprès encara li resta prou moral, realitzarà la tesi, que amb molta sort o molt ull, farà acollir a una determinada àrea prèviament determinada per fundacions o per pròpies universitats a la recerca de finançament. Tot comptant que tingui sort de passar l'acurada i cruel selecció.

En cas que el seu tema sols estigui valorat en àmbits purament acadèmics o no ha tingut sort en el concurs, que acostuma a passar molt sovint, s'haurà d'espavilar en combinar treball i sacrifici. Però, el pitjor és que quasi ningú dóna ajudes per l'enquadernació, certament cara i menys perquè la tesi sigui en català (es parla en boca grossa de la necessitat de tenir material científic en català, però no donen cap mena de subvenció ni tant sols en programes informàtics de correcció ortogràfica i gramàtica...)

Sí per fi és doctor, potser tingui sort i alguna empresa vegi utilitat a la seva tesi... En cas contrari pot decidir fer recerca bàsica o aplicada pel seu compte, naturalment finançada per ell mateix, potser en el futur....

En tot cas, no us preocupeu molts pocs arribaran a tenir el títol, exceptuant-ne els
que no estiguin en ciències mèdiques (genètiques, bioinformàtica, bioquímica molecular.) o ciències d'enginyeria aplicada (robòtica, nanotecnologia, supercomputació, làser...) o ja dins la universitat. Molt pocs i exhaustos doctorands arribaran a veure-li utilitat a l'obtenció de la menció de doctor.

Precisament, una qualificació que acredita a un investigador dins el màxim nivell acadèmic que pot existir i, com qui no vol, NECESSARI dins la societat pretesament dita de gestió del coneixement....

Si us plau, no parlem d'educació, sinó és que també parlem de formació i de què volem donar i demanar als nostres ciutadans....

Ricard Monistrol

Violència a l'exèrcit anglès?

La visualització del vídeo sobre com es tracta a qui és novell, l'exemple “pertany” a un unitat d'infanteria de marina, dóna molt a pensar sobre els mètodes per incitar a una persona a fer servir la violència extrema en combat, incloses la tortura o l'execució “extra-judicial”.

Hem de pensar que precisament l'actuació de les tropes britàniques a Iraq no ha estat modèlica del tot en referència al respecte dels drets humans d'alguns detinguts o l'assalt a una presó a sang i foc a fi d'alliberar dos dels “seus”. Encara, que també hem de reconèixer que el govern de Tony Blair ha demostrat el seu suport tot fent callar a qui s'atrevís a denunciar... Encara que, també, va rebre diverses queixes de familiars de soldats morts a la guerra “d'alliberament” per la seva “poca” sensibilitat....

No és la primera vegada que els britànics tenen problemes amb la crueltat als reclutes, però si reflexionem: perquè tanta violència?

En una pla superficial podríem parlar d'un cercle viciós, novellades patides han de ser transmeses a qui ve de nou en una mena de cerimònia... Però, la presència d'oficials parla d'un to molt més sinistre del que sembla: mètodes d'embrutiment adreçat a persones que poguessin tenir certs escrúpols a l'hora de realitzar certes accions.

S'aconsegueix reduir la humanitat? No sempre, però es garanteix el compliment de les ordres, siguin quines siguin, d'aquí la puntada de peu al cap al recluta que protestava... Si rep un advertiment d'aquesta mena en un “joc”, que rebrà per part del mateix oficial en cas de combat, o de tractament a detinguts en situació de guerra...

Tanmateix el que em preocupa més, és que tot prometent que això se solucionarà (no sóc gaire optimista) no és doni peu en certs ambients castrenses que la guerra contra el terrorisme “exigeix” canviar mentalitats... I, no precisament, cap al respecte dels drets humans.

Ricard Monistrol

Maleïda violència contra les dones!

Avui és el Dia Internacional de la Violència cap a les Dones, execrable, fastigós des de la meva posició de periodista i humà (encara que també avergonyit i molt emprenyat home), inhumanament dur per qui no pot defensar-se, desgràcia per les dones encara inevitable...

Ja m'heu sentit clamar moltes vegades contra aquesta mena de violència covarda, despietada, possessiva, que demostra que els homes que la practiquen són uns incompetents que no tenint cap mena de recurs intel·lectual, simples animals sense essència d'humanitat que es fan servir dels seus braços i de la seva veu com a arma intimidatòria i de destrucció.

Atenció a les dades! Cada 18 segons una dona és víctima, una de cada cinc ha sofert o sofrirà maltractament i vexacions o, encara més cruel i despietat, una de cada cinc és o serà violada. O, que UNA DE CADA TRES dones, serà colpejada, intimidada i forçada a mantenir relacions sexuals.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/sociedad/1132869024.html

No sé, un ésser humà, que a nivell social ja té problemes en qüestió de repartiment de les càrregues de la casa, incloses les familiars. A nivell laboral té “garantit” un sou més baix sota l'excusa que pot tenir fills o que ja els té, si és que no rep insinuacions estúpides sobre el seu aspecte.

A més, algú del carrer pot considerar que el seu cos li abelleixi i... O, que quan algú l'enamora té “masses” possibilitats que aquesta persona es converteixi en un enemic ferotge i casa seva es converteixi en un infern. Sí és que no acaba morta...

Ricard Monistrol

Periodistes! Ara, toca a...

Si no fa gaire sofria esgarrifances sobre la possibilitat que EUA amenaci a tots els periodistes que donin a conèixer “plans secrets” sobre on i com tractar als presoners de forma “efectiva” o sobre altres detalls de com vulnerar els drets fonamentals. Ara s'afegeix el Regne Unit, país on el govern té certa tendència a “menystenir” la carta de drets humans...

De què parlem? Doncs si es confirma la veritat de la informació del Daily Mirror, que cita un document considerat “secret” on consta la intenció de bombardejar la seu de la televisió per satèl·lit de Al-Yazira a Qatar del president d'EUA George W. Bush, els periodistes ponen anar a la presó per trencament de la llei de secrets britànica.

http://www.mirror.co.uk/news/tm_objectid=16407582%26method=full%26siteid=94762%26headline=iraq%2dwife%2d%2dto%2dsue%2du%2ds%2d%2d-name_page.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/internacional/1132823565.html

Res, no importa que es vulgui anar a bombardejar un país no bel·ligerant, sense declaració de guerra preventiva previ, ni cap mena d'avís, sols per donar-se el gust de fotre a qui no et cau bé. És a dir, Al-Yazira....

En un primer moment l'organització Reporters Sense Fronteres (RSF) no ha donat crèdit al document. Encara que si es confirmen les amenaces del govern britànic, pot començar a veure certa relació amb els atemptats d'EUA a la seus de Al-Yazira a Afganistan (2001) i a Iraq (2003):
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/comunicacion/1132827735.html

Encara, que si us serveix de rerefons (sic!) un alt càrrec de l'exèrcit d'EUA va explicar que els veritables responsables de la derrota de la Guerra del Vietnam van ser els mitjans de comunicació... Hi ha per pensar i, pitjor de tot, per preocupar-se.

Ricard Monistrol

Ser infant no és cap bicoca

Sí, sobretot si viuen a determinats llocs d'Àfrica, on poden ser “reclutats” a la força o moren de gana tot sent desplaçats per algunes guerres. O, en Sud- Àmerica, on molts nens moren al carrer, de gana o a trets (meninhos de rua a Brasil), si és que no estan explotats laboralment (tampoc duren massa més).

Un altre cas, és Àsia, on el turisme occidental pot fer-los servir com a simples “objectes” sexuals. Encara, que també caben casos d'esclavatge laboral, que de quan són descoberts i presentats als mitjans de comunicació. Tal com a l'Índia, país que, no hem d'oblidar és la major democràcia del món, permet el treball infantil.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/22/solidaridad/1132655168.html

Tanmateix, si reflexionem sobre les causes, ens venen al cap algunes “excuses”: tals com les de portar diners a la família (en cas d'esclavatge la cosa no va per aquí); “salvar-los” de la prostitució (jo diria directament abusos i violació dels seus drets fonamentals) o, simplement, que sense la seva mà d'obra certs països no podrien oferir tant “bones” condicions a empreses occidentals...

Però, tanmateix, la pròpia influència religiosa que no permet informar de les mesures contraceptives o, simplement, repartir-les entre la població. A més que l'accés a l'educació de les nenes que han de ser futures mares no arribarà en molts casos, implica que moltes nenes (en certs països asiàtics no arriben al primer dia de vida) i molts nens, creixeran en una família que no té prou recursos alimentaris per a tots (l'estat no cal ni dir-ho).

Per tant, si són capaços de sobreviure en aquestes condicions i arriben als vuit o deu anys, és probable que la família el consideri com a força de treball. No pas com a futur adult en formació i que podria contribuir a millorar les condicions de vida tant d'ell com de la seva família, inclòs de la seva comunitat.

Al cap i la fi, sense educació reglada, ni control de natalitat, ni accés a recursos del govern hi ha força animal, la d'uns humans de petit tamany...

Ricard Monistrol

“Aberracions” de la classe política d'EUA...

Si us plau, que algú m'expliqui perquè desprès que la periodista Dana Prest del “Whashington Post” revelés la presència de presons secretes a diversos països, inclosos alguns de l'Europa oriental i potser membres de la UE, el senat vulgui saber QUI ha filtrat la notícia, i, no, si de veritat existeixen.

Però, no s'acaba aquí, els republicans de la cambra alta han demanat al fiscalia que arribi on sigui necessari (inclosa la presó) per fer confessar a la periodista Dana Prest el nom de la font, és a dir, no discuteixen la veracitat de la notícia....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/21/comunicacion/1132569875.html

Per tant, dedueixo que la majoria republicana del senat sigui còmplice actiu tant de les presons com de les tortures que s'hi practiquen dins, a més de donar el seu vist-i-plau a tot el conjunt d'accions “guerreres” anti-terroristes.

En conjunt: amenaçar a qualsevol persona que vulgui denunciar accions contràries als més elementals drets fonamentals i de passada al periodista que s'atreveixi a pensar que EUA el dret d'informar sigui la millor eina de control del govern.

La conclusió és clara, la “lluita” contra el terrorisme passa per la retallada de les llibertats fonamentals al propi país. Encara, que el pitjor és veure com el president Bush, s'atreveix a exigir a Xina major respecte als drets humans.

Ja ho diuen: a casa del ferrer sorollós, cullera de silenci a qui l'escolten...

Ricard Monistrol

30 anys són pocs?

Desprès de 30 anys de la mort del feixista i dictador Franco -si algú pensa que no tinc raó en qualificar-lo, és que no entén que vol dir “democràcia lliberal”- sembla talment que “quelcom” no s'ha solucionat gens bé...

Una transició, tant lloada i posada com a exemple a la resta de la comunitat internacional va procurar deixar a l'oblit centenars de foses comunes amb milers de republicans assassinats o els judicis sumaríssims que, en la meva opinió, s'haurien de declarar TOTS il·legals per contravenir els drets de defensa i revisió en segona instància dels acusats. Amés, de la pròpia significació mitològica dels símbols franquistes presents a moltes poblacions.

D'aquesta manera, mentre no es doni validesa a la memòria històrica del bàndol republicà, és dona llicència de cors a tots aquells que en nom dels assassinats produïts a la guerra civil en el bàndol republicà, volen presentar un cop d'estat com la solució a una Espanya assolada a l'any 1936 per el “contuberni” d'esquerres i nacionalistes separatistes. Per cert, un discurs molt actual (no citem als maçons, que ja van rebre prou).

En certa manera, reflexiono que en un dels extraordinaris “30 minuts” dedicats, precisament, al, vegades, infructuós intent de moltes famílies i associacions de saber on són enterrats el seus éssers estimats, una “voluntariosa” militant franquista va pronunciar una frase que en certa manera resumeix tota la transició: “si los hemos perdonado (referint-se als republicans llençats a les foses i a altres encara vius) porqué quieren volver a removerlo”....

Ricard Monistrol

Temps passats foren millors...

Així es desprèn de l'elecció de l'home més influent del món fet per la revista “Esquire” del mes de desembre (http://www.esquire.com/): l'ex-president d'EUA, Bill Clinton... qualificat com l'agent de canvi més poderós per la seva lluita contra la pobresa, per la seva tasca en la recuperació dels països assolats pel tsumani, l'intent de trobar solucions a la pau al conflicte de l'orient mitjà (llegeixi's relacions Israel- Palestina)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/16/comunicacion/1132104806.html

Certament, els seus desitjos sexuals que tant mal de cap li van donar sembla que es desfan front el “conjunt” de la seva gestió com a president d'EUA i de les actuals campanyes que porta a terme Clinton. Tals com les d'aprofitar el seu viatge pel sud-est asiàtic en nom de les Nacions Unides per realitzar tasques de mediació entre diversos governs i les “seves” guerrilles separatistes com per exemple Indonèsia, Sri Lanka...

Per tant, podríem dir que les Nacions Unides el consideren un home amb capacitat de diàleg, de mediació, de preocupació per problemes que abasten zones on el desenvolupament no sembla arribar a tota la societat. Difícil comparació amb la gestió de l'actual inquilí de la Casa Blanca, que segons la tradició hauria de ostentar en la seva testa la corona “d'home més influent del món”...

Sempre han dit que les comparacions són odioses, i que acostuma a ser mentira que temps passats havien esdevingut més positius que els actuals. Però... proveu de mirar-vos fixament a George W. Bush i penseu en Guantànamo, Iraq, Afganistan, Nova Orleans, Alaska, els drets humans, la pena de mort, el protocol de Kyoto, la Cort Penal Internacional, el suport a Aznar, el SIDA....

Ricard Monistrol