12 de setembre, 2006

Educació, educació...
A veure comencem a fer la llista: Per un cantó, a Espanya quasi un 30% dels estudiants d'ESO no l'acaben, per un altre, segons l'ONG Save the Children, 43 milions de nens no poden anar a l'escola per culpa d'estúpides, cruentes i inútils guerres.
O, pitjor, inclosos els afectats per guerra, un total de 118 milions de nens no van a l'escola simplement per falta d'infraestructures adequades i personal docent...
Sense comptar, que segons Intervida, que més del 50% de dones del sur d'Àsia són analfabetes, i que apropant-se al 50% també tenim als estats àrabs i l'Àfrica subsahariana...
Podríem continuar amb més exemples, però sols en servirien per visualitzar un perillós fenomen: a Espanya la majoria de nois que PODRIA estudiar prefereix anar a guanyar diners aviat (sense comptar que la seva formació professional especialitzada esdevé inexistent). En canvi, les noies són una majoria molt ample que decideix seguir estudiant, encara que sigui per obtenir un cicle formatiu de grau mitjà...
En canvi, hi han llocs on les armes són les encarregades d'educar o d'altres llocs, que per la simple “casualitat” de néixer dona, una persona no podrà mai saber que li hauria agradat fer de la seva vida o, simplement, que hauria volgut estudiar.
En tot cas coneixerà el fet de parir sense gaire control sanitari ni planificació sanitària, serà maltractada i correrà el risc de ser assassinada pel simple fet d'una sospita -això també passa a Espanya- (sic!).
Tanmateix, sembla estrany parlar a Catalunya o a Espanya de l'educació obligatòria, de la formació ciutadana, quan parlem d'una societat on d'intel·ligència com a capacitat d'adaptació a un entorn canviant i cada vegada més científic-tecnològic s'atura davant del mur d'un bloc de pisos de 400.000 € acabats de fer...
I més estrany encara, resulta que milions de nens que voldrien formar-se com a mínim en primària no poden fer-ho...
Ricard Monistrol