Per masses persones parlar de habitatge s'ha convertit en un mal de cap o simplement un malson... Tot veient l'excel·lent reportatge de 30 minuts d'ahir diumenge, es comprova com els polítics cada vegada estan més allunyats dels ciutadans.
Perquè ho dic? Parlar de lleis de mercat, del poc poder que tenen per canviar res, d'unes promeses sobre noves construccions de protecció oficial o les sempiternes promeses de lloguers per a joves... no coincideixen en la brutal i atàvica necessitat que té una persona de viure en un lloc fixe amb un mínim de comoditats.
Com es pot pensar que una necessitat d'habitatge depengui del mercat? No parlo que tothom tingui pisos o cases de 200 0 300 metres quadrats. Però si parlo que qualsevol govern, que es digui democràtic, hauria de proveir del suficient parc d'habitatges de lloguer que mitjançant un adequada renda en funció dels seus ingressos i necessitats familiars arribessin a tota la població que així ho volgués.
Precisament a tota aquella població que no vulgui dedicar la quasi totalitat dels seus ingressos i pensaments a pagar un pis (sobretot perquè els de lloguer tenen el mateix preu mensual que una hipoteca).
Espanya és l'únic país europeu (bé no parlo de Romania!) que no està proveït d'una xarxa de pisos de lloguer de protecció social, on no treuen a ningú pel fet de no tenir ja una certa edat...
En el fons, tot això representa un país, on el projecte de vida d'una persona és disposar de manera permanent d'un habitatge construït... En altres països, potser el projecte passi per tenir una família, realitzar-se professionalment, fer avançar una societat mitjançat la recerca i desenvolupament...
Llàstima que en aquest trist, dissortat i brutal país, el que de veritat valgui són els maons i els ciment...
