L'etern retorn...

Sembla talment que ja és “definitivament” proper el retorn dels anomenats “papers de Salamanca”. Aquesta és la sensació que es desprèn de l'aprovació per part del Congrés de Diputats d'Espanya del retorn de la documentació “dipositada” en un arxiu prou llunyà...

Tanmateix, tot aprofitant l'avinentesa, el govern espanyol ha decidit crear al mateix lloc d'on han de sortir els “papers”, un Centre Documental sobre la Memòria Històrica.

No obstant, com tothom ja sap, cert partit, que a vegades em resulta complicat veure'l com un partit de dretes assimilable a les formes de la dreta moderada europea, ha protestat enèrgicament tant a nivell local i de Castella-Lleò com a nivell estatal. El motiu: “favores al tripartito catalán”. Ai, senyors! Sempre la mateixa cantarella...

Sort que ara, el seu “suprem” líder, encara no se sap si és Mariano Rajoy... ha demanat la “posada al dia” dels postulats del partit. Però, sospito que el fons mai canviarà (recordem la CEDA i la II República...).

Perquè dic això? Que tota una presidenta de CC.AA com la de Madrid, se suposa que per un lapsus, digui davant camères de TV que li sabria greu que la seu d'una multinacional se'n vagi fora del territori “nacional”, diu molta cosa sobre el pensament del PP.

Un pensament que ven misèria: “Cataluña o quiere ser independiente o quiere dominar el resto de España” i perquè no, la resta del món? Un argument, que em recorda a pretèrites èpoques (anys 20-30-40 i 50 del proppassat segle) on les pors de la societat occidental es concentraven contra Orient i la seva població.

D'aquesta època venen pel·lícules com les de “Fu-Manchú ” i les seves ànsies de domini mundial, que van marcar (i encara, ara) una època d'odi i admiració per la cultura xinesa, japonesa i l'oriental en general.

Encara que el que em preocupa més, és que aquests arguments encara tenen vots....

Ricard Monistrol

De polítics i de pobresa (en tots els sentits)

Hi han diverses menes de pobresa, però sobretot es divideixen en dues menes: les que la sofreixen i les que l'apliquen. De la primera en parlarem, de la segona per ara no... (tot arribarà)

Quan un organisme pretesament “independent” tal com l'Organisme Regulador de les Telecomunicacions del Regne Unit (Ofcom: http://www.ofcom.org.uk/) prohibeix una campanya de publicitat per veure “motius polítics” entremig, pot semblar normal, és l'anomenada separació anglosaxona (i amb certes reticències a la resta d'occident) de política i de publicitat.

Però quan la campanya que han prohibit tracta sobre la pobresa, la qüestió es complica... “Make Poverty History” (porteu la pobresa a la història) és el nom de l'esmentada i prohibida publicitat:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/13/comunicacion/1126607744.html

Els motius, segons l'organisme regulador, es deuen a que la campanya, amb “clars” motius polítics segons informen, exigeix al govern britànic que canviï la seves polítiques envers el “tercer món”: tals com les de relacions comercials amb els països de pobresa manifesta (com, per exemple, no deixar que les multinacionals s'aprofitin de la població, veure cas petroliera Shell a Nigèria...), o que s'ajudi a reduir o anul·lar el seu deute, i que s'augmenti l'ajuda al desenvolupament...

S'ha de reconèixer que “legalment” la decisió es basa en la norma britànica de Comunicacions de 2003 (molt apropiada al tarannà de Tony Blair, ara que vol fer “canvis” a la Convenció Europea de Drets Humans) i que prohibeix fer campanya cercant canviar lleis i voler influir en les decisions del govern britànic o d'altres governs (una norma molt oberta).

En certa manera, que darrera d'aquesta campanya: “un nen és mor cada tres segons” estiguin diverses actrius i actors famosos, més de 500 organitzacions i milions de lliures aportats per les pròpies agències publicitàries dóna més reforçament a la meva idea que existeixen moltes formes de pobresa adquirida i soferta: una d'elles, precisament, cerca prohibir la seva existència...

Ricard Monistrol

La lletra amb ... entra

Tot navegant aquesta tarda, (disculpeu el meu retràs, però avui he tingut molta feina...) m'he trobat amb una dada que porta a una reflexió més que rigorosa: el 58% dels espanyols considera oportú fer servir la violència en l'educació dels fills, a més, s'afegeix que un 50% es creu amb el dret de fer servir la violència amb els fills. Segons informa la ONG “Save the children":

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/13/solidaridad/1126614895.html

Fem servir paraules tècniques tals com el mobbing i el bullying (adults en ambient laboral i nens en ambient escolar respectivament), ens preocupem de la més que fastigosa i execrable violència contra les dones, ens enfadem amb l'incivisme... Però, a l'hora de la veritat si imposem la violència com a recurs educatiu amb els fills, què volem?

En una de les novel·les del gran i desaparegut Isaac Asimov, un dels personatges en front una situació que podia desembocar en una batalla amb molts morts deia: - La violència és l'últim recurs dels incompetents-

Una bona apreciació, doncs revela la impotència o la falta de paciència de molts pares i mares en l'educació dels seus fill. Sembla estrany recomanar programes de televisió (encara que l'excepció és “la nit al dia” amb na Mònica Terribas), però el diumenge per la tarda surt per antena un programa d'origen britànic (potser de BBC?) titulat “Supernanny”, on una especialista en pedagogia i psicologia aconsella als pares en casos veritablement desesperants. No obstant, existeix un fil argumental en tots els capítols: als nens se'ls ha de parlar en veu tranquil·la, posar-se físicament a la seva altura, mirar-los als ulls i dir-li, si s'escau, que la seva actitud no t'agrada i en conseqüència s'aniran durant una estona al racó (no val lligar-los a un seient) a fi que reflexionin...

Ricard Monistrol

El tigre dels mosquits

Suposo que qui més o menys ha sentit parlar del mosquit “tigre", i sobretot persones residents en Sant Cugat del Vallès que ja han sentit la seva picada...

La primera vegada que vaig sentir parlar d'aquest insecte va ser a “La nit al dia”, quan na Mònica Terribas va entrevistat a un entomòleg (possiblement a en Roger Eritja) sobre el rumor d'uns mosquits estrangers amb certa tendència a la diüturnitat i a la mala jeia, presents a Sant Cugat del Vallès. El científic va confirmar els pitjors presagis i va confirmar que el “tigre” en qüestió venia d'Àsia i que a les seves picades no estàvem immunitzats tal com passa a moltes persones amb els mosquits de casa nostra...

D'aquesta desagradable notícia (quan algú ens vol treure la sang sense el nostre permís, sempre ho és) avui se'n fa ressò la versió digital del diari "El Mundo", a la secció de ciència.

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/09/11/ciencia/1126459367.html

A fi de comprovar com passa el temps val la pena recordar que el valor de portar a la llum pública per primera vegada la notícia fou presa per l'excel·lent periodista Mònica Terribas i ja en temps pretèrits del proppassat any 2004.

La reflexió passa per considerar que el mundo.es (la font és l'agència EFE) reconeix que fa un any que va arribar la plaga de mosquits i creient en la possibilitat que s'estengui per tota “Espanya” veu, ara, necessari informar. La pròpia web de la Generalitat de Catalunya, informava ja fa mesos de les recomanacions a prendre (actualment aquesta informació no està disponible).

No obstant, consideracions polítiques a part (n'hi han) el periodisme té coses estranyes, una notícia de fa un any o mesos, ara és notícia d'última hora en la secció de ciència. Precisament perquè al ser un diari d'àmbit estatal, no totes les notícies interessen, sobretot si vénen de “certes” localitzacions geogràfiques... Potser no turístiques, però tanmateix, compte amb les picades!

Ricard Monistrol

Informe Lugano desaprovat...

Un títol provocatiu per qualificar la magnífica acció de cinc països europeus que aportaran 3.200 milions d'euros en un pla anomenat Facilitat Financera Internacional per la Immunització (En anglès les seves sigles són IFFIM) a la vacunació de nens de l'anomenat “tercer món” (curiós qualificatiu, sembla tret d'una cursa gens esportiva).

Tanmateix, per qui no hagi llegit el magnífic llibre Informe Lugano de Susan George (ed. Icaria, 2003) els podem avançar que és una inquietant novel·la de política ficció, on una organització supranacional clarament defensora del capitalisme encarrega a un grup d'experts l'elaboració d'un informe on es doni el diagnòstic de l'estat del capitalisme al món, les seves amenaces i les possibles “solucions”.

A fi de centrar encara més el títol de l'article, avançarem que l'informe realitzat a la ciutat de Lugano (Suïssa) qualifica com a gran amenaça a la població del tercer món, i porta a considerar diversos mètodes per minvar-ne el seu nombre, un d'ells deixar que les malalties evolucionin sense ajuda del primer món...

Hem de pensar que tornant a l'aportació d'Espanya, França, Regne Unit, Itàlia i Suècia (EUA no ha volgut sumar-s'hi, molt curiós.) al pla de vacunació consisteix en proporcionar el suficients fons per que durant 10 anys l'Aliança Global de Vacunes i Immunització http://www.vaccinealliance.org/ pugui: cobrir tot el xarampió al sud d'Àsia i l'Àfrica sot sahariana, eradicar la poliomielitis a tot el món, a més d'ampliar la vacunació contra el tetànus, l'hepatitis de tipus A i la diftèria.

Àdhuc una reflexió: a simple vista pot semblar una acció encaminada a solucionar els problemes d'altri, però ben mirat també solucionem els nostres. Ningú s'hauria de creure que els creadors de les vacunes sols les destinessin a infants d'una determinada part del món. A més de comptar que la lluita contra la corrupció i la pobresa mai de ha veure com a moneda de canvi la salut de les futures generacions que hauran de generar riquesa al seu país...

Ricard Monistrol

Televisió educativa?

En un article de la revista New Scientist http://www.newscientist.com que sortirà el 10 de setembre (informa l'agència Reuters) es fa saber el disgust més que manifest que han expressat multitud de científics forenses britànics sobre l'excessiva versemblança dels mètodes emprats pels forenses de la sèrie CSI (Miami, Las Vegas, Nova York), actualment en antena a Tele 5.

La raó de la queixa és doble, per un cantó els delinqüents que segons sembla es miren amb passió la sèrie a fi de portar de corcoll als forenses. Segons diuen, ha crescut l'ús dels guants de làtex entre els lladres, a més d'incloure entre els seus rastres “biològics”, burilles recollides prèviament en diversos indrets. La qual cosa pot multiplicar de forma sensible el nombre de sospitosos...

Tanmateix, la qüestió no acaba així. Per l'altre cantó apareixen la resta de seguidors de la sèrie que influenciats per l'alt grau de resolució dels casos, interpreten que sols les proves dels pèrits forenses tenen valor. Un assumpte que no tindria importància sinó fos que alguns d'aquests fidels seguidors a vegades actuen com a testimonis o jurats en diversos judicis.

No obstant, la reflexió també esdevé doble, quan la televisió altera la realitat d'una forma, que es considerada “distorsionada”, com per exemple, en forma de violència, de models d'actuació social (l'anomenada televisió “Brossa”) o simplement amb elements de fantasia més o menys visibles, algunes veus consideren que la seva visió pot induir a un error en les percepcions.

Quan, encara essent ficció, els seus models d'actuació i continguts posseeixin una versemblança que proporciona coneixement a determinats grups, també certes veus expertes diran que es pot induir a error en les percepcions dels profans (sèries mèdiques, d'advocats, de policies, de forenses....) o l'aprofitament d'aquells que tenen "intencions fosques".

Què ens queda? Veure docudrames de l'estil “Bellvitge hospital”, “aeroport” o “jutjats” pot semblar l'aproximació més sincera a la realitat...

D'això es tracta precisament: qualsevol aproximació sigui audiovisual o simplement escrita sempre aporta un grau de manipulació de la realitat. La primera manipulació, subjacent dins el propi individu i de qualsevol humà, va en funció del bagatge personal associat a la seva percepció. La segona manipulació, més associada a una tasca determinada, apareix quan aquesta “realitat” ha de ser transmesa a altres persones o a tot el conjunt de la societat. En aquest cas ha de primmirar i ser visible l'objectiu, i la sinceritat/honradesa del professional o professionals que són a darrera...

Ricard Monistrol

Cercadors que cerquen tot, tot...

En la publicació de la sentència d'un tribunal xinès que condemnava al periodista Shi Tao de 37 anys a 10 anys de presó per “divulgació de secrets d'estat” poden comprovar com un cercador de xarxa, Yahoo! ,va portar fins les últimes conseqüències la seva tasca: va ajudar a les autoritats a localitzar el correu electrònic i l'arxiu adjunt usat com a prova de l'acusació, a fi de detenir i condemnar al periodista esmentat.

Ara podem dubtar de l'eficàcia dels cercadors (Google, Microsoft...)?
Per què no quedi cap dubte sobre el treball realitzat per Yahoo!, Repòrters Sense Fronteres (RSF), l'organisme que ha destapat els serveis oferts per l'empresa de cerca per la xarxa, ha destacat no amb certa ironia “Ja sabíem que Yahoo! Col·laborava amb entusiasme amb el règim xinès en qüestions de la censura. Ara sabem que a més és un talp de la policia”

Com també destaca RSF la ètica del cercador hauria d'haver estat per sobre de la legislació xinesa. Aquesta afirmació resulta interessant com a motiu de reflexió, tot afegint que segons explica la mare del periodista en una carta a la ONU el propi judici ha incomplet les normes de processament xineses (fet encara no contestat per les autoritats del país).

Està clar que en aquest cas ha prevalgut el desig d'una empresa, precisament de caire multinacional i no poc poderosa d'estar bé amb el govern d'una potència més que emergent a nivell mundial en tots els nivells. Qüestió de ètica o de pragmatisme?

A ningú se li pot escapar que el negoci de la xarxa a Xina, comença amb les majúscules quantitats de persones que viuen i poden tenir accés a la xarxa (amb condicions està clar). Les dades eren de 103 milions a darreries del mes d'agost d'enguany (i segueix pujant). A més, on Google, la gran competidora a nivell mundial i amb més volum de negoci que Yahoo!, sembla que està perdent terreny en certes ciutats front a una altre cercador d'origen xinès en idioma mandarí: Baidu.

Ricard Monistrol

Incivisme a seques?

Avui el ple de l'Ajuntament de Barcelona s'ha reunit per analitzar els problemes associats a conductes poc cíviques de turistes o de ciutadans barcelonins que han provocat problemes amb el sentit olfactori, visual i de l'oïda de la resta de vianants i veïns de determinats barris.

Pot semblar que l'exercici de l'autoritat pot esdevenir una solució, potser si... Però, podríem preguntar-nos per què els suposats culpables són sistemàticament anomenats “antisistema” i/o “ocupes”. No cometen, a priori, delictes que es puguin jutjar pel codi penal. No obstant, i vull deixar clara la meva posició cap a aquestes persones, considero la seva actitud encaminada a provocar problemes de convivència amb la resta de les persones.

Una primera reflexió podria portar-se a terme sobre la base social on ara vivim i treballem. Dèiem en un anterior article sobre la vivenda, que es podia observar com la Generalitat i els ajuntaments (sobretot el de Barcelona) han impulsat amb gaire “fogositat” la creació de parcs de vivendes socials de lloguer. No cal esmentar res sobre el preu de l'allotjament “normal” tant de compra com de lloguer.

Si ens situem en l'aspecte laboral, podem fer una comparativa: respecte al nivell dels anys 90, molts sectors han “rebaixat” el sou a treballadors nous, i també a alguns dels més antics. Sense comptar que grans empreses, com per exemple les de tecnologia, o les de comunicació social han reduït despeses tot creant empreses subsidiàries de serveis i continguts (Ericsson, Tele 5, Grupo Prisa....) on van a raure alguns treballadors prèviament acomiadats, i, on els sous no arribaran a la mateixa alçada que a l'empresa matriu.

Encara que si una empresa no obté els beneficis esperats (ja no parlem de si té lleugeres pèrdues) tendirà a acomiadar de forma col·lectiva a molts treballadors i es desplaçarà cap a indrets més “tranquils”. El resultat: una quantitat fixa més una de fluctuant d'atur "registrat" a l'OTG més propera....

Sembla estrany parlar de tot això, tot sabent que crear una forma alternativa de sistema de vida, sols la poden portar a terme poques persones, i que certes actituds generades com a rebuig no tenen una sortida social garantida per les institucions.

Ricard Monistrol

Sobre víctimes

Les recents declaracions de el més que poderós secretari de seguretat nacional d'EUA, Michael Chertoff, tot preparant el terreny als seus conciutadans sobre la tragèdia humana de l'huracà “Katrina” posarà a mans dels mitjans de comunicació una curiosa paradoxa prou eterna: les víctimes són simplement número o són persones amb nom i cognoms, o en un terme menys oblidadís: agafaran exemples d'interès humà?

No vull caure en la provocació fàcil. Però, està clar que per un cantó existeixen memorials amb noms i cognoms per a les víctimes de l'11-S a Nova York, que la tragèdia de l'11-M a Madrid, va posar nom, cognoms i la història d'una vida perduda a totes les seves víctimes als mitjans de comunicació, o que guerres com per exemple la de Vietnam, disposi d'un monument (i pel·lícules) on surten els soldats d'EUA “caiguts, però, per l'altra cantó, no pas de les baixes vietnamites.

Però, precisament a l'hora de parlar d'altres “víctimes”, Robert Fisk (“The Independent”, traduït a “La Vanguardia”) en les seves excel·lents cròniques d'Iraq ens recorda el poc valor de víctimes d'actes terroristes o simplement morts per “error” per les tropes d'ocupació, que a vegades ni tant sols arriben a sortir en un breu als mitjans de comunicació occidental.

No obstant, també tenim certa tendència, no conscient o sí, a considerar les víctimes pel seu origen (ara s'està obrint un camí cap a la discòrdia per l'origen afroamericà de la majoria de víctimes de Nova Orleans). Una vegada, José María Mendiluce (va treballar per l'ACNUR de l'ONU, va ser eurodiputat...) va establir una sentència comparativa, bastant violenta de principi, però que la història va donant el seu just valor: “El día que una vida humana valga lo mismo que un barril de petróleo habremos avanzado mucho”.

A Iraq, no fa falta parlar-ne. Però, m'he quedat perplex quan EUA va demanar en primer lloc com a concepte d'ajuda, petroli!

Ricard Monistrol

Periodisme o com aportar valor a la informació

Que un periodista parli de la seva tasca professional és una bona excusa per portar a terme una reflexió sobre la nostra “funció” social. Segons Kofi Annan, secretari general de la Nacions Unides, és la de protegir el dret dels ciutadans a obtenir informació fiable.

No obstant, la presentació de la pel·lícula “Good night and good luck”, dirigida per George Clooney i una declaració per part del propi secretari general de la ONU, tot reclamant que els periodistes puguin exercir lliurement la seva comesa professional sense coerció, manipulació, intimidació o eliminació (eufemisme d'assassinat), en llocs on existeixi un conflicte, donen un bon motiu per pensar.

Començem pel títol de la pel·lícula: “Bona nit i bona sort” era l'acomiadament que realitzava Edward R. Murrow (1908- 1965) als espectadors del seu informatiu nocturn televisiu a la CBS. Murrow és un personatge mític, procedent de la ràdio (on ja tenia molt èxit) que va passar a la televisió quan tot just es començaven a desenvolupar les cadenes generalistes a EUA.

Podem també ressaltar que a més de ser considerat un excel·lent periodista, va ser molt respectat com a editor de diversos informatius a la CBS. El seu secret, segons ressaltava Clooney, era la immensa credibilitat que va obtenir (honradesa manifesta: feia comprovar als seus col·laboradors diverses vegades els fets i les fonts de les notícies). I, com a magnífic afegitó, va ser una de les figures en el món del periodisme que es va atrevir a ressaltar i enfrontar-se als pocs (o nuls) escrúpols democràtics del llavors i tristament famós senador McCarthy.

Com ha ressaltat el director del film, George Clooney (el seu pare també era periodista), actualment la figura de Murrow ha quedat massa difuminada... Mal presagi per la honradesa en la informació ?

Tanmateix, el més preocupant són els divuit periodistes o membres d'equips de televisió que van ser morts per les armes de qui se suposa havien de protegir les seves vides mentre estaven a Iraq (2003- ...), segons denúncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP).

Ricard Monistrol

D'habitatges i tombes.

El títol és pretesament cridaner, avui mateix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy ha exigit el precintament i desallotjament de tots els edificis més degradats i ocupats per immigrants sense gaires o cap mitjà. L'anunci és produeix desprès que 48 persones, moltes d'elles infants, morissin a conseqüència d'incendis en sols quatre mesos. A priori, no provocats, segons manifesta, ara per ara, la policia de Paris.

Però, la reflexió sobre el rerefons d'un assumpte que sols ha sortit a la llum, desgraciadament mitjançant un excessiu nombre de morts, ofereix un problema de difícil resolució a curt termini. Sinó és que com ha dit el propi govern francès s'implica a tots els agents socials a l'hora de procurar una vivenda, anomenada “social”, com a mínim segura i, si pogués ser, també digna...

No obstant, no hem de confondre que pel fet que per a persones sense sostre i sense treball sigui necessari un lloc on refugiar-se, també que persones amb treball, pagant un lloguer de 300 € (es pot dir que és una quantitat irrisòria, però els seus sous tampoc són gaire més elevats) siguin víctimes de l'insalubritat dels seus habitatges, pertanyents a l'ajuntament de Paris. La qual cosa ha provocat una picabaralla entre l'equip municipal (socialistes) i el govern (gaullistes, centre dreta...), amb acusacions mútues i bon joc de dades.

Encara que la meva intenció és portar aquest debat molt més lluny o més a prop, segons es miri. A Catalunya algun govern o ajuntament ha pretès mai crear societats públiques o mixtes que promoguessin un extens i adequat parc de vivendes de lloguer i de protecció social amb cara i ulls? És a dir, amb lloguers adequats al salari de moltes persones, sense límit d'edat i de preu variable en funció de la seves rendes.

A títol d'aclariment, anem a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya. Me'n recordo que a l'excel·lent programa “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas entrevistava a l'alcalde Clos. En un moment determinat a la pregunta sobre les causes del continu exode de joves de la ciutat, el gestor en cap del béns del municipi va expressar que el poc nivell de renda n'era la causa... Què podem dir a tal afirmació?

Ricard Monistrol

Sobre desforestacions, incendis i altres canvis en el medi ambient

Qualsevol protocol (incloent-hi els de caire secret entre EUA i altres) que tingui certa intenció d'estalviar al ja prou malmès medi ambient qualsevol canvi (incloc també el climàtic) ha de focalitzar les seves accions en dos aspectes: el d'emissió i el d'absorció de CO2.

Si deixem estar l'aspecte d'emissió que ara per ara no ofereix gaires alegries, m'ha semblat “instructiu” esmentar la recent declaració d'intencions del govern brasiler sobre com esmenar la pèrdua de massa forestal del cada vegada més immens pulmó mundial de l'Amazònia.

Segons el secretari de Biodiversitat i Selva del ministeri de Medi Ambient un nou programa de protecció reduirà de “forma important” (no va voler quantificar) el nombre de km2 destruïts. Tanmateix, una altra càrrec del govern si que va oferir dades sobre l'efectivitat de la reducció de nombre de boscos convertits en mobles (o altres funcions) i espais destinats a l'agricultura i la ramaderia: el juliol de 2004 s'havien “reconvertit” 18.724 km2, aquest proppassat juliol “sols” 9.106 km2.

La resposta, clarament escèptica, del Fons Mundial per la Naturalesa (WWF) ha criticat que les dades de reducció no són les mateixes que ofereixen altres fonts del propi govern brasiler, i que es deuen més a la baixada de preus del mercat agrícola i ramader que no pas a l'acció del propi govern.

No obstant, com a fons d'aquest article vull recordar que periòdicament anteriors governs de Brasil havien creat ambiciosos programes de protecció de l'Amazònia brasilenya, a més de preguntar on va anar l'ambiciós programa de col·laboració entre Brasil i els EUA (en forma de tecnologia de detecció i mitjans aeris d'intervenció) del president Clinton.

Sé que pot sonar estranya la pregunta: ha comptat qualsevol govern interessat que reduir l'efectivitat del CO2 és proporcional a la conservació d'espais verds de recepció de CO2 en diversos llocs del món, estratègicament relacionats amb les corrents oceàniques de circulació d'aire?

Podria ser una bona forma de presentar al món que evitar la destrucció de boscos a l'Amazònia, a Indonèsia, a Austràlia, al sud d'Europa (sobretot Portugal) pot donar bons resultats en qualsevol protocol o tractat, Incloent-hi els més secrets...

Ricard Monistrol