Incivisme a seques?

Avui el ple de l'Ajuntament de Barcelona s'ha reunit per analitzar els problemes associats a conductes poc cíviques de turistes o de ciutadans barcelonins que han provocat problemes amb el sentit olfactori, visual i de l'oïda de la resta de vianants i veïns de determinats barris.

Pot semblar que l'exercici de l'autoritat pot esdevenir una solució, potser si... Però, podríem preguntar-nos per què els suposats culpables són sistemàticament anomenats “antisistema” i/o “ocupes”. No cometen, a priori, delictes que es puguin jutjar pel codi penal. No obstant, i vull deixar clara la meva posició cap a aquestes persones, considero la seva actitud encaminada a provocar problemes de convivència amb la resta de les persones.

Una primera reflexió podria portar-se a terme sobre la base social on ara vivim i treballem. Dèiem en un anterior article sobre la vivenda, que es podia observar com la Generalitat i els ajuntaments (sobretot el de Barcelona) han impulsat amb gaire “fogositat” la creació de parcs de vivendes socials de lloguer. No cal esmentar res sobre el preu de l'allotjament “normal” tant de compra com de lloguer.

Si ens situem en l'aspecte laboral, podem fer una comparativa: respecte al nivell dels anys 90, molts sectors han “rebaixat” el sou a treballadors nous, i també a alguns dels més antics. Sense comptar que grans empreses, com per exemple les de tecnologia, o les de comunicació social han reduït despeses tot creant empreses subsidiàries de serveis i continguts (Ericsson, Tele 5, Grupo Prisa....) on van a raure alguns treballadors prèviament acomiadats, i, on els sous no arribaran a la mateixa alçada que a l'empresa matriu.

Encara que si una empresa no obté els beneficis esperats (ja no parlem de si té lleugeres pèrdues) tendirà a acomiadar de forma col·lectiva a molts treballadors i es desplaçarà cap a indrets més “tranquils”. El resultat: una quantitat fixa més una de fluctuant d'atur "registrat" a l'OTG més propera....

Sembla estrany parlar de tot això, tot sabent que crear una forma alternativa de sistema de vida, sols la poden portar a terme poques persones, i que certes actituds generades com a rebuig no tenen una sortida social garantida per les institucions.

Ricard Monistrol

Sobre víctimes

Les recents declaracions de el més que poderós secretari de seguretat nacional d'EUA, Michael Chertoff, tot preparant el terreny als seus conciutadans sobre la tragèdia humana de l'huracà “Katrina” posarà a mans dels mitjans de comunicació una curiosa paradoxa prou eterna: les víctimes són simplement número o són persones amb nom i cognoms, o en un terme menys oblidadís: agafaran exemples d'interès humà?

No vull caure en la provocació fàcil. Però, està clar que per un cantó existeixen memorials amb noms i cognoms per a les víctimes de l'11-S a Nova York, que la tragèdia de l'11-M a Madrid, va posar nom, cognoms i la història d'una vida perduda a totes les seves víctimes als mitjans de comunicació, o que guerres com per exemple la de Vietnam, disposi d'un monument (i pel·lícules) on surten els soldats d'EUA “caiguts, però, per l'altra cantó, no pas de les baixes vietnamites.

Però, precisament a l'hora de parlar d'altres “víctimes”, Robert Fisk (“The Independent”, traduït a “La Vanguardia”) en les seves excel·lents cròniques d'Iraq ens recorda el poc valor de víctimes d'actes terroristes o simplement morts per “error” per les tropes d'ocupació, que a vegades ni tant sols arriben a sortir en un breu als mitjans de comunicació occidental.

No obstant, també tenim certa tendència, no conscient o sí, a considerar les víctimes pel seu origen (ara s'està obrint un camí cap a la discòrdia per l'origen afroamericà de la majoria de víctimes de Nova Orleans). Una vegada, José María Mendiluce (va treballar per l'ACNUR de l'ONU, va ser eurodiputat...) va establir una sentència comparativa, bastant violenta de principi, però que la història va donant el seu just valor: “El día que una vida humana valga lo mismo que un barril de petróleo habremos avanzado mucho”.

A Iraq, no fa falta parlar-ne. Però, m'he quedat perplex quan EUA va demanar en primer lloc com a concepte d'ajuda, petroli!

Ricard Monistrol

Periodisme o com aportar valor a la informació

Que un periodista parli de la seva tasca professional és una bona excusa per portar a terme una reflexió sobre la nostra “funció” social. Segons Kofi Annan, secretari general de la Nacions Unides, és la de protegir el dret dels ciutadans a obtenir informació fiable.

No obstant, la presentació de la pel·lícula “Good night and good luck”, dirigida per George Clooney i una declaració per part del propi secretari general de la ONU, tot reclamant que els periodistes puguin exercir lliurement la seva comesa professional sense coerció, manipulació, intimidació o eliminació (eufemisme d'assassinat), en llocs on existeixi un conflicte, donen un bon motiu per pensar.

Començem pel títol de la pel·lícula: “Bona nit i bona sort” era l'acomiadament que realitzava Edward R. Murrow (1908- 1965) als espectadors del seu informatiu nocturn televisiu a la CBS. Murrow és un personatge mític, procedent de la ràdio (on ja tenia molt èxit) que va passar a la televisió quan tot just es començaven a desenvolupar les cadenes generalistes a EUA.

Podem també ressaltar que a més de ser considerat un excel·lent periodista, va ser molt respectat com a editor de diversos informatius a la CBS. El seu secret, segons ressaltava Clooney, era la immensa credibilitat que va obtenir (honradesa manifesta: feia comprovar als seus col·laboradors diverses vegades els fets i les fonts de les notícies). I, com a magnífic afegitó, va ser una de les figures en el món del periodisme que es va atrevir a ressaltar i enfrontar-se als pocs (o nuls) escrúpols democràtics del llavors i tristament famós senador McCarthy.

Com ha ressaltat el director del film, George Clooney (el seu pare també era periodista), actualment la figura de Murrow ha quedat massa difuminada... Mal presagi per la honradesa en la informació ?

Tanmateix, el més preocupant són els divuit periodistes o membres d'equips de televisió que van ser morts per les armes de qui se suposa havien de protegir les seves vides mentre estaven a Iraq (2003- ...), segons denúncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP).

Ricard Monistrol

D'habitatges i tombes.

El títol és pretesament cridaner, avui mateix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy ha exigit el precintament i desallotjament de tots els edificis més degradats i ocupats per immigrants sense gaires o cap mitjà. L'anunci és produeix desprès que 48 persones, moltes d'elles infants, morissin a conseqüència d'incendis en sols quatre mesos. A priori, no provocats, segons manifesta, ara per ara, la policia de Paris.

Però, la reflexió sobre el rerefons d'un assumpte que sols ha sortit a la llum, desgraciadament mitjançant un excessiu nombre de morts, ofereix un problema de difícil resolució a curt termini. Sinó és que com ha dit el propi govern francès s'implica a tots els agents socials a l'hora de procurar una vivenda, anomenada “social”, com a mínim segura i, si pogués ser, també digna...

No obstant, no hem de confondre que pel fet que per a persones sense sostre i sense treball sigui necessari un lloc on refugiar-se, també que persones amb treball, pagant un lloguer de 300 € (es pot dir que és una quantitat irrisòria, però els seus sous tampoc són gaire més elevats) siguin víctimes de l'insalubritat dels seus habitatges, pertanyents a l'ajuntament de Paris. La qual cosa ha provocat una picabaralla entre l'equip municipal (socialistes) i el govern (gaullistes, centre dreta...), amb acusacions mútues i bon joc de dades.

Encara que la meva intenció és portar aquest debat molt més lluny o més a prop, segons es miri. A Catalunya algun govern o ajuntament ha pretès mai crear societats públiques o mixtes que promoguessin un extens i adequat parc de vivendes de lloguer i de protecció social amb cara i ulls? És a dir, amb lloguers adequats al salari de moltes persones, sense límit d'edat i de preu variable en funció de la seves rendes.

A títol d'aclariment, anem a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya. Me'n recordo que a l'excel·lent programa “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas entrevistava a l'alcalde Clos. En un moment determinat a la pregunta sobre les causes del continu exode de joves de la ciutat, el gestor en cap del béns del municipi va expressar que el poc nivell de renda n'era la causa... Què podem dir a tal afirmació?

Ricard Monistrol

Sobre desforestacions, incendis i altres canvis en el medi ambient

Qualsevol protocol (incloent-hi els de caire secret entre EUA i altres) que tingui certa intenció d'estalviar al ja prou malmès medi ambient qualsevol canvi (incloc també el climàtic) ha de focalitzar les seves accions en dos aspectes: el d'emissió i el d'absorció de CO2.

Si deixem estar l'aspecte d'emissió que ara per ara no ofereix gaires alegries, m'ha semblat “instructiu” esmentar la recent declaració d'intencions del govern brasiler sobre com esmenar la pèrdua de massa forestal del cada vegada més immens pulmó mundial de l'Amazònia.

Segons el secretari de Biodiversitat i Selva del ministeri de Medi Ambient un nou programa de protecció reduirà de “forma important” (no va voler quantificar) el nombre de km2 destruïts. Tanmateix, una altra càrrec del govern si que va oferir dades sobre l'efectivitat de la reducció de nombre de boscos convertits en mobles (o altres funcions) i espais destinats a l'agricultura i la ramaderia: el juliol de 2004 s'havien “reconvertit” 18.724 km2, aquest proppassat juliol “sols” 9.106 km2.

La resposta, clarament escèptica, del Fons Mundial per la Naturalesa (WWF) ha criticat que les dades de reducció no són les mateixes que ofereixen altres fonts del propi govern brasiler, i que es deuen més a la baixada de preus del mercat agrícola i ramader que no pas a l'acció del propi govern.

No obstant, com a fons d'aquest article vull recordar que periòdicament anteriors governs de Brasil havien creat ambiciosos programes de protecció de l'Amazònia brasilenya, a més de preguntar on va anar l'ambiciós programa de col·laboració entre Brasil i els EUA (en forma de tecnologia de detecció i mitjans aeris d'intervenció) del president Clinton.

Sé que pot sonar estranya la pregunta: ha comptat qualsevol govern interessat que reduir l'efectivitat del CO2 és proporcional a la conservació d'espais verds de recepció de CO2 en diversos llocs del món, estratègicament relacionats amb les corrents oceàniques de circulació d'aire?

Podria ser una bona forma de presentar al món que evitar la destrucció de boscos a l'Amazònia, a Indonèsia, a Austràlia, al sud d'Europa (sobretot Portugal) pot donar bons resultats en qualsevol protocol o tractat, Incloent-hi els més secrets...

Ricard Monistrol