Qüestió de gènere.

N'he parlat unes quantes vegades, però per desgràcia, em penso que en seguiré parlant fins al final de la meva vida com a periodista i ciutadà... Ahir, en “la Nit al dia” la imprescindible Mònica Terribas entrevistava a Sergio González, periodista mexicà, sobre la situació del seu país. Quasi per obligació, va sortir el mig miler de dones desaparegudes a “Ciudad Juárez”. Precisament un lloc que ha portat a crear un nou terme: el feminicidi!

Un terme que pot afectar aproximadament a la meitat de la població mundial, simplement per la seva condició de gènere: ser dona! Parlo de gènere, com a imposició social, no tant per la seva condició sexual de naixement.

Violacions, tortures, vexacions, agressions, inclòs l'assassinat són pa de cada dia encara massa sovint en excessius països. Però amb una diferència, si afecta a una dona és bastant senzill que les autoritats no posin gaire recolzament. Per exemple, en cas d'assassinat, les penes de presó poden oscil·lar entre 15 i 20 anys. Tanmateix, en cas que l'afectada sigui una dona i l'assassí sigui la “seva” parella pot ser que se'n surti en alguns jutjats “sols” amb 6 o 7 anys, inclòs menys.

Quina és la raó de tal diferència? Què el marit o company sempre pot acollir-se a moltes eximents relacionades amb la gran “passió” que li desfermava la seva víctima. En cas, d'un assassinat “normal”, la circumstància d'amistat prèvia agreuja la pena... Un clar menysteniment de la condició femenina!

Això en els casos de mort! Però, per molt que vulguem posar a la religió o al masclisme com a excusa de maltractaments, vexacions o menyspreus, hi ha una cosa ben clara: al darrere sempre hi ha apareix una figura humana, de sexe masculí, que no pot sentir-se bé en una societat on tothom sigui igual, en tot cas sols els homes, i a vegades, ni això...

El fet que la dona sigui la nostra expressió ideal de bellesa, d'amor i de plaer ètic (ho dic des de la meva doble condició d'home i d'humà) influeix en la necessària pulsió destructiva - sexual i, que sempre, s'associa a una determinada concepció del poder masculí (com a gènere). Un poder que es concebeix a si mateix com a superior?! Que no entén de diàleg ni de respecte per ningú. En el nostre cas, “ningú” s'associa al gènere femení, sense tenir en compte l'inherent condició humana de tot ésser nascut a la nostra, a vegades, trista espècie: “Sapiens Sapiens”(sic!)

Ricard Monistrol