Per fi... Contra la impunitat d'EUA!

La “guerra contra el terrorisme” anglo-saxona ha rebut un fort cop per part de la fiscalia de Múnich (Alemanya)... 13 agents de la CIA estan inculpats i s'ha decretat ordre de recerca i captura internacional contra ells.

La raó? Un ciutadà alemany de 43 anys, nascut a Kuwait, fou detingut sense cap raó legal evident (el van acusar de portar un passaport fals) en entrar a Macedònia, des de Sèrbia. Per tal raó fou immediatament entregat a la CIA, que desprès de drogar-lo, se l'emportà a un dels països on la tortura o qualsevol forma imaginable o inimaginable de “tractar” a un retingut es permet: Afganistan.

Desprès de una llargs i brutals 4 mesos on va ser convenientment torturat, la CIA va arribar a la conclusió que no havia estat en un camp d'entrenament pertanyent a Al-Qaeda i el van alliberar... Amb la suficient mala jeia, per deixar-lo en llibertat en un bosc proper a les fronteres de Sèrbia, Macedònia i Albània on fou tornat a detenir per il·legal... Encara que al final fou expulsat cap a Alemanya!

Quin malson! Sort que hi ha algú que fa quelcom per un ciutadà europeu sigui d'on sigui... Sembla talment, tal com relata l'informe FAVA del Parlament Europeu, que cap govern ha fet res per aturar els peus a l'administració Bush!

Però, no es comptava amb la justícia i amb la Guàrdia Civil Espanyola, qui va donar les dades de l'avió dels segrestadors i de tres dels seus ocupants...

Ricard Monistrol

Més dades sobre religió i dones...

Ja fa un cert temps que parlo de les vexadores i brutals relacions que té la religió amb la dona... Però avui, una dada m'ha esparverat: segons una ONG argelina 10.000 dones foren sistemàticament violades pel terrorisme integrista com a botí de guerra i amb el permís de les seves autoritats religioses (sic!).

A més, la pròpia ONG ha intentat que totes aquestes dones siguin considerades com a víctimes del terrorisme pel govern, la resposta? Per ara res de res... O sigui que una dona sigui violada sistemàticament per tota una patuleia de cabrons armats amb permís diví, no és una víctima?!

Aquesta situació no és nova, en qualsevol guerra la dona ha estat considerada com a objecte sexual o simplement com a objecte servil... Precisament la consideració de la violació en temps de guerra com a crim de guerra i violació de drets humans (encara no és un crim contra la humanitat, tal com ho hauria de ser!) no va sorgir fins a que milers de dones ho foren en el conflicte de Bòsnia-Hercegovina, en els anys 90!!!!

Però, tanmateix a masses continents on la violència és el pa de cada dia, la dona encara surt perdent en les seves relacions amb els homes i, masses vegades, amb el permís dels religiosos de torn! Tot plegat amb la poca intervenció de cap govern o organisme intergovernamental!

Per desgràcia, quan la violència masculina s'imposa a tots nivells la primera en rebre és la dona... Quin món!

Ricard Monistrol

ETA i IRA... comparacions?

Abans de tot, la intenció d'aquest article no és la de crear un fals paral·lelisme sobre la situació d'Irlanda del Nord i d'Euskadi en situacions polítiques i socials... Però, sí que vull fer una reflexió sobre els diversos actors que hi tenen cabuda amb ambdós processos.

Ahir mateix el Sinn Fein (suposat braç polític del IRA) va decidir en congrés extraordinari reconèixer a la policia i a la justícia d'Irlanda del Nord... Segons sembla, per la forta pressió personal i política de Gerry Adams.

Aquest acord, hem de recordar el context, possibilita que els unionistes radicals del reverend Ian Pasley estiguin d'acord en integrar-se en un govern conjunt. Possibilitat que estava suspesa desde fa quasi quatre anys.

Sense comptar que l'informe de la defensora de la policia (la nova, mixta entre catòlics i protestants) acusa a l'antiga de protegir terroristes unionistes i vulnerar una quants drets humans...

Sí passem al país Basc, tenim a una organització terrorista que per molt que Batasuna es vulgui presentar com a tal, no és veritablement un “braç polític”... En tot cas, funciona més com a suport socio-polític que altra cosa...

Perquè ho dic? Tot tenint l'innombrable conjunt de dades de diferència (existència de dos grups terroristes enfrontats a Irlanda del Nord, llei marcial, separació cerval de les dues comunitats religioses, etc.), qualsevol procés de pau portat a bon port sempre ha disposat de líders forts (Israel, Timor Oriental, Guatemala, Sud-àfrica.). Uns líders respectats per la seva comunitat tant pacífica com armada que han sabut dialogar, discutir... i arribar a la pau.

Existeix aquesta figura al país Basc en el cantó abertzale? Per ara no! A més, la pròpia estructura d'Euskadi amb el PNB, PCTV, Aralar, IU, PSE, PP entre d'altres no permet identificar una comunitat homogènia que pugui fer valdre el seu pes social. En tot cas, i tal com va demanar el propi Lehendakari Ibarretxe, crear una mesa de diàleg de TOTES les forces polítiques en un entorn totalment lliure de violència!

El fet, que ETA jugui al gat i a la rata en la seva treva demostra la total inexistència de cap possible línia política... Per tant, encara estem a anys llum de tenir un interlocutor abertzale que faci canviar les armes per la democràcia i que pugui negociar una rendició amb certes condicions de caire tècnic (amnistia o indult, per exemple...)

Ah! M'oblidava, al Regne Unit totes els partits democràtics van recolzar el govern en la recerca d'una sortida “negociada” al terrorisme sagnant present a cada dia a Irlanda del Nord!

Ricard Monistrol

Juana de Chaos...

En aquest cas s'hi mesclen més les emocions, els interessos electoralistes (no dic pas polítics, perquè no són) i certa tendència a recordar vells temps franquistes, que no pas de aplicació de normes jurídiques connectades amb la realitat democràtica...

Estem d'acord que Juana de Chaos, nascut en 1955, té 25 assassinats com a mostra de la seva efectivitat “terrorista”... Però, també és veritat que una vegada complerta le pena va resultar massa “estrany” que uns articles escrits no considerats “amenaçants” el 2004, fossin jutjats el 2006. Precisament quan el PP i alguns més posaven el crit al cel per la seva sortida de la presó.

No he llegit els articles, ni ho faré, però afegir a la pena, el de pertanyença a banda armada en fa pensar més en un manera, massa venjativa pel meu gust, de mantenir a un antic cap de ETA empresonat... Encara, que ho està provisionalment tot esperant el recurs davant el Tribunal Suprem.

A més, el propi Chaos, va deixar ben clar que tot sortint de la presó es dedicaria a escriure llibres... Però, certs tics dictatorials, han pensat que una mort sobrevinguda per una vaga de fam seria un successori del maleït “Garrote Vil”...

Sense comptar amb el PP i la seva sucursal l'AVT (Asociación de Víctimas del Terrorrismo) han vist una bona manera de destruir el govern: si haguessin decretat presó atenuada (quan va ser el ex-general Galindo, sí que és va acceptar), la culpa la tenia l'evident pressió del govern. Ara, la decisió, segons ells, deixa en evidència l'actitud del govern... Doncs el fiscal (depenent del Fiscal General) havia demanat la presó atenuada per calmar els terroristes.

En definitiva, el que perd és una persona que s'ha decidit suïcidar, tot sabent que la justícia espanyola no havia permès mai aquesta situació, amb l'excusa que ell s'ho ha buscat.... Quina situació més estranya! Tot per arribar al poder...

Ricard Monistrol

Dones i Islam...

Per molt que es volgui presentar que hi han diferents corrents de l'islam, qüestió que no nego, amb diversos nivell de tolerància o integrisme religiòs no és gens menys cert que la dona és menystinguda en totes elles...

No és sols el islamisme, sinò tambè el cristianisme i el judaísme també practiquen el menyspreu per la persona nascuda dona. Encara que gràcies al laïcisme (a vegades no tant evident), a l'estat de dret, a la democràcia lliberal i a la convenció universal de drets humans, com a mínim, les dones poden reclamar el respecte als seus drets... Llàstima que masses no arribin a fer-ho per culpa de les seves parelles sentimentals (sic!)

Una bona prova la vam tenir ahir, a la Nit al Dia, on na Mònica Terribas, imprescindible entrevistadora de cada dia, conversava amb Ayaan Hirsi Ali, exdiputada holandesa d'origen etíop i actualment resident a EUA. Als 5 anys va sofrir en la seva persona, la pitjor tortura que es pot aplicar a una persona: la mutilació del seu sexe, concretament la del seu clitorís (sic!).

En aquest cas no podem sols culpar al islam (també ho fan els cristians coptes d'Egipte), doncs aquestes “costums” són anteriors a la introducció de la religió. Però en cap moment, val a dir, ni cap Imam ni, a vegades, el govern, fan res per impdedir-ho.

Sense descomptar que l'assassinat del director de cinema Theo Van Gogh va ser produït per un documental sobre la situació de la dona a l'Islam i Ayaan no pot viatjar gaire tranquil·la per tot el món!

Avui mateix, una diputada italiana, Daniela Santache, ha rebut una amenaça de mort (juntament amb una foto de Theo Van Gogh) per haver-se “atrevit” a criticar el vel islàmic i escriure un llibre intitulat: “La dona negada: de l'infibulació a l'alliberament”... Males influències per les dones musulmanes?!

En cap cas es pot parlar de relativisme cultural... Tens dret de gaudir de la teva cultura sense que ningú t'ataqui, però també és veritat, que una cultura per ser considerada humana ha de respectar cadascun de tots els drets humans. Díficil? Per alguns així ho sembla, per molt que es vulguin sucidar per la seva causa!

Ricard Monistrol

RENFE i servei públic...

Poso aquest títol com a dicotomía del que no fa la companyia ferroviària... Avui mateix, i em poso en primera persona per ser un afectat he viscut una situació que si no fos per la seva gravetat la consideraria inclús còmica...

Estem a un quart de deu del matí per agafar el tren a Caldes de Malavella, prèviament a la ràdio havien comentat un incident amb les obres de l'AVE a Bellvitge i donaven la previsió de 20 minuts de retràs entre Barcelona Sants i el Prat de Llobregat... Agafo el Catalunya-Exprés direcció Barcelona, ha vingut quasi a l'hora i em dedico a pensar en qüestions molt allunyades del transport ferroviari. Per ara, tot bé...

Problemes amb el ritme, s'esdevenen tot arribant a Barcelona, concretament des de Mollet del Vallès... Fins que arribant a la estació de Montcada i Reixac, el tren es desvia de la via principal fins a una via secundària, són les 10:15! Això sí, obren les portes del tren.

A les 11:00 h i sense cap informació la mosca es comença a apropar perillosament a la punta del nas i, per art de màgia, apareixen dos guàrdies de seguretat, un armat amb pistola al costat mateix del nostre tren! Mala senyal? Símptomes que la cosa va per llarg?

Tot semblant connectat! Al mateix moment ve l'interventor i ens pregunta de forma, diria irònica, sí hem sentit la megafonia.
-Doncs no! Li responem.
-Ah! Doncs us comunico, que estarem aturats el temps que sigui necessari i que no fa falta que aneu a cercar taxis, no n'hi han!

Al passar al costat nostre li recordo la “famosa” promesa de RENFE de proporcionar autobusos alternatius. Un petit riure, és de l'interventor i em diu, que no hi han prou autocars per tot el tren i que igualment és una fal·làcia. Tanmateix, en no poder-nos donar major informació ens ha adreçat que per qualsevol altre demanda teníem els agents de seguretat a la nostra disposició, tot recordant-nos que la privatització produeix mostres poc agradables!!!!

Per fi, passades les 12:00, ens fan canviar de tren, un regional sortit tot just un quart d'hora desprès de nosaltres ens acull. Tot tenint la sensació que més que ser borregos som sardines, veig com els agents de seguretat ja s'havien anat!

Una vegada arribats a Sant Andreu Comtal, 12:10, estació terme i a Déu gràcies, sortim en tromba direcció a l'estació de Sant Andreu, línia vermella... Entremig s'han quedat totes aquelles persones que per raó d'edat o mobilitat no s'han vist en cor de pujar les llargues escales, gens mecàniques, de l'estació... Olè per RENFE!

Resum: la falta d'informació és un valor endèmic a la companyia RENFE i això que es va prometre una gran inversió d'uns quants milions d'euros en millorar la comunicació! Je, Je! Ja no parlo de millorar el servei

Llàstima, em pensava que avui dia amb la quantitat de noves tecnologies que existeixen... que hauria costat instal·lar en algunes estacions gironines (per exemple, en les que s'atura el Catalunya Exprés: Figueres, Flacà, Girona, Caldes de Malavella i Sils) un simple plafó que informés en temps real de qualsevol retràs o incidència? Potser no han arribat el milions € abans esmentats?

Ricard Monistrol

Violència escolar?

Navegant per Internet, concretament en l'edició digital de “El Mundo” (molt més útil que no pas que la seva germana impresa), he vist una notícia que esfereïx! Un menor, resident en Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) s'ha passat tota la seva vida escolar rebent tota mena de vexacions, insults i agressions. És a dir, ara té 17 anys, en total 14 anys de patiment! (sic!).... Encara, que a partir d'ara s'anirà ben lluny per seguir estudiant.

Segons sembla, canviar-lo de centre educatiu no servia de res, doncs els seus agressors l'esperaven a la sortida. Cap mena de reacció per part de les autoritats educatives (tant de l'escola com de la conselleria) i les denúncies a la policia no van servir de res, dons en aquell moment eren menors de 14 anys i no s'hi podia fer res.

A més, segons sembla, un dels agressors va assegurar en un programa de televisió que la seva intenció, per esmorteir culpabilitats?, era assassinar a l'esmentat noi subjecte de les “seves” atencions.

Fins a cert punt, por semblar normal, hi han infants que s'han suïcidat per culpa del bulliyng... Tanmateix, el que m'ha sobtat és la inacció dels centres educatiu i de la Generalitat... Però, el pitjor, és comprovar com la televisió es converteix, cada vegada més, en l'altaveu que una actitud agressiva, vexatòria, cridanera i menyspreadora et pot proporcionar el que tu vulguis (Antena 3 i Tele 5 no tenen cap empatx en demostra-ho en horari protegit). I la resta de la ciutadania què?

Per cert, no fa gaire temps que algú em va recordar que en “el Matí” d'Antoni Basses, un oient molt enfadat explicava que a les persones que es dedicaven a la recerca universitària, ni pa ni aigua... Per ser suaus!

En fi, tal com ja he dit alguna vegada, la violència és l'últim recurs de l'incompetent... Una manera de dir, que “actualment” amb el diàleg, l'educació, la formació i el civisme no s'arriba gaire lluny? No sé, no sembla que ETA i el PP ho sàpiga'n! Sense parlar de molts altres governs, ciutadans, empreses, institucions...

Ricard Monistrol

Partit Popular aïllat.

Desprès de la roda de contactes del PSOE amb la resta de partits del Congrés, s'ha arribat a un acord: no s'accepten a tràmit cap de les 5 propostes que fa el PP per “resoldre” el terrorisme, com per exemple tornar a perseguir salvatgement a tots els periodistes del diari “Egunkaria” i atorgar-lis les penes més dures possibles.

Tanmateix, una fita que desprès de que els tribunals no hagin trobat res en el cas, s'hauria de reprendre tipus “articles d'opinió amenaçadors de mort” penat amb 12 anys de presó!(sic!). Sense parlar de la resta.

Mariano Rajoy, paladí de la causa anti-Zapatero (el va acusar d'alta “traïció” a l'estat de dret) i anti-ETA, ha reaccionat tot acusant de totalitaris a la resta de partits polítics, per no deixar-los discutir en el ple del congrés les seves “constructives” propostes.

En certa manera Rajoy té raó, té tot el seu dret a “discutir” els seus plans. Però, encara tenen més raó, la resta de grups. El “fastigós” discurs de Rajoy el dilluns on va insultar i denigrar a la màxima magistratura de l'estat, per molt dret que pugui tenir, va trencar totes les normes i formes cíviques i d'educació que fins ara s'havien respectat en la democràcia lliberal occidental...

Per tant, paga la pena proporcionar una altra vegada una plataforma pública al PP per continuar promovent una actitud radicalment violenta (vol posar a la presó a tot abertzale) i plenament totalitària: o fas el que jo vull o et tractaré de discapacitat (molt inapropiades la seva frase sobre que feia falta quelcom més que tenir més de 18 anys i nacionalitat espanyola per ser president del govern).

Precisament, si Rajoy creu en la democràcia hauria d'acceptar que la resta de grups ja estiguin farts de sentir-lo. Al cap i a la fi, té tots els mitjans de comunicació a l'espera de les seves cridòries i soflames incendiàries (sobretot “El Mundo” i la COPE).

Ricard Monistrol

“1984” versió Tony Blair?

Hi han dues grans passions que comparteixen tant el president Bush com el premier Blair: reduir drets humans a canvi de seguretat...

Segons sembla Tony Blair vol tenir controlats a tots els seus ciutadans de forma encara més íntima (ja hi han repartides més de 4,2 milions de Càmeres de vigilancia)... de quina manera? Ajuntant totes les dades públiques o privades que puguin tenir qualsevol institució... per exemple l'ADN, els historials mèdics, le seves dades bancàries, els seus moviments econòmics, les seves propietats.... Encara que fer-ho més portàtil s'ha dissenyat una nova targeta d'identitat (tema tabú fins ara al Regne Unit!) que contindrà fins a 52 dades!

I per arrodonir-ho tot, es proposaran mesures penals preventives!!! Si algú té actituds sospitoses... Espero talment que no s'arribi al límit del electricista brasiler executat de forma sumària pels agents “antiterroristes”.

Tanmateix, a nivell de reflexió, l'únic interessant que tenia el moribund tractat constitucional d'Europa era l'adopció obligatòria de la Carta de Drets fonamentals.

Espero que no sigui un dels “elements” farragosos a treure del nou projecte constitucional, tal com ha comentat aquest matí la cancellera Merkel, presidenta de torn del Consell Europeu.

Ricard Monistrol

Qüestió de gènere.

N'he parlat unes quantes vegades, però per desgràcia, em penso que en seguiré parlant fins al final de la meva vida com a periodista i ciutadà... Ahir, en “la Nit al dia” la imprescindible Mònica Terribas entrevistava a Sergio González, periodista mexicà, sobre la situació del seu país. Quasi per obligació, va sortir el mig miler de dones desaparegudes a “Ciudad Juárez”. Precisament un lloc que ha portat a crear un nou terme: el feminicidi!

Un terme que pot afectar aproximadament a la meitat de la població mundial, simplement per la seva condició de gènere: ser dona! Parlo de gènere, com a imposició social, no tant per la seva condició sexual de naixement.

Violacions, tortures, vexacions, agressions, inclòs l'assassinat són pa de cada dia encara massa sovint en excessius països. Però amb una diferència, si afecta a una dona és bastant senzill que les autoritats no posin gaire recolzament. Per exemple, en cas d'assassinat, les penes de presó poden oscil·lar entre 15 i 20 anys. Tanmateix, en cas que l'afectada sigui una dona i l'assassí sigui la “seva” parella pot ser que se'n surti en alguns jutjats “sols” amb 6 o 7 anys, inclòs menys.

Quina és la raó de tal diferència? Què el marit o company sempre pot acollir-se a moltes eximents relacionades amb la gran “passió” que li desfermava la seva víctima. En cas, d'un assassinat “normal”, la circumstància d'amistat prèvia agreuja la pena... Un clar menysteniment de la condició femenina!

Això en els casos de mort! Però, per molt que vulguem posar a la religió o al masclisme com a excusa de maltractaments, vexacions o menyspreus, hi ha una cosa ben clara: al darrere sempre hi ha apareix una figura humana, de sexe masculí, que no pot sentir-se bé en una societat on tothom sigui igual, en tot cas sols els homes, i a vegades, ni això...

El fet que la dona sigui la nostra expressió ideal de bellesa, d'amor i de plaer ètic (ho dic des de la meva doble condició d'home i d'humà) influeix en la necessària pulsió destructiva - sexual i, que sempre, s'associa a una determinada concepció del poder masculí (com a gènere). Un poder que es concebeix a si mateix com a superior?! Que no entén de diàleg ni de respecte per ningú. En el nostre cas, “ningú” s'associa al gènere femení, sense tenir en compte l'inherent condició humana de tot ésser nascut a la nostra, a vegades, trista espècie: “Sapiens Sapiens”(sic!)

Ricard Monistrol

PP i el terrorisme...

Tot mantenint el caire caricaturesc del gag de “Polònia” sobre l'alegria del PP en saber trencada la treva d'ETA, paga la pena reflexionar com a ciutadà i periodista la seva actual actitud...

Per exemple, la proppassada setmana, el PP va anar canviant d'opinió conforme s'anaven afegint els seus desitjos al lema de la manifestació de Madrid (la de Bilbao, va restar ben clar que el “seu” Pacte per les Llibertats no vol saber res de qui li molesti per arribar al poder a Euskadi)...

Estranyament primer la paraula llibertat, desprès no negociació amb ETA... En tot cas, se li afegeix a la seva actitud totalitària, permetre que una bona gestió del terrorisme d'ETA els faci guanyar les eleccions espanyoles. En tot cas, el perill existeix, doncs si va ser el terrorisme integrista islàmic qui els va fer perdre el govern, per a ells és just que ETA els torni al poder.

Al cap i la fi, és un terrorisme hispànic, localitzat, proper... Més fàcil de manegar que no pas guerres a Iraq, armes de destrucció masiva o Guantànamos diversos.

Però, fins a quin punt pot afectar l'agressivitat del PP a Zapatero? D'una manera molt important... Ja des del primer moment qualsevol relliscada del President ha estat convenientment amplificada o qualsevol acció contrària a la moral catòlica versió COPE.

Tanmateix, aquesta mateixa rumorositat pot ocasionar un desgavell de cansament en els votants i fer que molt no vagin a votar... Precisament els més moderats. Per tant els més radicals podrien tenir el camp lliure per conduir el PP al govern.

Ricard Monistrol

Cinc anys de tortura inhumana...

No em refereixo a que la "disciplina" de la tortura sigui tant recent, doncs és inherent a la pròpia concepció del poder sobre altres humans.... Em refereixo al cinquè aniversari del temut i fastigós camp de concentració de Guantànamo (sic!), on encara hi estan retinguts 400 persones!!!

El pitjor, és que inclòs que tribunals federals (a més del propi Suprem) d'EUA han declarat que han de ser considerats “presoners de guerra”, doncs van ser apressats en batalla contra les tropes invasores d'EUA, i, per tant, aplicar-lis les Convencions de Ginebra. Sense comptar la exigència que fossin jutjats immediatament per tribunals civils.

Per resposta, el president Bush, el gran paladí de la guerra contra el terrorisme, que en principi semblava acatar les decisions va crear una nova llei, la de “Comissions Militar” que donava carta blanca als militars per fer i desfer sobre els retinguts... (tortures i vexacions incloses segons el propi FBI)

Tanmateix, per molt que els vulguin considerar no-persones, us podeu posar en el cap la sensació de sense estar acusat de res, podries passar tota la teva vida en un camp de concentració. A més de no saber mai si deixaran de vexar-te i torturar-te? Angoixant, molt angoixant!

Ricard Monistrol

Altres conseqüències de la Guerra d'Iraq

A part de morts, contaminació per fòsfor blanc i urani empobrit, de mines i bombes sense explotar existeix una altra greu conseqüència de l'operació alliberadora dels EUA i dels seus amics: els exiliats!

Segons dades d'ACNUR (Alt comissionat de Nacions Unides pels Refugiats) cada mes surten esfereïts de casa seva entre 40.000 i 50.000 iraquians uns cap a lloc més tranquils del país, 1,7 milions de persones. Però la majoria a altres països: Jordània, Síria, Líban (també amb problemes), Egipte, Turquia... més de 2 milions!

Tal com diu l'ACNUR, no es veia un èxode tant gros des de la creació d'Israel. Encara, que algunes veus, ja diuen que el superarà de llarg.

Per ara, 1 de cada 8 iraquians ja no viu a casa seva... Primer per culpa de Saddam, ara pels EUA. No em cap dubte que aquest pas, la violència sectària i la oficiosa “guerra civil” acabaran d'expulsar a uns quants més, sí és que no els mata algú primer.

De lluny, sembla poca cosa, però no cal anar massa lluny per seguir la història de vida dels milers d'exiliats republicans que van haver de passar-la molt magra quedant-se a Europa en plena guerra mundial i tot sabent d'un règim prou assassí a Espanya que no deixava a cap democràta sencer.

Sense comptar, com en tota guerra, la total falta de recursos d'uns ciutadans qua van veure de la nit al dia, desaparèixer tot el seu patrimoni i la seva feina.... 60 milions, segons l'ACNUR farien falta per no veure com s'enfonsen encara més en la misèria tant moral com física.

Ricard Monistrol

Últim comunicat d'ETA...

Aquest migdia l'organització terrorista ETA ha reivindicat l'autoria del sagnant i terrible atemptat a l'aparcament del T4 de l'aeroport de Barajas (sic!).

Segons aquest comunicat, en cap moment demana perdó, critica la poca “eficàcia”en desallotjar l'aparcament, tot i que, segons ells, van avisar un total de tres vegades i amb mes d'una hora d'antelació....

A més, com a bon exercici de cinisme, remarca que el cessament de foc encara és vigent! Sense comptar, que si no deixen d'agredir a Euskal Herria el govern espanyol es veurà en l'obligació de respondre.

Analitzem la situació, primer, el significat de cessament de foc permanent no és el mateix per la resta del món (exèrcits, guerrilles, governs...): es pot trencar quan l'interessi. Segon, segons ETA, qualsevol detenció o judici serà considerat una agressió, en canvi cremar autobusos, caixers automàtics i provocar que els veïns hagin de passar unes quantes nits fora del seu domicili no té cap importància? Tercer, exigeixen en el futur un acord polític que “garanteixi” els drets i mínims democràtics d'Euskal Herria, encara que matin.

Hi ha una cosa clara, han deixat del tot mort un procés de pau que exigia una cosa ben senzilla: confiança. Com es pot confiar en amenaces de violència desfermada, quan hi ha una cosa ben clara (inclòs Herri Batasuna ho reconeix): sols es pot parlar amb absència TOTAL de violència.En aquest paquet no hi poden entrar els atemptats i les amenaces o la Kale Borroka.

Tanmateix, no és cap qüestió semàntica, democràcia i bombes no és pas compatible! Qualsevol democràcia té les seves vies de discussió i que, en tot cas, sols correspondran a Herri Batasuna (sempre i quan garanteixi la absència total de violència) no pas a uns terroristes que decideixen sobre la vida o la mort de les persones...

La democràcia no funciona amb xantatges, ni amenaces sinó amb l'acord de tota la societat i del respecte a tots els drets humans!

Ricard Monistrol

Encara més irracionalitat?

Sols són rumors! Contestava el portaveu del govern israelià a la notícia publicada ahir al “Sunday Times”, sobre la intenció de bombardejar nuclearment tres instal·lacions iranianes... Seria la segona vegada que és fa des de Hiroshima i Nagasaki (Japó) a 1945.

Alguns l'han qualificat de accions de guerra psicològica... però no hem d'oblidar que en l'actual moment a la zona (guerra civil i insurgent a Iraq, guerra de guerrilles a Afganistan, atemptats a diversos països aràbics...) realitzar un atac d'aquesta magnitud provocaria immediatament un bloqueig de l'estret d'Ormuz (ja ho he comentat anteriorment el 19/04/06), que, no hem d'oblidar, segueix sent encara el pas obligatori de tots els superpetroliers que carreguen petroli al Golf Pèrsic. Poc desprès, s'esdevindria l'atac a tota força americana present a la zona.

Sense comptar que seria del tot impossible aturar tots els míssils que enviarien en contra de la població israeliana (no fa gaires mesos que van provar míssils que hi podien arribar)... A més d'atacs a tota mena d'interessos israelians.

Una qüestió que a la vegada podria provocar la resposta d'Israel... una qüestió que obligaria a EUA a intervenir-hi... Tanmateix, una acció militar d'EUA posterior contra Iran, acabaria d'encendre la guerra total contra les tropes d'EUA presents a Afganistan i Iraq.

Tanmateix, encara que sigui el millor exèrcit del món i al darrere tingui EUA, la població d'Israel mereix estar en guerra? No creuen en la famosa guerra de dissuasió entre la URSS i EUA? Sí intervenen nuclearment contra Iran... En un moment o altra tastaran un atemptat o bombardeig nuclear!

Ricard Monistrol

Noves majories a EUA...

Avui mateix entra en funcionament tant el nou Senat com la Cambra de Representants sorgits de les eleccions de novembre. Tant una com l'altre disposen de majoria democràta, més folgada en el cas de la Cambra i molt ajustada en el Senat.

Encara que a priori existeix una diferència política entre Republicans i Democràtes, no sembla que hi hagi d'haver-hi grans canvis en una qüestió fonamental: la excusa totalitària de la guerra contra el terrorisme per vulnerar diversos drets fonamentals, inclòs el de la informació, tot sota el mal emprat concepte de la “Seguretat Nacional”...

Per ara, segons les declaracions d'ambdós líders de les dues cambres legislatives, les seves preferències passen per flexibilitzar les restriccions en la recerca amb cèl·lules mare d'embrió, augmentar el salari mínima nivell federal (ara mateix varia en funció de l'estat) i facultar al govern federal poder negociar els preus dels medicaments. Encara que com a detall cara a un rentat d'imatge vers la societat, augmentaran les restriccions sobre regals en espècie o diners que puguin rebre els legisladors de lobbys o particulars...

Llàstima que habilitar comissions parlamentàries d'investigació sobre diversos aspectes de la guerra contra el terrorisme, com per exemple: el transport de presoners a tercers països on està permesa la tortura fins la mort, la brutal situació de Guantànamo o l'escolta de les comunicacions de persones no agradables a l'administració... segurament no passen de ser una amenaça que difícilment es portarà a terme.

Tanmateix, encara que sigui escèptic, esperem que la nova majoria vulgui de veritat tornar als EUA, el respecte als drets humans més acurat possible! Sense cap mena d'excuses de restringir per major seguretat...

Ricard Monistrol

Periodista: ofici mortal?

Repòrters sense Fronteres (RSF) ha xifrat en 81 els periodistes morts en exercici de la seva professió o per culpa de la seva opinió (sic!).... La pitjor dada des de 1994!

Són 21 els països on els periodistes han mort. Encara que per tràgica majoria guanya Iraq amb 39 periodistes assassinats, en trist segon lloc, Mèxic amb 9... A més, també hem de comptar 32 col·laboradors (xòfers, traductors, tècnics...) assassinats. Per fer-se una idea d'aquesta xifra sols dir que l'any 2005 van ser assassinats 5!

Però, aquí no acaba tot (dita una desgraciada forma d'acabar amb les molèsties)... Hi han altres formes de fer callar a un periodista, comenceu a comptar: 871 detinguts, 1.472 agredits i, per si de cas, 912 mitjans de comunicació censurats.

No cal dir que a Iraq, on hi han més periodistes morts, la pretesa seguretat que oferien les tropes de EUA va deixar d'existir en el moment que un tanc americà va bombardejar un hotel farcit de periodistes... Recordeu a Xosè Couso! Sense comptar que també els segrestos poden acabar malament.

Tanmateix, pot semblar-nos increïble aquestes mesures tant dràstiques, que quasi mai són investigades a fons, però també existeixen d'altres més subtils. Precisament en el nostre entorn... Precarietat, temporalitat, condició de mileuristes (o per sota) són elements que no permeten adquirir gaire seguretat a les noves generacions de periodistes. Una qüestió que els farà pensar-s'ho dues vegades abans de indagar res que pugui portar-li problemes.

No obstant, com a petita broma maligna, sempre es pot acudir al diari “El Mundo”, patrocinador oficial de tots aquells que encara estan, per exemple el ex-ministre Acebes, preguntant-se qui hi ha darrera dels brutals atemptats del 11-M a Madrid...

Ricard Monistrol

Irracionalitat i violència...

Execució de Saddam Hussein, atemptat d'ETA a la terminal T4 de Barajas... Què tenen de comú? La necessitat, irracional, de castigar en un cas al dictador i en l'altra al govern espanyol.

Ehem! Pot semblar a primera vista que cada acció no tenia la mateixa intenció! Però, si comproveu l'odi que es va desfermar, per part dels presents, cap a una persona a punt de ser assassinada per l'estat o l'excessiva potència de la bomba en un lloc tancat... Podreu veure com existeix un denominador comú: l'autoritat d'ambdós bàndols per determinar qui viu o mor.... és a dir, el total odi a un dels principals drets fonamentals: el de la vida. No s'hi val excusar-se amb un judici “just”.

Tanmateix, en ambdós casos, no sols menyspreen el dret a la vida, també altres drets fonamentals ... En el cas d'Iraq, sols fa falta comprovar els milers de morts, i les tortures, que han provocat les tropes d'EUA en nom d'una pretesa llibertat o la violència sectària que assola a la població civil, incloent-hi en els assassins a esquadres de la mort formades pels mateixos policies que haurien de protegir-los.

En el cas d'ETA, no s'ha val a dir que ja havien avisat... Col·locar una bomba de tal magnitud té una clar missatge de mort i destrucció, no pas d'avís per a navegants!

Estem d'acord, que al igual que l'IRA, no es volgués entregar les armes fins que s'establís una taula de diàleg polític (no pas militar) amb Herri Batasuna. Però, tot separant clarament l'acord democràtic (és a dir, del conjunt de la població d'Euskadi o inclús el d'Euskal Herria) de l'acord militar, que és el de renunciar a la violència i, a canvi, atorgar l'amnistia a tots (o quasi tots) els terroristes empresonats.

Per tant, ha de restar clara una qüestió: no es poden imposar unes idees (per molt justes que siguin) per la força... Això val tant per ETA com per EUA.

Sense comptar, que amb Saddam Hussein, tenien un presoner que poc podia fer per desequilibrar o equilibrar l'Iraq actual... Però, ara, alguns ja disposen d'un màrtir!

Ricard Monistrol