Sobre drets fonamentals...

Avui és el dia internacional contra la homofòbia, una lacra que en nom de la moral i de la religió (per exemple la catòlica/cristiana) condemna a masses persones a la presó, a la no acceptació dels seus drets econòmics, culturals i socials (com per exemple el PP i el matrimoni homosexual), inclòs la mort per imperatiu legal o extrajudicial (però, tanmateix tolerat) en masses llocs de tots cinc continents...

Per a tall d'exemple de què estem parlant, s'ha sabut que 12 alumnes d'un Col·legi de Camerun (Àfrica) han estat expulsades sota l'acusació de “formar part d'una xarxa lesbiana” (sic)... Per si de cas, la població ja ha començat una “cacera de bruixes” i s'han denunciat diverses persones que s'han declarat, o se suposa, que són homosexuals o lesbianes. NO són cap broma aquestes acusacions, doncs poden significar de 6 mesos a 5 anys de presó...

Precisament, qualsevol vulneració de drets fonamentals sigui per la causa que sigui, com per exemple, la condició de ser dona (si a més, afegim la de lesbiana!) o la ser homosexual estan íntimament relacionades entre totes... Quan una persona i, de passada, una part o tota la societat, decideix que unes persones o un grup sigui per condició de genere, de tendència sexual, creences, pensament... ha de ser discriminats, no hi han mitges tintes! Uns humans no poden negar la condició d'humà a un altre humà!

Qualsevol discriminació converteix a la persona en un ésser que pot ser castigat i, inclòs mort, per qualsevol raó... simplement pel seu sexe (masses dones moren en mans de qui se suposa que eren els seus companys sentimentals) o perquè se senten atretes per persones del seu propi genere.

No hem d'oblidar que l'església catòlica considera com a malalts els homosexuals i que alguns bisbes encara veuen a les dones com “éssers” sotmesos a la família, preferentment al cap de família (un home)! Sense oblidar que qualsevol decisió de les dones en relació a la seva sexualitat és vista de forma molt negativa... Sense oblidar el paper que exerceixen els partits de dreta... Precisament en nom de la moral cristiana!

Ricard Monistrol

Habitatges reduïts i ben aprofitats...

Segurament que molts joves, i no tant joves, han encetat una desesperada recerca per trobar uns quan metres on dir: és casa meva (una exageració, sobretot si és de lloguer i encara més, si depèn d'una hipoteca de 30 o 40 anys).

No és cap broma això dels metres, per un cantó els anuncis ja no parlen de metres en els habitatges de baix i mig nivell (sols en parlen amb cases o pisos de 500.000 € cap amunt), sinó de habitacions. I pitjor de tot, és que amb prou feines es podrà aconseguir un de dues cambres. El més normal és parlar d'un sol ambient (tipus loft) on la cuina americana i el llit fan bona parella...

Però això no és tot, per si no quedava prou clar que els joves no tenen dret a l'espai, la ministra Trujillo ja fa un cert temps (un xic més d'un any) va llençar la proposta dels famosos “pisets” de fins 25 m2... Adequats per a cada cicle vital, com si els joves no mereixessin sentir certa llibertat de moviments per moure's!

Bé, no fa falta parlar massa més d'aquest tema, sobretot veient el poc cas que fan les diverses autoritats estatals, autonòmiques i locals (amb alguna honrosa excepció) per posar a l'abast de la joventut UN LLOC per jeure i dormir!

Tanmateix, si el vostre cas és el de milers de persones que veuen molts dur poder portar a terme els coneixements d'un curs de cuina o d'alguna recepta que us ha fet la gara, gara, per falta d'una cuina prou grossa i equipada... CC Concepts ha dissenyat una cuina integral i circular on, en quasi dos metres quadrats, i girant 180 graus, podeu trobar-hi nevera, microones, forn tradicional, vitroceràmica, rentaplats, armaris i una superfície prou ample per la preparació de plats... A més té il·luminació incorporada i preses per l'aigua i l'electricitat.

El preu no surt, encara que teniu a la vostra disposició un formulari per explicar les vostres necessitats i el destí, a fi que ells puguin informar-vos del preu final (segons colors i accessoris). Jet, Je! Sempre que no aneu escurats de la butxaca!

Al cap i la fi, potser hauria de calcular el pressupost (sols en cas de compra) de refer una mini cuina d'obra o disposar-ne d'una sense cap mena d'obres... Tot per facilitar la màxima adaptació als espais únics, potser amb una mica de sort encara us sobrarà espai per posar una taula despatx i una llibreria...

En el fons, com a sarcasme final, sempre podeu demanar una subvenció a l'administració...

Ricard Monistrol

Turisme per a rics, barraques per a pobres...

Tanmateix, no és gens estrany que qualsevol tour per una país en vies de desenvolupament (és a dir, del tercer món!) passi de llarg pels barris més pobres i vagi de pet cap a les “meravelles” turístiques indicades al programa.

Sense oblidar les ciutats de vacances on els únics indígenes que veuràs són els que et serveixen les begudes a la platja privada...

Encara que a vegades, molt poques, per desgràcia, sembla que hi hagi algú amb mitjans econòmics que vulgui que els voltants dels recorreguts "macos" també participin de la “bona vida”.

Estem a Cuzco (Perú), ciutat declarada patrimoni mundial per la UNESCO, a pocs metres dels carrers més cèntrics i convenientment indicats a les guies... Hi han uns “altres” habitatges lletjos, sense aigua corrent, ni clavegueram i amb prou forats com per permetre que l'aire no s'estigui d'entrar.... Però, sembla que potser s'ofereixen solucions.

L'Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) ha establert un projecte de rehabilitació urbana integral que promourà recuperar espais públics, augmentar el nombre de carrers peatonals i reconstruir vivendes que no mereixen pas aquest nom!

Realment, és tota una sorpresa que un govern amb mitjans arregli els desgavells de la gran economia globalitzada que fa més pobres als pobres de sempre, no tant sols de Cuzco, sinó de tota Hispanoamèrica, Àsia, Àfrica i sense anar més lluny també al nostre país (emigrants sense documentació, vídues, pensionistes, joves que no arriben ni tant sols a la categoria de “mil·lereuristes”...)

No s'hauria de perdre de vista que el concepte de la redistribució de la riquesa no és patrimoni tant sols del socialisme i de les esquerres polítiques. També hauria de ser-ho en la concepció de l'economia d'escala, tot tenint en compte que a part dels grans fluxos econòmics també és possible crear vincles de mercat amb una comunitat social, si aquesta està convenientment educada i formada a més de poder treballar i viure en condiciones dignes....

Ricard Monistrol

Acomiadaments al govern...

Doncs sí, Segons ja han confirmat Joan Saura i el propi Josep Lluís Carod-Rovira que tots els càrrecs de confiança d'ERC sortiran immediatament del Govern de la Generalitat...
Perquè? Simplement per estar en contra del nou Estatut? A primera vista podria semblar-ho, però podrien entrar altres factors en joc...

Per exemple, motius electorals: PSC creu ferventment que pot obtenir una folgada majoria (és a dir, sense ERC) per formar govern. La raó táctica s'acosta a la pensar que podran atreure als votants que no han estat d'acord amb la gestió d'ERC tant en la política catalana com espanyola.

Però, la raó estratègica pot anar en contra d'ells mateixos: molts votants els poden veure massa dependents del PSOE (a fi de treure problemes a Zapatero, que ja té les mans lliures per pactar amb CiU a Madrid) ó, que el govern d'esquerres sols ha funcionat per portar a terme un estatut que ERC ha vist rebaixat precisament per CiU i el propi PSC. Però, en canvi, no han servit pas per portar a bon port un Acord del Tinell, potser, massa ambiciós pels socialistes...

En el meu entendre, sembla que l'experiment de tenir un govern d'esquerres i catalanista no ha funcionat. Sobretot, sent per mi una solució molt estúpida per part del President expulsar a ERC. Ara, els republicans també tenen les mans lliures per fer una campanya molt més agressiva contra l'estatut... En el fons, el President els ha donat encara més raons per pujar el seu to (Carod-Rovira ja ha anunciat que deixa de donar suport a Zapatero) contra l'estatut i qui els l'han aprovat.

Tanmateix, espero veure si de veritat el PSC és un partit de govern com sempre ha manifestat (per diferenciar-se d'ERC) i demostra que en poc temps pot posar en marxa de nou el vaixell del Govern, tot substituint als centenars de càrrecs de confiança que ara han de sortir. Segurament, ja se'n poden oblidar que el traspàs de poders sigui amable...

Ricard Monistrol

Estatut o paràlisi?

No sembla que el Bloc de partits a favor del nou estatut les tingui totes... Sobretot quan en declaracions d'ahir nit a la “La nit al dia” del Portaveu del PSC, Miquel Iceta, sense acabar d'afirmar res, no va veure cap problema en buidar el govern de persones afins a ERC... La genial i imprescindible na Mònica Terribas li va qüestionar si tal decisió no paralitzaria el govern. El senyor Iceta va mostrar cert nerviosisme en respondre que no afectaria gens ni mica...

Per un cantó, ens diuen és que l'Estatut és el projecte més important de tota la legislatura... D'acord, però després de més dos anys moltes persones ja tenen ganes que s'acabi d'una vegada aquest “culebrot”... Encara que, jo em pensava que el Pacte del Tinell era un projecte de govern amb diverses polítiques i projectes que s'havien d'implantar en el transcurs de la legislatura.

Ai senyor! En molts moments s'ha acusat a ERC de fer rebequeries per culpa de l'Estatut (sembla estrany que defensar l'estatut íntegre del Parlament tant volgut per CiU al principi no pugui ser respectable). Però, no és gens lloable que s'hagi de paralitzar tot el govern de Catalunya per un SÓL referèndum. La gestió del dia del dia també forma part de les preocupacions de la societat!

Quanta inseguretat! La seva per por al No! La nostra por a no trobar ningú a l'altre cantó dels despatxos de la Generalitat (polítiques socials, educatives, universitats, recerca, ordenació territorial, comerç, consum...)

TANMATEIX...

Ara, voldria expressar la meva més profunda repulsa a l'actitud del PPC (ja massa habitual) front l'entrevista, emesa dilluns, de na Mònica Terribas a Arnaldo Otegi.

Com a periodista i com a ciutadà, considero que aquests atacs a la llibertat d'informació, a la imatge, a la integritat moral i ètica, i a la llibertat d'expressió de la directora i presentadora de la "La nit al dia" són molt condemnables i donen la raó a aquells que consideren que una televisió pública ha d'estar controlada i convenientment censurada en funció del moment i actor polític.

De tal manera, considero d'un alt valor informatiu, gràfic i testimonial les entrevistes realitzades a membres de la societat Basca que ens puguin aportar el màxim de testimonis i que ajudin a entendre les claus del conflicte, la seva possible discussió i la seva resolució!

Precisament l'actitud de certs membres del PP Basc negant-se a ser entrevistats per la Genial i Imprescindible Mònica Terribas donen a entendre la poca incentivació en resoldre el conflicte, si això els afecta electoralment!

Ricard Monistrol

Incongruències en el PP?

A veure, que s'aclareixin d'una vegada els Zaplana, Acebes i companyia en posar en dubte les brutals evidències que l'atemptat del 11-M fos de caire extremista islàmic...

Perquè ho dic? Doncs, aquest mateix dilluns, José Maria Aznar, el cavaller de la trista i fosca figura i, a més, president d'honor del PP, de la FAES i membre vitalici del Consell d'Estat espanyol ha reconegut, per fi!, que l'atemptat del 11-M a Madrid i els de Bali, Estambul; Casablanca, Londres... formen part d'una “ofensiva en tota regla a fi d'imposar la seva tirania opressiva”.

Sembla que rectificar és de savis, i en aquest cas, potser Aznar ara ho és una mica més en qüestions d'Al-Qaeda. Penseu que era el més fervent defensor en afirmar que mancava una nova línia de recerca en saber la veritable autoria del 11-M.

Llàstima, ara al PP què faran? A dia d'avui (dimarts) els coreligionaris estan massa concentrats en l'Estatut català i andalús, l'exigència de diverses dimissions al govern de Zapatero, les crítiques per no tenir a Bush com amic íntim (quina basarda!), la poca confiança (o potser la por?) del cessament de foc d'ETA, l'exigència que Otegi sigui callat i tancat a la presó per sempre... O, ja en pla més apocalíptic, el trencament d'Espanya en diverses illes i una mena de diluvi universal, circumscrit a l'estat espanyol, que esborrarà el seu nom, on sigui que estigui escrit...

Una cosa "bona" que tenen molts partits, per no dir quasi tots, és la resistència a acceptar que han comés errors... Però, en el PP s'arriba al paroxisme... Tots estan en contra d'ells, mai han fet o dit res que hagin de rectificar o reconèixer que han fet malament, i si convé, són els majors defensors dels drets individuals enfront una societat dirigida que vulgui imposar la redistribució de la riquesa i “imposar” la igualtat d'oportunitats (paraules de Rajoy sobre l'estatut en la entrevista amb Na Mònica Terribas).

Al cap i la fi són de dretes, no de caire europeu, però si molt “espanyoles”!

Tot pel poder! Sobretot, tot pel poder!

Ricard Monistrol

Serveis d'intel·ligència...

Els EUA sempre s'han esmerçat en posseir serveis, no pas un de sol, militars i civils que protegissin la nació de qualsevol amenaça tant real com potencial...

Però, després dels atacs del 11-S on milers de ciutadans van morir a mans d'un grup de terroristes que s'havien entrenat en escoles d'aviació d'EUA... La qüestió va canviar, la Patriot Act va permetre en nom de la seguretat la minva de drets fonamentals i inalienables fins llavors.

Tanmateix, casualitats de la vida, el responsable (per ordre presidencial, no pas del Senat o de la Càmera de Representants) del criticat i polèmic Programa de Vigilància Electrònica, el general Michael Hayden, passa a ser el nou Director de la CIA.

Com qui no vol la cosa, el critiqueu! Doncs l'ascendeixo... Penseu, que segons sembla, les trucades, correus electrònics de molts ciutadans d'EUA van ser controlats per raons, per exemple, com la d'estar en contra de la Guerra d'Iraq, ser activista en favor de drets fonamentals...

En certa manera, és admirable George W. Bush, si ell no creu que tothom tingui drets fonamentals no dirà mai que s'ha equivocat i segueix amb la seva camisa d'onze vares passi el que passi i diguin el que diguin, i per si fora poca cosa amenaça a qualsevol país que no estigui d'acord amb la seva política (s'exclou la UE) a incloure'l dins el seu llistat de països sucursals de l'infern i del mal absolut! Es nota que es un bon cristià que fa servir el nom de Déu per atacar!

Espero que el proper president d'EUA sigui un xic més racional i que cregui en la defensa dels drets de les persones, siguin d'on siguin i on estiguin...

Ricard Monistrol

Batalles perdudes...

Els militars per consolar-se quan no han guanyat una batalla, sempre afirmen que potser l'han perduda però que confien en guanyar la guerra...

Sense cap mena de miraments, es podria dir el mateix de l'actual guerra i “croada” contra el terrorisme extremista islàmic que porta a terme el president d'EUA per tot el món (s'inclouen ciutadans europeus dins el programa de vols “exprés” de la CIA). Però, precisament, la batalla s'ha perdut a Afganistan, un dels objectius més preuats d'EUA per fer veure a tothom com s'ha de democratitzar el món àrab.

Doncs sí, un dels senyors de la Guerra Afganesos, considerat per molts com un dels més poderosos de la tota la zona, ha deixat ben clar que a partir d'ara la seva lleialtat està al servei d'Al Qaeda...

Quin fracàs! Tants diners i armes entregats per la CIA a fi d'assegurar-se la no-conflictivitat! Per veure com les seves campanyes de terror tant a Afganistan com a Iraq, no fan més que afegir llenya a un moviment, que sense tenir cap simpatia de les població musulmana pels fets del 11-S a Nova York, ara s'estan elevant a la categoria d'herois per la resistència que ofereixen als invasors precisament d'Iraq i Afganistan.

Moltes vegades diuen que la intel·ligència i la violència estan renyides... A fe de bé que George W. Bush així ho demostra!

Sí de veritat volguessin afavorir la democratització dels països àrabs, com a mínim haurien de palesar la voluntat de permetre que Hamas (elegit democràticament) rebés els diners d'occident i condicionar l'ajuda a Israel a l'entesa amb Palestina sobre les fronteres “reals” marcades per les Nacions Unides (no les marcades pel mur de la vergonya).

I, si de veritat volguessin posar-se al seu costat a Iran, EUA hauria d'acabar d'una vegada per totes amb les hostilitats i l'embargament i reconèixer -li el paper de potència regional... Sense tenir en compte que la imatge de l'exèrcit d'EUA hauria de tornar al costat del respecte i la promoció dels drets humans!

Llàstima, que la intel·ligència no tingui gaires camins per arribar al Govern Federal d'EUA, tret que es torni a la concepció de la democràcia que va fer famosa el president Franklin D. Roosevelt...

Ricard Monistrol

Nacionalitzar o no nacionalitzar?

Depèn de quin cantó es faci aquesta pregunta la resposta varia... Tanmateix, paga la pena reflexionar sobre les posicions de cadascun dels actors que tenen interessos en la nacionalització del petroli i del gas bolivià.

Per un cantó, Repsol-YPF, esverada, consternada, no entén res que passa... Tantes inversions que havia fet... El govern espanyol amenaça... A veure, hem posat al mateix cantó al govern d'Espanya i la companyia petroliera per una simple raó: la identitat comuna de ambdós. Tots dos comparteixen interessos nacionals: procurar un bon abastiment de petroli i gas natural a l'estat, estimular que la companyia segueixi en mans espanyoles i que la factura no sigui massa alta (no és diu res dels astronòmics beneficis tant per l'empresa com per al govern d'Espanya).

Per l'altra cantó, i tal com explicava Mónica Vargas, sociològa boliviana, a l'imprescindible i genial programa de na Mònica Terribas, el 70% de la població de Bolivia està sota el nivell mínim de la pobresa, el medi ambient resta afectat per les explotacions petrolieres sense cap mena de compensació per les malifetes comeses...

Si sospesem la balança, ens apareixen les famoses dades macroeconòmiques del FMI de la UE, del G-8, d'EUA, d'Espanya: l'importància de tenir empreses multinacionals blindades en els sectors estratègics nacionals que pugen el PIB. Per l'altra les microeconòmiques: 5,6 milions de nens morts per la fam al món, més de140 milions de nens amb desnutrició crònica... i que no consten al PIB.

Sembla estrany, nacionalitzar el sector de l'energia per poder treure del pou de la pobresa a la població pot costat molt car... Sols un exemple, a l'Iraq dels anys 50 un primer ministre va voler fer el mateix que Evo Morales... va caure assassinat i amb el país intervingut per EUA...

A més, molt més actualment, Espanya no va moure ni un dit quan la “pretesa i desitjable” Endesa va expulsar de forma coercitiva i molt violenta a la població Mapuche d'una de les valls on l'empresa espanyola ha construït una presa hidroelèctrica.

Si us plau, la hipocresia i el cinisme s'haurien de dissimular un xic més...

Ricard Monistrol

Estem d'aniversaris tristos... (el dia desprès de l'u de maig!)

Avui fa un any del desastre del taller tèxtil de Spectrum a Savar (Bangladesh) on 67 treballadors van morir i 70 es van ferir, quasi la majoria de ambdós eren dones.... A més, centenars de treballadors encara resten a l'atur.

Ara, s'ha sabut que la fàbrica estava construïda sobre terreny d'aiguamolls, sense cap mena de permís governamental, i que les sortides i les portes estaven bloquejades. A més, les obreres i els obrers sols disposaven d'un reduït pas per una escala per poder sortir.

Però, els accidents han continuat... i, les víctimes també, sols entre febrer i març d'enguany ja han ocorregut quatre accidents amb 88 morts (alguns amb la tendra edat de 12 anys) i més de 250 ferits...

No obstant, falta una dada gens menyspreable: totes les fàbriques accidentades (i també sense accidentar) treballaven per empreses de la UE i d'EUA... La dada té un altre significat, les indemnitzacions per les víctimes i els seus familiars del desastre de Spectrum encara no han estat satisfetes...

Encara que amb la pressió de diverses ONG's algunes empreses han començat a aportar fons per les indemnitzacions: sols 3 de les 10 marques que treien profit dels treballadors de Spectrum han acceptat realitzar pagaments (l'empresa Inditex és una de les tres).

Per ara, la resta d'empreses (per exemple, Carrefour) no han volgut colaborar... Ehem, ehem!

Visca les dues cares de les empreses occidentals! A Europa compleixo, a Bangladesh exploto! Tanmateix aquesta situació podríem trobar-la a tallers il·legals d'EUA, a Centre i a Sudàmerica i a la resta d'Àsia... On les persones perden el seu nom i tots els seus drets fonamentals!

Ricard Monistrol

Sobre terrorisme...

La paraula terrorisme està prou valorada en molts països... Per una senzilla raó, a uns els dona excuses per promoure una croada bastant sagnant (hi han coses que mai canvien, recordeu-vos de les dels segles passats) o, a l'altra cantó, fer valer la exigència d'un canvi...

De quina mena, és el canvi? La seva tipologia té una part comuna, tal com ja hem esmentat abans, l'exigència. Aquesta pot ser impositiva o defensiva.

Per exemple, Bin Laden i la seva trepa de brutals i efectius grupets no coordinats vol imposar una mena d'estat islàmic de caire califal on el règim dels talibans quedaria curt seu costat. Tanmateix, la seva procedència no és cap accident en la seva ideologia, doncs Aràbia Saudita posseeix una visió de l'Islam de les més agressives i escapçadores de tota la religió musulmana.

Si seguin amb els exemples, però ara del cantó defensiu, un model clàssic és l'IRA irlandès, que desprès de la repressió sagnant que va cometre tant l'exèrcit britànic i els lleialistes contra els catòlics segregats d'Irlanda del Nord (Comptat del Nord d'Irlanda que van quedar en mans britàniques desprès de l'acord d'autodeterminació de Michael Collins).

Tanmateix tant una com l'altra no han tingut problemes a l'hora de cometre actes vilment terroristes, és a dir, aquelles accions encaminades a exterminar població civil desarmada.

Però, tanmateix no ens hem d'oblidar dels estats, ara per ara el que domina amb més claredat és l'anglosaxó, tant EUA com el Regne Unit, tots dos molts democràtics, no tenen cap problema en activar accions legislatives encaminades a “augmentar” la seguretat dels seus ciutadans, tot, com qui no vol, reprimint drets civils, alguns d'ells fonamentals.

Encara que una vegada a l'exterior aquests països es creixen! EUA: Guantànamo, vols de transport de ciutadans europeus a llocs no gaire recomanables! La tortura com a element imprescindible en el tracte dels presoners tant a Afganistan com Iraq. Les accions de les forces especials americanes sense cap mena de control i respecte al drets i usos militars, els bombardeig amb fòsfor o urani empobrit. El saqueig del patrimoni cultural, la falta total de llum i electricitat a Iraq (com a mínim abans podien connectar l'aire acondicicionat)...

No obstant, a aquesta reflexió no haurien de faltar aquells estats com Xina, Rússia, Bielorússia o, masses llocs d'Àfrica i Sud-Amèrica on la repressió, la tortura i les execucions són pa de cada dia, per desgràcia, de la població civil no urbana....

Ricard Monistrol

Quatre milions de signatures?

Ahir en un acte presumptuosament mediàtic el senyor Rajoy presentava tot cofoi davant dels centenars de caixes les “seves” signatures en contra de l'estatut (encara que ho dissimuli tot dient que és un referèndum...).

Segons les seves pròpies declaracions no té cap mena de catalanofòbia ni res en contra de Catalunya... Encara que també podríem fer record d'un cruel i estúpid membre del govern feixista de Franco que deia que li encantaria una Catalunya... sense catalans!

A veure! Pot dir sincerament el PP que anar en contra l'estatut tot fent una campanya que afirma l'Estatut permetrà la poligàmia, la insolidaritat, l'eutanàsia activa, la intervenció de la Generalitat en els àmbits privats de les persones, el laïcisme actiu en contra la moral cristiana (representada per la “santa i mare església”). Tenint en compte que una immensa majoria del Parlament català va votar-hi a favor?

Per si fora poc, el senyor Cuevas de la patronal espanyola es permet el luxe d'insultar a les empreses catalanes o el propi CGPJ no para de fer informes en contra de l'estatut, sense que ningú els ho demani...

Si continuem amb el raonament, qualsevol ciutadà espanyol creurà que els parlamentaris sent representants de la voluntat del poble català, la porten a terme. Si a més afegim que certs bisbes catalans també promouen la ignorància supina sobre l'estatut, tot refermant que es permetrà l'eutanàsia activa...

En definitiva, potser Rajoy no promou l'odi entre comunitats... Però hi posa les llavors i, com qui no vol la cosa, va regant-les i adobant-les.

Visca el poc seny de la dreta espanyola! Deixeu que creixi l'odi! Perquè desprès s'estranyin que cada dia hi han més catalans emprenyats amb ells!

I, de passada, molts ciutadans restaran emprenyats amb els catalans (boicots a productes catalans i ....)

Ricard Monistrol

Educar, dret o luxe?

Tot just que ahir parlàvem de l'intent del govern Indi de promoure l'educació superior amb les “castes” més menystingudes, que avui a la “Setmana per a l'Educació” ens han posat unes dades que ens hauria de fer pensar molt...

105 milions de nens de tot el món no tenen accés a l'educació per falta de mitjans, sobretot, humans i, per acabar d'adobar-ho, 777 milions d'adults també són analfabets.

A veure, ahir parlàvem que l'educació és reconegut com un dret fonamental i inalienable... Però, les conseqüències sobre la pròpia societat i el seu entramat social és devastador:

- Qualsevol intent de promoure la redistribució de la riquesa s'atura per falta efectiva de capacitació dels ciutadans.
- La possibilitat d'una dictadura s'escau amb la falta de formació per promoure fanatisme i poc respecte per qualsevol vida humana,
- No és possible promoure cap campanya de prevenció en salut i, sobretot, és impossible fer conèixer drets fonamentals tant per als nens, per l'home i, més important, cap a la dona (els humans maltractats per antonomàsia a tot el món).
- El fet que a més s'afegeixi una pèrdua quasi totals dels valors socials propis dels seus avantpassats, porta a possibilitar una manipulació salvatge de tots aquests nens com a soldats, dins la prostitució infantil o en treballs forçats....

No és just que ningú decideixi per ningú, però encara és més injust que no és deixi que un humà pugui decidir pel seu compte...

Ricard Monistrol

Encara resten les castes...

Tot que el govern de la Índia, precisament ara és d'esquerres, vulgui portar a terme un pas més cap a l'abolició de les castes, la cosa s'ha complicat...

No obstant, hem de recordar que des de fa anys la constitució de la Índia (1950) va abolir de forma molt teòrica el sistema de castes, que pel que es demostra encara perviu.

Però què ha fet el govern ara per promoure una igualtat i que ha despertat tant de ressò en contra? Reservar places per a les “castes” més baixes, incloses la dels “intocables” (penseu que la feina habitual seva està en les latrines.), per a l'educació superior i per a places qualificades a les empreses del sector privat

Les crítiques han arrauxat el debat de la meritocràcia per sobre les “castes” i els empresaris no han trigat gens a demanar que en tot cas aquesta reserva sigui de caire voluntari. És a dir, les possibilitats pels intocables serien quasi nul·les.

Però, per l'altre cantó, hi han crítiques, que al meu parer, que si encerten el punt dèbil d'aquestes propostes: no es promou l'educació infantil i primària en els llocs desfavorits propis d'aquestes “castes”.

Si no comencen pel principi de la seva infantesa com pot acabar un “intocable” a la universitat?
No sé... L'Índia s'està convertint en una potència tecnològica de primer ordre tant en biotecnologia com en informàtica. Si es donessin les possibilitats a tota la població fos quin fos el seu origen podria arribar la riquesa, encara que amb comptagotes, a tot l'immens país.

Tanmateix, a nivell simplement de drets fonamentals, no hi ha millor manera d'alliberar a un home que donant-li educació. Potser això és el que fa basarda?

Ricard Monistrol

Hi han “Cavalieres” que mai canviaran...

Per si no sabeu a qui em refereixo... Us dono algunes pistes: primer ministre d'un país en forma de bota, justicier de comunistes que “bullien nens per adobar els camps” o, encara millor, promesa de no mantenir relacions sexuals fins les eleccions (no sé si l'altra condició era la de guanyar-les i per això es revolta tant! Je, Je!)

Doncs sí, el senyor Silvio Berlusconi, un primer ministre sortint que no acaba de veure clar encara que hagi perdut... I, això, que el Tribunal Suprem italià ha donat per vàlid els resultats.

Ai senyor! A vegades la democràcia ens posa a persones que no hi creuen en ella però si en governar! En certa manera em fa recordar que encara avui dia el PP espanyol creu que ETA mitjançant Bin Laden va convèncer a uns quants extremistes musulmans que fessin la “feina bruta” per ells, a fi de fer-los perdre les eleccions...

Precisament, quan algú no creu en la democràcia els efectes secundaris no triguen en aparèixer: negació de la derrota, aferrar-se a la poltrona, acusar a tothom, oferir acords al partit guanyador per compartir el poder.... Tot i més, a fi de no anar-se'n.

Tanmateix, no sembla que aquesta actitud tingui moltes possibilitats d'anular res. Sobretot, quan el propi ministre d'interior en funcions nega la possibilitat que puguin canviar els resultats.

Pobre Romano Prodi, si vol un exemple de com serà la no-sí oposició de la Casa de les Llibertats (pol Berlusconià) que es fixi en el PP espanyol. A més, si afinem en els paral·lelismes, Berlusconi titllà de colloni a tots els que votessin a Prodi, Aznar va assegurar que la gran equivocació dels ciutadans d'Euskadi va ser no votar majoritàriament pel PP a les penúltimes eleccions autonòmiques.

Sort que, com a mínim, si que hi han ciutadans que creuen en la democràcia i en el poder dels seu vot... Inclús quan les lleis electorals es canvien.

Ricard Monistrol

EUA versus Iran...

Fins a quin punt pot resultar perillós l'enriquiment d'urani a Iran? Pot semblar que la qüestió és molt ingenua, però... hi han masses actors interessats en marejar la perdiu.

Com a mínim a EUA no sembla que la via del Consell de Seguretat de les Nacions Unides li serveixi per a “legalitzar” un possible atac militar desprès que tant Xina com Rússia amenacen en vetar (són membres del Consell Permanent) tant les sancions com l'ús de la força militar. A més, defensen que qualsevol solució ha de venir de dins de la l'Organització Internacional de l'Energia Nuclear (OIEA)....

Per tant, ara per ara el país més interessat en sancions i atacs militars haurà de decidir si segueix el mateix camí que en el cas d'Iraq o s'avé a esperar futurs esdeveniments...

Encara, que seria molt interessant reflexionar sobre els interessos de cadascun dels actors esmentats...

A Iran, oficialment no se'l pot castigar per l'obtenció d'urani enriquit. Doncs el propi tractat signat per Iran i l'OIEA permet aquest ús... No obstant el llenguatge utilitzat pel seu president té mala jeia:
- Demostrar l'existència d'un enemic poderós (EUA) que faci callar i uneixi possibles dissidèncie.

- Deixar ben clar que no són ells que volen una guerra (han deixat ben clar que l'urani és per obtenció d'energia, i prou) però que sabran respondre.

- No és cap broma la seva reacció, poden veritablement bloquejar militarment l'estret d'Ormuz, pas neuràlgic dels vaixells petroliers. I, per si fos poc, el petroli podria arribar a nivells astronòmics...

- Obtenir la preuada titulació de Potència Regional, qüestió que portaria masses mals de cap a EUA... I, de passada enfortir la potència militar com a forma d'avís per a navegants.

- I, perquè no! Si al final aconseguissin la bomba nuclear i amb la potència balística que disposen podrien disuadir a possibles atacants de fer cap bogeria (per exemple: tal com han fet Corea del Nord, Pakistan, Índia...)

Per EUA, la seva intenció de “democratitzar” l'orient mitjà no treu la intenció de desfer-se de certs elements incòmodes. I això que les eleccions Iranianes son més “democràtiques” que no pas les d'Egipte.

Però seria massa perillós deixar la oportunitat de treure's de sobre possibles adversaris d'Israel. Al cap i la fi, és l'element “estabilitzador” de la presència americana a la zona.

Encara, que com sempre EUA no disposa de gaires més arguments per convencer a la resta de països de la zona que els esmentats a Iraq... I, això donaria pas un suïcidi econòmic de conseqüències mundials al promoure la reacció d'Iran de bloquejar l'estret d'Ormuz o la paralització productiva d'Aràbia Saudita...

Per Xina i Rússia, ja ho hem comentat en altres comentaris, no seria gaire positiu posar-se en contra al món àrab, ara que disposen d'una relació prou privilegiada. A més, EUA també té l'ull posat als dos països...

Ja per últim, l'OIEA (no paga la pena parlar de la UE, doncs estan fent la gara-gara als EUA,) potser la millor solució seria deixar que Iran enriqueixi l'urani, però que acceptés signar un altre acord adicional del Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears, que permetria realitzar inspeccions sorpreses a qualsevol instal·lació presumptament nuclear... Si és neguessin ja hi haurien altres raons per analitzar.

Ricard Monistrol

Procés de pau a Euskadi...

Rosa Díez, eurodiputada del PSOE ha deixat ben clar que pensa sobre possibles mitjancers al País Basc... Tanmateix, no és la primera vegada que palesa la seva contrarietat a tot apropament de cap solució.

Posem-nos en antecedents, si sou seguidors de la genial i imprescindible Mònica Terribas us recordareu que el dia que ETA va declarar el cessament de foc permanent, un nodrit equip de professionals de TV3 va anar a Bilbao. Doncs bé, en prime time Na Mònica Terribas va entrevistar diversos personatges de la societat Basca en un reeixit retrat polifònic de tota la societat (menyspreable, al meu entendre, la falta de criteri del PP en no voler ser entrevistats per ella)....

Precisament, un dels testimonis més interessants va ser el capellà irlandés Alec Reid que va confirmar que aquesta vegada la treva anava de debò i, a més, va justificar el paper de Batasuna com a interlocutor polític.

Ai senyor! La sra. Díez en sentir dir al sr. Reid, ahir, que ETA té la sincera intenció de deixar les armes de forma definitiva ha posat el crit al cel... I ha dit que tot mereixent el seu total menyspreu democràtic, si es confirma que el capellà és un interlocutor amb ETA ella deixa el partit!

Tanmateix, paradoxes de la vida, avui mateix el President Zapatero ha confirmat la veracitat del cessament de foc...

Quin món, el del PP i els seus acòlits!

Ricard Monistrol

Violència i nens...

Aquest matí, Montserrat Tura, consellera d'interior de la Generalitat de Catalunya, tot comentant la situació del nen hospitalitzat per presència de cocaïna al seu cos, ha dit que si per realitzar qualsevol activitat es necessita una capacitació prèvia, potser seria hora d'anar pensant què s'hauria de fer amb futurs pares...

A primera vista pot semblar que la reproducció no té cap secret i que si fins ara s'han criat moltes generacions, perquè canviar-ho ara? Tanmateix, si realitzem una segona lectura podem situar-nos en un context on sembla que moltes coses han canviat respecte a èpoques anteriors...

Per un cantó, la pròpia accepció sobre com educar als nens i per un altra, la falta de un model social de valors unificat.

No volem polemitzar més del compte, però penso que molts futurs pares se senten quelcom perduts de com educar. Penseu-ho bé, abans la presència d'una ideologia social i d'uns ascendents (avis i àvies amb idees molt clares) amb poder per influir marcaven, no vull jutjar, l'educació dels nens...

Avui dia, s'afegeixen condicionants externs, com per exemple, les llargues jornades per ambdós pares o, encara pitjor: el menyspreu clar i profund que tenen moltes empreses cap a la dona com a mare i/o a la família del treballador. Sense comptar amb les preocupacions per arribar a tenir un salari i un habitatge dignes.

A més, podem afegir que l'escola ha assumit un paper que abans compartia amb els pares: l'educació integral del infants i que molts pares no transmeten un sistema clar de valors morals... Per tant, el conflicte està servit: buylling, agressions als professors, baralles innecessàries. Violència irracional.

Tanmateix, hem de tenir clara una qüestió: si els infants o, també, molts pares no tenen apresos el mecanismes de comunicació d'idees i d'emocions mitjançant el diàleg. A més de la resistència i l'acceptació a les frustracions... El recurs a la violència és immediat! I Això ens proporciona un quadre de feminicidis, violència de genere, maltractament de criatures...

Ricard Monistrol

Matar o destrossar persones com a negoci...

Si algú us propose's entrar en el negoci de les mines antipersones especialitzades en víctimes civils, què li diríeu? De segur us pensaríeu que esteu parlant amb un cruel terrorista (qui atempta contra civils desarmats) o amb un cínic reconsumat i sense cap mena de manies...

Doncs, penseu que els venedors existeixen, preferentment EUA, Xina, Índia, Rússia i, estranyament, Finlàndia. A més, com a afegitó són alguns dels 42 països que no han signat el tractat d'Otawa. Actualment el tenen signat 154 i d'aquests 144 el tenen ratificat.

Per si de cas no ha restat clar el paper de les mines terroristes, penseu que encara són 80 els països que sofreixen aquesta lacra, i que entre 15.000 i 20.000 persones a l'any moren o queden discapacitats (l'efecte més cercat pel impacte econòmic que representa al país, sobretot si són nens)...

Tot recordant que avui és el primer Dia Internacional de la Lluita contra les Mines, també paga la pena recordar de quina mena de xifres econòmiques parlem:

Cada mina té un cost aproximat d'uns 2 € i en un minut se'n poden instal·lar unes 1.000.

Per l'altra cantó, retirar una SOLA mina pot arribar a valer 1.000 € i el temps necessari per desminar un terreny és brutal: un dia per tant sols 20 metres quadrats...

Al cap i a la fi, ja ús ho dèiem hi han mines de tota mena i aspecte i inclòs atractives per a nens... L'impacte és devastador pel país tant per ajudar a les víctimes com per desminar.

Tanmateix, el més cínic és que els mateixos països que les fabriquen tenen la tecnologia per retirar-les.... I no pas, al mateix preu!

Quin món!

Ricard Monistrol

Adolescents engabiats...

No és el títol de cap pel·lícula americana... Encara que la situació podria ser-ne: els mossos d'esquadra (Policia de la Generalitat de Catalunya) troben un noi amb cara d'afamat i desorientat a l'estació de tren de Figueres, parlen amb ell i...

Més tard, seguint les indicacions de l'adolescent, es presenten en un mas de Sant Llorenç de la Muga (Girona) i com si estiguéssim ja dins un film de terror, troben diversos joves de 15 o 16 anys, de nacionalitat suïssa, “allotjats” en caravanes insalubres, sense llum ni aigua, gàbies per a porcs senglars (1m x 1m) on es tancaven als nois malalts o poc treballadors vuit hores seguides el temps que fes falta. A més, per si no hi hagués prou, rebien tota mena de maltractaments psíquics o físics.

Però, l'argument encara es complica més... Segons les pesquises de la policia, aquest era un centre per a menors suïssos amb problemes de conducta. Sense cap mena de permís de les institucions catalanes, però, sí amb el permís patern, tal com ha informat el consolat suïs. En total, tres detinguts...

Quin món! Com pot ser que uns pares no sabessin en quines condicions estaven els seus fills? Qui els va vendre aquest programa de “teràpia”? Van comprovar les seves titulacions o les instal·lacions? O, és que simplement el noi molestava i se'l volien treure de sobre?
Tanmateix, l'ajuntament havia realitzat diverses inspeccions al mas en motiu de unes obres il·legals i no van poder veure res....

No fa veritable basarda pensar que sinó hagués estat per la fuga del menor, aquesta situació hauria continuat i ,potser, s'haguessin afegit més nois al centre. O, encara pitjor, sí aquesta situació ha passat a suïssa, perquè no en altres països occidentals pot passar el mateix...

Ricard Monistrol