Quines promeses!

Doncs si, estimat públic, al “cavaliere” Silvio Berlusconi, primer ministre d'Itàlia, la seva nova promesa cara a guanyar als adeptes més integristes del cristianisme, li pot sortir “dolorosa”...

Ens expliquem, el proppassat dissabte en un congrés del seu partit, el telepredicador Massimiliano Pusceddu va agrair al “cavaliere” les seves posicions contràries al matrimoni gai (sic) i la seva defensa dels valors familiars. En gràcil i agraïda resposta Berlusconi no va dubtar en prometre-li que mantindrà una estricta abstinència sexual fins les eleccions del mes d'abril:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/30/internacional/1138642626.html

Ai las! Algú em podria explicar quina mena d'individu pot fer promeses d'aquesta mena, i el pitjor de tot no és el primer espectacle que fa i és el primer ministre d'un dels països del G-7...

No sé que dir, encara que sempre podem anar cap a Espanya, on un polític del PP que vol arribar a ser president del govern està organitzant una campanya de recollida de signatures per un referèndum a nivell estatal sobre el nostre nou i “malparat” estatut.

Quin món! Quina defensa de la constitució, amb una proposta anticonstitucional. Sense comptar que l'ha encetada a Cadis, bressol de la constitució del 1812, l'anomenada “Pepa”. Però, quin desamor amb una altre constitució... La del 1931, el PP encara ara no ha mogut ni un dit per criticar el cop d'estat a la constitució republicana i ha criticat que un botí de guerra vulgui ser tornat a qui va arrabassat.

Sembla estrany que se'ls empelti tant la paraula constitució a la boca quan tot just són els mateixos de la transició que van estar en contra de l'actual, que no volent cap canvi fins no fa gaires dies sota l'amenaça de catastròfe “divina”, ara s'entesten en retallar-li parts que no interessen als seus interessos “nacionalistes”, res de nació de nacions...

Potser, una de sola, grande y libre de nacionalistas regionales? A qui us recorda?

Ricard Monistrol

Hamas: pau i concòrdia?

Primer de tot, disculpeu que fins avui no hagi posat cap blog més, però el “hardware” i els tècnics de assistència no sempre es posen d'acord...

A veure, procurem ser honrats amb la nova situació creada a Palestina amb la victòria de Hamas... Uns els qualifiquen de terroristes, uns altres de nova potència política que “netejarà” la corrupció prou evident a la Autoritat Nacional Palestina (ANP) en informes de consultors de les Nacions Unides o de la pròpia UE.

Potser que a primera vista, totes dues parts tenen raó, la pròpia organització Hamas ha confirmat sempre els seus atacs de terror a la població israeliana. Això sí, sempre com a resposta d'una acció prèvia de l'exèrcit israelià. Però, també és veritat que la pròpia democràcia actua com a mecanisme de protecció front a qui és considerat poc “diligent” en la governació, vegi's Al-Fatah.

Tanmateix, sorgeix un dilema: Hamas està preparat per governar? Per un cantó, ja ha dit que aplicarà la “sharia”, un recull de costums, interpretacions, mesures i accions que té valor de llei. Però, que també canviarà, en poc o molt, les costums d'una societat que fins no fa gaires anys era considerada la més laica de tot el món musulmà.

Per l'altre cantó, quina mena de possibilitats s'obren cap a la seva definició com a partit de govern? S'ha de destruir l'estat d'Israel o s'ha de renunciar-hi? S'ha de deixar la violència o ara serà tota la infraestructura de seguretat de l'ANP qui s'encarregarà d'aplicar a la població israeliana l'ull per ull?

Sí fem una mica d'història a la pròpia zona, no és gens estrany que dirigents d'un grup activista que havia comès actes terroristes arribin al govern... Com per exemple, Israel, on Menahem Begin va arribar a ser primer ministre, tot havent estat dirigent del grup activista guerriller Irgun Zěwa'i Lěumí i protagonista d'un crim de lesa humanitat com el de la matança de tota la població de Dayr Yasin (casa per casa, homes, dones i nens...) a 1947.

També és veritat que al cap d'un any, a 1948, l'organització guerrillera es va dissoldre. I van passar bastants anys fins que Begin arribés al govern (darreries dels anys 60)...

S'acceleraran els canvis a Hamas?

Ricard Monistrol

Compte endarrere...

Doncs sí, segons rumors de la pròpia Audiència Nacional, és molt possible que aquesta mateixa tarda tinguem notícies sobre si tornen demà mateix a Barcelona els “papers” de Salamanca o, ans al contrari, el PP obtindrà una victòria “majúscula” que serà convenientment amplificada com el major fracàs (a part de l'estatut, és clar!) del govern de Zapatero, emmanillat per una “vil” conxorxa “catalana-republicana-separatista”...

No obstant, sembla interessant analitzar com una simple suspensió pot aportar tanta emoció a la vida política... Per un cantó, Salamanca, que no entenent que arribada una democràcia desprès d'una dictadura, sempre hi han coses a fer que ajudin a cicatritzar velles ferides. Encara que hi han persones que creuen que les prohibicions feixistes s'han de mantenir en democràcia...

Si passem a l'altra cantó, els dels particulars catalans, dels partits polítics, dels sindicats ó dels representants actuals d'una institució plenament constitucional derogada per militars colpistes, quines raons s'han de tenir per què els siguin retornats documents com l'original de l'Estatut de Núria, centenars de cartes d'amor i tristesa, masses expedients acadèmics, milers de carnets de militància, de fotos, de banderes, de cartells?

Es parla del projecte d'un museu veritablement enfocat a la Guerra Civil... Però, de quina mena? El que vol Salamanca amb tota la documentació que va portar Franco, inclosa la original requisada per una millor i més valuosa repressió, sense importar el contingut sinó la pròpia constància de ser un recull de documents espoliats a sang i foc?

O, veritablement un museu amb material original o facsímil exclusivament de la pròpia guerra civil com a: documents militars d'estat major d'ambdós bàndols, sumaris judicials, plans de repressió, arxius realitzats per la “gestapo” espanyola (per exemple el dels franc-masons), bans de govern de la junta colpista, documentació sobre la logística i armament d'ambos bàndols...

Si voleu la meva opinió, penso que certs sectors de la política espanyola encara no han superat que desprès d'haver vençut i matat amb tanta parsimònia i efectivitat... Hagin de tornar a veure, persones d'esquerres i algunes de republicanes passejant-se tant al Palau de la Moncloa com al de la Generalitat...

Certament, Francesc-Marc Àlvaro té raó en retreure que un dictador tan sanguinari com Franco es morís en un llit. Sense comptar que alguns polítics franquistes amb delictes de sang (no reconec cap validesa jurídica a un règim imposat per les armes i en contra de la democràcia vigent a l'any 1936) encara pul·lulen per l'escena política-empresarial.

Ricard Monistrol

Bones senyals per a Catalunya...

S'ha de reconèixer el dret democràtic de un partit polític (sobretot si està a la oposició) a no combregar amb els projectes o idees d'altres. Una altre discussió, que ja he tractat anteriorment, són la forma i el contingut de tals “denúncies”...

Però, a hores d'ara, sembla ja irreversible, sobretot per al PP, l'aprovació d'un nou estatut (encara falta la comissió constitucional i la votació del ple del congrés de diputats). Potser no tant ambiciós com el que va sortir del Parlament, però prou evident en la millora de l'actual.

Així sembla també assegurar-ho Josep Lluís Carod Rovira, president d'ERC, perquè confirmi en una entrevista realitzada al programa d'avui d'Antoni Basses, Catalunya Ràdio, que no hi ha possibilitats de millorar l'acord sobre nació i finançament de Mas i Zapatero. Encara que sembla que ERC podria tancar altres aspectes de l'estatut...

Tanmateix, el remarcable és que ja surten veus del PP, encara minoritàries, que ja no parlen de “trencament d'Espanya”... El propi líder del PPC, Josep Piqué, veu un possible apropament amb la seves postures:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/23/espana/1138017053.html

Sense comptar amb l'inestimable ajuda del nou líder del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, que reclama pel nou estatut de Galícia les “mateixes” competències” que Catalunya. Com a mínim, algú del PP està per tranquil·litzar l'ambient de guerra contínua de declaracions, accions judicials i proposicions guerreres.

Llàstima que el sr. Zaplana, veritable líder de la campanya anti-estatut, pensi més en ser el futur vicepresident del govern espanyol (o, directament, president) que no en exercir la seva responsabilitat de polític democràtic i curós amb les formes i les idees d'altri...
http://www.lavanguardia.es/web/20060123/51225971556.html

Quin món!

Ricard Monistrol

1984...

No m'equivoco pas d'any, és el títol d'una obra de George Orwell titolada precisament “1984”, on la societat és controlada 24 hores al dia per una mena de pantalla-càmera que cobreix tot l'habitatge i endevina el teu pensament, a més, per acabar bé la feina, existeix un Gran Germà paternalista que castiga els pensaments no correctes i subversius...

No us penso explicar tot el llibre, us recomano que us el llegiu sinó ho heu fet ja. Però en llegir la noticia que el fiscal general d'EUA, Alberto Gonzales, ha defensat l'espionatge de qualsevol ciutadà americà amb l'excusa que el president Bush és el cap de les forces armades, m'ha fet confondre Bush amb el Gran Germà de “1984”:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/20/internacional/1137715146.html

Abans, en les democràcies lliberals que disposaven d'un estat de dret, la intervenció de les comunicacions d'un ciutadà havien de ser argumentades davant un jutge i sols en casos de sospitosos de vulnerar el codi penal...

Vés quines “esbalandrades democràtiques”! Ara el propi secretari de justícia d'EUA justifica l'espionatge tot primmirant la seguretat abans que la intimitat. Sobretot, desprès que Bin Laden, l'arxienemic número 1 d'EUA, hagi amenaçat de cometre més atemptats.

En certa manera sembla talment que els dos contendents s'hagin avingut en fer tornar la societat a èpoques anteriors a la democràcia. No obstant, no és l'únic, Blair va pel mateix camí, i aquest pas ja veurem que passa a la resta de la UE.

Tanmateix, les similituds que dibuixava Orwell no anaven massa desencaminades... La protecció que ofereix el Comandant en Cap Bush té un preu, a canvi d'una seguretat molt subjectiva i grandiloqüent que no arriba pas a tothom (milions de pobres, sous insuficients, reducció de les ajudes socials a l'alimentació i a la medicina, reducció dels impostos a les rendes més altes, Nova Òrleans...), moltes persones han de renunciar a pensar en coses pecaminoses (drets humans, oposició al govern) i ser conscients que qualsevol intimitat seva pugui ser vista, llegida o escoltada pel nombre necessari d'agents de l'Agència de Seguretat Nacional. En el fons són uns “Voyeurs”!

Encara que si ets musulmà i amb aspecte àrab tens tots els números de desaparèixer del mapa per mesos o anys...

Ricard Monistrol

Violència...

Substantiu tant curt, però amb tants seguidors: detinguts dos joves barcelonins que per divertir-se agredien i vexaven a persones a fi de poder gravar-ho en telèfon d'última generació i potser desprès penjar el vídeo a la xarxa d'Internet. Un capità de la LEGIÓN de Melilla volia fer servir la seva companyia sencera com a carters “oficiciosos” del malestar “generalitzat” de l'exèrcit pel culpa de Catalunya...

O, ja un nivell més de governs, precisament el pitjor, l'informe d'Human Rights Watch presentat a la capital d'EUA, qualifica de política d'estat el maltractament i la tortura dels presoners qualificats com a “terroristes”, sense cap mena de garantia de l'estat de dret que se “suposa” encara és EUA. La reacció del govern: qualificar-lo d'informe polític, sense tenir en compte que ells són uns “grans defensors de la llibertat i dels drets humans” (Patriot Act, Guantànamo, Pakistan, Afganistan, Iraq....):
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/18/solidaridad/1137612184.html

Encara que si voleu saber més de què passa al món teniu la possibilitat de baixar-vos directament tot l'informe (en anglès):
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2006/01/18/hrw.pdf

No sé, la qüestió no és dir que la pròpia presència de mitjans tecnològics, Internet, com la televisió, la possibilitat de gravar-se imatges des d'un mòbil, siguin els responsables de veure tanta violència. Però si que uneixen les tres línies noticiables: els nois amb el seu mòbil, el militar “emprenyat” mitjançant la xarxa i les infames imatges de tortures a les presons iraquianes.

A més, reflecteixen dues cares, una que gràcies a aquests mitjans ens assabentem de qui són els responsables. L'altre més preocupant, que el culte o l'excusa de la violència cada vegada estan més arrelats tants en governs occidentals, orientals... com en la població jove. Aquests últims amb prou poder econòmic per comprar-se i mantenir-se un mòbil d'última generació. Res de marginació social.

Tanmateix també ofereixen definicions relativament noves: violència com a aparador de vanitat (indigent cremada, agressions a vianants..); violència com a forma de protestar (les “banlieus” franceses); violència com a forma de domini total sobre una altre persona (normalment una dona, sic!) o per donar exemple a tota la ciutadania, la violència que permetrà torturar i matar en nom de la bona vida que porten altres ciutadans (sobretot EUA).

Si molts sociòlegs i filosòfs qualifiquen aquesta societat on vivim com a posmodernista, on els valors socials desapareixen i apareixien les illes personals sense ítems aparentment compartits per tota la societat...

Ara ja podran comprovar com s'erigeix un nou culte que poc a poc guanya adeptes i, el pitjor de tot, sembla representar un valor de reconeixement social: el de la violència sense motiu aparent però amb objectius molt definits: persones normals i corrents que ofereixen gaire o nul·la resistència a ser vexats, insultat, violentats i, de passada, gravats.

Ricard Monistrol

Enfrontament civil?

Ahir, l'entrevista a la “Nit al dia” (imprescindible i saludable cada nit) que va realitzar na Mònica Terribas a Josep Piqué, líder del PPC, em va fer reflexionar... Us ho explico, Piqué en un moment donat, referint-se a la tornada dels arxius de Salamanca, va recomanar prudència a la Comissió per la Dignitat. Perquè? No li va agradar que citessin un acte de justícia de la guerra civil com a raó de la tornada dels papers requisats (més ben dit, segons Piqué els membres de la comissió van dir que per fi s'havia guanyat la guerra civil).

Aprofundim en la reflexió, moltes persones de la dreta espanyola han esmentat la Segona República i les conseqüències de l'actitud catalana com a causa de la Guerra Civil i, vés quina casualitat, com a a referent de la situació “pre-bèlica” actual. Tot tenint en compte les enèrgiques recomanacions-amenaces de militars d'alta graduació. Precisament un sector molt donat a participar en la vida política fins no fa masses gaire anys...

Però, de veritat hem tancat les ferides provocades per la guerra civil? Piqué, en certa manera, va donar un avís per a navegants. I per una altre part, no és gens menyspreable, com sembla ser, que Catalunya sigui una de les úniques parts de l'estat espanyol que està revisant la guerra civil i el que ens va acabar d'assolar desprès, un règim feixista massa llarg, bastant lleig i fredament cruel.

El mateix periodista Francesc-Marc Àlvaro en una entrevista també de na Mònica Terribas (ja ho he dit, veure les seves entrevistes és imprescindible), parlant del seu últim llibre “Els assassins de Franco” esmenava la plana als polítics democràtics de la transició: els hi recordava que Franco va morir al llit.

Sembla talment, que molta part de la mala jeia que hi ha contra Catalunya en certs sectors està més relacionada en no entendre com aquells partits que havien estat brutalment destruïts a l'any 1939, tornen a estar vius de nou i que ara vulguem demanar més capacitat d'autogovern...

No nego, que en certs moments, cert personatge ha ratllat l'irresponsabilitat amb les seves declaracions sobre els jocs olímpics de Madrid. Molt més pròpies de l'emoció rauxada, que no pas del bon seny que se li suposa al president d'ERC i anterior Conseller en Cap.

Però, altres declaracions no les considero pròpies de les emocions. Sinó més aviat producte ben pensat i molt racional de deslegitimació. Com per exemple, al propi president Zapatero, nét d'una capità republicà afusellat, que alguns membres del PP no el considerant prou legitimat per les urnes. Molt perillós.

I si amb això no hi hagués prou, mireu com el propi president d'Extremadura (PSOE) certament eixelebrat i, de passada, el portaveu Zaplana del PP, aquest si que no té res d'eixelebrat, han manifestat les seves preferències per una llei electoral que deixés fora als partits minoritaris, és a dir, els nacionalistes. Val a dir, que l'experiment, per cert, té molt d'èxit a València.

No sé que dir... Si primer han estat els partits, o primer la gent en encetar l'odi cada vegada més brutal d'una comunitat a una altre. Potser ve de sempre. Però, tanmateix, és una greu irresponsabilitat que un partit de la mida del PP, tant constitucionalista i democràtic, no tingui un discurs apaivagador i prefereixi arribar al poder sigui com sigui i sobre qui sigui...

Tanmateix, tot salvant les diferències, el ara jutjat ex-president Slobodan Milosevic, va començar la seva carrera política posant als serbis en contra primer dels kosovars musulmans, dels croats i desprès contra els bosnians-hercegovins... Encara ara, i segurament per moltes generacions, dura l'odi als Balcans...

Ricard Monistrol

Què passa amb l'ajuda humanitària a Pakistan?

Una qüestió que ja se sabia des del principi de l'hivern a Pakistan, és que desprès del gravíssim terratrèmol que va assolar-lo, centenars de milers de persones veurien la seva supervivència amenaçada pel falta d'uns habitatges adequats i de racions de menjar amb prou nombre de nutrients i calories per passar el fred...

Però, fixem-nos en l'OTAN, que s'ha retirat tot dient que la població ja té la protecció adequada pel fred i avui Intermon-Oxfam ens ha comunicat que 2,5 milions de persones poden tenir seriosos problemes!
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/16/solidaridad/1137436248.html

Més estrany encara.... L'ACNUR i el Programa Mundial d'Aliments es queixen de la falta d'ajudes governamentals tant per canviar moltes tendes de campanya, més apropiades per un pícnic en el tròpic, com per la falta de menjar... Justament, ara a l'hivern!

Desinformació, interessos governamentals com a mínim estranys... Perquè van servir tantes tropes i mitjans de transport aeris de l'OTAN? Si desprès tant el govern de Pakistan com els d'occident van donar la feina de les tropes per acabada. Precisament, poc abans que comencés a nevar.

Per si algú li falla la memòria, em refereixo a molts governs pertanyents de l'OTAN, us remeto a un resum del 2005 de la versió digital de “El Mundo” que explica el grans “mitjans” que es van enviar o s'haurien d'haver enviat...
http://www.elmundo.es/resumen/2005/cronologia/octubre_08.html

Ricard Monistrol

Accions “cíviques” d'EUA...

Urani empobrit que ha fet augmentat el nombre de càncers en la població propera, bombes de fòsfor blanc que il·luminen el cel i, com qui no vol, cremen a tot ésser vivent en un radi de 500 metres, el gran negoci de les mines antipersones, origen USA, que deixen nens i adults sense mobilitat....

Encara ens pot estranyar que EUA pugui demanar disculpes per la seva cruel acció de matar divuit civils, s'inclouen cinc nens, a Pakistan. Amb la sola fi de matar una persona, que tanmateix, ni tant sols hi era?

Fixeu-vos en les formes... Cursa Lisboa-Dakar, la mort accidental de dos nens atropellats per dos camions va fer suspendre l'última cursa cronometrada i es van demanar disculpes oficials, i suposo que també indemnitzaran a les famílies.

Però les accions “cíviques” d'EUA no acaben aquí... Segons estimacions a EUA sobre el reforçament dels dics que haurien de haver protegit Nova Òrleans del Katrina, un huracà del màxim nivell (cinc) no serà possible reforçar-los. La raó? Costaria masses diners... George W. Bush no es vol rascar la butxaca i sols ha promès que els actuals es reconstruiran i es reforçaran per a un huracà de força dos ó tres, surt més bé de preu.

Encara que ara ve la bona, el preu de no reforçar les defenses artificials, fa que barris sencers hagin de ser demolits a fi de que tornin a ser aigüamolls, una protecció natural que està bé de preu, però amb un cost humà...

De mig milió de persones abans del Katrina, sols haurien de restar de població fixa quasi la meitat... La resta de la població, casualitats de la vida, majoritàriament afroamericans de baix nivell socioeconòmic hauran d'emigrar obligadament:
http://www.lavanguardia.es/web/20060116/51217780063.html

Abans d'això s'anomenava “deportacions forçoses i neteges ètniques”, però que hi farem... A EUA com ja hem comentat abans des de que Bush és president no hi ha gaire tradició de demanar disculpes en cap cas. Sobretot per no haver reforçat a temps el dics poc operatius de Nova Òrleans. Una conseqüència: més d'un miler de persones mortes i que van demostrar que el govern federal no sap gestionar la resposta a la crisis humanitàries. Per afegitó s'expulsa als afroamericans...

Quin Món! Ningú se'n salva, ni pakistanesos, ni iraquians, ni afroamericans pobres encara que siguin “ciutadans” d'EUA...

Ricard Monistrol

Alliberar l'expressió....

Aquest joc de paraules té molt a veure amb les últimes acusacions que ha formulat el PP, diversos personatges i algunes associacions espanyoles de mitjans de comunicació en contra l'informe que ha elaborat el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la COPE. Us recomano que us els llegiu:

Acord 192/2005:http://www.audiovisualcat.net/actualitat/acordcope.pdf i la declaració del CAC sobre l'exercici dels drets de la llibertat d'informació i d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual: http://www.audiovisualcat.net/actualitat/declaraciocope.pdf

Tornem a posar el ull a la polèmica, tot tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dret inalienable de tot individu... el podem posar a la mateixa alçada que el de la llibertat d'informació? Sí i No... L'assentiment prové del dret de exercir el dret a pensar i dir el que es pensa (o solament es creu, cas de l'església) i, per tant, a obtenir la informació necessària per exercir aquest mateix dret.

Però, i la part de negació? Si seguim amb el mateix principi que una persona té el dret a dir el que pensa i per tant ha de tenir accés a tota aquella informació necessària per crear-se un estat d'opinió. No és igual de just reclamar com a mínim el dret a la veracitat (ja no diguem de si és veritat finalment, tot és relatiu) de tota aquella informació mediada per altres persones que ens ha de proporcionar el material bàsic de la nostra opinió?

Per tant, si s'exerceix el dret d'informació s'ha de tenir molt en compte que es diu...

No estic dient que aquests mateixos professionals mediadors no tinguin dret a insultar a aquells que considerin mereixedors. Però en aquest cas ja no estem parlant de llibertat d'informació sinó d'alliberar expressions personals i vexatòries, amb molts riscos afegits. Potser resultaran divertits per alguns, però no són gens profitoses per a la majoria de la població, sobretot per la convivència social.

I, en conseqüència, s'han d'arriscar i asumir a rebre sancions per violar els drets d'altres persones o col·lectius precisament perquè han aprofitat un mitjà de comunicació per expressar les seves opinions personals sota l'excusa de ser un comunicador, certament insultants tant en termes com en desqualificacions.

Si seguim el mateix fil, considero que recriminar el seu joc opinió-informació és adequat, sancionar-los administrativament va en funció de la llei, a més sempre resta el recurs judicial. No heu d'oblidar que a la Audiència Nacional no li ha costat gens i mica, tancar dos diaris en euskera i sols per sospites. No s'ha de jugar amb foc, sinó vols resultar també escaldat....

No obstant, hem de tornar a esmentar que la informació és dignificant, doncs es proporcionen mitjans i arguments per aconseguir una identitat comuna en democràcia i llibertat. Precisament d'aquí ve la nostra lliure expressió del criteri personal...

Però, a nivell de mitjans audiovisuals, qualsevol comunicador hauria de estar sota la norma de la llibertat d'informació, tot el que es digui sigui el relat, la crònica o la interpretació/opinió ha de basar-se en fets demostrables i, de passada, cuidar el llenguatge. En cas contrari és massa senzill passar a la simple vexació d'aquells que ens caiguin malament... Aquesta no hauria de ser la funció dels periodistes.

Ricard Monistrol

Comparacions odioses?

Ja us podeu pensar que tinc ànima de polemitzador, però hi han notícies que em treuen de polleguera... Quina? Cercant per arxius recents he descobert que l'ajuntament de París ha presentat en societat la seva intenció d'estendre per tota la ciutat l'accés a Internet mitjançant Wi-Fi pública com a gran projecte del 2006.
http://www.elmundo.es/navegante/2006/01/04/esociedad/1136390695.html

Ningú hi serà discriminat, doncs aquell que no disposi de diners per aquestes “fites” tindrà accés gratuït... I per si la cosa no ha resta clara cap als desfavorits, Bertrand Delanoë l'alcalde socialista de París, vol acabar d'eradicar els habitatges insalubres (en això hi està d'acord tots els grups polítics). Per aquesta fi, vol que es construeixin 4.000 nous habitatges socials. Ai las!

Sí ens posem en camisa d'onze vares, no podríem fer una d'aquelles comparacions tant odioses? Per exemple, el tema de l'habitatge social ó la negativa de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a una Wi-Fi pública, o que el gran projecte de l'alcalde Clos sigui sols fer tornar al civisme a Barcelona, lloable però escàs...

No hi ha per llogar-hi cadires amb tant barri 22@ i el poc interès de totes les administracions en proporcionar accés a la xarxa per tothom? Amb tanta ordenança pel civisme i tant poca protecció del dret constitucional a que tothom tingui un habitatge, si pot ser digne? O, que les persones sense recursos vegin menystinguts els seus drets civils, senzillament perquè no tenen prou diners?

En principi penso que sols hi ha una qüestió que aproxima París i Barcelona en la seva gestió social, que les dues tenen un batlle socialista. Tot just, la resta són comparacions més o menys odioses. I aviso que no és qüestió de mida, sinó, penseu en el pressupost del Fòrum de les Cultures!

Ricard Monistrol

Protegir indigents?
(Segona part)

Si ahir us comunicava que el govern tenia el projecte de crear una agència per protegir a persones en situació d'indigència. En un sol dia, la cosa ha canviat. Segons l'edició d'avui de "La Vanguardia" diversos experts del Departament de Benestar i Família ja s'han encarregat de desmuntar la paradeta... “Sols és una idea més”.

Les raons oficials? Pot ser molt complicat l'assumpte de la “tutela” per part de la Generalitat... Tanmateix, tot entrarà dins un pla integral interdepartamental d'inclusió social, que ara mateix està dissenyant la consellera Anna Simó....

Ai senyor! Ja em semblava a mi que hi han coses que no poden ser! Us podeu imaginar la quantitat de recursos “personalitzats” que s'haurien de donar a un indigent tutelat? A mi em sembla més senzill per l'administració dissenyar grans plans que moltes vegades no tenen en compte el desastre íntim i personal de cadascú que malviu no necessàriament al carrer...

Sort que hi han institucions privades! O No?

Ricard Monistrol

Una nova llei per protegir indigents?

Sempre havia sentit a la meva àvia dir una dita d'aquelles anomenades “populars” sobre com la administració no actua fins que és massa tard per algú...

A fi de refermar l'adagi (recordeu el recent assassinat d'una indigent i altres agressions...), un article de “La Vanguardia” ha fet menció d'un projecte de llei del Govern dissenyat pel Departament de Justícia i ara en mans del Departament de Benestar que té la intenció de crear la Agència Catalana per la Tutela i Protecció de les Persones Adultes:
http://www.lavanguardia.es/web/20060109/51216502712.html

Segons continua l'esmentat article l'Agència tindrà dues tasques: una, la de coordinar i concedir les subvencions a les institucions privades que es dediquen a la problemàtica dels indigents o persones amb malalties mentals; la segona, en cas de no existir possibilitat que una institució privada pugui fer-se càrrec, assumir directament la tutela, amb totes les garanties legals necessàries.

Dit i fet? Potser sí, sempre s'ha de deixar un ombra de dubte raonable a la administració...

Però, no obstant, no hem de deixar de denunciar que certes administracions locals no semblen tenir gaire interès en protegir als indigents... Per molt que l'alcalde Clos entrevistat l'últim dia per l'excel·lent i genial periodista, na Mònica Terribas (no s'ho perdeu! Avui torna desprès de les vacances nadalenques!) digués que Barcelona té un pressupost en serveis socials a l'alçada de qualsevol ciutat europea.... M'agradaria saber de quines ciutats parlava!

Ricard Monistrol

En cas d'inundació... Eutanàsia?

Les acusacions de possible eutanàsia “activa” a pacients del centre mèdic Memorial de Nova Òrleans, en les dates de les inundacions provocades pel pas de l'huracà Katrina, estan sota investigació del fiscal general de l'estat de Louisiana. Segons ha informat la CNN:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/22/sociedad/1135228431.html

La possible raó? No hi havia prou mitjans per evacuar a tots els pacients. Tanmateix, aquestes acusacions són gravíssimes, més que presumpta eutanàsia activa són de presumpció d'assassinat... Doncs, no hi ha forma legal de demostrar que el pacient en moments tant complicats decidís “sacrificar-se” pel bé de la resta...

Però, el més greu és: qui hauria d'assumir la seva responsabilitat civil subsidiària? Potser aquest concepte no s'aplica massa a EUA... L'ajuntament podia disposar de suficients mitjans? L'estat de Louisiana ho podia fer, tenint com té molts dels seus efectius de la guàrdia nacional empantanegats a Iraq amb tot el seu corresponent material? O, el govern federal que va semblar d'estaquirot els primers dies, o inclòs setmanes, a l'hora d'aportar recursos humans i tècnics d'altres estats?

Possibles despietats i, presumptes assassins. Aquest personal mèdic en canvi, si es demostra la seva culpabilitat, semblava tenir una lògica tant freda (geladora) com efectivament racional: ells si que sabien que farien les diferents administracions envers la catastròfe i per tant...

Ricard Monistrol

Pacifisme o de com protegir els soldats...

Ahir, a “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas, la genial i imprescindible periodista, ens va portat el dolorit però valent i valuós testimoni de Cindy Sheehan, líder del moviment pacifista Gold Star Families for Peace ( http://www.gsfp.org/).

No crec que a ningú se li escapi el mal que ha anat fent a l'administració Bush, aquesta mare d'un soldat mort a Iraq. Encara, que val a dir, que segons últimes notícies, els dos discursos, un d'humil i l'altre acusant de traïdors a molts senadors, sembla que li han reportat un sensible augment de popularitat.

Però, al contrari del que vol fer pensar el govern federal d'EUA, el discurs de Cindy no és tant “ingenu” com volen vendre. Per exemple: explicar que moltes famílies han de penyorar possessions o inclòs casa seva per proporcionar “material” als fills i filles que van a Iraq.

O, que els propis vehicles dels militars (a diferència del que portava Dick Cheney, el vicepresident d'EUA) no disposen del necessari blindatge, valorat en 45.000 $... No és simplement el que val la vida d'un sol soldat, s'ha de dividir pel nombre de soldats que van dins el jeep....

O, simplement que les armilles de protecció contra projectils venen dels magatzems de la guerra del Vietnam!

I, amb més mala jeia, tot venint d'una pacifista, Cindy explicava que l'entrenament militar dels joves soldats (inclòs el seu fill mort) és l'adequat per espais oberts (desert). No per una guerra de guerrilles en llocs habitats (pobles, ciutats...). No és una qüestió menor, tant els propis soldats (2.100 morts) com la població civil reben en aquesta situació (pitjor dit, moren, més de 30.000 fins ara).

Potser, podríem dir que a EUA, valoren més el material militar que no pas als seus soldats. Sobretot a la hora de protegir-los i entrenar-los. Encara que també se'ls ha de reconèixer que en qüestió de munició, de fòsfor blanc i d'urani empobrit tenen la mà trencada...

Ricard Monistrol

Assassinar per divertir-se?

Cruel qüestió, però tot veient que una dona de 50 anys, mare d'una filla i visquent al carrer per unes circumstàncies que ningú voldria a la seva vida ha de morir a mans de dos joves i un menor per simple “divertiment”...

Es parla de premeditació, de violència gratuïta, de diversió... Però a quins nivells estem arribant a la nostra societat, que uns joves puguin considerar la vida d'una indigent com a element de diversió?

No vull acusar a ningú en concret dels problemes sobre el nul respecte que hi ha cap als indigents. Però no estaria gens malament que l'ajuntament de Barcelona a més de promocionar una ordenança per fer respectar el civisme (en alguns aspectes necessària) considerés la possibilitat de no tant sols negar la consideració d'“incívica” a una persona que viu al carrer i per tant menja i dorm i de passada, s'orina i defeca sempre en el mateix entorn.

Sinó, també de promoure accions immediates coordinadament amb la Generalitat i el govern estatal en l'adopció de mesures per promoure que com a mínim ningú hagi de dormir al carrer i que la seva bufeta pugui buidar-se convenientment en un lavabo públic (sembla que per fi l'ajuntament s'ha decidit a construir-ne).

Tanmateix, ningú em podrà negar que de quan en quan surt terreny municipal per fer permutes i edificacions no sempre de protecció oficial. A més, si els veïns protestessin, el més habitual, se'ls podria recordar que dormir al carrer o en una instal·lació apropiada pot ser qüestió de viure o de morir cremat!

Ricard Monistrol

Poble i poder

Aquesta reflexió sobre les relacions entre el poder polític i el poble tenen molt a veure amb la democràcia lliberal i, precisament, amb l'elecció com a President de Bolívia , encara oficiosa, del líder índigena Evo Morales del partit Movimiento Al Socialismo (MAS) (http://www.masbolivia.org/).

El seu rival, Jorge “Tuto” Quiroga del Poder Democrático i Social (Podemos) ha reconegut la seva derrota i ha felicitat a Evo Morales.

http://www.bolpress.com/especiales/elecciones_2005.php?Cod=2005120808

Bona senyal! Però, jo crec que és important destacar que a part de la notícia que un grup d'esquerres ha guanyat la presidència d'un altre país, per cert el més pobre de tot el continent, el més “cridaner” ha estat el seu origen: és el primer president indígena de tota Amèrica (de dalt abaix)...

Conqueridors, colons, criolls, immigrants, descendents dels colonitzadors... Sempre hem estat acostumats a sentir els seus noms, sense preguntar massa el seu origen ètnic (s'exceptua el cercat per la justícia peruana, l'ex-president Fujimori, alies “el chino”).

Encara que ara, sobta sentir que un líder indígena, al cap i a la fi, primers habitants del país arribi a la màxima magistratura d'un país pobre en l'aspecte social, però riquíssim en l'aspecte energètic?

No fa gaires anys, desprès de mes de tres dècades de cruenta guerra civil i molt bruta a Guatemala... Un dels líders indígenes, majoritaris entre el 60 i 70% de la població, va voler somiar en veure com en el futur algú de la seva ètnia arribaria al màxim poder polític... Per ara, tenen problemes en conservar la vida alguns dels seus líders.

I, no parlem, per exemple d'EUA, on cap membre de les quasi extintes tribus indígenes pot presentar-se a càrrecs electes fora de la seva reserva... Visca la democràcia!

Ricard Monistrol

Com controlar les “bandes” de joves...

Avui José Antonio Alonso, ministre d'interior estatal, ha presentat un programa policial contra les bandes de joves (l'edat mitjana és de 12 a 32 anys) que sota ideologies d'extrema dreta o esquerra, o les anomenades “llatines”, poden significar un alteració de la convivència i/o protagonitzar actes de violència contra objectes i/o persones....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/15/sociedad/1134672572.html

No fa gaire temps que a Castellar del Vallès van tenir problemes amb joves feixistes de cap rapat o no fa gaires anys amb l'assassinat d'un jove adolescent, confós per un membre d'una banda llatina rival, o els problemes que tenen la policia a l'hora de desnonar a joves que han “ocupat” un edifici sense veïns i moltes vegades abandonat pel propietari...

Tot això ha provocat certa tendència a posar dins els mateix sac tota forma d'expressió que ratlli o entri en la violència, sense preguntar-se el perquè d'aquesta actitud i si hi ha possibilitat d'articular mecanismes d'integració o conciliació previs o posteriors.

No obstant, això no vol dir que l'acció informativa o punitiva de la policia no hagi d'estar a prop. Però, sempre considerant que l'acció informativa ha d'anar acompanyada d'una política efectiva d'aproximació, diàleg i conciliació o solució. Sí convé, i sempre desprès d'haver INTENTAT apropar-se, pot venir l'acció punitiva.

Tot pensant, que la policia és un simple vehicle de l'acció del jutge. El qual, amb els mecanismes legals que previàment el govern li haurà donat pugui establir que en els casos que siguin possibles les polítiques de reinserció s'estableixin programes de treball a la comunitat social...

No fa gaires mesos en un entrevista a “La Vanguardia” (03/09/05) feta per la “Contra” a Nelsa Curbelo, educadora social, professora universitària de l'Equador i experta en bandes juvenils llatines. Curbelo preferia referir-se a aquestes “bandes” més com a “grups de joves” amb interessos prou “normals” per les noies, pel treball, pels viatges i per les festes.

Per tant, deia que en comptes de fomentar la repressió policial i prou, pròpia de la por d'una societat que els tem. Aquesta temença s'havia de transformar en canals de comunicació. On els incentius posseïssin la suficient estimulació per què es convertissin en associacions legals de joves amb programes d'ajudes i d'activitats.

Les polítiques de prevenció no tenen perquè ser guerreres...

Ricard Monistrol

Els polítics haurien de tenir capacitat intel·lectual?

No vull entrar en polèmiques sobre polítics al nostre país o de l'estat que ens “acull” sobre la seva suficiència intel·lectual, però si que vull reflexionar sobre la necessitat que com a mínim qui ha d'estar en els més alts càrrecs de la magistratura de l'estat “haurien” de demostrar certa capacitat...

A compte de què parlo, doncs? De les repetides declaracions que ha anat efectuant Mahmud Ahmadineyad sobre el poble jueu i Israel, cap d'estat de la república teocràtica de Iran, es dedueix que la seva formació pot ser molt bona en religió. Però, molt preocupant, mínima en relacions internacionals i altres aspectes relacionats amb el sentit comú. El qual considero prou universal, sense excepcions.

És normal que encara que existeixi un líder suprem religiós (qui de veritat mou les cireres) s'hagi de deixar a mans d'un irresponsable la representació del país? No ho dic perquè sí... Amb totes aquestes declaracions és normal, inclòs necessari, de no deixar a Iran que enriqueixi urani, mai podríem saber si en un moment determinar aquest noi d'aspecte humil volgués demostrar que entén ell per un “holocaust”...

Però, tanmateix i amb tots els respectes cap a la cultura i religió musulmanes, ara per ara sembla demostrar que si el laïcisme no és cap garantia, una teocràcia (una societat controlada en tots els aspectes per la religió) ho és menys. Doncs poden aparèixer elements que tot justificant la seva formació superior teològica, no tenen ni la capacitat ni la formació mínimes per gestionar i representar el seu país en un entorn global de relacions i complicitats.

No vull que s'entengui que estic per la línia del “políticament” correcte que està dictant un altre líder que, a vegades, també sembla “teocràtic” i que resideix a l'anomenada “Casa Blanca”... Però, si ens posem en l'aliança de civilitzacions, promoguda pel President Zapatero, les paraules i els gestos són molt importants en promoure la bona entesa entre cultures. Tot comptant de no donar excuses a aquells que entenen la democràcia d'una forma certament mortífera (30.000 civils morts a Iraq, i augmentant)...

Ricard Monistrol

PP i la democràcia de dues cares...

Què hauria passat si en cas d'haver guanyat el PP de Mariano Rajoy i aplicar de forma abrupte la llei de qualitat de l'ensenyament (LOCE), ara derogada, les CC.AA de Catalunya o de Galícia o d'Euskadi haguessin decidit aplicar “normes pròpies” a fi de cobrir les “carències” de la llei...

Potser la resposta no hauria estat simplement de qualificar d'insubmissió i d'hipòcrita aquesta actitud... I haurien qualificat d'atemptat a la constitució i a la convivència entre ciutadans, o encara més, de convivència tàcita amb ETA per part del govern vasc i del català per trencar la “Sagrada Unidad Nacional”.

Sense parlar de les accions comunicatives (TVE, FAES, “El Mundo”, COPE, “ABC”, “La Razón”...) i punitives que haurien emprat (congelació de relacions amb Ajuria Enea i la Generalitat, congelació del traspàs de fons monetaris corresponents a educació, recursos judicials de tota mena).

Tanmateix, per part de l'església no seria pas pitjor que ara: no m'heu de negar que la cadena COPE (portaveu oficiós de les IDEES de la Conferència Episcopal Espanyola) no ha deixat de criticar l'acció del govern espanyol i del català...

En tot cas, potser perquè sóc un escèptic que poques vegades s'il·lusiona amb la política de consens que no pas la de enfrontament, no em sembla gens estranya aquesta actitud. Doncs el PP sap perfectament diferenciar quan està al govern (saber estar contra tota oposició a la seva gestió) de quan està a l'oposició (saber estar en contra de tot allò que li impedeix estar al govern).

Res... Tot és molt senzill, encara que s'hagi de violentar parts de la societat contra altres parts o s'hagi de fer servir la constitució espanyola com a arma pesada de combat i anihilació... Quin món!

Ricard Monistrol