1984...

No m'equivoco pas d'any, és el títol d'una obra de George Orwell titolada precisament “1984”, on la societat és controlada 24 hores al dia per una mena de pantalla-càmera que cobreix tot l'habitatge i endevina el teu pensament, a més, per acabar bé la feina, existeix un Gran Germà paternalista que castiga els pensaments no correctes i subversius...

No us penso explicar tot el llibre, us recomano que us el llegiu sinó ho heu fet ja. Però en llegir la noticia que el fiscal general d'EUA, Alberto Gonzales, ha defensat l'espionatge de qualsevol ciutadà americà amb l'excusa que el president Bush és el cap de les forces armades, m'ha fet confondre Bush amb el Gran Germà de “1984”:
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/20/internacional/1137715146.html

Abans, en les democràcies lliberals que disposaven d'un estat de dret, la intervenció de les comunicacions d'un ciutadà havien de ser argumentades davant un jutge i sols en casos de sospitosos de vulnerar el codi penal...

Vés quines “esbalandrades democràtiques”! Ara el propi secretari de justícia d'EUA justifica l'espionatge tot primmirant la seguretat abans que la intimitat. Sobretot, desprès que Bin Laden, l'arxienemic número 1 d'EUA, hagi amenaçat de cometre més atemptats.

En certa manera sembla talment que els dos contendents s'hagin avingut en fer tornar la societat a èpoques anteriors a la democràcia. No obstant, no és l'únic, Blair va pel mateix camí, i aquest pas ja veurem que passa a la resta de la UE.

Tanmateix, les similituds que dibuixava Orwell no anaven massa desencaminades... La protecció que ofereix el Comandant en Cap Bush té un preu, a canvi d'una seguretat molt subjectiva i grandiloqüent que no arriba pas a tothom (milions de pobres, sous insuficients, reducció de les ajudes socials a l'alimentació i a la medicina, reducció dels impostos a les rendes més altes, Nova Òrleans...), moltes persones han de renunciar a pensar en coses pecaminoses (drets humans, oposició al govern) i ser conscients que qualsevol intimitat seva pugui ser vista, llegida o escoltada pel nombre necessari d'agents de l'Agència de Seguretat Nacional. En el fons són uns “Voyeurs”!

Encara que si ets musulmà i amb aspecte àrab tens tots els números de desaparèixer del mapa per mesos o anys...

Ricard Monistrol

Violència...

Substantiu tant curt, però amb tants seguidors: detinguts dos joves barcelonins que per divertir-se agredien i vexaven a persones a fi de poder gravar-ho en telèfon d'última generació i potser desprès penjar el vídeo a la xarxa d'Internet. Un capità de la LEGIÓN de Melilla volia fer servir la seva companyia sencera com a carters “oficiciosos” del malestar “generalitzat” de l'exèrcit pel culpa de Catalunya...

O, ja un nivell més de governs, precisament el pitjor, l'informe d'Human Rights Watch presentat a la capital d'EUA, qualifica de política d'estat el maltractament i la tortura dels presoners qualificats com a “terroristes”, sense cap mena de garantia de l'estat de dret que se “suposa” encara és EUA. La reacció del govern: qualificar-lo d'informe polític, sense tenir en compte que ells són uns “grans defensors de la llibertat i dels drets humans” (Patriot Act, Guantànamo, Pakistan, Afganistan, Iraq....):
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/18/solidaridad/1137612184.html

Encara que si voleu saber més de què passa al món teniu la possibilitat de baixar-vos directament tot l'informe (en anglès):
http://estaticos.elmundo.es/documentos/2006/01/18/hrw.pdf

No sé, la qüestió no és dir que la pròpia presència de mitjans tecnològics, Internet, com la televisió, la possibilitat de gravar-se imatges des d'un mòbil, siguin els responsables de veure tanta violència. Però si que uneixen les tres línies noticiables: els nois amb el seu mòbil, el militar “emprenyat” mitjançant la xarxa i les infames imatges de tortures a les presons iraquianes.

A més, reflecteixen dues cares, una que gràcies a aquests mitjans ens assabentem de qui són els responsables. L'altre més preocupant, que el culte o l'excusa de la violència cada vegada estan més arrelats tants en governs occidentals, orientals... com en la població jove. Aquests últims amb prou poder econòmic per comprar-se i mantenir-se un mòbil d'última generació. Res de marginació social.

Tanmateix també ofereixen definicions relativament noves: violència com a aparador de vanitat (indigent cremada, agressions a vianants..); violència com a forma de protestar (les “banlieus” franceses); violència com a forma de domini total sobre una altre persona (normalment una dona, sic!) o per donar exemple a tota la ciutadania, la violència que permetrà torturar i matar en nom de la bona vida que porten altres ciutadans (sobretot EUA).

Si molts sociòlegs i filosòfs qualifiquen aquesta societat on vivim com a posmodernista, on els valors socials desapareixen i apareixien les illes personals sense ítems aparentment compartits per tota la societat...

Ara ja podran comprovar com s'erigeix un nou culte que poc a poc guanya adeptes i, el pitjor de tot, sembla representar un valor de reconeixement social: el de la violència sense motiu aparent però amb objectius molt definits: persones normals i corrents que ofereixen gaire o nul·la resistència a ser vexats, insultat, violentats i, de passada, gravats.

Ricard Monistrol

Enfrontament civil?

Ahir, l'entrevista a la “Nit al dia” (imprescindible i saludable cada nit) que va realitzar na Mònica Terribas a Josep Piqué, líder del PPC, em va fer reflexionar... Us ho explico, Piqué en un moment donat, referint-se a la tornada dels arxius de Salamanca, va recomanar prudència a la Comissió per la Dignitat. Perquè? No li va agradar que citessin un acte de justícia de la guerra civil com a raó de la tornada dels papers requisats (més ben dit, segons Piqué els membres de la comissió van dir que per fi s'havia guanyat la guerra civil).

Aprofundim en la reflexió, moltes persones de la dreta espanyola han esmentat la Segona República i les conseqüències de l'actitud catalana com a causa de la Guerra Civil i, vés quina casualitat, com a a referent de la situació “pre-bèlica” actual. Tot tenint en compte les enèrgiques recomanacions-amenaces de militars d'alta graduació. Precisament un sector molt donat a participar en la vida política fins no fa masses gaire anys...

Però, de veritat hem tancat les ferides provocades per la guerra civil? Piqué, en certa manera, va donar un avís per a navegants. I per una altre part, no és gens menyspreable, com sembla ser, que Catalunya sigui una de les úniques parts de l'estat espanyol que està revisant la guerra civil i el que ens va acabar d'assolar desprès, un règim feixista massa llarg, bastant lleig i fredament cruel.

El mateix periodista Francesc-Marc Àlvaro en una entrevista també de na Mònica Terribas (ja ho he dit, veure les seves entrevistes és imprescindible), parlant del seu últim llibre “Els assassins de Franco” esmenava la plana als polítics democràtics de la transició: els hi recordava que Franco va morir al llit.

Sembla talment, que molta part de la mala jeia que hi ha contra Catalunya en certs sectors està més relacionada en no entendre com aquells partits que havien estat brutalment destruïts a l'any 1939, tornen a estar vius de nou i que ara vulguem demanar més capacitat d'autogovern...

No nego, que en certs moments, cert personatge ha ratllat l'irresponsabilitat amb les seves declaracions sobre els jocs olímpics de Madrid. Molt més pròpies de l'emoció rauxada, que no pas del bon seny que se li suposa al president d'ERC i anterior Conseller en Cap.

Però, altres declaracions no les considero pròpies de les emocions. Sinó més aviat producte ben pensat i molt racional de deslegitimació. Com per exemple, al propi president Zapatero, nét d'una capità republicà afusellat, que alguns membres del PP no el considerant prou legitimat per les urnes. Molt perillós.

I si amb això no hi hagués prou, mireu com el propi president d'Extremadura (PSOE) certament eixelebrat i, de passada, el portaveu Zaplana del PP, aquest si que no té res d'eixelebrat, han manifestat les seves preferències per una llei electoral que deixés fora als partits minoritaris, és a dir, els nacionalistes. Val a dir, que l'experiment, per cert, té molt d'èxit a València.

No sé que dir... Si primer han estat els partits, o primer la gent en encetar l'odi cada vegada més brutal d'una comunitat a una altre. Potser ve de sempre. Però, tanmateix, és una greu irresponsabilitat que un partit de la mida del PP, tant constitucionalista i democràtic, no tingui un discurs apaivagador i prefereixi arribar al poder sigui com sigui i sobre qui sigui...

Tanmateix, tot salvant les diferències, el ara jutjat ex-president Slobodan Milosevic, va començar la seva carrera política posant als serbis en contra primer dels kosovars musulmans, dels croats i desprès contra els bosnians-hercegovins... Encara ara, i segurament per moltes generacions, dura l'odi als Balcans...

Ricard Monistrol

Què passa amb l'ajuda humanitària a Pakistan?

Una qüestió que ja se sabia des del principi de l'hivern a Pakistan, és que desprès del gravíssim terratrèmol que va assolar-lo, centenars de milers de persones veurien la seva supervivència amenaçada pel falta d'uns habitatges adequats i de racions de menjar amb prou nombre de nutrients i calories per passar el fred...

Però, fixem-nos en l'OTAN, que s'ha retirat tot dient que la població ja té la protecció adequada pel fred i avui Intermon-Oxfam ens ha comunicat que 2,5 milions de persones poden tenir seriosos problemes!
http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/16/solidaridad/1137436248.html

Més estrany encara.... L'ACNUR i el Programa Mundial d'Aliments es queixen de la falta d'ajudes governamentals tant per canviar moltes tendes de campanya, més apropiades per un pícnic en el tròpic, com per la falta de menjar... Justament, ara a l'hivern!

Desinformació, interessos governamentals com a mínim estranys... Perquè van servir tantes tropes i mitjans de transport aeris de l'OTAN? Si desprès tant el govern de Pakistan com els d'occident van donar la feina de les tropes per acabada. Precisament, poc abans que comencés a nevar.

Per si algú li falla la memòria, em refereixo a molts governs pertanyents de l'OTAN, us remeto a un resum del 2005 de la versió digital de “El Mundo” que explica el grans “mitjans” que es van enviar o s'haurien d'haver enviat...
http://www.elmundo.es/resumen/2005/cronologia/octubre_08.html

Ricard Monistrol

Accions “cíviques” d'EUA...

Urani empobrit que ha fet augmentat el nombre de càncers en la població propera, bombes de fòsfor blanc que il·luminen el cel i, com qui no vol, cremen a tot ésser vivent en un radi de 500 metres, el gran negoci de les mines antipersones, origen USA, que deixen nens i adults sense mobilitat....

Encara ens pot estranyar que EUA pugui demanar disculpes per la seva cruel acció de matar divuit civils, s'inclouen cinc nens, a Pakistan. Amb la sola fi de matar una persona, que tanmateix, ni tant sols hi era?

Fixeu-vos en les formes... Cursa Lisboa-Dakar, la mort accidental de dos nens atropellats per dos camions va fer suspendre l'última cursa cronometrada i es van demanar disculpes oficials, i suposo que també indemnitzaran a les famílies.

Però les accions “cíviques” d'EUA no acaben aquí... Segons estimacions a EUA sobre el reforçament dels dics que haurien de haver protegit Nova Òrleans del Katrina, un huracà del màxim nivell (cinc) no serà possible reforçar-los. La raó? Costaria masses diners... George W. Bush no es vol rascar la butxaca i sols ha promès que els actuals es reconstruiran i es reforçaran per a un huracà de força dos ó tres, surt més bé de preu.

Encara que ara ve la bona, el preu de no reforçar les defenses artificials, fa que barris sencers hagin de ser demolits a fi de que tornin a ser aigüamolls, una protecció natural que està bé de preu, però amb un cost humà...

De mig milió de persones abans del Katrina, sols haurien de restar de població fixa quasi la meitat... La resta de la població, casualitats de la vida, majoritàriament afroamericans de baix nivell socioeconòmic hauran d'emigrar obligadament:
http://www.lavanguardia.es/web/20060116/51217780063.html

Abans d'això s'anomenava “deportacions forçoses i neteges ètniques”, però que hi farem... A EUA com ja hem comentat abans des de que Bush és president no hi ha gaire tradició de demanar disculpes en cap cas. Sobretot per no haver reforçat a temps el dics poc operatius de Nova Òrleans. Una conseqüència: més d'un miler de persones mortes i que van demostrar que el govern federal no sap gestionar la resposta a la crisis humanitàries. Per afegitó s'expulsa als afroamericans...

Quin Món! Ningú se'n salva, ni pakistanesos, ni iraquians, ni afroamericans pobres encara que siguin “ciutadans” d'EUA...

Ricard Monistrol

Alliberar l'expressió....

Aquest joc de paraules té molt a veure amb les últimes acusacions que ha formulat el PP, diversos personatges i algunes associacions espanyoles de mitjans de comunicació en contra l'informe que ha elaborat el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre la COPE. Us recomano que us els llegiu:

Acord 192/2005:http://www.audiovisualcat.net/actualitat/acordcope.pdf i la declaració del CAC sobre l'exercici dels drets de la llibertat d'informació i d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual: http://www.audiovisualcat.net/actualitat/declaraciocope.pdf

Tornem a posar el ull a la polèmica, tot tenint en compte que la llibertat d'expressió és un dret inalienable de tot individu... el podem posar a la mateixa alçada que el de la llibertat d'informació? Sí i No... L'assentiment prové del dret de exercir el dret a pensar i dir el que es pensa (o solament es creu, cas de l'església) i, per tant, a obtenir la informació necessària per exercir aquest mateix dret.

Però, i la part de negació? Si seguim amb el mateix principi que una persona té el dret a dir el que pensa i per tant ha de tenir accés a tota aquella informació necessària per crear-se un estat d'opinió. No és igual de just reclamar com a mínim el dret a la veracitat (ja no diguem de si és veritat finalment, tot és relatiu) de tota aquella informació mediada per altres persones que ens ha de proporcionar el material bàsic de la nostra opinió?

Per tant, si s'exerceix el dret d'informació s'ha de tenir molt en compte que es diu...

No estic dient que aquests mateixos professionals mediadors no tinguin dret a insultar a aquells que considerin mereixedors. Però en aquest cas ja no estem parlant de llibertat d'informació sinó d'alliberar expressions personals i vexatòries, amb molts riscos afegits. Potser resultaran divertits per alguns, però no són gens profitoses per a la majoria de la població, sobretot per la convivència social.

I, en conseqüència, s'han d'arriscar i asumir a rebre sancions per violar els drets d'altres persones o col·lectius precisament perquè han aprofitat un mitjà de comunicació per expressar les seves opinions personals sota l'excusa de ser un comunicador, certament insultants tant en termes com en desqualificacions.

Si seguim el mateix fil, considero que recriminar el seu joc opinió-informació és adequat, sancionar-los administrativament va en funció de la llei, a més sempre resta el recurs judicial. No heu d'oblidar que a la Audiència Nacional no li ha costat gens i mica, tancar dos diaris en euskera i sols per sospites. No s'ha de jugar amb foc, sinó vols resultar també escaldat....

No obstant, hem de tornar a esmentar que la informació és dignificant, doncs es proporcionen mitjans i arguments per aconseguir una identitat comuna en democràcia i llibertat. Precisament d'aquí ve la nostra lliure expressió del criteri personal...

Però, a nivell de mitjans audiovisuals, qualsevol comunicador hauria de estar sota la norma de la llibertat d'informació, tot el que es digui sigui el relat, la crònica o la interpretació/opinió ha de basar-se en fets demostrables i, de passada, cuidar el llenguatge. En cas contrari és massa senzill passar a la simple vexació d'aquells que ens caiguin malament... Aquesta no hauria de ser la funció dels periodistes.

Ricard Monistrol

Comparacions odioses?

Ja us podeu pensar que tinc ànima de polemitzador, però hi han notícies que em treuen de polleguera... Quina? Cercant per arxius recents he descobert que l'ajuntament de París ha presentat en societat la seva intenció d'estendre per tota la ciutat l'accés a Internet mitjançant Wi-Fi pública com a gran projecte del 2006.
http://www.elmundo.es/navegante/2006/01/04/esociedad/1136390695.html

Ningú hi serà discriminat, doncs aquell que no disposi de diners per aquestes “fites” tindrà accés gratuït... I per si la cosa no ha resta clara cap als desfavorits, Bertrand Delanoë l'alcalde socialista de París, vol acabar d'eradicar els habitatges insalubres (en això hi està d'acord tots els grups polítics). Per aquesta fi, vol que es construeixin 4.000 nous habitatges socials. Ai las!

Sí ens posem en camisa d'onze vares, no podríem fer una d'aquelles comparacions tant odioses? Per exemple, el tema de l'habitatge social ó la negativa de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a una Wi-Fi pública, o que el gran projecte de l'alcalde Clos sigui sols fer tornar al civisme a Barcelona, lloable però escàs...

No hi ha per llogar-hi cadires amb tant barri 22@ i el poc interès de totes les administracions en proporcionar accés a la xarxa per tothom? Amb tanta ordenança pel civisme i tant poca protecció del dret constitucional a que tothom tingui un habitatge, si pot ser digne? O, que les persones sense recursos vegin menystinguts els seus drets civils, senzillament perquè no tenen prou diners?

En principi penso que sols hi ha una qüestió que aproxima París i Barcelona en la seva gestió social, que les dues tenen un batlle socialista. Tot just, la resta són comparacions més o menys odioses. I aviso que no és qüestió de mida, sinó, penseu en el pressupost del Fòrum de les Cultures!

Ricard Monistrol

Protegir indigents?
(Segona part)

Si ahir us comunicava que el govern tenia el projecte de crear una agència per protegir a persones en situació d'indigència. En un sol dia, la cosa ha canviat. Segons l'edició d'avui de "La Vanguardia" diversos experts del Departament de Benestar i Família ja s'han encarregat de desmuntar la paradeta... “Sols és una idea més”.

Les raons oficials? Pot ser molt complicat l'assumpte de la “tutela” per part de la Generalitat... Tanmateix, tot entrarà dins un pla integral interdepartamental d'inclusió social, que ara mateix està dissenyant la consellera Anna Simó....

Ai senyor! Ja em semblava a mi que hi han coses que no poden ser! Us podeu imaginar la quantitat de recursos “personalitzats” que s'haurien de donar a un indigent tutelat? A mi em sembla més senzill per l'administració dissenyar grans plans que moltes vegades no tenen en compte el desastre íntim i personal de cadascú que malviu no necessàriament al carrer...

Sort que hi han institucions privades! O No?

Ricard Monistrol

Una nova llei per protegir indigents?

Sempre havia sentit a la meva àvia dir una dita d'aquelles anomenades “populars” sobre com la administració no actua fins que és massa tard per algú...

A fi de refermar l'adagi (recordeu el recent assassinat d'una indigent i altres agressions...), un article de “La Vanguardia” ha fet menció d'un projecte de llei del Govern dissenyat pel Departament de Justícia i ara en mans del Departament de Benestar que té la intenció de crear la Agència Catalana per la Tutela i Protecció de les Persones Adultes:
http://www.lavanguardia.es/web/20060109/51216502712.html

Segons continua l'esmentat article l'Agència tindrà dues tasques: una, la de coordinar i concedir les subvencions a les institucions privades que es dediquen a la problemàtica dels indigents o persones amb malalties mentals; la segona, en cas de no existir possibilitat que una institució privada pugui fer-se càrrec, assumir directament la tutela, amb totes les garanties legals necessàries.

Dit i fet? Potser sí, sempre s'ha de deixar un ombra de dubte raonable a la administració...

Però, no obstant, no hem de deixar de denunciar que certes administracions locals no semblen tenir gaire interès en protegir als indigents... Per molt que l'alcalde Clos entrevistat l'últim dia per l'excel·lent i genial periodista, na Mònica Terribas (no s'ho perdeu! Avui torna desprès de les vacances nadalenques!) digués que Barcelona té un pressupost en serveis socials a l'alçada de qualsevol ciutat europea.... M'agradaria saber de quines ciutats parlava!

Ricard Monistrol

En cas d'inundació... Eutanàsia?

Les acusacions de possible eutanàsia “activa” a pacients del centre mèdic Memorial de Nova Òrleans, en les dates de les inundacions provocades pel pas de l'huracà Katrina, estan sota investigació del fiscal general de l'estat de Louisiana. Segons ha informat la CNN:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/22/sociedad/1135228431.html

La possible raó? No hi havia prou mitjans per evacuar a tots els pacients. Tanmateix, aquestes acusacions són gravíssimes, més que presumpta eutanàsia activa són de presumpció d'assassinat... Doncs, no hi ha forma legal de demostrar que el pacient en moments tant complicats decidís “sacrificar-se” pel bé de la resta...

Però, el més greu és: qui hauria d'assumir la seva responsabilitat civil subsidiària? Potser aquest concepte no s'aplica massa a EUA... L'ajuntament podia disposar de suficients mitjans? L'estat de Louisiana ho podia fer, tenint com té molts dels seus efectius de la guàrdia nacional empantanegats a Iraq amb tot el seu corresponent material? O, el govern federal que va semblar d'estaquirot els primers dies, o inclòs setmanes, a l'hora d'aportar recursos humans i tècnics d'altres estats?

Possibles despietats i, presumptes assassins. Aquest personal mèdic en canvi, si es demostra la seva culpabilitat, semblava tenir una lògica tant freda (geladora) com efectivament racional: ells si que sabien que farien les diferents administracions envers la catastròfe i per tant...

Ricard Monistrol

Pacifisme o de com protegir els soldats...

Ahir, a “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas, la genial i imprescindible periodista, ens va portat el dolorit però valent i valuós testimoni de Cindy Sheehan, líder del moviment pacifista Gold Star Families for Peace ( http://www.gsfp.org/).

No crec que a ningú se li escapi el mal que ha anat fent a l'administració Bush, aquesta mare d'un soldat mort a Iraq. Encara, que val a dir, que segons últimes notícies, els dos discursos, un d'humil i l'altre acusant de traïdors a molts senadors, sembla que li han reportat un sensible augment de popularitat.

Però, al contrari del que vol fer pensar el govern federal d'EUA, el discurs de Cindy no és tant “ingenu” com volen vendre. Per exemple: explicar que moltes famílies han de penyorar possessions o inclòs casa seva per proporcionar “material” als fills i filles que van a Iraq.

O, que els propis vehicles dels militars (a diferència del que portava Dick Cheney, el vicepresident d'EUA) no disposen del necessari blindatge, valorat en 45.000 $... No és simplement el que val la vida d'un sol soldat, s'ha de dividir pel nombre de soldats que van dins el jeep....

O, simplement que les armilles de protecció contra projectils venen dels magatzems de la guerra del Vietnam!

I, amb més mala jeia, tot venint d'una pacifista, Cindy explicava que l'entrenament militar dels joves soldats (inclòs el seu fill mort) és l'adequat per espais oberts (desert). No per una guerra de guerrilles en llocs habitats (pobles, ciutats...). No és una qüestió menor, tant els propis soldats (2.100 morts) com la població civil reben en aquesta situació (pitjor dit, moren, més de 30.000 fins ara).

Potser, podríem dir que a EUA, valoren més el material militar que no pas als seus soldats. Sobretot a la hora de protegir-los i entrenar-los. Encara que també se'ls ha de reconèixer que en qüestió de munició, de fòsfor blanc i d'urani empobrit tenen la mà trencada...

Ricard Monistrol

Assassinar per divertir-se?

Cruel qüestió, però tot veient que una dona de 50 anys, mare d'una filla i visquent al carrer per unes circumstàncies que ningú voldria a la seva vida ha de morir a mans de dos joves i un menor per simple “divertiment”...

Es parla de premeditació, de violència gratuïta, de diversió... Però a quins nivells estem arribant a la nostra societat, que uns joves puguin considerar la vida d'una indigent com a element de diversió?

No vull acusar a ningú en concret dels problemes sobre el nul respecte que hi ha cap als indigents. Però no estaria gens malament que l'ajuntament de Barcelona a més de promocionar una ordenança per fer respectar el civisme (en alguns aspectes necessària) considerés la possibilitat de no tant sols negar la consideració d'“incívica” a una persona que viu al carrer i per tant menja i dorm i de passada, s'orina i defeca sempre en el mateix entorn.

Sinó, també de promoure accions immediates coordinadament amb la Generalitat i el govern estatal en l'adopció de mesures per promoure que com a mínim ningú hagi de dormir al carrer i que la seva bufeta pugui buidar-se convenientment en un lavabo públic (sembla que per fi l'ajuntament s'ha decidit a construir-ne).

Tanmateix, ningú em podrà negar que de quan en quan surt terreny municipal per fer permutes i edificacions no sempre de protecció oficial. A més, si els veïns protestessin, el més habitual, se'ls podria recordar que dormir al carrer o en una instal·lació apropiada pot ser qüestió de viure o de morir cremat!

Ricard Monistrol

Poble i poder

Aquesta reflexió sobre les relacions entre el poder polític i el poble tenen molt a veure amb la democràcia lliberal i, precisament, amb l'elecció com a President de Bolívia , encara oficiosa, del líder índigena Evo Morales del partit Movimiento Al Socialismo (MAS) (http://www.masbolivia.org/).

El seu rival, Jorge “Tuto” Quiroga del Poder Democrático i Social (Podemos) ha reconegut la seva derrota i ha felicitat a Evo Morales.

http://www.bolpress.com/especiales/elecciones_2005.php?Cod=2005120808

Bona senyal! Però, jo crec que és important destacar que a part de la notícia que un grup d'esquerres ha guanyat la presidència d'un altre país, per cert el més pobre de tot el continent, el més “cridaner” ha estat el seu origen: és el primer president indígena de tota Amèrica (de dalt abaix)...

Conqueridors, colons, criolls, immigrants, descendents dels colonitzadors... Sempre hem estat acostumats a sentir els seus noms, sense preguntar massa el seu origen ètnic (s'exceptua el cercat per la justícia peruana, l'ex-president Fujimori, alies “el chino”).

Encara que ara, sobta sentir que un líder indígena, al cap i a la fi, primers habitants del país arribi a la màxima magistratura d'un país pobre en l'aspecte social, però riquíssim en l'aspecte energètic?

No fa gaires anys, desprès de mes de tres dècades de cruenta guerra civil i molt bruta a Guatemala... Un dels líders indígenes, majoritaris entre el 60 i 70% de la població, va voler somiar en veure com en el futur algú de la seva ètnia arribaria al màxim poder polític... Per ara, tenen problemes en conservar la vida alguns dels seus líders.

I, no parlem, per exemple d'EUA, on cap membre de les quasi extintes tribus indígenes pot presentar-se a càrrecs electes fora de la seva reserva... Visca la democràcia!

Ricard Monistrol

Com controlar les “bandes” de joves...

Avui José Antonio Alonso, ministre d'interior estatal, ha presentat un programa policial contra les bandes de joves (l'edat mitjana és de 12 a 32 anys) que sota ideologies d'extrema dreta o esquerra, o les anomenades “llatines”, poden significar un alteració de la convivència i/o protagonitzar actes de violència contra objectes i/o persones....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/15/sociedad/1134672572.html

No fa gaire temps que a Castellar del Vallès van tenir problemes amb joves feixistes de cap rapat o no fa gaires anys amb l'assassinat d'un jove adolescent, confós per un membre d'una banda llatina rival, o els problemes que tenen la policia a l'hora de desnonar a joves que han “ocupat” un edifici sense veïns i moltes vegades abandonat pel propietari...

Tot això ha provocat certa tendència a posar dins els mateix sac tota forma d'expressió que ratlli o entri en la violència, sense preguntar-se el perquè d'aquesta actitud i si hi ha possibilitat d'articular mecanismes d'integració o conciliació previs o posteriors.

No obstant, això no vol dir que l'acció informativa o punitiva de la policia no hagi d'estar a prop. Però, sempre considerant que l'acció informativa ha d'anar acompanyada d'una política efectiva d'aproximació, diàleg i conciliació o solució. Sí convé, i sempre desprès d'haver INTENTAT apropar-se, pot venir l'acció punitiva.

Tot pensant, que la policia és un simple vehicle de l'acció del jutge. El qual, amb els mecanismes legals que previàment el govern li haurà donat pugui establir que en els casos que siguin possibles les polítiques de reinserció s'estableixin programes de treball a la comunitat social...

No fa gaires mesos en un entrevista a “La Vanguardia” (03/09/05) feta per la “Contra” a Nelsa Curbelo, educadora social, professora universitària de l'Equador i experta en bandes juvenils llatines. Curbelo preferia referir-se a aquestes “bandes” més com a “grups de joves” amb interessos prou “normals” per les noies, pel treball, pels viatges i per les festes.

Per tant, deia que en comptes de fomentar la repressió policial i prou, pròpia de la por d'una societat que els tem. Aquesta temença s'havia de transformar en canals de comunicació. On els incentius posseïssin la suficient estimulació per què es convertissin en associacions legals de joves amb programes d'ajudes i d'activitats.

Les polítiques de prevenció no tenen perquè ser guerreres...

Ricard Monistrol

Els polítics haurien de tenir capacitat intel·lectual?

No vull entrar en polèmiques sobre polítics al nostre país o de l'estat que ens “acull” sobre la seva suficiència intel·lectual, però si que vull reflexionar sobre la necessitat que com a mínim qui ha d'estar en els més alts càrrecs de la magistratura de l'estat “haurien” de demostrar certa capacitat...

A compte de què parlo, doncs? De les repetides declaracions que ha anat efectuant Mahmud Ahmadineyad sobre el poble jueu i Israel, cap d'estat de la república teocràtica de Iran, es dedueix que la seva formació pot ser molt bona en religió. Però, molt preocupant, mínima en relacions internacionals i altres aspectes relacionats amb el sentit comú. El qual considero prou universal, sense excepcions.

És normal que encara que existeixi un líder suprem religiós (qui de veritat mou les cireres) s'hagi de deixar a mans d'un irresponsable la representació del país? No ho dic perquè sí... Amb totes aquestes declaracions és normal, inclòs necessari, de no deixar a Iran que enriqueixi urani, mai podríem saber si en un moment determinar aquest noi d'aspecte humil volgués demostrar que entén ell per un “holocaust”...

Però, tanmateix i amb tots els respectes cap a la cultura i religió musulmanes, ara per ara sembla demostrar que si el laïcisme no és cap garantia, una teocràcia (una societat controlada en tots els aspectes per la religió) ho és menys. Doncs poden aparèixer elements que tot justificant la seva formació superior teològica, no tenen ni la capacitat ni la formació mínimes per gestionar i representar el seu país en un entorn global de relacions i complicitats.

No vull que s'entengui que estic per la línia del “políticament” correcte que està dictant un altre líder que, a vegades, també sembla “teocràtic” i que resideix a l'anomenada “Casa Blanca”... Però, si ens posem en l'aliança de civilitzacions, promoguda pel President Zapatero, les paraules i els gestos són molt importants en promoure la bona entesa entre cultures. Tot comptant de no donar excuses a aquells que entenen la democràcia d'una forma certament mortífera (30.000 civils morts a Iraq, i augmentant)...

Ricard Monistrol

PP i la democràcia de dues cares...

Què hauria passat si en cas d'haver guanyat el PP de Mariano Rajoy i aplicar de forma abrupte la llei de qualitat de l'ensenyament (LOCE), ara derogada, les CC.AA de Catalunya o de Galícia o d'Euskadi haguessin decidit aplicar “normes pròpies” a fi de cobrir les “carències” de la llei...

Potser la resposta no hauria estat simplement de qualificar d'insubmissió i d'hipòcrita aquesta actitud... I haurien qualificat d'atemptat a la constitució i a la convivència entre ciutadans, o encara més, de convivència tàcita amb ETA per part del govern vasc i del català per trencar la “Sagrada Unidad Nacional”.

Sense parlar de les accions comunicatives (TVE, FAES, “El Mundo”, COPE, “ABC”, “La Razón”...) i punitives que haurien emprat (congelació de relacions amb Ajuria Enea i la Generalitat, congelació del traspàs de fons monetaris corresponents a educació, recursos judicials de tota mena).

Tanmateix, per part de l'església no seria pas pitjor que ara: no m'heu de negar que la cadena COPE (portaveu oficiós de les IDEES de la Conferència Episcopal Espanyola) no ha deixat de criticar l'acció del govern espanyol i del català...

En tot cas, potser perquè sóc un escèptic que poques vegades s'il·lusiona amb la política de consens que no pas la de enfrontament, no em sembla gens estranya aquesta actitud. Doncs el PP sap perfectament diferenciar quan està al govern (saber estar contra tota oposició a la seva gestió) de quan està a l'oposició (saber estar en contra de tot allò que li impedeix estar al govern).

Res... Tot és molt senzill, encara que s'hagi de violentar parts de la societat contra altres parts o s'hagi de fer servir la constitució espanyola com a arma pesada de combat i anihilació... Quin món!

Ricard Monistrol

Pena de mort contra la NO-VIOLÈNCIA...

A primeres hores d’avui s’ha executat a Stanley “Tookye” Williams, resident en el trist i maleït corredor de la mort d'una presó de Califòrnia i en els darrers anys, activista contra tota mena de violència....

Com si això no importés, condemnat a mort el 1981, Stanley havia escrit diversos llibres per a nens, considerats per molts educadors i treballadors socials com a una “bíblia, on deixava molt clara les implicacions morals i físiques de la violència que s’esdevenia en formar part d’una banda de carrer. Precisament, això el va portar al corredor de la mort

A nivell de la societat civil, aquesta tasca li havia reportat sis nominacions al premi Nobel de la pau. A nivell polític, l’execució per injecció letal.

Fixeu-vos en el “raonament” dels EUA: la pena de mort serveix per a “exterminar” tots aquells elements que no han respectat la vida d’altres persones. Però, algunes vegades, quan aquest mateix pres ha pres part activa amb la prevenció de la violència d'un problema “enquistat” com el de les bandes de carrer que ell mateix ha viscut. Una situació, tanmateix, que any rera any rebaixa a nivells extrems l'esperança de vida de mots joves de color o hispans de barris marginals a moltes ciutats de EUA. Ja veieu la solució, segons la sensibilitat dels polítics, és aplicar la llei del talió...

Molt típic de la imaginació d’un governador californià que creu estar encara en alguna de les seves pel·lícules i on la pena de mort és administrada de forma eficient i automàtica.

Ricard Monistrol

1.000 morts en nom de la justícia

Avui ja tenim el trist rècord de 1.000 executats a EUA, i sempre sorgeix la clàssica qüestió, però, per desgràcia, actual: l'aplicació de la pena de mort quin sentit té?

És comprensible en aquells països on el govern té problemes en controlar la seva població i ha de demostrar el seu poder. És a dir, governs que no han acostumat a arribar al poder de forma pacífica, i que no entenen gaire de drets fonamentals i estat de dret.

Encara que també cau la possibilitat que una cultura religiosa, una altre forma de control social i sempre relacionada amb el voler estar o restar dins el govern, exigeixi que determinats delictes, que segons la carta de les Nacions Unides no són tals, han de patir la pena de mort o la mutilació.

Al cap i la fi, un forma administrada de tortura i assassinat prou contundent com a espectacle públic i, inclòs, interactiu (el sangonós i esfereïdor lapidament de presumptes adúlteres a certs països islàmics).

Fins aquí estem d'acord que normalment la pena de mort va associada a règims poc democràtics i/o de fort control social. Però, dins l'OCDE (Rússia té suspesa la pena de mort) EUA és l'únic país plenament democràtic i amb estat de dret, que garanteix als familiars d'una víctima el famós ull per ull d'origen bíblic. Encara, com s'ha demostrat, que alguns executats (sic!) al final hagin resultat innocents...

Al cap i la fi, l'espectacle de la revenja és propi d'EUA, està institucionalitzat... En forma de dret a portar armes, del dret a matar a una persona quan entra a la teva propietat, de guerra preventiva...

No hem de menystenir, com ja hem indicat abans en altres països, el paper de la religió. Doncs, la pròpia evolució del cristianisme des de els primers colons arribats a Nord-Amèrica no ha vist mai amb mal ull que la justícia tingui la possibilitat de fer matar a aquell que ha ofès greument a la societat.

Com per exemple, amb la mort d'alguns dels seus integrants. Tanmateix, i sembla estrany, aquesta mateixa societat no esmenta gaire la paraula redempció amb els delinqüents (sobretot, sí són negres o hispans). No així, amb aquells que havent-se apartat del bon camí (sense cometre delictes greus i siguin WASP*) tornen com a fill pròdig en forma de cristià “renascut” (el president George W. Bush)

Sense manies amb les execucions, ull per ull, no dubtaven en matar menors d'edat i disminuïts psíquics. Sort que que recentment el tribunal suprem va prohibir-ho... Quin món!
* Blanc Anglosaxó i Protestant

Ricard Monistrol

Notícies positives sobre Iraq?

No és cap broma de mal gust, aquesta és la intenció de l'exèrcit d'EUA de positivar amb diners, notícies i reportatges d'origen soterrat la “gestió” dels soldats americans, segons informa el periòdic Los Angeles Times:

http://www.latimes.com/news/printedition/la-fg-infowar30nov30,0,3132219.story?track=hpmostemailedlink

Si no feia gaire us recordava que un alt càrrec del pentàgon va declarar fa uns anys que el culpable de la derrota a Vietnam havien estat els mitjans de comunicació. Quina millor manera amb els diaris locals “comprats” es pot crear un estat d'opinió favorable als ciutadans iraquians perquè s'oblidin de la “matança” de Falluja, o dels continus atacs de la resistència o del terrorisme d'Al-Qaeda, o de les inspeccions nocturnes d'habitatges en cerca de possibles rebels, la detenció arbitrària i tortures...

Tanmateix, no és cap novellada. Quan al principi de les accions militars es van “incrustar” periodistes a les unitats de combat, tot controlant el que havien de veure, o quan es va destruir la seu d'Al-Yazira a Bagdad, o es va assassinar a sang freda a diversos periodistes (el càmera Xosé Couso de Tele 5) tot bombardejant la planta de l'hotel on estaven situats.

Però, com a mínim és més positiu que en comptes de matar a altri, vulguin ara a comprar mitjans i “incrustar” productes comunicatius i camuflats, elaborats per la divisió d'informació de l'exèrcit (periodistes uniformats i armats, valga'm Déu!), en forma de reportatges híbrids entre publicitat i to editorialista o simplement notícies de caire “veraç”.

Fins no fa gaire a EUA circulava la màxima de the facts are sacred, the opinion is free... Però tot s'hi val per guanyar-se la voluntat d'aquells a qui estàs ocupant militarment (encara que a EUA...) i de passada finançar als mitjans locals, que no deuen anar sobrats de fons. Quin Món!

Ricard Monistrol

Política d'esquerra o de dreta?

Em sembla oportú tocar el voraviu de les dretes i de les esquerres amb l'espectacle continuadament denigrant que està oferint l'oposició en majúscules que exerceix el PP...

Però, no ens volem centrar en les odioses filiacions terroristes-estatutàries i altres atacs dirigits contra la convivència entre comunitats que realitzen el conjunt del PP, el seu fosc i patètic ex-president i l'ex-ministre del 11-M. Sinó més concretament en com podem saber què hauria de significar dreta ó esquerra, a part de sigles polítiques...

Avui dia, la política democràtica s'entén per projectes socials, que en major o menor mesura són portats a terme per l'equip de govern amb una major o menor acceptació popular. Però, tanmateix podríem parlar que avui dia falta un discurs sòlid tant a la dreta com a l'esquerra. No tant de frases, com de projectes socials que “vulguin” integrar a totes les persones i les seves circumstàncies.

Per exemple, el proppassat dilluns a l'imprescindible informatiu “la Nit al Dia” presentat i dirigit per la genial periodista Mònica Terribas, Manuel Valls, batlle de la població d'Évry i diputat a l'assemblea pel PSF explicava com actualment el Partit Socialista Francès encara no tenia programa, i no ho deia qualsevol persona, doncs Valls havia estat assessor de l'anterior primer ministre Lionel Jospin... Molt significatiu.

A més, recordem com dins el partit Jack Lang animava a votar en contra de la constitució europea en contra l'opinió del seu secretari general François Hollande, que si estava a favor.

De com al Regne Unit, Tony Blair presumpte laborista de la “tercera via” (artefacte creat pel sociòleg Anthony Giddens) està decidit a rebaixar la carta de drets humans. O de com Mariano Prodi, té veritables problemes per crear una oposició amb cara i ulls a Itàlia.

Mirem-s'ho fredament, la pròpia evolució social amb un accés al treball i a l'habitatge cada vegada més precaris, desencadenen desconfiança pel futur. O la desil·lusió evident per una Unió Europea massa mercantil per ser entesa i compresa.

Un conjunt on aquestes i altres qüestions donen peu a que la societat pugui tenir por d'allò que no es coneix i de qui és diferent. Un assumpte, com qui no vol la cosa, que porta als polítics a aprofitar la tendència natural d'exigència de seguretat i ordre en contra de la llibertat pròpia de temps de crisi (casos d'EUA, Regne Unit, el ministre Sarkozy a França...)

Necessitem reformes que il·lusionin als ciutadans, siguin de la tendència que siguin; exigim comunicació i diàleg interpersonal, intersocial i interètnic; la presumpció de respecte per la via democràtica de drets mínims de tots els grups socials siguin quins siguin els seus interessos. I, sobretot, el coneixement de diversos projectes engrescadors que sota diverses maneres de veure la societat en CONJUNT (siguin de dreta o d'esquerra) puguin a les persones l'oportunitat de veure realitzats els seus projectes de vida amb cara i ulls, amb la il·lusió de sentir-se formar part d'una comunitat respectuosa.

Tot això xoca brutalment amb la senzillesa de comprovar com molts joves no poden ser optimistes, i de com alguns polítics fan servir aquest desencís per posar en contra diverses comunitats siguin nacionals, ètniques o religioses.... Avui pa pels polítics, demà ganes de millorar en una societat que a la llarga sols es refiarà d'ella mateixa. És a dir, que considerarà la defensa dels seus interessos sense importar el xoc brutal amb altres comunitats o grups. I de que serviran llavors la dreta o l'esquerra, o la mateixa política?

Ricard Monistrol

L'educació com a debat...

En moments que el PP i totes les associacions de l'àmbit educatiu afins al seu “ideari” no volen sentir parlar res que vingui del govern Zapatero, veritable “diable roig-desvertebrador” segons els sembla al duo “dinàmic” Aznar-Rajoy, sembla estabilitzat el front educatiu amb l'acord de tots els partits “racionals” d'aquesta passada nit a la comissió d'educació del congrés de diputats.

Però, què volem de l'educació? Masses lleis seguides, masses pocs diners invertits en el desenvolupament de les esmentades lleis, poc interès en potenciar la formació científica-tecnològica, menyspreu per la formació crítica i humanista. Paraules dures, però és que totes les accions governatives en educació, com a mínim fins ara, mai s'han aclarit en les seva planificació a mig i llarg termini.

Tanmateix, si ens anem cap el futur hem d'examinar la tasca educativa de la universitat. Enguany, per mostra de com van les coses, la carrera més sol·licitada és la de llicenciatura en Administració i Direcció d'Empreses...

Si per cas, que no és gaire sovint, algú es vol dedicar a la recerca aplicada o bàsica, pot inscriure's en un programa de doctorat.... I, a partir d'aquí venen els problemes, absència d'ajudes (crèdits tous, sí) al pagament de les assignatures.

No obstant, poquíssimes places en beques de la Generalitat o Ministeri per la Formació d'Investigadors. Cap mena d'ajuda econòmica al pagament i realització del Treball de Recerca del doctorand I, si desprès encara li resta prou moral, realitzarà la tesi, que amb molta sort o molt ull, farà acollir a una determinada àrea prèviament determinada per fundacions o per pròpies universitats a la recerca de finançament. Tot comptant que tingui sort de passar l'acurada i cruel selecció.

En cas que el seu tema sols estigui valorat en àmbits purament acadèmics o no ha tingut sort en el concurs, que acostuma a passar molt sovint, s'haurà d'espavilar en combinar treball i sacrifici. Però, el pitjor és que quasi ningú dóna ajudes per l'enquadernació, certament cara i menys perquè la tesi sigui en català (es parla en boca grossa de la necessitat de tenir material científic en català, però no donen cap mena de subvenció ni tant sols en programes informàtics de correcció ortogràfica i gramàtica...)

Sí per fi és doctor, potser tingui sort i alguna empresa vegi utilitat a la seva tesi... En cas contrari pot decidir fer recerca bàsica o aplicada pel seu compte, naturalment finançada per ell mateix, potser en el futur....

En tot cas, no us preocupeu molts pocs arribaran a tenir el títol, exceptuant-ne els
que no estiguin en ciències mèdiques (genètiques, bioinformàtica, bioquímica molecular.) o ciències d'enginyeria aplicada (robòtica, nanotecnologia, supercomputació, làser...) o ja dins la universitat. Molt pocs i exhaustos doctorands arribaran a veure-li utilitat a l'obtenció de la menció de doctor.

Precisament, una qualificació que acredita a un investigador dins el màxim nivell acadèmic que pot existir i, com qui no vol, NECESSARI dins la societat pretesament dita de gestió del coneixement....

Si us plau, no parlem d'educació, sinó és que també parlem de formació i de què volem donar i demanar als nostres ciutadans....

Ricard Monistrol

Violència a l'exèrcit anglès?

La visualització del vídeo sobre com es tracta a qui és novell, l'exemple “pertany” a un unitat d'infanteria de marina, dóna molt a pensar sobre els mètodes per incitar a una persona a fer servir la violència extrema en combat, incloses la tortura o l'execució “extra-judicial”.

Hem de pensar que precisament l'actuació de les tropes britàniques a Iraq no ha estat modèlica del tot en referència al respecte dels drets humans d'alguns detinguts o l'assalt a una presó a sang i foc a fi d'alliberar dos dels “seus”. Encara, que també hem de reconèixer que el govern de Tony Blair ha demostrat el seu suport tot fent callar a qui s'atrevís a denunciar... Encara que, també, va rebre diverses queixes de familiars de soldats morts a la guerra “d'alliberament” per la seva “poca” sensibilitat....

No és la primera vegada que els britànics tenen problemes amb la crueltat als reclutes, però si reflexionem: perquè tanta violència?

En una pla superficial podríem parlar d'un cercle viciós, novellades patides han de ser transmeses a qui ve de nou en una mena de cerimònia... Però, la presència d'oficials parla d'un to molt més sinistre del que sembla: mètodes d'embrutiment adreçat a persones que poguessin tenir certs escrúpols a l'hora de realitzar certes accions.

S'aconsegueix reduir la humanitat? No sempre, però es garanteix el compliment de les ordres, siguin quines siguin, d'aquí la puntada de peu al cap al recluta que protestava... Si rep un advertiment d'aquesta mena en un “joc”, que rebrà per part del mateix oficial en cas de combat, o de tractament a detinguts en situació de guerra...

Tanmateix el que em preocupa més, és que tot prometent que això se solucionarà (no sóc gaire optimista) no és doni peu en certs ambients castrenses que la guerra contra el terrorisme “exigeix” canviar mentalitats... I, no precisament, cap al respecte dels drets humans.

Ricard Monistrol

Maleïda violència contra les dones!

Avui és el Dia Internacional de la Violència cap a les Dones, execrable, fastigós des de la meva posició de periodista i humà (encara que també avergonyit i molt emprenyat home), inhumanament dur per qui no pot defensar-se, desgràcia per les dones encara inevitable...

Ja m'heu sentit clamar moltes vegades contra aquesta mena de violència covarda, despietada, possessiva, que demostra que els homes que la practiquen són uns incompetents que no tenint cap mena de recurs intel·lectual, simples animals sense essència d'humanitat que es fan servir dels seus braços i de la seva veu com a arma intimidatòria i de destrucció.

Atenció a les dades! Cada 18 segons una dona és víctima, una de cada cinc ha sofert o sofrirà maltractament i vexacions o, encara més cruel i despietat, una de cada cinc és o serà violada. O, que UNA DE CADA TRES dones, serà colpejada, intimidada i forçada a mantenir relacions sexuals.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/sociedad/1132869024.html

No sé, un ésser humà, que a nivell social ja té problemes en qüestió de repartiment de les càrregues de la casa, incloses les familiars. A nivell laboral té “garantit” un sou més baix sota l'excusa que pot tenir fills o que ja els té, si és que no rep insinuacions estúpides sobre el seu aspecte.

A més, algú del carrer pot considerar que el seu cos li abelleixi i... O, que quan algú l'enamora té “masses” possibilitats que aquesta persona es converteixi en un enemic ferotge i casa seva es converteixi en un infern. Sí és que no acaba morta...

Ricard Monistrol

Periodistes! Ara, toca a...

Si no fa gaire sofria esgarrifances sobre la possibilitat que EUA amenaci a tots els periodistes que donin a conèixer “plans secrets” sobre on i com tractar als presoners de forma “efectiva” o sobre altres detalls de com vulnerar els drets fonamentals. Ara s'afegeix el Regne Unit, país on el govern té certa tendència a “menystenir” la carta de drets humans...

De què parlem? Doncs si es confirma la veritat de la informació del Daily Mirror, que cita un document considerat “secret” on consta la intenció de bombardejar la seu de la televisió per satèl·lit de Al-Yazira a Qatar del president d'EUA George W. Bush, els periodistes ponen anar a la presó per trencament de la llei de secrets britànica.

http://www.mirror.co.uk/news/tm_objectid=16407582%26method=full%26siteid=94762%26headline=iraq%2dwife%2d%2dto%2dsue%2du%2ds%2d%2d-name_page.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/internacional/1132823565.html

Res, no importa que es vulgui anar a bombardejar un país no bel·ligerant, sense declaració de guerra preventiva previ, ni cap mena d'avís, sols per donar-se el gust de fotre a qui no et cau bé. És a dir, Al-Yazira....

En un primer moment l'organització Reporters Sense Fronteres (RSF) no ha donat crèdit al document. Encara que si es confirmen les amenaces del govern britànic, pot començar a veure certa relació amb els atemptats d'EUA a la seus de Al-Yazira a Afganistan (2001) i a Iraq (2003):
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/comunicacion/1132827735.html

Encara, que si us serveix de rerefons (sic!) un alt càrrec de l'exèrcit d'EUA va explicar que els veritables responsables de la derrota de la Guerra del Vietnam van ser els mitjans de comunicació... Hi ha per pensar i, pitjor de tot, per preocupar-se.

Ricard Monistrol

Ser infant no és cap bicoca

Sí, sobretot si viuen a determinats llocs d'Àfrica, on poden ser “reclutats” a la força o moren de gana tot sent desplaçats per algunes guerres. O, en Sud- Àmerica, on molts nens moren al carrer, de gana o a trets (meninhos de rua a Brasil), si és que no estan explotats laboralment (tampoc duren massa més).

Un altre cas, és Àsia, on el turisme occidental pot fer-los servir com a simples “objectes” sexuals. Encara, que també caben casos d'esclavatge laboral, que de quan són descoberts i presentats als mitjans de comunicació. Tal com a l'Índia, país que, no hem d'oblidar és la major democràcia del món, permet el treball infantil.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/22/solidaridad/1132655168.html

Tanmateix, si reflexionem sobre les causes, ens venen al cap algunes “excuses”: tals com les de portar diners a la família (en cas d'esclavatge la cosa no va per aquí); “salvar-los” de la prostitució (jo diria directament abusos i violació dels seus drets fonamentals) o, simplement, que sense la seva mà d'obra certs països no podrien oferir tant “bones” condicions a empreses occidentals...

Però, tanmateix, la pròpia influència religiosa que no permet informar de les mesures contraceptives o, simplement, repartir-les entre la població. A més que l'accés a l'educació de les nenes que han de ser futures mares no arribarà en molts casos, implica que moltes nenes (en certs països asiàtics no arriben al primer dia de vida) i molts nens, creixeran en una família que no té prou recursos alimentaris per a tots (l'estat no cal ni dir-ho).

Per tant, si són capaços de sobreviure en aquestes condicions i arriben als vuit o deu anys, és probable que la família el consideri com a força de treball. No pas com a futur adult en formació i que podria contribuir a millorar les condicions de vida tant d'ell com de la seva família, inclòs de la seva comunitat.

Al cap i la fi, sense educació reglada, ni control de natalitat, ni accés a recursos del govern hi ha força animal, la d'uns humans de petit tamany...

Ricard Monistrol

“Aberracions” de la classe política d'EUA...

Si us plau, que algú m'expliqui perquè desprès que la periodista Dana Prest del “Whashington Post” revelés la presència de presons secretes a diversos països, inclosos alguns de l'Europa oriental i potser membres de la UE, el senat vulgui saber QUI ha filtrat la notícia, i, no, si de veritat existeixen.

Però, no s'acaba aquí, els republicans de la cambra alta han demanat al fiscalia que arribi on sigui necessari (inclosa la presó) per fer confessar a la periodista Dana Prest el nom de la font, és a dir, no discuteixen la veracitat de la notícia....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/21/comunicacion/1132569875.html

Per tant, dedueixo que la majoria republicana del senat sigui còmplice actiu tant de les presons com de les tortures que s'hi practiquen dins, a més de donar el seu vist-i-plau a tot el conjunt d'accions “guerreres” anti-terroristes.

En conjunt: amenaçar a qualsevol persona que vulgui denunciar accions contràries als més elementals drets fonamentals i de passada al periodista que s'atreveixi a pensar que EUA el dret d'informar sigui la millor eina de control del govern.

La conclusió és clara, la “lluita” contra el terrorisme passa per la retallada de les llibertats fonamentals al propi país. Encara, que el pitjor és veure com el president Bush, s'atreveix a exigir a Xina major respecte als drets humans.

Ja ho diuen: a casa del ferrer sorollós, cullera de silenci a qui l'escolten...

Ricard Monistrol

30 anys són pocs?

Desprès de 30 anys de la mort del feixista i dictador Franco -si algú pensa que no tinc raó en qualificar-lo, és que no entén que vol dir “democràcia lliberal”- sembla talment que “quelcom” no s'ha solucionat gens bé...

Una transició, tant lloada i posada com a exemple a la resta de la comunitat internacional va procurar deixar a l'oblit centenars de foses comunes amb milers de republicans assassinats o els judicis sumaríssims que, en la meva opinió, s'haurien de declarar TOTS il·legals per contravenir els drets de defensa i revisió en segona instància dels acusats. Amés, de la pròpia significació mitològica dels símbols franquistes presents a moltes poblacions.

D'aquesta manera, mentre no es doni validesa a la memòria històrica del bàndol republicà, és dona llicència de cors a tots aquells que en nom dels assassinats produïts a la guerra civil en el bàndol republicà, volen presentar un cop d'estat com la solució a una Espanya assolada a l'any 1936 per el “contuberni” d'esquerres i nacionalistes separatistes. Per cert, un discurs molt actual (no citem als maçons, que ja van rebre prou).

En certa manera, reflexiono que en un dels extraordinaris “30 minuts” dedicats, precisament, al, vegades, infructuós intent de moltes famílies i associacions de saber on són enterrats el seus éssers estimats, una “voluntariosa” militant franquista va pronunciar una frase que en certa manera resumeix tota la transició: “si los hemos perdonado (referint-se als republicans llençats a les foses i a altres encara vius) porqué quieren volver a removerlo”....

Ricard Monistrol

Temps passats foren millors...

Així es desprèn de l'elecció de l'home més influent del món fet per la revista “Esquire” del mes de desembre (http://www.esquire.com/): l'ex-president d'EUA, Bill Clinton... qualificat com l'agent de canvi més poderós per la seva lluita contra la pobresa, per la seva tasca en la recuperació dels països assolats pel tsumani, l'intent de trobar solucions a la pau al conflicte de l'orient mitjà (llegeixi's relacions Israel- Palestina)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/16/comunicacion/1132104806.html

Certament, els seus desitjos sexuals que tant mal de cap li van donar sembla que es desfan front el “conjunt” de la seva gestió com a president d'EUA i de les actuals campanyes que porta a terme Clinton. Tals com les d'aprofitar el seu viatge pel sud-est asiàtic en nom de les Nacions Unides per realitzar tasques de mediació entre diversos governs i les “seves” guerrilles separatistes com per exemple Indonèsia, Sri Lanka...

Per tant, podríem dir que les Nacions Unides el consideren un home amb capacitat de diàleg, de mediació, de preocupació per problemes que abasten zones on el desenvolupament no sembla arribar a tota la societat. Difícil comparació amb la gestió de l'actual inquilí de la Casa Blanca, que segons la tradició hauria de ostentar en la seva testa la corona “d'home més influent del món”...

Sempre han dit que les comparacions són odioses, i que acostuma a ser mentira que temps passats havien esdevingut més positius que els actuals. Però... proveu de mirar-vos fixament a George W. Bush i penseu en Guantànamo, Iraq, Afganistan, Nova Orleans, Alaska, els drets humans, la pena de mort, el protocol de Kyoto, la Cort Penal Internacional, el suport a Aznar, el SIDA....

Ricard Monistrol

Terrorisme de genere

Per a mi, aquesta és la denominació que mereix, el constant i desesperant goteig de dones mortes, per la simple raó de ser dones...

Què passa? Ja fa masses vegades que estic parlant de violència contra la dona, i pel que sembla anirà per llarg. Quina impotència!

Sembla que ni les lleis contra la violència de genere poden fer convèncer a un maltractador que la seva actitud està afectant a un altre ésser humà. Sense comptar que com a dona, el mercat laboral li ofereix salaris més baixos, què si hi ha un malalt a casa (sobretot crònic) la dona acostuma a fer de cuidadora sense cap mena de contraprestació, ni tant sols emocional.

Tot sembla indicar que més de la meitat de la població mundial està condemnada a ser menystenida en els seus drets fonamentals, maltractada com a humà i morta per part de l'altra meitat. On molts membres que pretesament hi tenien una relació emocional són els primers en no respectar-les, maltractar-les i en matar-les...

I el pitjor de tot, que pot millorar una mica la seva situació segons on neixi la dona, però tampoc s'assegura totalment el seu desenvolupament i la seva supervivència com a ésser humà. Per culpa, precisament, d'altres humans que no entenen que l'esclavatge i la servitud de la propietat ja han deixat d'existir!

Ricard Monistrol

Pobresa i la xarxa...

Es parla molt de bretxa digital tant dins la nostra pròpia societat com dins de països en “vies de desenvolupament” (és a dir, amb molta gent per sota l'ombrall de la pobresa). On les grans possibilitats que ofereix la xarxa com a eina d'informació, comunicació i coneixement no arriben...

Però, resulta estrany que diversos alcaldes reunits en el marc de la segona Cimera Mundial de Ciutats i Autoritats Locals sobre la Societat de la Informació a Bilbao (http://www.it4all-bilbao.org/), i, casualitats de la vida, provinents dels esmentats països en vies de... hagin assegurat que abans urgeix millorar les condicions de vida dels seus ciutadans que connectar-los a la xarxa.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/11/11/esociedad/1131702077.html

El pitjor de tot, i com a periodista, em sap greu que aquestes declaracions tinguin ressò mediàtic no com a raonables i racionals, sinó com a contràries a aquesta febre de portar la xarxa a tot el món, sense observar abans l'entorn.

No s'ha menystenir gens ni mica la potència “virtual” d'Internet, però no és una finalitat sinó un mitjà de cerca, recerca i comunicació. I, per tant, com tota eina necessita un aprenentatge de les seves possibilitats i del seu ús.

Encara que com es pot pensar que millorar la sanitat, l'accés a l'habitage i, sobretot, a l'educació (no anem gaire fins a l'estat espanyol, ho ha dit la pròpia UE) no són finalitats més adients als ciutadans abans que fer ús de la xarxa. Sense educació i un entorn propici per connectar-se, poca utilitat li veuran els ciutadans.

Tanmateix, la resta d'alcaldes (del primer món, naturalment) van destacar que l'accés a la xarxa és un dret democràtic. També veritat, però la democràcia també necessita un brou de cultiu previ.

Ricard Monistrol

Tres mesos, no gràcies...

Aquest ha estat la resposta de 49 parlamentaris laboristes al seu cap de files... Tony Blair. No obstant, el Premier no ha dubtat en titllar de “irresponsables” a tots aquells que es van enfrontar a la seva proposta de posar a mans de la policia (la mateixa que té ordres de disparar a matar) tres mesos a sospitosos de “terrorisme” sense càrrecs, incomunicats i sense dret a assistència jurídica.

Si, precisament, estem acostumats a que un presumpte delinqüent en situació penal, durant els seus tres dies màxims de detenció pot demanar un “habeas corpus”, és a dir que un jutge conegui immediatament el seu cas i dictamini els càrrecs i les mesures que cregui justes. O que, en cas que l'acusació sigui de terrorisme, la detenció és pot allargar fins un màxim de cinc dies, abans de portar-lo davant el jutge...

Per a què serveix tenir una persona tres mesos? Hem de pensar que a Espanya, no són gens menyspreables les denúncies de maltractaments i tortures als detinguts durant cinc dies per delicte de terrorisme. Què podria passar durant 90 dies? Parafrasejant al gran dramaturg italià Dario Fo: “La mort accidental d'un presumpte terrorista”? O, qui sabria on està aquest detingut, si està incomunicat (família, amics, treball...)!

Parlem clar, si la policia, o els serveis d'intel·ligència no tenen cap mena de prova concloent en un termini breu (segueixo veient exagerat la nova xifra britànica de 28 dies), que poden aconseguir amb tant de temps. No és una qüestió de simple conversa política-populista, estem parlant del respecte als drets fonamentals de les persones, tinguin el color, religió o ètnia que tinguin.

Si ens atenem a l'exemple del brasiler mort per tant trets, en raó del “per si de cas”, qui pot confiar amb què farà la policia britànica amb un detingut incomunicat?

Ricard Monistrol

Tornem a la barbàrie de la Guerra del Vietnam?

Sembla estrany tenir que dir que un país com EUA fa servir armes, que en principi haurien d'estar prohibides, tal com les maleïdes mines antipersones, els projectils amb components d'urani empobrit per una major “efectivitat” i, de passada, el fòsfor blanc, com a excusa d'il·luminar el cel d'Iraq...

Un reportatge de la RAI ha denunciat l'ús d'armes químiques en la destructiva recerca de pedra a pedra de Falluja (novembre de 2004) que van realitzar EUA a la recerca del cap de Al-Qaeda a Iraq. Quines armes? Fòsfor blanc que servia per donar llum a la fosca nit de una Falluja fantasmagòrica i de passada exterminar a dones, nens i algun que altre combatent (és a dir, un home) en un radi de 150 metres. A més d'una variant evolucionada del napalm (molt famós en el vídeo de unes criatures vietnamites corrent terroritzades pel dolor de tenir el cos greument cremat) anomenada MK177.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/08/internacional/1131463224.html

En certa manera, o potser, queda del tot demostrat que EUA va sacrificar de forma brutalment cínica la ciutat de Falluja (sabien perfectament que Al- Zarqaui ja havia fugit) i, com si res, sacrificar a la població que hi restava amb mètodes prou vistosos pels pocs supervivents (algú havia d'explicar-ho a la resta).

Amb quina intenció? deixar ben clara a tota la població d'Iraq que més valia no enfrontar-se a la seves tropes... Un sistema clàssic de guerra de guerrilles, però no “gaire” adient al pretès ànim “democratitzador” que ha portat a EUA tant lluny. A més, heu de recordar que en les primeres setmanes desprès de l'anihilació de Falluja es va prohibir als mitjans de comunicació d'anar-hi...

Sincerament, reflexionem... No us sembla que EUA té molt clar com no ha de perdre una guerra de tipus “Vietnam” (amb tots els seus ets i uts)? Molt clar, no deixant que cap periodista posi el nas on no ha de posar-lo. Perquè ho dic? Perquè al reportatge surt la periodista italiana Giuliana Sgrena, segrestada el proppassat març i quasi morta en l'alliberament (tropes d'EUA van disparar el convoi que anava a l'aeroport), que “casualment” estava recollint testimonis de com EUA havia fet ús d'armes químiques a Falluja el dia del seu segrest.

Sempre he sentit a més d'algú que les casualitats no existeixen, que és qüestió del destí... Encara que per si de cas, sempre “pots” donar una empenta al destí en forma de control que en buidar uns quants carregadors de bales, no sabia que a dins del seu objectiu mòbil hi havia Sregna i diversos membres del serveis secrets italians...

Ricard Monistrol

Petits, però poderosos canvis a Àfrica...

Com alguna vegada havia dit en un dels meus articles, no totes les notícies del continent africà han de tenir a veure amb guerres, matances o passar gana... En una notícia publicada el proppassat divendres a la versió digital de “El mundo”, la ONG Survival (http://www.survival.es/) anunciava que la expulsió forçosa i molt violenta d'uns bosquimans de Botswana (país situat al con sud del continent, fa frontera amb Sud-Àfrica i Zimbabwe) havia estat considerada il·legal pel Tribunal Suprem de l'esmentat país i per tant, el govern els havia de retornar terres, subministres i pertanyençes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/solidaridad/1131119519.html

Quin era el motiu de l'actitud governamental? Viure a la Reserva de Caça del Kalahari Central de Botswana. Els milers d'anys de les ètnies expulsades no havien estat cap impediment per menysprear-los, acosar-lo, violentar-los (s'incloïa disparar-los) i expulsar-los...

Potser no és gaire usual aquesta sentència en una Àfrica on si és més usual la segona actitud: la violència i l'expulsió d'ètnies del seu territori ancestral. Però, són mostres de que el respecte a les minories s'ha de generalitzar i que ha d'incloure el seus drets culturals i territorials. Inclòs en aquells països que amb nivells democràtics poc fracturables com a tals, han de creure i pensar en que el respecte i les ajudes al model de vida de tota la població tenen premi: desenvolupament econòmic i pau social a mig i llarg termini.

No es pot violentar a les minories en nom d'una mal entesa tasca civilitzadora, i com acostuma a ser, excusa oficial per obtenir recursos de tota mena... Doncs és segur que mig i llarg termini acabi havent-hi una guerra civil... I, pot ser, que qui estigui en el govern pugui perdre'l, inclòs la seva vida...

Ricard Monistrol

França amb febre....

11 nits de revolta continuada, manifestant cridant i cremant, policia reprimint i detenint, milers de cotxes cremats, més d'un miler de detinguts... Segons defineix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy, un problema de seguretat pública. Ara, si que és pot considerar un problema d'ordre i convivència, però i abans? Tot conflicte sempre té un punt de partida, el desig de destrucció no es crea del no res...

Per exemple, Tahar Ben Jelloun, escriptor francès i habitual col·laborador del diari La Vanguardia, ens relata com aquest problema podia haver-se solucionat molt abans amb polítiques actives contra la marginació. O, ja més properament, amb la presència de la policia de proximitat, retirada per Zarkozy. Un personatge que sembla oscil·lar entre el populisme i el centre dreta, que entén a la policia com a òrgan delegat per l'estat exclusivament a l'exercici de la violència repressiva.
http://www.lavanguardia.es/web/20051106/51196972041.html

No podem donar més opinió que la de l'article que us recomano. No obstant, que podem dir de casa nostra? Per generacions, les onades d'immigrants són recents, dels anys 80 i 90 (sense comptar la gran quantitat actual) i per tant, encara no estem parlant de gaires generacions. A priori, sembla que hagem de descartar el model francès d'integració o el model anglosaxó de multiculturalitat... Però, perquè?

A parer de la meva reflexió, no és el model que falla sinó els mecanismes d'aplicació. No pots pretendre integrar sense proporcionar accés a les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. Però amb un incís: tot reforçant les estructures de prevenció de fracàs escolar mitjançant la organització alternativa d'itineraris de formació professional veritablement activa.

O la prevenció que determinades zones o barris esdevinguin “guetos” on la gent sols vulgui escapar-se i no viure-hi. On el sentiment de pertanyença passi pel coneixement de la cultura d'integració, del seu marc de convivència i dels seus drets i deures. Tot comptant, que l'exercici del dia a dia puguin obtenir certa satisfacció de la seva residència i posterior ciutadania.

Tanmateix, no hem d'oblidar que la funció de la policia no passa tant sols per la repressió, sinó per la seva consideració com un servei d'intel·ligència proper al ciutadà que podrà detectar els problemes que sorgeixin i proposar solucionar-los amb eines d'intervenció i assistència social (casos de les pre-bandes juvenils d'origen llatinoamericà).

Ricard Monistrol

Tot pel petroli, sant petroli...

Què us semblaria que el govern espanyol decidís, de sobte i contra molts col·lectius, extreure petroli del parc nacional d'Aigües tortes i san Maurici, amb l'excusa: hem de palesar a la OPEP i a bona part de la comunitat internacional que Espanya vol ser autosuficient en cru?

I que, de passada, dins els pressupostos generals, incloguessin una generosa partida per encetar el terreny i una brutal reducció de despeses socials... Doncs si, sembla ficció però això mateix que us estava narrant està succeint a EUA.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/ciencia/1131065305.html

Però, el pitjor és que la zona violentada és el Refugi Nacional de Vida Silvestre de l'Àrtic, situat a l'estat d'Alaska (EUA). Una zona d'especial protecció que va ser creada per una altre president republicà! Dwhigt D. Eisenhower a 1960. La seva extensió: 79.380 km2 és sols accessible per hidroavió...

Si voleu major informació de la zona protegida, què i qui hi viu, del seu salvatge i silvestre medi ambient... i de qui està a favor i en contra d'explotar els seus “recursos”, us recomano un lloc web (en anglès) que proporciona molta informació:
http://arcticcircle.uconn.edu/ANWR/

Ricard Monistrol