En cas d'inundació... Eutanàsia?

Les acusacions de possible eutanàsia “activa” a pacients del centre mèdic Memorial de Nova Òrleans, en les dates de les inundacions provocades pel pas de l'huracà Katrina, estan sota investigació del fiscal general de l'estat de Louisiana. Segons ha informat la CNN:
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/22/sociedad/1135228431.html

La possible raó? No hi havia prou mitjans per evacuar a tots els pacients. Tanmateix, aquestes acusacions són gravíssimes, més que presumpta eutanàsia activa són de presumpció d'assassinat... Doncs, no hi ha forma legal de demostrar que el pacient en moments tant complicats decidís “sacrificar-se” pel bé de la resta...

Però, el més greu és: qui hauria d'assumir la seva responsabilitat civil subsidiària? Potser aquest concepte no s'aplica massa a EUA... L'ajuntament podia disposar de suficients mitjans? L'estat de Louisiana ho podia fer, tenint com té molts dels seus efectius de la guàrdia nacional empantanegats a Iraq amb tot el seu corresponent material? O, el govern federal que va semblar d'estaquirot els primers dies, o inclòs setmanes, a l'hora d'aportar recursos humans i tècnics d'altres estats?

Possibles despietats i, presumptes assassins. Aquest personal mèdic en canvi, si es demostra la seva culpabilitat, semblava tenir una lògica tant freda (geladora) com efectivament racional: ells si que sabien que farien les diferents administracions envers la catastròfe i per tant...

Ricard Monistrol

Pacifisme o de com protegir els soldats...

Ahir, a “la Nit al Dia”, na Mònica Terribas, la genial i imprescindible periodista, ens va portat el dolorit però valent i valuós testimoni de Cindy Sheehan, líder del moviment pacifista Gold Star Families for Peace ( http://www.gsfp.org/).

No crec que a ningú se li escapi el mal que ha anat fent a l'administració Bush, aquesta mare d'un soldat mort a Iraq. Encara, que val a dir, que segons últimes notícies, els dos discursos, un d'humil i l'altre acusant de traïdors a molts senadors, sembla que li han reportat un sensible augment de popularitat.

Però, al contrari del que vol fer pensar el govern federal d'EUA, el discurs de Cindy no és tant “ingenu” com volen vendre. Per exemple: explicar que moltes famílies han de penyorar possessions o inclòs casa seva per proporcionar “material” als fills i filles que van a Iraq.

O, que els propis vehicles dels militars (a diferència del que portava Dick Cheney, el vicepresident d'EUA) no disposen del necessari blindatge, valorat en 45.000 $... No és simplement el que val la vida d'un sol soldat, s'ha de dividir pel nombre de soldats que van dins el jeep....

O, simplement que les armilles de protecció contra projectils venen dels magatzems de la guerra del Vietnam!

I, amb més mala jeia, tot venint d'una pacifista, Cindy explicava que l'entrenament militar dels joves soldats (inclòs el seu fill mort) és l'adequat per espais oberts (desert). No per una guerra de guerrilles en llocs habitats (pobles, ciutats...). No és una qüestió menor, tant els propis soldats (2.100 morts) com la població civil reben en aquesta situació (pitjor dit, moren, més de 30.000 fins ara).

Potser, podríem dir que a EUA, valoren més el material militar que no pas als seus soldats. Sobretot a la hora de protegir-los i entrenar-los. Encara que també se'ls ha de reconèixer que en qüestió de munició, de fòsfor blanc i d'urani empobrit tenen la mà trencada...

Ricard Monistrol

Assassinar per divertir-se?

Cruel qüestió, però tot veient que una dona de 50 anys, mare d'una filla i visquent al carrer per unes circumstàncies que ningú voldria a la seva vida ha de morir a mans de dos joves i un menor per simple “divertiment”...

Es parla de premeditació, de violència gratuïta, de diversió... Però a quins nivells estem arribant a la nostra societat, que uns joves puguin considerar la vida d'una indigent com a element de diversió?

No vull acusar a ningú en concret dels problemes sobre el nul respecte que hi ha cap als indigents. Però no estaria gens malament que l'ajuntament de Barcelona a més de promocionar una ordenança per fer respectar el civisme (en alguns aspectes necessària) considerés la possibilitat de no tant sols negar la consideració d'“incívica” a una persona que viu al carrer i per tant menja i dorm i de passada, s'orina i defeca sempre en el mateix entorn.

Sinó, també de promoure accions immediates coordinadament amb la Generalitat i el govern estatal en l'adopció de mesures per promoure que com a mínim ningú hagi de dormir al carrer i que la seva bufeta pugui buidar-se convenientment en un lavabo públic (sembla que per fi l'ajuntament s'ha decidit a construir-ne).

Tanmateix, ningú em podrà negar que de quan en quan surt terreny municipal per fer permutes i edificacions no sempre de protecció oficial. A més, si els veïns protestessin, el més habitual, se'ls podria recordar que dormir al carrer o en una instal·lació apropiada pot ser qüestió de viure o de morir cremat!

Ricard Monistrol

Poble i poder

Aquesta reflexió sobre les relacions entre el poder polític i el poble tenen molt a veure amb la democràcia lliberal i, precisament, amb l'elecció com a President de Bolívia , encara oficiosa, del líder índigena Evo Morales del partit Movimiento Al Socialismo (MAS) (http://www.masbolivia.org/).

El seu rival, Jorge “Tuto” Quiroga del Poder Democrático i Social (Podemos) ha reconegut la seva derrota i ha felicitat a Evo Morales.

http://www.bolpress.com/especiales/elecciones_2005.php?Cod=2005120808

Bona senyal! Però, jo crec que és important destacar que a part de la notícia que un grup d'esquerres ha guanyat la presidència d'un altre país, per cert el més pobre de tot el continent, el més “cridaner” ha estat el seu origen: és el primer president indígena de tota Amèrica (de dalt abaix)...

Conqueridors, colons, criolls, immigrants, descendents dels colonitzadors... Sempre hem estat acostumats a sentir els seus noms, sense preguntar massa el seu origen ètnic (s'exceptua el cercat per la justícia peruana, l'ex-president Fujimori, alies “el chino”).

Encara que ara, sobta sentir que un líder indígena, al cap i a la fi, primers habitants del país arribi a la màxima magistratura d'un país pobre en l'aspecte social, però riquíssim en l'aspecte energètic?

No fa gaires anys, desprès de mes de tres dècades de cruenta guerra civil i molt bruta a Guatemala... Un dels líders indígenes, majoritaris entre el 60 i 70% de la població, va voler somiar en veure com en el futur algú de la seva ètnia arribaria al màxim poder polític... Per ara, tenen problemes en conservar la vida alguns dels seus líders.

I, no parlem, per exemple d'EUA, on cap membre de les quasi extintes tribus indígenes pot presentar-se a càrrecs electes fora de la seva reserva... Visca la democràcia!

Ricard Monistrol

Com controlar les “bandes” de joves...

Avui José Antonio Alonso, ministre d'interior estatal, ha presentat un programa policial contra les bandes de joves (l'edat mitjana és de 12 a 32 anys) que sota ideologies d'extrema dreta o esquerra, o les anomenades “llatines”, poden significar un alteració de la convivència i/o protagonitzar actes de violència contra objectes i/o persones....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/12/15/sociedad/1134672572.html

No fa gaire temps que a Castellar del Vallès van tenir problemes amb joves feixistes de cap rapat o no fa gaires anys amb l'assassinat d'un jove adolescent, confós per un membre d'una banda llatina rival, o els problemes que tenen la policia a l'hora de desnonar a joves que han “ocupat” un edifici sense veïns i moltes vegades abandonat pel propietari...

Tot això ha provocat certa tendència a posar dins els mateix sac tota forma d'expressió que ratlli o entri en la violència, sense preguntar-se el perquè d'aquesta actitud i si hi ha possibilitat d'articular mecanismes d'integració o conciliació previs o posteriors.

No obstant, això no vol dir que l'acció informativa o punitiva de la policia no hagi d'estar a prop. Però, sempre considerant que l'acció informativa ha d'anar acompanyada d'una política efectiva d'aproximació, diàleg i conciliació o solució. Sí convé, i sempre desprès d'haver INTENTAT apropar-se, pot venir l'acció punitiva.

Tot pensant, que la policia és un simple vehicle de l'acció del jutge. El qual, amb els mecanismes legals que previàment el govern li haurà donat pugui establir que en els casos que siguin possibles les polítiques de reinserció s'estableixin programes de treball a la comunitat social...

No fa gaires mesos en un entrevista a “La Vanguardia” (03/09/05) feta per la “Contra” a Nelsa Curbelo, educadora social, professora universitària de l'Equador i experta en bandes juvenils llatines. Curbelo preferia referir-se a aquestes “bandes” més com a “grups de joves” amb interessos prou “normals” per les noies, pel treball, pels viatges i per les festes.

Per tant, deia que en comptes de fomentar la repressió policial i prou, pròpia de la por d'una societat que els tem. Aquesta temença s'havia de transformar en canals de comunicació. On els incentius posseïssin la suficient estimulació per què es convertissin en associacions legals de joves amb programes d'ajudes i d'activitats.

Les polítiques de prevenció no tenen perquè ser guerreres...

Ricard Monistrol

Els polítics haurien de tenir capacitat intel·lectual?

No vull entrar en polèmiques sobre polítics al nostre país o de l'estat que ens “acull” sobre la seva suficiència intel·lectual, però si que vull reflexionar sobre la necessitat que com a mínim qui ha d'estar en els més alts càrrecs de la magistratura de l'estat “haurien” de demostrar certa capacitat...

A compte de què parlo, doncs? De les repetides declaracions que ha anat efectuant Mahmud Ahmadineyad sobre el poble jueu i Israel, cap d'estat de la república teocràtica de Iran, es dedueix que la seva formació pot ser molt bona en religió. Però, molt preocupant, mínima en relacions internacionals i altres aspectes relacionats amb el sentit comú. El qual considero prou universal, sense excepcions.

És normal que encara que existeixi un líder suprem religiós (qui de veritat mou les cireres) s'hagi de deixar a mans d'un irresponsable la representació del país? No ho dic perquè sí... Amb totes aquestes declaracions és normal, inclòs necessari, de no deixar a Iran que enriqueixi urani, mai podríem saber si en un moment determinar aquest noi d'aspecte humil volgués demostrar que entén ell per un “holocaust”...

Però, tanmateix i amb tots els respectes cap a la cultura i religió musulmanes, ara per ara sembla demostrar que si el laïcisme no és cap garantia, una teocràcia (una societat controlada en tots els aspectes per la religió) ho és menys. Doncs poden aparèixer elements que tot justificant la seva formació superior teològica, no tenen ni la capacitat ni la formació mínimes per gestionar i representar el seu país en un entorn global de relacions i complicitats.

No vull que s'entengui que estic per la línia del “políticament” correcte que està dictant un altre líder que, a vegades, també sembla “teocràtic” i que resideix a l'anomenada “Casa Blanca”... Però, si ens posem en l'aliança de civilitzacions, promoguda pel President Zapatero, les paraules i els gestos són molt importants en promoure la bona entesa entre cultures. Tot comptant de no donar excuses a aquells que entenen la democràcia d'una forma certament mortífera (30.000 civils morts a Iraq, i augmentant)...

Ricard Monistrol

PP i la democràcia de dues cares...

Què hauria passat si en cas d'haver guanyat el PP de Mariano Rajoy i aplicar de forma abrupte la llei de qualitat de l'ensenyament (LOCE), ara derogada, les CC.AA de Catalunya o de Galícia o d'Euskadi haguessin decidit aplicar “normes pròpies” a fi de cobrir les “carències” de la llei...

Potser la resposta no hauria estat simplement de qualificar d'insubmissió i d'hipòcrita aquesta actitud... I haurien qualificat d'atemptat a la constitució i a la convivència entre ciutadans, o encara més, de convivència tàcita amb ETA per part del govern vasc i del català per trencar la “Sagrada Unidad Nacional”.

Sense parlar de les accions comunicatives (TVE, FAES, “El Mundo”, COPE, “ABC”, “La Razón”...) i punitives que haurien emprat (congelació de relacions amb Ajuria Enea i la Generalitat, congelació del traspàs de fons monetaris corresponents a educació, recursos judicials de tota mena).

Tanmateix, per part de l'església no seria pas pitjor que ara: no m'heu de negar que la cadena COPE (portaveu oficiós de les IDEES de la Conferència Episcopal Espanyola) no ha deixat de criticar l'acció del govern espanyol i del català...

En tot cas, potser perquè sóc un escèptic que poques vegades s'il·lusiona amb la política de consens que no pas la de enfrontament, no em sembla gens estranya aquesta actitud. Doncs el PP sap perfectament diferenciar quan està al govern (saber estar contra tota oposició a la seva gestió) de quan està a l'oposició (saber estar en contra de tot allò que li impedeix estar al govern).

Res... Tot és molt senzill, encara que s'hagi de violentar parts de la societat contra altres parts o s'hagi de fer servir la constitució espanyola com a arma pesada de combat i anihilació... Quin món!

Ricard Monistrol

Pena de mort contra la NO-VIOLÈNCIA...

A primeres hores d’avui s’ha executat a Stanley “Tookye” Williams, resident en el trist i maleït corredor de la mort d'una presó de Califòrnia i en els darrers anys, activista contra tota mena de violència....

Com si això no importés, condemnat a mort el 1981, Stanley havia escrit diversos llibres per a nens, considerats per molts educadors i treballadors socials com a una “bíblia, on deixava molt clara les implicacions morals i físiques de la violència que s’esdevenia en formar part d’una banda de carrer. Precisament, això el va portar al corredor de la mort

A nivell de la societat civil, aquesta tasca li havia reportat sis nominacions al premi Nobel de la pau. A nivell polític, l’execució per injecció letal.

Fixeu-vos en el “raonament” dels EUA: la pena de mort serveix per a “exterminar” tots aquells elements que no han respectat la vida d’altres persones. Però, algunes vegades, quan aquest mateix pres ha pres part activa amb la prevenció de la violència d'un problema “enquistat” com el de les bandes de carrer que ell mateix ha viscut. Una situació, tanmateix, que any rera any rebaixa a nivells extrems l'esperança de vida de mots joves de color o hispans de barris marginals a moltes ciutats de EUA. Ja veieu la solució, segons la sensibilitat dels polítics, és aplicar la llei del talió...

Molt típic de la imaginació d’un governador californià que creu estar encara en alguna de les seves pel·lícules i on la pena de mort és administrada de forma eficient i automàtica.

Ricard Monistrol

1.000 morts en nom de la justícia

Avui ja tenim el trist rècord de 1.000 executats a EUA, i sempre sorgeix la clàssica qüestió, però, per desgràcia, actual: l'aplicació de la pena de mort quin sentit té?

És comprensible en aquells països on el govern té problemes en controlar la seva població i ha de demostrar el seu poder. És a dir, governs que no han acostumat a arribar al poder de forma pacífica, i que no entenen gaire de drets fonamentals i estat de dret.

Encara que també cau la possibilitat que una cultura religiosa, una altre forma de control social i sempre relacionada amb el voler estar o restar dins el govern, exigeixi que determinats delictes, que segons la carta de les Nacions Unides no són tals, han de patir la pena de mort o la mutilació.

Al cap i la fi, un forma administrada de tortura i assassinat prou contundent com a espectacle públic i, inclòs, interactiu (el sangonós i esfereïdor lapidament de presumptes adúlteres a certs països islàmics).

Fins aquí estem d'acord que normalment la pena de mort va associada a règims poc democràtics i/o de fort control social. Però, dins l'OCDE (Rússia té suspesa la pena de mort) EUA és l'únic país plenament democràtic i amb estat de dret, que garanteix als familiars d'una víctima el famós ull per ull d'origen bíblic. Encara, com s'ha demostrat, que alguns executats (sic!) al final hagin resultat innocents...

Al cap i la fi, l'espectacle de la revenja és propi d'EUA, està institucionalitzat... En forma de dret a portar armes, del dret a matar a una persona quan entra a la teva propietat, de guerra preventiva...

No hem de menystenir, com ja hem indicat abans en altres països, el paper de la religió. Doncs, la pròpia evolució del cristianisme des de els primers colons arribats a Nord-Amèrica no ha vist mai amb mal ull que la justícia tingui la possibilitat de fer matar a aquell que ha ofès greument a la societat.

Com per exemple, amb la mort d'alguns dels seus integrants. Tanmateix, i sembla estrany, aquesta mateixa societat no esmenta gaire la paraula redempció amb els delinqüents (sobretot, sí són negres o hispans). No així, amb aquells que havent-se apartat del bon camí (sense cometre delictes greus i siguin WASP*) tornen com a fill pròdig en forma de cristià “renascut” (el president George W. Bush)

Sense manies amb les execucions, ull per ull, no dubtaven en matar menors d'edat i disminuïts psíquics. Sort que que recentment el tribunal suprem va prohibir-ho... Quin món!
* Blanc Anglosaxó i Protestant

Ricard Monistrol

Notícies positives sobre Iraq?

No és cap broma de mal gust, aquesta és la intenció de l'exèrcit d'EUA de positivar amb diners, notícies i reportatges d'origen soterrat la “gestió” dels soldats americans, segons informa el periòdic Los Angeles Times:

http://www.latimes.com/news/printedition/la-fg-infowar30nov30,0,3132219.story?track=hpmostemailedlink

Si no feia gaire us recordava que un alt càrrec del pentàgon va declarar fa uns anys que el culpable de la derrota a Vietnam havien estat els mitjans de comunicació. Quina millor manera amb els diaris locals “comprats” es pot crear un estat d'opinió favorable als ciutadans iraquians perquè s'oblidin de la “matança” de Falluja, o dels continus atacs de la resistència o del terrorisme d'Al-Qaeda, o de les inspeccions nocturnes d'habitatges en cerca de possibles rebels, la detenció arbitrària i tortures...

Tanmateix, no és cap novellada. Quan al principi de les accions militars es van “incrustar” periodistes a les unitats de combat, tot controlant el que havien de veure, o quan es va destruir la seu d'Al-Yazira a Bagdad, o es va assassinar a sang freda a diversos periodistes (el càmera Xosé Couso de Tele 5) tot bombardejant la planta de l'hotel on estaven situats.

Però, com a mínim és més positiu que en comptes de matar a altri, vulguin ara a comprar mitjans i “incrustar” productes comunicatius i camuflats, elaborats per la divisió d'informació de l'exèrcit (periodistes uniformats i armats, valga'm Déu!), en forma de reportatges híbrids entre publicitat i to editorialista o simplement notícies de caire “veraç”.

Fins no fa gaire a EUA circulava la màxima de the facts are sacred, the opinion is free... Però tot s'hi val per guanyar-se la voluntat d'aquells a qui estàs ocupant militarment (encara que a EUA...) i de passada finançar als mitjans locals, que no deuen anar sobrats de fons. Quin Món!

Ricard Monistrol