30 de novembre, 2005

Política d'esquerra o de dreta?
Em sembla oportú tocar el voraviu de les dretes i de les esquerres amb l'espectacle continuadament denigrant que està oferint l'oposició en majúscules que exerceix el PP...
Però, no ens volem centrar en les odioses filiacions terroristes-estatutàries i altres atacs dirigits contra la convivència entre comunitats que realitzen el conjunt del PP, el seu fosc i patètic ex-president i l'ex-ministre del 11-M. Sinó més concretament en com podem saber què hauria de significar dreta ó esquerra, a part de sigles polítiques...
Avui dia, la política democràtica s'entén per projectes socials, que en major o menor mesura són portats a terme per l'equip de govern amb una major o menor acceptació popular. Però, tanmateix podríem parlar que avui dia falta un discurs sòlid tant a la dreta com a l'esquerra. No tant de frases, com de projectes socials que “vulguin” integrar a totes les persones i les seves circumstàncies.
Per exemple, el proppassat dilluns a l'imprescindible informatiu “la Nit al Dia” presentat i dirigit per la genial periodista Mònica Terribas, Manuel Valls, batlle de la població d'Évry i diputat a l'assemblea pel PSF explicava com actualment el Partit Socialista Francès encara no tenia programa, i no ho deia qualsevol persona, doncs Valls havia estat assessor de l'anterior primer ministre Lionel Jospin... Molt significatiu.
A més, recordem com dins el partit Jack Lang animava a votar en contra de la constitució europea en contra l'opinió del seu secretari general François Hollande, que si estava a favor.
De com al Regne Unit, Tony Blair presumpte laborista de la “tercera via” (artefacte creat pel sociòleg Anthony Giddens) està decidit a rebaixar la carta de drets humans. O de com Mariano Prodi, té veritables problemes per crear una oposició amb cara i ulls a Itàlia.
Mirem-s'ho fredament, la pròpia evolució social amb un accés al treball i a l'habitatge cada vegada més precaris, desencadenen desconfiança pel futur. O la desil·lusió evident per una Unió Europea massa mercantil per ser entesa i compresa.
Un conjunt on aquestes i altres qüestions donen peu a que la societat pugui tenir por d'allò que no es coneix i de qui és diferent. Un assumpte, com qui no vol la cosa, que porta als polítics a aprofitar la tendència natural d'exigència de seguretat i ordre en contra de la llibertat pròpia de temps de crisi (casos d'EUA, Regne Unit, el ministre Sarkozy a França...)
Necessitem reformes que il·lusionin als ciutadans, siguin de la tendència que siguin; exigim comunicació i diàleg interpersonal, intersocial i interètnic; la presumpció de respecte per la via democràtica de drets mínims de tots els grups socials siguin quins siguin els seus interessos. I, sobretot, el coneixement de diversos projectes engrescadors que sota diverses maneres de veure la societat en CONJUNT (siguin de dreta o d'esquerra) puguin a les persones l'oportunitat de veure realitzats els seus projectes de vida amb cara i ulls, amb la il·lusió de sentir-se formar part d'una comunitat respectuosa.
Tot això xoca brutalment amb la senzillesa de comprovar com molts joves no poden ser optimistes, i de com alguns polítics fan servir aquest desencís per posar en contra diverses comunitats siguin nacionals, ètniques o religioses.... Avui pa pels polítics, demà ganes de millorar en una societat que a la llarga sols es refiarà d'ella mateixa. És a dir, que considerarà la defensa dels seus interessos sense importar el xoc brutal amb altres comunitats o grups. I de que serviran llavors la dreta o l'esquerra, o la mateixa política?
Ricard Monistrol

29 de novembre, 2005

L'educació com a debat...
En moments que el PP i totes les associacions de l'àmbit educatiu afins al seu “ideari” no volen sentir parlar res que vingui del govern Zapatero, veritable “diable roig-desvertebrador” segons els sembla al duo “dinàmic” Aznar-Rajoy, sembla estabilitzat el front educatiu amb l'acord de tots els partits “racionals” d'aquesta passada nit a la comissió d'educació del congrés de diputats.
Però, què volem de l'educació? Masses lleis seguides, masses pocs diners invertits en el desenvolupament de les esmentades lleis, poc interès en potenciar la formació científica-tecnològica, menyspreu per la formació crítica i humanista. Paraules dures, però és que totes les accions governatives en educació, com a mínim fins ara, mai s'han aclarit en les seva planificació a mig i llarg termini.
Tanmateix, si ens anem cap el futur hem d'examinar la tasca educativa de la universitat. Enguany, per mostra de com van les coses, la carrera més sol·licitada és la de llicenciatura en Administració i Direcció d'Empreses...
Si per cas, que no és gaire sovint, algú es vol dedicar a la recerca aplicada o bàsica, pot inscriure's en un programa de doctorat.... I, a partir d'aquí venen els problemes, absència d'ajudes (crèdits tous, sí) al pagament de les assignatures.
No obstant, poquíssimes places en beques de la Generalitat o Ministeri per la Formació d'Investigadors. Cap mena d'ajuda econòmica al pagament i realització del Treball de Recerca del doctorand I, si desprès encara li resta prou moral, realitzarà la tesi, que amb molta sort o molt ull, farà acollir a una determinada àrea prèviament determinada per fundacions o per pròpies universitats a la recerca de finançament. Tot comptant que tingui sort de passar l'acurada i cruel selecció.
En cas que el seu tema sols estigui valorat en àmbits purament acadèmics o no ha tingut sort en el concurs, que acostuma a passar molt sovint, s'haurà d'espavilar en combinar treball i sacrifici. Però, el pitjor és que quasi ningú dóna ajudes per l'enquadernació, certament cara i menys perquè la tesi sigui en català (es parla en boca grossa de la necessitat de tenir material científic en català, però no donen cap mena de subvenció ni tant sols en programes informàtics de correcció ortogràfica i gramàtica...)
Sí per fi és doctor, potser tingui sort i alguna empresa vegi utilitat a la seva tesi... En cas contrari pot decidir fer recerca bàsica o aplicada pel seu compte, naturalment finançada per ell mateix, potser en el futur....
En tot cas, no us preocupeu molts pocs arribaran a tenir el títol, exceptuant-ne els
que no estiguin en ciències mèdiques (genètiques, bioinformàtica, bioquímica molecular.) o ciències d'enginyeria aplicada (robòtica, nanotecnologia, supercomputació, làser...) o ja dins la universitat. Molt pocs i exhaustos doctorands arribaran a veure-li utilitat a l'obtenció de la menció de doctor.
Precisament, una qualificació que acredita a un investigador dins el màxim nivell acadèmic que pot existir i, com qui no vol, NECESSARI dins la societat pretesament dita de gestió del coneixement....
Si us plau, no parlem d'educació, sinó és que també parlem de formació i de què volem donar i demanar als nostres ciutadans....
Ricard Monistrol

28 de novembre, 2005

Violència a l'exèrcit anglès?
La visualització del vídeo sobre com es tracta a qui és novell, l'exemple “pertany” a un unitat d'infanteria de marina, dóna molt a pensar sobre els mètodes per incitar a una persona a fer servir la violència extrema en combat, incloses la tortura o l'execució “extra-judicial”.
Hem de pensar que precisament l'actuació de les tropes britàniques a Iraq no ha estat modèlica del tot en referència al respecte dels drets humans d'alguns detinguts o l'assalt a una presó a sang i foc a fi d'alliberar dos dels “seus”. Encara, que també hem de reconèixer que el govern de Tony Blair ha demostrat el seu suport tot fent callar a qui s'atrevís a denunciar... Encara que, també, va rebre diverses queixes de familiars de soldats morts a la guerra “d'alliberament” per la seva “poca” sensibilitat....
No és la primera vegada que els britànics tenen problemes amb la crueltat als reclutes, però si reflexionem: perquè tanta violència?
En una pla superficial podríem parlar d'un cercle viciós, novellades patides han de ser transmeses a qui ve de nou en una mena de cerimònia... Però, la presència d'oficials parla d'un to molt més sinistre del que sembla: mètodes d'embrutiment adreçat a persones que poguessin tenir certs escrúpols a l'hora de realitzar certes accions.
S'aconsegueix reduir la humanitat? No sempre, però es garanteix el compliment de les ordres, siguin quines siguin, d'aquí la puntada de peu al cap al recluta que protestava... Si rep un advertiment d'aquesta mena en un “joc”, que rebrà per part del mateix oficial en cas de combat, o de tractament a detinguts en situació de guerra...
Tanmateix el que em preocupa més, és que tot prometent que això se solucionarà (no sóc gaire optimista) no és doni peu en certs ambients castrenses que la guerra contra el terrorisme “exigeix” canviar mentalitats... I, no precisament, cap al respecte dels drets humans.
Ricard Monistrol

25 de novembre, 2005

Maleïda violència contra les dones!
Avui és el Dia Internacional de la Violència cap a les Dones, execrable, fastigós des de la meva posició de periodista i humà (encara que també avergonyit i molt emprenyat home), inhumanament dur per qui no pot defensar-se, desgràcia per les dones encara inevitable...
Ja m'heu sentit clamar moltes vegades contra aquesta mena de violència covarda, despietada, possessiva, que demostra que els homes que la practiquen són uns incompetents que no tenint cap mena de recurs intel·lectual, simples animals sense essència d'humanitat que es fan servir dels seus braços i de la seva veu com a arma intimidatòria i de destrucció.
Atenció a les dades! Cada 18 segons una dona és víctima, una de cada cinc ha sofert o sofrirà maltractament i vexacions o, encara més cruel i despietat, una de cada cinc és o serà violada. O, que UNA DE CADA TRES dones, serà colpejada, intimidada i forçada a mantenir relacions sexuals.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/sociedad/1132869024.html
No sé, un ésser humà, que a nivell social ja té problemes en qüestió de repartiment de les càrregues de la casa, incloses les familiars. A nivell laboral té “garantit” un sou més baix sota l'excusa que pot tenir fills o que ja els té, si és que no rep insinuacions estúpides sobre el seu aspecte.
A més, algú del carrer pot considerar que el seu cos li abelleixi i... O, que quan algú l'enamora té “masses” possibilitats que aquesta persona es converteixi en un enemic ferotge i casa seva es converteixi en un infern. Sí és que no acaba morta...
Ricard Monistrol

24 de novembre, 2005

Periodistes! Ara, toca a...
Si no fa gaire sofria esgarrifances sobre la possibilitat que EUA amenaci a tots els periodistes que donin a conèixer “plans secrets” sobre on i com tractar als presoners de forma “efectiva” o sobre altres detalls de com vulnerar els drets fonamentals. Ara s'afegeix el Regne Unit, país on el govern té certa tendència a “menystenir” la carta de drets humans...
De què parlem? Doncs si es confirma la veritat de la informació del Daily Mirror, que cita un document considerat “secret” on consta la intenció de bombardejar la seu de la televisió per satèl·lit de Al-Yazira a Qatar del president d'EUA George W. Bush, els periodistes ponen anar a la presó per trencament de la llei de secrets britànica.
Res, no importa que es vulgui anar a bombardejar un país no bel·ligerant, sense declaració de guerra preventiva previ, ni cap mena d'avís, sols per donar-se el gust de fotre a qui no et cau bé. És a dir, Al-Yazira....
En un primer moment l'organització Reporters Sense Fronteres (RSF) no ha donat crèdit al document. Encara que si es confirmen les amenaces del govern britànic, pot començar a veure certa relació amb els atemptats d'EUA a la seus de Al-Yazira a Afganistan (2001) i a Iraq (2003):
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/24/comunicacion/1132827735.html
Encara, que si us serveix de rerefons (sic!) un alt càrrec de l'exèrcit d'EUA va explicar que els veritables responsables de la derrota de la Guerra del Vietnam van ser els mitjans de comunicació... Hi ha per pensar i, pitjor de tot, per preocupar-se.
Ricard Monistrol

22 de novembre, 2005

Ser infant no és cap bicoca
Sí, sobretot si viuen a determinats llocs d'Àfrica, on poden ser “reclutats” a la força o moren de gana tot sent desplaçats per algunes guerres. O, en Sud- Àmerica, on molts nens moren al carrer, de gana o a trets (meninhos de rua a Brasil), si és que no estan explotats laboralment (tampoc duren massa més).
Un altre cas, és Àsia, on el turisme occidental pot fer-los servir com a simples “objectes” sexuals. Encara, que també caben casos d'esclavatge laboral, que de quan són descoberts i presentats als mitjans de comunicació. Tal com a l'Índia, país que, no hem d'oblidar és la major democràcia del món, permet el treball infantil.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/22/solidaridad/1132655168.html
Tanmateix, si reflexionem sobre les causes, ens venen al cap algunes “excuses”: tals com les de portar diners a la família (en cas d'esclavatge la cosa no va per aquí); “salvar-los” de la prostitució (jo diria directament abusos i violació dels seus drets fonamentals) o, simplement, que sense la seva mà d'obra certs països no podrien oferir tant “bones” condicions a empreses occidentals...
Però, tanmateix, la pròpia influència religiosa que no permet informar de les mesures contraceptives o, simplement, repartir-les entre la població. A més que l'accés a l'educació de les nenes que han de ser futures mares no arribarà en molts casos, implica que moltes nenes (en certs països asiàtics no arriben al primer dia de vida) i molts nens, creixeran en una família que no té prou recursos alimentaris per a tots (l'estat no cal ni dir-ho).
Per tant, si són capaços de sobreviure en aquestes condicions i arriben als vuit o deu anys, és probable que la família el consideri com a força de treball. No pas com a futur adult en formació i que podria contribuir a millorar les condicions de vida tant d'ell com de la seva família, inclòs de la seva comunitat.
Al cap i la fi, sense educació reglada, ni control de natalitat, ni accés a recursos del govern hi ha força animal, la d'uns humans de petit tamany...
Ricard Monistrol

21 de novembre, 2005

“Aberracions” de la classe política d'EUA...
Si us plau, que algú m'expliqui perquè desprès que la periodista Dana Prest del “Whashington Post” revelés la presència de presons secretes a diversos països, inclosos alguns de l'Europa oriental i potser membres de la UE, el senat vulgui saber QUI ha filtrat la notícia, i, no, si de veritat existeixen.
Però, no s'acaba aquí, els republicans de la cambra alta han demanat al fiscalia que arribi on sigui necessari (inclosa la presó) per fer confessar a la periodista Dana Prest el nom de la font, és a dir, no discuteixen la veracitat de la notícia....
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/21/comunicacion/1132569875.html
Per tant, dedueixo que la majoria republicana del senat sigui còmplice actiu tant de les presons com de les tortures que s'hi practiquen dins, a més de donar el seu vist-i-plau a tot el conjunt d'accions “guerreres” anti-terroristes.
En conjunt: amenaçar a qualsevol persona que vulgui denunciar accions contràries als més elementals drets fonamentals i de passada al periodista que s'atreveixi a pensar que EUA el dret d'informar sigui la millor eina de control del govern.
La conclusió és clara, la “lluita” contra el terrorisme passa per la retallada de les llibertats fonamentals al propi país. Encara, que el pitjor és veure com el president Bush, s'atreveix a exigir a Xina major respecte als drets humans.
Ja ho diuen: a casa del ferrer sorollós, cullera de silenci a qui l'escolten...
Ricard Monistrol

18 de novembre, 2005

30 anys són pocs?
Desprès de 30 anys de la mort del feixista i dictador Franco -si algú pensa que no tinc raó en qualificar-lo, és que no entén que vol dir “democràcia lliberal”- sembla talment que “quelcom” no s'ha solucionat gens bé...
Una transició, tant lloada i posada com a exemple a la resta de la comunitat internacional va procurar deixar a l'oblit centenars de foses comunes amb milers de republicans assassinats o els judicis sumaríssims que, en la meva opinió, s'haurien de declarar TOTS il·legals per contravenir els drets de defensa i revisió en segona instància dels acusats. Amés, de la pròpia significació mitològica dels símbols franquistes presents a moltes poblacions.
D'aquesta manera, mentre no es doni validesa a la memòria històrica del bàndol republicà, és dona llicència de cors a tots aquells que en nom dels assassinats produïts a la guerra civil en el bàndol republicà, volen presentar un cop d'estat com la solució a una Espanya assolada a l'any 1936 per el “contuberni” d'esquerres i nacionalistes separatistes. Per cert, un discurs molt actual (no citem als maçons, que ja van rebre prou).
En certa manera, reflexiono que en un dels extraordinaris “30 minuts” dedicats, precisament, al, vegades, infructuós intent de moltes famílies i associacions de saber on són enterrats el seus éssers estimats, una “voluntariosa” militant franquista va pronunciar una frase que en certa manera resumeix tota la transició: “si los hemos perdonado (referint-se als republicans llençats a les foses i a altres encara vius) porqué quieren volver a removerlo”....
Ricard Monistrol

16 de novembre, 2005

Temps passats foren millors...
Així es desprèn de l'elecció de l'home més influent del món fet per la revista “Esquire” del mes de desembre (http://www.esquire.com/): l'ex-president d'EUA, Bill Clinton... qualificat com l'agent de canvi més poderós per la seva lluita contra la pobresa, per la seva tasca en la recuperació dels països assolats pel tsumani, l'intent de trobar solucions a la pau al conflicte de l'orient mitjà (llegeixi's relacions Israel- Palestina)...
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/16/comunicacion/1132104806.html
Certament, els seus desitjos sexuals que tant mal de cap li van donar sembla que es desfan front el “conjunt” de la seva gestió com a president d'EUA i de les actuals campanyes que porta a terme Clinton. Tals com les d'aprofitar el seu viatge pel sud-est asiàtic en nom de les Nacions Unides per realitzar tasques de mediació entre diversos governs i les “seves” guerrilles separatistes com per exemple Indonèsia, Sri Lanka...
Per tant, podríem dir que les Nacions Unides el consideren un home amb capacitat de diàleg, de mediació, de preocupació per problemes que abasten zones on el desenvolupament no sembla arribar a tota la societat. Difícil comparació amb la gestió de l'actual inquilí de la Casa Blanca, que segons la tradició hauria de ostentar en la seva testa la corona “d'home més influent del món”...
Sempre han dit que les comparacions són odioses, i que acostuma a ser mentira que temps passats havien esdevingut més positius que els actuals. Però... proveu de mirar-vos fixament a George W. Bush i penseu en Guantànamo, Iraq, Afganistan, Nova Orleans, Alaska, els drets humans, la pena de mort, el protocol de Kyoto, la Cort Penal Internacional, el suport a Aznar, el SIDA....
Ricard Monistrol

15 de novembre, 2005

Terrorisme de genere
Per a mi, aquesta és la denominació que mereix, el constant i desesperant goteig de dones mortes, per la simple raó de ser dones...
Què passa? Ja fa masses vegades que estic parlant de violència contra la dona, i pel que sembla anirà per llarg. Quina impotència!
Sembla que ni les lleis contra la violència de genere poden fer convèncer a un maltractador que la seva actitud està afectant a un altre ésser humà. Sense comptar que com a dona, el mercat laboral li ofereix salaris més baixos, què si hi ha un malalt a casa (sobretot crònic) la dona acostuma a fer de cuidadora sense cap mena de contraprestació, ni tant sols emocional.
Tot sembla indicar que més de la meitat de la població mundial està condemnada a ser menystenida en els seus drets fonamentals, maltractada com a humà i morta per part de l'altra meitat. On molts membres que pretesament hi tenien una relació emocional són els primers en no respectar-les, maltractar-les i en matar-les...
I el pitjor de tot, que pot millorar una mica la seva situació segons on neixi la dona, però tampoc s'assegura totalment el seu desenvolupament i la seva supervivència com a ésser humà. Per culpa, precisament, d'altres humans que no entenen que l'esclavatge i la servitud de la propietat ja han deixat d'existir!
Ricard Monistrol

11 de novembre, 2005

Pobresa i la xarxa...
Es parla molt de bretxa digital tant dins la nostra pròpia societat com dins de països en “vies de desenvolupament” (és a dir, amb molta gent per sota l'ombrall de la pobresa). On les grans possibilitats que ofereix la xarxa com a eina d'informació, comunicació i coneixement no arriben...
Però, resulta estrany que diversos alcaldes reunits en el marc de la segona Cimera Mundial de Ciutats i Autoritats Locals sobre la Societat de la Informació a Bilbao (http://www.it4all-bilbao.org/), i, casualitats de la vida, provinents dels esmentats països en vies de... hagin assegurat que abans urgeix millorar les condicions de vida dels seus ciutadans que connectar-los a la xarxa.
http://www.elmundo.es/navegante/2005/11/11/esociedad/1131702077.html
El pitjor de tot, i com a periodista, em sap greu que aquestes declaracions tinguin ressò mediàtic no com a raonables i racionals, sinó com a contràries a aquesta febre de portar la xarxa a tot el món, sense observar abans l'entorn.
No s'ha menystenir gens ni mica la potència “virtual” d'Internet, però no és una finalitat sinó un mitjà de cerca, recerca i comunicació. I, per tant, com tota eina necessita un aprenentatge de les seves possibilitats i del seu ús.
Encara que com es pot pensar que millorar la sanitat, l'accés a l'habitage i, sobretot, a l'educació (no anem gaire fins a l'estat espanyol, ho ha dit la pròpia UE) no són finalitats més adients als ciutadans abans que fer ús de la xarxa. Sense educació i un entorn propici per connectar-se, poca utilitat li veuran els ciutadans.
Tanmateix, la resta d'alcaldes (del primer món, naturalment) van destacar que l'accés a la xarxa és un dret democràtic. També veritat, però la democràcia també necessita un brou de cultiu previ.
Ricard Monistrol

10 de novembre, 2005

Tres mesos, no gràcies...
Aquest ha estat la resposta de 49 parlamentaris laboristes al seu cap de files... Tony Blair. No obstant, el Premier no ha dubtat en titllar de “irresponsables” a tots aquells que es van enfrontar a la seva proposta de posar a mans de la policia (la mateixa que té ordres de disparar a matar) tres mesos a sospitosos de “terrorisme” sense càrrecs, incomunicats i sense dret a assistència jurídica.
Si, precisament, estem acostumats a que un presumpte delinqüent en situació penal, durant els seus tres dies màxims de detenció pot demanar un “habeas corpus”, és a dir que un jutge conegui immediatament el seu cas i dictamini els càrrecs i les mesures que cregui justes. O que, en cas que l'acusació sigui de terrorisme, la detenció és pot allargar fins un màxim de cinc dies, abans de portar-lo davant el jutge...
Per a què serveix tenir una persona tres mesos? Hem de pensar que a Espanya, no són gens menyspreables les denúncies de maltractaments i tortures als detinguts durant cinc dies per delicte de terrorisme. Què podria passar durant 90 dies? Parafrasejant al gran dramaturg italià Dario Fo: “La mort accidental d'un presumpte terrorista”? O, qui sabria on està aquest detingut, si està incomunicat (família, amics, treball...)!
Parlem clar, si la policia, o els serveis d'intel·ligència no tenen cap mena de prova concloent en un termini breu (segueixo veient exagerat la nova xifra britànica de 28 dies), que poden aconseguir amb tant de temps. No és una qüestió de simple conversa política-populista, estem parlant del respecte als drets fonamentals de les persones, tinguin el color, religió o ètnia que tinguin.
Si ens atenem a l'exemple del brasiler mort per tant trets, en raó del “per si de cas”, qui pot confiar amb què farà la policia britànica amb un detingut incomunicat?
Ricard Monistrol

09 de novembre, 2005

Tornem a la barbàrie de la Guerra del Vietnam?
Sembla estrany tenir que dir que un país com EUA fa servir armes, que en principi haurien d'estar prohibides, tal com les maleïdes mines antipersones, els projectils amb components d'urani empobrit per una major “efectivitat” i, de passada, el fòsfor blanc, com a excusa d'il·luminar el cel d'Iraq...
Un reportatge de la RAI ha denunciat l'ús d'armes químiques en la destructiva recerca de pedra a pedra de Falluja (novembre de 2004) que van realitzar EUA a la recerca del cap de Al-Qaeda a Iraq. Quines armes? Fòsfor blanc que servia per donar llum a la fosca nit de una Falluja fantasmagòrica i de passada exterminar a dones, nens i algun que altre combatent (és a dir, un home) en un radi de 150 metres. A més d'una variant evolucionada del napalm (molt famós en el vídeo de unes criatures vietnamites corrent terroritzades pel dolor de tenir el cos greument cremat) anomenada MK177.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/08/internacional/1131463224.html
En certa manera, o potser, queda del tot demostrat que EUA va sacrificar de forma brutalment cínica la ciutat de Falluja (sabien perfectament que Al- Zarqaui ja havia fugit) i, com si res, sacrificar a la població que hi restava amb mètodes prou vistosos pels pocs supervivents (algú havia d'explicar-ho a la resta).
Amb quina intenció? deixar ben clara a tota la població d'Iraq que més valia no enfrontar-se a la seves tropes... Un sistema clàssic de guerra de guerrilles, però no “gaire” adient al pretès ànim “democratitzador” que ha portat a EUA tant lluny. A més, heu de recordar que en les primeres setmanes desprès de l'anihilació de Falluja es va prohibir als mitjans de comunicació d'anar-hi...
Sincerament, reflexionem... No us sembla que EUA té molt clar com no ha de perdre una guerra de tipus “Vietnam” (amb tots els seus ets i uts)? Molt clar, no deixant que cap periodista posi el nas on no ha de posar-lo. Perquè ho dic? Perquè al reportatge surt la periodista italiana Giuliana Sgrena, segrestada el proppassat març i quasi morta en l'alliberament (tropes d'EUA van disparar el convoi que anava a l'aeroport), que “casualment” estava recollint testimonis de com EUA havia fet ús d'armes químiques a Falluja el dia del seu segrest.
Sempre he sentit a més d'algú que les casualitats no existeixen, que és qüestió del destí... Encara que per si de cas, sempre “pots” donar una empenta al destí en forma de control que en buidar uns quants carregadors de bales, no sabia que a dins del seu objectiu mòbil hi havia Sregna i diversos membres del serveis secrets italians...
Ricard Monistrol

08 de novembre, 2005

Petits, però poderosos canvis a Àfrica...
Com alguna vegada havia dit en un dels meus articles, no totes les notícies del continent africà han de tenir a veure amb guerres, matances o passar gana... En una notícia publicada el proppassat divendres a la versió digital de “El mundo”, la ONG Survival (http://www.survival.es/) anunciava que la expulsió forçosa i molt violenta d'uns bosquimans de Botswana (país situat al con sud del continent, fa frontera amb Sud-Àfrica i Zimbabwe) havia estat considerada il·legal pel Tribunal Suprem de l'esmentat país i per tant, el govern els havia de retornar terres, subministres i pertanyençes.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/solidaridad/1131119519.html
Quin era el motiu de l'actitud governamental? Viure a la Reserva de Caça del Kalahari Central de Botswana. Els milers d'anys de les ètnies expulsades no havien estat cap impediment per menysprear-los, acosar-lo, violentar-los (s'incloïa disparar-los) i expulsar-los...
Potser no és gaire usual aquesta sentència en una Àfrica on si és més usual la segona actitud: la violència i l'expulsió d'ètnies del seu territori ancestral. Però, són mostres de que el respecte a les minories s'ha de generalitzar i que ha d'incloure el seus drets culturals i territorials. Inclòs en aquells països que amb nivells democràtics poc fracturables com a tals, han de creure i pensar en que el respecte i les ajudes al model de vida de tota la població tenen premi: desenvolupament econòmic i pau social a mig i llarg termini.
No es pot violentar a les minories en nom d'una mal entesa tasca civilitzadora, i com acostuma a ser, excusa oficial per obtenir recursos de tota mena... Doncs és segur que mig i llarg termini acabi havent-hi una guerra civil... I, pot ser, que qui estigui en el govern pugui perdre'l, inclòs la seva vida...
Ricard Monistrol

07 de novembre, 2005

França amb febre....
11 nits de revolta continuada, manifestant cridant i cremant, policia reprimint i detenint, milers de cotxes cremats, més d'un miler de detinguts... Segons defineix el ministre d'interior francès, Nicolas Sarkozy, un problema de seguretat pública. Ara, si que és pot considerar un problema d'ordre i convivència, però i abans? Tot conflicte sempre té un punt de partida, el desig de destrucció no es crea del no res...
Per exemple, Tahar Ben Jelloun, escriptor francès i habitual col·laborador del diari La Vanguardia, ens relata com aquest problema podia haver-se solucionat molt abans amb polítiques actives contra la marginació. O, ja més properament, amb la presència de la policia de proximitat, retirada per Zarkozy. Un personatge que sembla oscil·lar entre el populisme i el centre dreta, que entén a la policia com a òrgan delegat per l'estat exclusivament a l'exercici de la violència repressiva.
http://www.lavanguardia.es/web/20051106/51196972041.html
No podem donar més opinió que la de l'article que us recomano. No obstant, que podem dir de casa nostra? Per generacions, les onades d'immigrants són recents, dels anys 80 i 90 (sense comptar la gran quantitat actual) i per tant, encara no estem parlant de gaires generacions. A priori, sembla que hagem de descartar el model francès d'integració o el model anglosaxó de multiculturalitat... Però, perquè?
A parer de la meva reflexió, no és el model que falla sinó els mecanismes d'aplicació. No pots pretendre integrar sense proporcionar accés a les mateixes oportunitats que la resta de ciutadans. Però amb un incís: tot reforçant les estructures de prevenció de fracàs escolar mitjançant la organització alternativa d'itineraris de formació professional veritablement activa.
O la prevenció que determinades zones o barris esdevinguin “guetos” on la gent sols vulgui escapar-se i no viure-hi. On el sentiment de pertanyença passi pel coneixement de la cultura d'integració, del seu marc de convivència i dels seus drets i deures. Tot comptant, que l'exercici del dia a dia puguin obtenir certa satisfacció de la seva residència i posterior ciutadania.
Tanmateix, no hem d'oblidar que la funció de la policia no passa tant sols per la repressió, sinó per la seva consideració com un servei d'intel·ligència proper al ciutadà que podrà detectar els problemes que sorgeixin i proposar solucionar-los amb eines d'intervenció i assistència social (casos de les pre-bandes juvenils d'origen llatinoamericà).
Ricard Monistrol

04 de novembre, 2005

Tot pel petroli, sant petroli...
Què us semblaria que el govern espanyol decidís, de sobte i contra molts col·lectius, extreure petroli del parc nacional d'Aigües tortes i san Maurici, amb l'excusa: hem de palesar a la OPEP i a bona part de la comunitat internacional que Espanya vol ser autosuficient en cru?
I que, de passada, dins els pressupostos generals, incloguessin una generosa partida per encetar el terreny i una brutal reducció de despeses socials... Doncs si, sembla ficció però això mateix que us estava narrant està succeint a EUA.
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/04/ciencia/1131065305.html
Però, el pitjor és que la zona violentada és el Refugi Nacional de Vida Silvestre de l'Àrtic, situat a l'estat d'Alaska (EUA). Una zona d'especial protecció que va ser creada per una altre president republicà! Dwhigt D. Eisenhower a 1960. La seva extensió: 79.380 km2 és sols accessible per hidroavió...
Si voleu major informació de la zona protegida, què i qui hi viu, del seu salvatge i silvestre medi ambient... i de qui està a favor i en contra d'explotar els seus “recursos”, us recomano un lloc web (en anglès) que proporciona molta informació:
http://arcticcircle.uconn.edu/ANWR/
Ricard Monistrol

03 de novembre, 2005

Què passa amb EUA?
Estem tots d'acord que front el terrorisme de caire extremista islamista fan falta noves eines que procurin accedir a informació abans que algun grupúscul dorment es desperti per cometre una acte terrorista el més sagnant possible...
Però, fins a quin punt s'ha de fer servir la violència? No és una qüestió que es pugui prendre a broma: guerra paral·lela a la tasca de la OTAN amb forces especials d'EUA a Afganistan, ordres de matar i desprès preguntar al Regne Unit, presons ignominioses a Guantànamo i a Iraq, rumors sobre trasllat de presos a països d'orient mitjà on la tortura és alegrement acceptada pels seus governs...
Encara, que el pitjor és pensar que segons les recents informacions donades pel The Washington Post, certs països de l'Europa de l'Est, recentment integrats a la UE o candidats a ingressar-hi, i per tant subjectes a la Carta de Drets Humans pròpia de la UE, puguin haver establit centres de detenció il·legals on sols tenen accés gent de la CIA d'EUA... Què ha de dir la Comissió Europea o el Consell Europeu?
http://www.elmundo.es/elmundo/2005/11/02/internacional/1130949733.html
Tanmateix, què estem fent? No és possible extreure informació d'una forma intel·ligent i menys agressiva o potser aquest apel·latiu de Servei d'Intel·ligència a EUA, i potser els d'alguns altres països (Regne Unit?) passarà per col·locar anuncis a la premsa especialitzada com: “servei d'incompetents desesperats i sense recursos demanen centres de detenció il·legals on fer servir el seu últim gran recurs: l'excessiu ús de la violència”....
Ricard Monistrol

02 de novembre, 2005

Canvi de règim?
Precisament, avui que es presenta en societat (més ben dit, al Parlament Espanyol) la reforma de l'Estatut de Catalunya i el PP es presenta com a paladí de la unitat estatal i de garant dels interessos i drets dels catalans i altres pàtries (valga'm Déu, tenir a aquesta mena de defensors...).
Val a palesar, com a reflexió en un dia com el d'avui, un dels “apreciables” comentaris de l'ex-president Aznar (geni de la crònica negra contemporània i, sincerament, també posseïdor d'una fosca potència intel·lectual...) sobre el “canvi de règim” que s'esdevindria a tot l'estat amb el nou estatut.
Quina mena de canvi? Tot convidant a pensar als nostres lectors sobre el manifest interès que hi hagut per part de les files dels “populars” a Esquerra Republicana de Catalunya, el nou règim sembla atendre al nom de república.
Tanmateix, posem-nos dins d'un exercici de política ficció i pensem en que a Espanya, amb l'adveniment de la democràcia s'esdevé una república de caire centralista, amb descentralització administrativa, i en certs aspectes legislativa i executiva. No obstant, sense arribar a una república federal...
Introduïm en aquest règim de ficció el mateix nombre de governs i partits que hi han hagut fins avui mateix. Encara que restaria un petit detall: qui esdevindria president de la república? En un primer moment podria haver estat (el meu preferit) Enrique Tierno Galván (1918- 1986), l'alcalde del Madrid de “la movida” dels anys 80. Sòlid intel·lectual d'esquerres, redactor del preàmbul de la constitució espanyola de 1978 i prou gran (d'edat i de pensament) per relativitzar els enfrontaments de partits.
http://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_Tierno_Galv%C3%A1n
Però, i desprès... Felipe González? No crec que a Catalunya li hagués convingut massa aquest polític, d'esquerres jacobines (és a dir centralistes, a la manera francesa). Més tard, Aznar? Us haguéssiu imaginat que hauria passat en les passades eleccions si el cap d'estat, Aznar, hagués considerat la oportunitat de declarar l'estat d'excepció i suspendre sine die les eleccions... O que hauria fet amb ERC?
En certa manera, i sempre des de la meva perspectiva d'un republicà federalista d'esquerres, no crec que encara sigui el moment d'introduir la discussió sobre república o monarquia. Primer, encara hi ha gent (polítics inclosos) que creu i pensa que els “vençuts” hauríem de callar (mala peça al teler en cas contrari?).
Segon, a part de una violència innecessària, a qui podríem elegir com a president de la república espanyola (en eleccions directes la més recomanable i o mitjançant el propi parlament) que tingués prou bagatge intel·lectual, humà i polític? Ara per ara, no se m'acut cap nom.
Potser, més endavant...
Ricard Monistrol